AMB CAMES QUE RODEN (11)

Les persones amb discapacitat anhelem que les barreres arquitectòniques i urbanístiques un dia desapareguen. Les lleis en vigor per eliminar aquestes barreres no són tan efectives com seria de desitjar, senzillament, perquè no s'apliquen i, pitjor encara, permeten la creació de noves barreres arquitectòniques i urbanístiques en obres de nova planta. Fins i tot quan es pretén millorar l'accessibilitat es produeixen paradoxes com la del metro de Barcelona, on es van instal·lar ascensors en el 30% de les estacions per accedir a les andanes i resulta que, cm que s'avariaven sovint, creen la incertesa sobre la utilitat que tenen; perquè, a banda de saber si hi ha ascensor a l'estació de destinació, qui sap si aquest no estarà fora de servei?... Mentre la societat no es consciencie de la importància de l'accessibilitat per a les persones amb mobilitat reduïda, i no deixe de pensar que és antiestètica i cara, existiran les barreres. Què és més important, que tot siga “bonic”, però inaccessible per a molts moltes, o que tothom ens puguem moure sense obstacles?
Com hem denunciat en altres articles, l’UJI, per desgràcia, no és una excepció i continuen havent-hi moltes barreres arquitectòniques i urbanístiques a tot el campus, malgrat que cada curs es matriculen més persones afectades per alguna discapacitat. Entre altres coses que no són correctes citarem que en Humanitats les portes són del mateix color que les parets, causant problemes a les persones amb dificultats visuals que no poden distingir-les, i que, a més, van molt dures i podrien ser com les de Jurídiques; que a la Sala de Graus no hi ha lloc on situar-se les persones usuàries de cadires de rodes i l'estrada –com succeeix en la majoria de sales d'actes- no té rampa per pujar-hi. Això fa pensar que, segurament, qui dissenya aquests espais pensa que no tenim dret a donar conferències o classes, perquè això mateix també ocorre en les aules on hi ha tarima; que als laboratoris són necessàries algunes taules, més baixes, adaptades a l'alçada en què poden realitzar els seus exercicis i experiments les persones assegudes en cadires de rodes; que a la biblioteca continua existint un graó per entrar i que cal esperar que el guàrdia jurat o el personal et vegen perquè t'òbriguen la porta per la qual podem accedir amb cadira de rodes; que en les botigues de l'Àgora no eliminen el graó de les portes perquè, diuen, que les rampes trencarien “l’estètica”; que les zones de llambordes segueixen sense adequar-se per a la circulació de les nostres cadires de rodes, la qual cosa posa en perill la mecànica d’aquestes i la nostra integritat física, ja que pareix que anem en tractor dels bots que fem quan passem per allà... Ah! I el mateix pot dir-se dels passos de vianants que segueixen sense tindre les rampes a cota 0. Per cert, un trajecte on aquesta deficiència es fa extrema és el que hi ha entre les entrades principals de Tecnològiques i Jurídiques; en cadira de rodes no pots fer-lo en línia recta per no poder accedir a les voreres, amb passos de vianants inaccessibles, etc. Tot un desgavell...
Per acabar, hem d’assenyalar que ens sembla bàsic que hi haguera un grup de persones amb discapacitat que treballara sobre aquest tema al que es consultara sempre que vaja a executar-se una nova obra o reforma. Amb això no pretenem dir que nosaltres sapiguem més que les/els professionals, però sí que coneixem millor aquestes qüestions en experimentar-les, i patir-les, cada dia.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 64 del VOX UJI. Maig 2006)