Em van presentar a la rectora de l'UJI, Eva Alcón, que també és presidenta de la Fundació Isonomia, a qui encara no coneixia.
dissabte, 28 de desembre del 2019
dilluns, 2 de desembre del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (121)
MANIFEST
Dia Internacional de les Persones amb
Discapacitat
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2019
Des del Grup de Treball sobre Discapacitat
de la Fundació Isonomia, com cada any, per commemorar el Dia Internacional de
les Persones amb Discapacitat fem públic un manifest amb l’objectiu principal
de recordar que les dones i homes amb diversitat funcional tenen els mateixos
drets i obligacions que la resta de ciutadania. I perquè puguen exercir-los de manera
real i efectiva, les administracions i estaments pertinents han de vetlar
perquè tinguen les mateixes oportunitats, per la qual cosa cal que complisquen –i
facen complir– tota la legislació vigent, que en tots els casos ha de tenir en
compte les recomanacions i directrius de la Convenció Internacional sobre els
Drets de les Persones amb Discapacitat que va ser aprovada, així com el seu
Protocol facultatiu, per Nacions Unides el 13 de desembre de 2006.
En l’esmentada convenció hi ha molts
articles que promouen el respecte i la protecció de la dignitat inherent de les
persones amb discapacitat, que s’han d’implementar sense pausa i de manera
contundent per aturar l’augment molt preocupant dels casos de discafòbia,
definida com l'aversió obsessiva contra persones amb diversitat funcional o en situació
de dependència, la qual cosa condueix a adoptar o consentir conductes de
D’uns anys ençà, els casos de discafòbia en espais públics –que sovint es manifesten en algun tipus d’agressió– són
cada vegada més freqüents. Per desgràcia, sembla que guanyen terreny les idees
intolerants cap a la diversitat humana en tots els àmbits. I això hauria de
causar alarma, perquè sovint són símptomes que assenyalen que alguna cosa no
s’està fent bé. Tal com es reflecteix en l’informe corresponent a 2018 «Espanya:
drets humans i discapacitat», presentat pel Comitè Espanyol de Representants de
Persones amb Discapacitat (CERMI), durant l’esmentat any es van documentar 22
casos de pallisses, vexacions i agressions i abusos sexuals contra persones amb
discapacitat. Però la discafòbia no es manifesta només en actes de violència
física, sinó que també és discafòbia vetar-li l’entrada a un local d’oci a un
grup de persones amb discapacitat intel·lectual; acusar a Stephen Hawking, el
físic teòric britànic, d'haver perdut l’ús de la raó per estar afectat d’ELA quan
va assegurar que es podria provar que Déu no existia; o voler traure-li
credibilitat a la crida a la lluita contra el canvi climàtic de Greta Thunberg,
tot adduint que potser la seua capacitat de raonar està afectada per la
síndrome d’Asperger que té diagnosticada.
Pot ser, com escrivia Víctor Villar
Epifanio en un article publicat en Diario
16, «ens trobem davant d’un tipus de discafòbia dirigida no ja contra qui
és una càrrega i destorba, sinó contra qui havent de ser-ho, (segons el rol que
se li pressuposa), no sols sobreïx de la mitjana, sinó que ho fa des de
postulats progressistes que qüestionen el neoliberalisme o estaments com
l'Església i les creences que la sustenten. D'aquesta forma, a mesura que el
discurs paternalista del “ximple del poble”, “el coixet” o “la cegueta”,
comença a perdre sentit davant persones de més valua que la mitjana, apareix el
discurs de l'odi i els falsos “privilegis”. Ja va ocórrer això en altres
col·lectius, com el cas de la cavallerositat masclista que s’ha transformat en el
“ets una feminazi”, o en el cas del “ajudem
als negrets de l'Àfrica tropical”, convertit en el “construirem un mur de
formigó armat”». I és que, com afirma Villar Epifanio, «quan el paternalisme no
funciona, sorgeix l'odi latent». Els col·lectius que aixequen les seues veus
per reivindicar i exigir els seus drets, rebutjant ser objecte de caritat per
part de qui els veu com a inferiors, perden les simpaties i passen a
qualificar-se de perillosos i no grats. Si a aquesta circumstància li adjuntem
el discurs populista de la ultradreta, proposant mesures que van contra la més
mínima correcció política, el resultat previsible és que les agressions
físiques i verbals a les persones amb discapacitat continuen augmentant.
És evident que alguna cosa no s’està fent
bé i que la formació és un pilar fonamental per a l’educació de les persones.
Aleshores, si a les aules no s’implementa l’educació inclusiva ja s’està creant
una segregació i afavorint la discafòbia. L’alumnat que comparteix classes i
patí amb companyes i companys amb algun tipus de discapacitat creixerà valorant
la diversitat funcional com un factor enriquidor, adonant-se que la diferència
no és negativa si totes i tots gaudim de les mateixes oportunitats, reals i
efectives, en tots els àmbits. I perquè l’educació inclusiva siga una realitat
calen recursos humans i tecnològics en tots els centres escolars perquè
servisquen de suport a l’estudiantat que manifesta unes necessitats especials,
responsabilitat que recau en les administracions pertinents que han de deixar
de promoure la «integració» en un sistema educatiu paral·lel i apostar per la
inclusió en un únic sistema educatiu, el qual ha d’incloure tots i totes les
alumnes adaptant-se a les necessitats de cada persona.
Així mateix, l’educació inclusiva i
coeducativa també representa un factor positiu per prevenir qualsevol tipus de
violència de què són víctimes homes i dones en situació de dependència –en la
majoria dels casos unes violències invisibilitzades en àmbits privats– i,
sobretot, la violència masclista patida per les dones amb discapacitat que ens
hauria d’alarmar a tota la societat. Segons la informació proporcionada per Ana
Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones
de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals
de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja la tenien
amb anterioritat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. S’ha d’exigir
el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la
Violència de Gènere com en el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista,
i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat
funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per
manifestar una discapacitat.
Les violències contra les persones amb
diversitat funcional no es limiten a les físiques i psicològiques. També es
consideren violències les desigualtats que pateixen en l’àmbit laboral, el
control de les seues economies i béns per part de familiars, parelles o altres
persones properes, i en definitiva la manca de control sobre les pròpies vides.
Unes violències que sempre s’aguditzen en el cas de les dones.
Per a tancar aquest manifest del Grup
de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, recordem un any més el
lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables
en tots els àmbits i situacions:
«Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.»
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
dijous, 21 de novembre del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (120)
«Un 25 de novembre per a exigir l'eliminació
de la violència contra totes les dones»
Segons la informació proporcionada per Ana
Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones
de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals
de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja tenien la
discapacitat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. I, així i tot,
moltes d'aquestes dones no tenen un certificat de discapacitat, ja que aquesta
hauria sigut resultat de la violència. Aquesta dada hauria de significar que
les dones amb diversitat funcional tingueren més protagonisme en la
commemoració anual del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència
contra les Dones, de cada 25 de novembre.
Massa sovint s’ha oblidat –i s’oblida- un
col·lectiu de dones que per les seues circumstàncies personals necessiten més
mesures i recursos accessibles de prevenció, atenció i protecció ja que, segons
xifres extretes del monogràfic publicat per l’Observatori de Discapacitat
Física (ODF) de la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i
Orgànica (COCEMFE) el 2018, sota el títol «Dona amb discapacitat. Doble
discriminació» (disponible en https://www.observatoridiscapacitat.org/sites/default/files/documents/monografic_10_cat_v7.pdf),
tenen un 8% més de probabilitats d’esdevenir víctimes de violència masclista
que la resta de dones. Un 23,30% de les dones amb discapacitat (és a dir, quasi
una de cada quatre) diuen haver patit alguna vegada violència masclista (física,
sexual o psicològica), enfront del 15,10% de les dones sense discapacitat. Teresa
Palahí, secretària general de la Fundació ONCE, assenyala que la falta
d'adaptació dels recursos fa que, per exemple, no puguen usar les cases
d'acolliment disponibles perquè no són accessibles, sent derivades a
dispositius especialitzats en discapacitat que, en última instància,
invisibilitzen la situació de violència que pateixen aquestes dones en
negar-los el poder anar pel mateix itinerari que la resta de víctimes. Tot i
que, també s’ha de dir, van fent-se accions per a capgirar aquesta situació com
la posada en marxa, per part de la Confederació Estatal de Persones Sordes
(CNSE), del servei ALBA per a l'atenció online i l'assessorament de dones
amb discapacitat auditiva víctimes de violència masclista, del qual ja ens vam
fer ressò fa uns mesos.
Un altre factor que dificulta l’eixida de les
situacions de violència a les dones amb diversitat funcional és que es dubte de
la credibilitat de les seues denúncies. Com explica Alba Prado, responsable de l’Àrea
d’Igualtat de Gènere de la CNSE, existeix un «prejudici» davant les persones que
utilitzen la llengua de signes per desconeixement d'aquesta realitat, de manera
que aquestes dones temen que no les creuran i tenen «por» que no les consideren
capacitades «només per la seua forma de comunicació» i els lleven la custòdia
dels fills o filles. Aquesta por es pot extrapolar a la resta de tipus de
discapacitats, que es reflexcteix en les dades publicades en un informe de la
Fundació Cermi Dones, que indiquen que el 17% de les dones amb discapacitat víctimes
de violència masclista no denuncien per temor a no ser cregudes enfront del 8%
que al·lega aquest motiu entre les que no manifesten cap discapacitat. I ací
cal afegir que les dones amb discapacitat intel·lectual són les més
perjudicades per aquesta incredulitat quan intenten contar les seues situacions
de violència.
Aquest proper 25 de novembre hauria de valer, a
banda de per a fer visibles a totes les dones que són víctimes de violència
masclista, absolutament totes –sense importar les seues circumstàncies
personals-, per a exigir el compliment de totes les mesures previstes tant en
el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere com en el Pacte valencià contra
la violència de gènere i masclista, i en especial les destinades a millorar
l’atenció a les dones amb diversitat funcional que sempre carreguen amb la
doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
divendres, 18 d’octubre del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (119)
«Dia
Mundial de la Vista»
De l’any 2000 ençà, quan el va instituir l’Organització
Mundial de la Salut (OMS) conjuntament amb l'Organisme Internacional de
Prevenció de la Ceguesa (IAPB, en les sigles en anglès), cada segon dijous
d'octubre –enguany va ser el proppassat dia 10- es commemora el Dia Mundial de
la Vista, una data que pretén conscienciar sobre els diferents tipus
d’afeccions visuals i els tractaments adequats per a prevenir-les o curar-les.
Segons l’OMS, hi ha aproximadament 180 milions de persones arreu del món amb
alguna deficiència visual, de les quals més de 40 milions són cegues totals.
A l’Estat espanyol, segons les dades de
l’Enquesta de Discapacitat, Autonomia personal i situacions de Dependència que
va realitzar l’Institut Nacional d’Estadística (INE) en 2008 -la darrera
enquesta, amb dades oficials que comprenen tota la població, que s’ha dut a
terme-, s’estimava que hi havia més de 979.000 persones (de 6 o més anys) que
tenien algun tipus de discapacitat visual, de les quals 58.300 eren cegues. Una
altra font amb dades més actuals és el registre d’afiliació de l’Organització
Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) corresponen a 2018 que reflexa que l’esmentat
any comptava amb 71.834 afiliats, dels quals 37.144 eren dones. També s’indica
que el 19% del total (unes 13.648 persones) manifestaven ceguesa total, sense
especificar la distribució per sexe. Evidentment, hi ha moltes més persones que
no hi veuen i que no estan afiliades a l’ONCE.
A propòsit de l’ONCE, aquesta institució es va
crear el 13 de desembre de 1938 per un decret signat pel general Francisco
Franco en plena Guerra Civil espanyola, qui, preocupat per la situació de les
persones que perdien la visió en el seu bàndol, va atendre les propostes
presentades per dirigents d’associacions de persones cegues que, pels avatars
del conflicte bèl·lic, havien quedat dins de la zona governada per les forces
anomenades nacionals. Entre els dirigents cecs en destaquen dos. Un era
Julio Osuna, un home il·lustrat, impulsor d’una de les primeres impremtes en
Braille a Espanya i editor d’una revista que es publicava en diversos idiomes
sobre qüestions relacionades amb la ceguesa. L’altre, Javier Gutiérrez de
Tovar, fisioterapeuta i president de la Federació Bètica de Cecs -en la qual
s’havien reunit totes les associacions d’Andalusia-, encarna l’esperit
fundacional de l’ONCE i fou nomenat el seu primer jefe nacional, com es
designava aleshores al cap de l’organització. D’aquesta manera va poder
implantar a tot l’Estat el model de la federació andalusa, basat en una de les
rifes més exitoses que hi havia –que pot considerar-se com a antecedent del
popular cupó-, que a banda d’ingressos per a oferir serveis permetia crear
llocs de treball, tot i que Gutiérrez de Tovar pensava que la venda del cupó
era una mesura temporal, que el futur de les persones invidents estaria en la
seua integració en el mercat de treball ordinari, o bé en empreses fundades per
la mateixa institució.
Un altre moment decisiu per l’ONCE fou la celebració
de les primeres eleccions democràtiques dins de l’organització el 1982. Antonio
Vicente Mosquete hi va arribar a la presidència d’aquesta transformant-la en
una institució democràtica, de serveis i amb autonomia econòmica. Aquests canvis
també van contribuir a la millora de les condicions laborals, socials i
econòmiques de les persones amb discapacitat visual, així com a transformar el
concepte que tenia la societat espanyola d'aquestes. Durant el seu mandat (de
1982 a 1987, quan va morir en un accident d’ascensor encara no aclarit) es va
fer la reforma comercial del cupó –concretament en 1984- que es va consolidar
com a font fonamental de finançament per a modernitzar els serveis que oferia
l’organització i que, aquests, serviren per a facilitar la integració social i
laboral. El 1988 es va crear la Fundació ONCE per a la cooperació i inclusió
social de les persones amb discapacitat, fet que va eixamplar l’espectre de la
ciutadania que podia beneficiar-se de l’activitat de l’ONCE.
El 1993 es va crear la Corporació Empresarial ONCE
(CEOSA), l’origen d’ILUNION, el grup d'empreses socials de l’organització establit
el 2014. Segons dades facilitades per la mateixa ILUNION en el informe Valor
compartido 2018, de les 35.800 persones que integraven la seua plantilla més
de 14.798 manifestaven alguna discapacitat (el 41,3%). Una altra xifra
significativa és que només el 38,6 per cent dels càrrecs directius estan
ocupats per persones amb discapacitat (50,1% són homes i 49,9% dones).
Per tancar aquest article dedicat a les persones
amb discapacitat visual, cal recordar que aquelles inscrites al cens electoral
que tinguen reconegut un grau de discapacitat igual o superior al 33%, o estiguen
afiliades a l'ONCE-, i sàpien utilitzar el sistema Braille, poden sol·licitar
el maletí/kit de votació accessible per a exercir el dret al vot en les
properes Eleccions Generals del 10 de novembre trucant al telèfon gratuït del
Ministeri de l'Interior 900 150 000 fins al 21 d'octubre, de dilluns a
divendres de 9 a 17.30 h i dissabtes de 9 a 14 h. D’aquesta manera, el dia de
la cita electoral, quan es presenten als llocs de votació se’ls hi lliuraran les
paperetes impreses en Braille.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
dimecres, 18 de setembre del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (118)
«L’aïllament comunicatiu i social de les persones amb sordesa»
Les persones amb sordesa pateixen problemes d’aïllament
en el seu entorn quotidià causats per la dificultat que tenen per comunicar-se.
La sordesa priva del sentit de l’oïda, en diferents graus, des d’una disminució
parcial en la capacitat de detectar o comprendre els sons fins a la incapacitat
total per a percebre’ls. Aquesta afectació pot ser transitòria o permanent, i
en alguns casos es pot guarir amb tractament mèdic. Les persones amb sordesa manifesten
dificultats especials en la percepció i comprensió de la informació, així com a
l’hora de desenvolupar les habilitats socials de tipus comunicatiu.
Aquest mes, tot just quan es commemora el Dia
Internacional de les Persones amb Sordesa (28 de setembre), dedicarem el nostre
article a assenyalar accions que poden reduir el seu aïllament comunicatiu i,
per tant, social. En aquest sentit, és obvi que és fonamental la predisposició
a intentar comunicar-se amb les persones que manifesten dificultats auditives.
Per exemple, parlar lentament, procurant pronunciar cada síl·laba amb claredat,
facilita que aquelles que tenen l’habilitat de llegir els llavis ens puguen
entendre.
Una de les mesures que augmentaria la qualitat
de vida de moltes d’aquestes persones amb sordesa seria facilitar el seu accés
als implants coclears, que fan possible que puguen escoltar els sons que es
produeixen al seu voltant. En aquest sentit, el proppassat 1 de juliol, les
comunitats autònomes van haver d’actualitzar les seues respectives carteres de
serveis per a cobrir algunes despeses dels i de les pacients per una ordre del
Govern central promulgada a principis d’any. Pel que fa a les pròtesis
generals, el catàleg no s'havia actualitzat des de 1998, i fins el proppassat
mes d'abril l'ordre de l'Executiu no incloïa implants. Segons les associacions de
persones sordes, la resolució continua sent insuficient perquè les quanties de
les ajudes aprovades són molt baixes i en molts casos hi hauran de continuar
assumint copagaments, fet que impedirà millorar la seua qualitat de vida a
aquelles persones que no tenen suficients ingressos per a pagar l’esmentada
despesa.
D’altra banda, ens hem de fer ressò de notícies
com la del Departament d’Intel·ligència Artificial de Google que ha anunciat
que, en el futur, els smartphons tindran la capacitat de desxifrar la llengua
de signes. Tot i que significaria avançar en el camp de la comunicació de les
persones amb sordesa, des d’alguns sectors apunten que la idea que una aplicació reproduïsca àudio, només
amb senyals manuals, farà que es perda qualsevol expressió facial, fet que pot
canviar el significat d’allò que es diu.
També cal destacar la iniciativa de Pikara
Magazine, que compta amb el suport econòmic de l’Institut Basc de la Dona
(Emakunde), d’impulsar l’elaboració d’un glossari en llengua de signes que,
segons manifesten des de la mateixa publicació, pretén ser un lloc en Internet
en el qual consultar el significat dels termes bàsics per al Feminisme (com ara
gènere, apoderament o violència masclista) i d'altres que,
si bé no són propis de la teoria feminista, es defineixen sota una perspectiva
que té en compte els drets de les dones i les implicacions específiques per a aquestes
(com poden ser medicalització, sedentarisme o dildo).
L’equip que s’encarrega de la creació d’aquest glossari
afirma que no pretenen que els signes siguen considerats oficials o estipulats
de forma definitiva, perquè la llengua de signes és una llengua viva i en
constant evolució. L'equip diu que està obert a propostes, idees i
col·laboracions, i a tal fi posa a disposició l’adreça electrònica glosario@pikaramagazine.com
perquè les persones que vulguen participar en el projecte o fer algun
suggeriment puguen fer les seues aportacions.
Com diu Raquel Lamelas, col·laboradora del Grup
de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, «el que no s’anomena no
existeix». Moltes dones sordes desconeixen els termes que vol fer visibles el glossari
promogut per Pikara Magazine. La reflexió que proposa Raquel és: si
desconec que això existeix no puc saber que sóc víctima ni puc entendre que és
el que m'està succeint. Per aquest motiu, és tan important tant l’accés com la
comprensió de la informació.
Aquest és l’enllaç del glossari de Pikara
Magazine:
http://glosario.pikaramagazine.com/inicio.php?lg=es&sec=inicio
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
dimecres, 24 de juliol del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (117)
«Taula
de Supervivents de la Violència de Gènere»
El proppassat 18 de juny el Grup
de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, seguint amb els
monogràfics als quals s'estan dedicant les seues sessions d’enguany, va dedicar
la seua tercera reunió de 2019 a la realització d’una Taula de Supervivents de
la Violència de Gènere, impulsada per la Comissió de Dones del Comitè d’Entitats
Representants de Persones amb Discapacitat de la Comunitat Valenciana (CERMI CV).
Les protagonistes d’aquesta taula van ser quatre dones que van ser capaces
d’usar la resiliència per superar les diferents formes de violència de les
quals van ser víctimes. Els testimoniatges de Nuria, María Teresa, Lucía i
Susana van
fer evident una vegada més la importància de saber detectar els senyals que
indiquen que s'està en una relació de violència, així com la necessitat de
visibilitzar aquestes situacions i la manca de referents de dones supervivents
que podrien facilitar la presa de consciència perquè altres dones siguen
capaces de cercar ajuda per posar fi a una relació desigualitària que anul·la la
seua identitat.
Va resultar impactant el relat d'una d'aquestes
quatre supervivents, a qui la seua parella li va contagiar el virus
d’immunodeficiència humana (VIH) i amb la qual va haver de continuar convivint
durant 11 anys malgrat els maltractaments i les contínues vexacions que li
infringia, perquè en el seu horitzó no albirava cap mena d'eixida; fins i tot
la seua pròpia família la rebutjava i la feia sentir culpable d'aquest contagi
i de la seua situació. Això hauria de fer reflexionar a moltes persones que, en
parlar-se de violència masclista, atribueixen part de la culpa a les dones per
no posar fi a eixa relació al primer senyal de violència, i encara més si
aquesta és física. Sí, seria l’ideal que totes les víctimes potencials
tingueren aquesta capacitat psicològica i les condicions socioeconòmiques
necessàries per a poder trencar una relació sentimental regida per la
desigualtat, en la qual ja es fan evidents els actes violents. Però,
malauradament, la realitat és ben diferent i en la majoria dels casos la dona
és presa de la por i la impotència que li causen les amenaces del maltractador,
tant cap a ella com vers els seus éssers estimats; a més de no comptar amb un
entorn que possibilite l’eixida d’aquest cercle de violències i li facilite emprendre
un nou projecte vital amb la seguretat i estabilitat necessàries.
Les dones amb diversitat funcional són més
vulnerables davant la violència de gènere i, a més, víctimes potencials de més
manifestacions d’aquesta com pot ser, per exemple, l'esterilització forçosa que
sofreixen moltes dones amb discapacitat intel·lectual. Com es va comentar
durant el desenvolupament de l’acte, seria bo estudiar en profunditat el
percentatge de dones a les quals la violència masclista ha causat algun tipus
de discapacitat o altres seqüeles. D’altra banda, en el marc de la parella
també tenen més risc de sofrir violència masclista, al mateix temps que augmenta
la dificultat per a detectar-la -i encara més per a denunciar-la!-, perquè
sovint el seu agressor, a més de parella, és el seu cuidador principal. I en la
mateixa situació es troben les dones que sofreixen violències per part de
familiars o de personal professional que les atén en residències, centres de
dia, etc. Com denunciar a qui et cuida, la persona de qui depens?
Així mateix, en el transcurs de l’acte
ressenyat, es va assenyalar que la violència de gènere, sobretot la que
pateixen les dones amb discapacitat, es continua silenciant i que aquesta
mateixa invisibilizació és violència per part de la societat. D'acord amb les
Nacions Unides, la violència contra les dones no és el resultat d'actes
aleatoris i individuals de mala conducta, sinó que està profundament arrelada
en les relacions estructurals de desigualtat entre dones i homes. La violència
de gènere és un dels problemes socials i de salut més greus que pateixen les
dones en el món; no és un problema de caràcter individual que solament afecte
les dones agredides, sinó que concerneix el conjunt de la societat. Per això,
totes i tots som responsables de posar fi a aquesta xacra que, segons estimacions
de Nacions Unides, afecta al 35% de les dones de tot el món, que pateixen
violència física i sexual per part d'un company sentimental o violència sexual
per part d'una altra persona diferent a la seua parella (aquestes xifres no
inclouen l'assetjament sexual) en algun moment de les seues vides. Sí, tots i totes tenim la
responsabilitat de donar veu i suport a altres dones com Núria, María Teresa,
Lucía i Susana perquè també siguen dones apoderades que puguen realitzar el seu
propi projecte de vida.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
dimecres, 19 de juny del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (116)
«El Tribunal Suprem determina la
compatibilitat de la percepció d’una pensió per una incapacitat permanent amb
el desenvolupament d’un treball com a persona autònoma»
Una sentència del Tribunal Suprem determina la
compatibilitat de la percepció d’una pensió per una incapacitat permanent amb
el desenvolupament d’un treball com a autònom.
El cas que ha dut a emetre l’esmentada sentència té el
seu origen quan, l’any 2009, un home que amb anterioritat treballava com a
cuiner, va començar a percebre una pensió per incapacitat permanent absoluta.
Transcorreguts set anys, en 2016, va acceptar un treball en una empresa
informàtica en qualitat d’autònom. La faena la realitzava assegut i amb un temps
parcial de sis hores diàries de dilluns a divendres. En assabentar-se d’aquesta
circumstància, l’INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social) va decidir
retirar-li la prestació perquè estimava que s'estava beneficiant d'un subsidi
d'incapacitat mentre exercia com a autònom, fet que es considerava del tot incompatible.
El treballador ho va dur a judici i el tribunal, al qual
va recórrer l’home, li va donar la raó. No obstant això, el cas va arribar al
Tribunal Superior de Justícia del País Basc, que va dictar sentència a favor de
l’INSS revocant la sentència anterior i, finalment, desprès de ser recorregut
de nou pel treballador, el Tribunal Suprem va manifestar que declarar la
incompatibilitat entre un subsidi per incapacitat i el treball «tindria un cert
efecte desmotivant sobre la reinserció social i laboral de qui es troba en
situació d'incapacitat permanent». També va indicar que es pot permetre la
simultaneïtat entre les pensions vitalícies, com en el cas de la d'incapacitat
permanent absoluta, i aquelles activitats que siguen compatibles amb l'estat del
subjecte en qüestió.
Aquesta sentència pot establir un precedent en una
qüestió que en molts casos frena la iniciativa de moltes persones amb
discapacitat que intentarien posar en marxa projectes o acceptar treballs que
poden fer perfectament. La por a perdre els ingressos d’una pensió que els dona
una mínima seguretat les coarta a l’hora de prendre decisions.
Així mateix, són molt positius els avanços en la
protecció social de las persones que treballen com a autònomes i manifesten una
discapacitat, inclosos en el Reial Decret que va publicar-se el proppassat 28
de desembre en el BOE i que va entrar en vigor l’1 de gener d’aquest any. Entre
altres mesures s’ha de destacar la que afavoreix la continuïtat laboral de
treballadors/es per compte propi que tenen una discapacitat igual o superior al
33%, ja siga per un accident o una malaltia, certificada mentre estan donades
d’alta en el Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA), podent-se
beneficiar, d’aquesta manera, de les reduccions i bonificacions existents per a
les persones amb discapacitat que accedeixen a tals avantatges al donar-se d’alta
com a autònomes i que ja tenien una discapacitat inicial.
D’altra banda, aquelles persones amb discapacitat que s’hi
donen d’alta inicial o que no hagueren esta donades d’alta en els dos anys immediatament
anteriors a la data de la seua afiliació, es podran beneficiar, si elegeixen
cotitzar per la base mínima, d’una reducció sobre la cotització per contingències
comuns durant els primers 12 mesos següents a la data de l’alta, consistent en
una quota única mensual de 60 euros.
Entre les noves mesures també està la possibilitat de contractació
per compte d’altri de fills o filles amb discapacitat, fins i tot convivint, sense
importar la seua edat quan manifeste una discapacitat física o sensorial reconeguda
igual o superior al 33% i inferior al 65%, sempre que s’hi done d’alta per
primera vegada en el sistema de la Seguretat Social.
Totes aquestes millores podran afavorir que la inserció o
la continuïtat en el món laboral puga ser més factible per a les persones amb
diversitat funcional. I és evident que tenir un treball remunerat, a banda de
pujar l’autoestima, proporciona una mínima estabilitat econòmica que pot
augmentar la qualitat de vida d’aquestes dones i homes que tenen unes
necessitats especials.
En aquest enllaç podreu trobar el text complet del Reial
decret llei 28/2018, de 28 de desembre, per a la revaloració de les pensions
públiques i altres mesures urgents en matèria social, laboral i d’ocupació: https://www.boe.es/boe_catalan/dias/2018/12/29/pdfs/BOE-A-2018-17992-C.pdf
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
dimecres, 22 de maig del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (115)
«Un nou catàleg de prestacions ortoprotètiques entrarà en vigor el proper 1 de juliol»
El proppassat 3 de maig es va commemorar el Dia Nacional de la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides, recordant que aquest instrument que promou la garantia i l’exercici dels seus drets a aquesta part de la ciutadania va estar ratificat per l'Estat espanyol el 3 de maig de 2008. En altres escrits hem fet esment d’alguns dels articles de la Convenció que fan referència a drets concrets, però en aquesta ocasió ens volem referir al dret a accedir als productes ortoprotètics, que no es reflecteix en un article concret però que, no obstant això, es pot sobreentendre en molts paràgrafs d’articles que garanteixen el benestar, el dret a la salut o a la mobilitat. L’ortoprotesi es pot definir com una pròtesi externa per a la correcció quirúrgica o mecànica de les condicions estructurals i funcionals del sistema neuromuscular o de l’esquelet, així com per a reemplaçar total o parcialment un segment d’un membre absent o deficient.
Sobre aquesta qüestió, i en l’àmbit de l’Estat espanyol, s’ha de comentar l’Ordre SCB/45/2019, de 22 de gener, per la qual es modifica l'annex VI del Reial decret 1030/2006, de 15 de setembre, pel qual s'estableix la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut (SNS) i el procediment per a la seua actualització, es regula el procediment d'inclusió, alteració i exclusió de l'oferta de productes ortoprotètics i es determinen els coeficients de correcció. Aquesta ordre, que entrarà en vigor el proper 1 de juliol, entre els canvis que aporta està el de proporcionar una prestació ortoprotètica equitativa perquè estableix un catàleg comú de cadires de rodes, òrtesis i ortopròtesis especials per a tot el SNS, millorat i més actualitzat, que se suposa eliminarà les desigualtats que hi havia fins ara entre les diferents comunitats autònomes. Aquestes comptaran amb un període de 6 mesos per a adaptar els seus catàlegs a les disposicions de l'esmentada ordre, quedant d’aquesta manera a les seues mans el desenvolupament, amb la qual cosa les desigualtats territorials podrien seguir existint.
El nou catàleg incorporarà 48 nous tipus de productes (diverses classes de cadires de rodes, fèrules, cotilles, caminadors, coixins antiescares, etc.) i en el qual també s’amplien les indicacions d'alguns ja existents (coixins per a previndre úlceres per pressió, cadires de rodes especials per a persones usuàries actives...), cobrint així necessitats que fins ara no hi estaven reflectides. D’altra banda, s'estableix una vida mitjana per a cada tipus de producte amb l’objectiu d’augmentar les garanties a les usuàries i usuaris quant a la qualitat i eficiència dels productes. En aquest sentit, s'establiran més requisits per a la prescripció, per a la dispensació i per als establiments. A més, es regularà un procediment d'inclusió i actualització dels productes en l'oferta, que serà telemàtic, i s'identificarà cada producte a finançar mitjançant un codi i un precinte identificatiu que permetrà controlar millor els prescrits i dispensats.
Tot i que en general es pot considerar positiva l’ampliació del catàleg, perquè augmenta el ventall de mitjans a què tindran accés les persones amb diversitat funcional per a millorar la seua qualitat de vida diària i, d’aquesta manera, tenir més possibilitats d'implementar el seu projecte de vida propi, també és veritat que el catàleg de productes ortoprotètics continua mostrant deficiències. Entre d’altres, s’hi troben a faltar alguns recursos com les grues i les cadires de dutxa, uns productes de suport que per a moltes persones són de primera necessitat i que sembla que des de l’administració se segueixen considerant objectes de luxe. Per cert, hi ha molts productes que seguiran sent de copagament, pels quals s'haurà d'aportar entre 12 i 30 euros.
La prestació ortoprotètica té molta transcendència per a les persones amb discapacitat o que requereixen una recuperació funcional, pel fet que, des del punt de vista sanitari, social i laboral, cobreix més o menys una part de les necessitats especials d'aquestes ciutadanes i ciutadans. És un recurs indispensable per a assolir la igualtat d'oportunitats. No obstant, cal remarcar que ha quedat exclosa de l’ordre una figura que és molt important perquè la prestació ortoprotètica aconseguisca la màxima eficiència: la del personal professional que desenvolupa el seu treball a les ortopèdies. Aquests i aquestes professionals, en molts casos, són fonamentals a l’hora d’orientar sobre quin producte és el més adequat, així com per informar de com s’utilitza.
En aquest enllaç podeu consultar el text íntegre de l'Ordre publicada al BOE: https://www.boe.es/boe_catalan/dias/2019/01/25/pdfs/BOE-A-2019-856-C.pdf
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
divendres, 19 d’abril del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (114)
«Temps d’eleccions»
Ja tornem a estar una altra vegada en
campanya electoral. I en aquesta ocasió, si més no a la Comunitat Valenciana,
per partida doble perquè el Govern de la Generalitat ha decidit avançar les
eleccions autonòmiques per a fer-les coincidir amb les eleccions generals al
Congrés dels Diputats –i Diputades- i al Senat, convocades pel Govern de
l’Estat davant la impossibilitat d’arribar a un consens amb altres forces
polítiques que componen la cambra parlamentària sobre diverses mesures que
concerneixen a tota la ciutadania. Però el detonant definitiu d’aquesta
convocatòria d’eleccions generals ha sigut la manca de suports per a aprovar
els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que havia elaborat el govern vigent.
Amb la caiguda d’aquests PGE es van
bloquejar moltes de les iniciatives socials tan necessàries que hi incloïen,
tals com les ajudes a les persones en situació de dependència, la implantació
–novament- de la cotització a la Seguretat Social de les cuidadores i cuidadors
no professionals que atenen a familiars dependents, o l'ampliació del subsidi
d’atur per a majors de 52 anys. Algunes d’aquestes disposicions es van aprovar
per part del Govern socialista amb un reial decret de mesures urgents, a
primers del mes de març, però la seua futura implimentació quedarà a mercè de
les directrius del nou govern que es forme després dels comicis.
Així mateix, aquesta interrupció de la
legislatura també comportarà la congelació de la inversió pública en
infraestructures i l’anul·lació de l'aportació prevista a les comunitats
autònomes, alhora que significarà un altre retard en la reforma del sistema de
pensions. Per sort, la revalorització d’aquestes no pot ser revocada, ni tampoc
la pujada del salari mínim interprofessional, però cal tenir molt present que
el buit pressupostari impossibilita una reestructuració a fons dels ingressos i
les despeses de la Seguretat Social. D’altra banda, tampoc es podran aplicar
les noves mesures fiscals previstes per a recaptar fons, fet que pot suposar un
augment del dèficit que s’arrossega des de fa anys.
S'ha de recordar que en a penes 28 mesos
s'han convocat tres eleccions generals i hi ha hagut dos governs. Tot açò implica
una important despesa econòmica innecessària en campanyes electorals, que no
beneficia gens a la solució dels problemes reals de la ciutadania i dificulta
el funcionament de tots els engranatges administratius de l'Estat.
Esperem que els nous Governs que es
constituïsquen derivats dels resultats de les properes eleccions, tant en
l'àmbit estatal com en l'autonòmic, no es dediquen a governar carregant-se allò
que de positiu han fet altres partits polítics. Els demanem que siguen
conscients que les mesures, lleis, etc., que apliquen ho facen pensant en el bé
de les ciutadanes i ciutadans; sobretot d'aquelles persones que més suports
necessiten per a assolir una vida digna i amb perspectives de futur, entre les
quals es compten les dones, les persones amb discapacitat i la gent major.
I recordeu: votar és un dret, que va
costar molt d'aconseguir per part de les dones i altres col·lectius
discriminats, que a l'Estat espanyol no és obligatori exercir. No obstant això,
pensem que hi ha una obligació moral, com a ciutadanes i ciutadans, d'expressar
quin model de societat volem mitjançant el nostre vot. I si no votem, no podem
exigir després.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
dijous, 28 de març del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (113)
Presentació de l'informe de l’estudi
«Diversitat funcional i Tecnologies de les Relacions, Informació i Comunicació
(TRIC), des d'un punt de vista de gènere»
Les Tecnologies de la Informació i la
Comunicació (més conegudes com TIC) han transformat d'una forma –creiem-
irreversible els hàbits i les pràctiques de la ciutadania en general a l’hora
d’informar-se, comunicar-se, comprar, fer gestions... la qual cosa en teoria
millora la qualitat de vida de les persones.
Les TIC són una eina que s’utilitza per
a interrelacionar-se i finalment han esdevingut TRIC (Tecnologies + Relació +
Informació + Comunicació), s’ha afegit la lletra R que representa l’impacte que
tenen aquestes tecnologies en les relacions interpersonals.
El Grup de Treball sobre Discapacitat de
la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló ha presentat
l'informe de l’estudi «Diversitat funcional i Tecnologies de les Relacions,
Informació i Comunicació (TRIC), des d'un punt de vista de gènere», que és el resultat
de les investigacions dutes a terme per l’esmentat grup el 2018, l’objectiu del
qual era realitzar un estudi sobre la percepció que tenen i l'ús que fan de les
TRIC les persones amb diferents capacitats.
Per a això, es va confeccionar com a
primera iniciativa una xicoteta enquesta, la qual es va redactar en lectura
facilitada perquè resultara més fàcil contestar-la. Conscients de la dificultat
d’arribar directament a una gran quantitat important de persones amb diferents capacitats,
es va optar per remetre el qüestionari a les organitzacions de persones amb
diversitat funcional preferentment a la província de Castelló, amb les quals ja
s’havia col·laborat anteriorment, per la qual cosa els resultats es poden
circumscriure a aquest territori.
A partir de les conclusions extretes de
les respostes rebudes es pot inferir que en la societat de la informació, des
de la perspectiva tant de les persones amb discapacitat com de la ciutadania de
més edat, es poden albirar avanços espectaculars en les TRIC. Les
telecomunicacions imposen terminis temporals molt breus i dinàmiques de mercat
innovadores, només un recolzament decidit per part de les diferents
administracions, particularment l’administració central, pot evitar que
col·lectius com els esmentats, i en particular les dones que formen part d’aquests,
queden marginats. Com queda ben clar en el títol de l'estudi, en aquest
s'accentua el punt de vista des d'una perspectiva de gènere i en aquest sentit
cal esmentar les possibilitats que ofereixen les TRIC per a les dones amb
diversitat funcional. Tot i les barreres vigents tan importants que s’enumeren
en l'estudi i que, com s'extrau de l'enquesta, tenen més impacte en les dones,
a més de les diferències en l'ús i el temps emprat en les TRIC, les dones han de
participar de la societat tecnològica i ser part d’aquesta, no únicament amb el
rol d’usuària passiva, sinó amb la possibilitat de ser usuària activa com a
promotores de continguts i desenvolupaments dins de la societat de la
informació.
Cal aprofitar el potencial de les TRIC
com a eines generadores d'espais que permeten donar visibilitat a determinats
grups socials, entre aquests les dones amb discapacitat. D'aquesta manera, les
TRIC esdevenen canals on exposar situacions vitals i donar a conèixer
necessitats específiques que passen inadvertides moltes vegades, servint a més
per generar xarxes socials, les quals són fonamentals per apoderar a les dones
amb discapacitat, mantenir-les informades i evitar situacions de violència
masclista. Per tot això des de les organitzacions públiques i privades, s’ha de
fomentar plans d'igualtat i d'inclusió, ja que les dones amb diversitat
funcional estan sotmeses a situacions de discriminació múltiple originades precisament
pel fet de ser dones i per tenir discapacitat.
Més informació en http://isonomia.uji.es/redisonomia/gruposdetrabajo/wp-content/uploads/2013/07/ZZ-Informe-final_GIAT-TRIC.pdf
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CXXV 12/03/2019)
dilluns, 4 de març del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (112)
«La vaga
general feminista del 8 de març i les cuidadores no professionals»
Pel 8 de març de 2018 es va dur a terme
la primera vaga feminista a l'Estat espanyol, inspirada en iniciatives
anteriors realitzades a països com Islàndia o Suïssa. Segons algunes fonts
informatives, més de 5 milions de dones van seguir les aturades parcials que
incloïa l’esmentada convocatòria, així com també va estar molt nombrosa la
participació en les manifestacions que es van fer a diverses ciutats
espanyoles. L'èxit d’aquesta vaga feminista, les imatges de la qual van estar
difoses als noticiaris d’arreu del món, ha motivat que es continue convocant a
Espanya i altres països mobilitzacions similars coincidint amb la propera Diada
Internacional de les Dones, entre els quals estarien Alemanya, Portugal,
Itàlia, Bèlgica o Suïssa.
La segona convocatòria de la vaga
general feminista vol intensificar la vessant reivindicativa de l’anterior,
basada en el lema «si nosaltres parem, el món s’atura», i es vertebrarà al
voltant de les seues reivindicacions en quatre sectors concrets com són consum,
ocupació, vida estudiantil i cures. Tot just en aquest darrer àmbit, el de les
cures, es vol continuar incidint especialment en aquesta segona edició, encara
que siga complicat de visibilitzar perquè les cures recauen en les dones sense
una estructura social i econòmica de suport. A l'Estat espanyol hi ha més de
dos milions de persones en situació de dependència que necessiten l'ajuda d'una
cuidadora o cuidador per a poder realitzar les activitats bàsiques de la vida
diària. Segons xifres facilitades per la Societat Espanyola de Geriatria i
Gerontologia (SEGG) i el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC),
en nou de cada deu casos són les dones les que es fan càrrec d’atendre a
aquestes persones, que en la majoria de casos són els seus cònjuges, pares o
mares. La majoria d’aquestes cuidadores no professionals tenen edats compreses
entre els 45 i els 65 anys.
Entre moltes altres conseqüències que
afronten aquestes dones per dedicar-se a la cura de familiars en situació de
dependència es poden apuntar les següents. En l’àmbit personal, han de
renunciar a desenvolupar el seu propi projecte de vida per ajustar-lo a les
necessitats de la persona atesa, fet que hi pot causar angoixa, estrès,
depressió i ansietat; problemes que encara poden aguditzar-se més si es tracta
de cuidar pacients amb malalties neurodegeneratives com l'`Alzheimer.
Socialment, les exigències de l'atenció obliguen la cuidadora a sacrificar la
seua vida social habitual. I en el camp professional, en molts casos, la
cuidadora principal ha d'abandonar el seu treball retribuït, deixant córrer
així l'oportunitat d'obtenir ingressos, tot i que hi ha dones que compaginen
com poden totes dues activitats, amb la corresponent sobrecàrrega de tasques i
manca de descans. D’altra banda, un aspecte molt important que cal esmentar són
els problemes físics originats dels esforços que han de fer diàriament per a
moure les persones que atenen i que, en massa ocasions, poden derivar en
afeccions greus de columna, etc., que no solen ser reconegudes com a malalties
causades per la seua labor com a cuidadores informals, deixant-les sense la
possibilitat d'accedir a una pensió d'invalidesa.
L'obligació de cotitzar a la Seguretat
Social a les cuidadores informals per part de l'Estat, contemplada en la Llei
d'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència que va
entrar en vigor el 2007, si més no els atorgava una mínima possibilitat
d'aconseguir una pensió de jubilació. Però, per desgràcia, el 2012, el Govern
del Partit Popular va incloure entre les retallades que va promulgar la
suspensió de l'esmentada mesura. Ara, l'actual Govern del Partit Socialista
Obrer Espanyol, ha anunciat la imminent aprovació de la reactivació de la
cotització de les persones que cuiden persones dependents en l'àmbit familiar,
però davant les circumstàncies polítiques actuals podria quedar-se sense entrar
en vigor.
La societat no és prou conscient del
valor tant econòmic, com humà, de la labor desenvolupada per aquestes dones. Us
imagineu una vaga de 24 hores de totes les dones que dediquen les seues vides a
tenir cura de la llar, la seua família, incloent criatures i persones amb
dependència? Les faenes de casa són invisibles, poques vegades tenen el
reconeixement que mereixen i no estan remunerades. No obstant això, si es
comptara el seu valor en euros, la xifra resultant seria impactant. Segons va
publicar la periodista Maite Curto, al Diari
de Tarragona l'octubre proppassat, el treball domèstic de les dones equival
al 27% del total del PIB espanyol.
Per tant, dones, us animem a secundar la
vaga del 8 de març. I als homes volem dir-vos que compartiu tasques; tant
perquè elles puguen fer la vaga eixe dia, com perquè tinguen la mateixa
qualitat de vida que vosaltres la resta dels 364 dies de l'any.
Més informació sobre la vaga general
feminista: http://hacialahuelgafeminista.org/.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
Subscriure's a:
Missatges (Atom)