MANIFEST DEL

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT ISONOMIA

3 de desembre de 2013 
Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat

Les paraules parlen del món. Més encara: les paraules fan el món en què vivim. Com deia no recordem qui, els límits del seu món eren els límits del seu llenguatge. No existeix, per als humans, un món sense paraules: pronunciades, signades o dibuixades. Paraules com llibertat, com igualtat, com fraternitat conduïren el món a l’Era Contemporània. No existeixen les paraules importants “neutrals”, quan expressem una paraula ens comprometem amb el seu significat; si canviem la paraula, canviem el compromís.

Al llarg de dècades hem vist com les paraules que es referien a nosaltres anaven canviant. Hem cregut amb força que anaven evolucionant, d’una manera que feia irreversible el canvi que acompanyava la paraula. La visió que el món anava tenint dels problemes que ens afectaven anava canviant amb cada nova paraula que s’introduïa.

El món va anar abandonant aquell concepte tan dur amb què ens senyalaven abans per incorporar el de minusvàlids en la LISMI de 1982, una de tantes lleis que han quedat en el camí, sense desplegar-se com calia. Després ens vam adonar que el nostre valor era com el de qualsevol altra persona. Aparegué el concepte de discapacitat, substantivant la persona «portadora del dèficit». Darrerament hem descobert que la «discapacitat» no la porta la persona, sinó que apareix per una falta d’adequació de l’entorn a les necessitats de moltes persones.

Fa cinc anys l’Estat espanyol va signar la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, assumint aquest concepte com a transitori i que designa, efectivament, a les persones que, «en interactuar amb diverses barreres, tenen impediments per a participar plenament i efectivament en la societat, en igualtat de condicions amb les altres». I això ho diu l’article 1.

Fa poc vam escoltar a un dels ministres amb més pes en el Govern tornar a usar la paraula minusvàlid, la qual resta clarament obsoleta precisament per la seua significació «d’incompetència o menor vàlua per a la participació social», oblidant –volem imaginar que involuntàriament- que si la nostra participació social es veu minvada és, precisament, pel retorn de les barreres que ens impedeixen aqueixa participació.

Barreres sempre n’han hagut, és cert! I quan més enrere mirem, de més grans en veurem. Però també és cert que havíem arribat a creure que aquells conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat, que s’havien expressat amb vocació de canviar la Història, per fi s’arribaven a universalitzar. Semblava que conforme anàvem avançant en el temps, les barreres anaven esfondrant-se gràcies a l’augment de la sensibilitat –guanyada amb la nostra lluita- de la societat. Pensàvem també que, en aquesta història, el personal polític escoltava la sensibilitat de la ciutadania.

Les paraules no són innòcues. Fan bé o fan mal. Perpetuen imatges negatives d’aquelles persones a qui es refereixen i les estigmatitzen o, al contrari, reconeixen els seus drets i es comprometen amb elles.

Ningú hem elegit les barreres amb les quals ens topem. Però el fet és que les tenim. I el fet de tenir-les ens obliga a intentar enderrocar-les. La comunitat internacional, mitjançant la Convenció, i l’Estat del qual som ciutadanes i ciutadans, en signar-la, ens ha reconegut el dret a esfondrar-les. No s’hi val que, ara, ens diguen que això era abans; que, de sobte, ens hem convertit en “una despesa social” que cal minimitzar. Un altre exemple –i ja en van no sabem quants!- de com se’ns considera a les persones amb diversitat funcional des de la política és el Decret del 2 d’agost del present any, de la Conselleria de Benestar Social, en el qual s’incrementen les quantitats econòmiques que s’han d’aportar per tal de rebre serveis que ens haurien de correspondre pel simple fet de ser ciutadans i ciutadanes i pagar-hi impostos. En el cas d’aquelles persones que forçosament han de viure en residències, aquesta “aportació” pot arribar a deixar-les amb només 101€ disponibles a les seues butxaques per passar-hi el mes. És a dir, amb aquests 101€ hauran de pagar-se la roba, les reparacions de les ajudes tècniques personals, així com aquelles xicotetes coses que ajuden a mantenir la il·lusió que la nostra vida és tan digna com la de qualsevol altra persona. Ara, dubtem molt que amb aquesta quantitat es puguen comprar la roba que els agrada, seguir anant al cinema, fer-se un refresc, practicar un esport adaptat o, de tant en tant, anar-hi al futbol. A més, sembla tota una presa de pèl que, per les mateixes dates en què es certificava la nostra roïna econòmica i se’ns ofegava socialment, la mateixa conselleria publicava normes per al desplegament del Pla contra l’Exclusió Social, previst per al trienni 2011-2013. Serà qüestió d’ineptitud o és pura i dura hipocresia?

Potser vivim en una realitat perversa: mentre el nombre de persones que hem de lluitar per tombar les barreres creix, les polítiques que han d’emparar el nostre dret ens retallen la nostra capacitat de supervivència. I la paraula supervivència no l’hem escrita sense voler: el risc d’empobriment que estem sofrint creix a passes gegantines. Estem en perill, i, per tant, no consentirem que els i les responsables passen per la vora, amb les mans a les butxaques, com si res d’això anara amb ells i elles.

El sector pressupostari que s’hauria d’ocupar de defensar els nostres drets ha estat retallat entre un 60 i un 70%. Programes de rehabilitació i d’ocupació s’han vist minvats, en alguns casos, fins a desaparèixer per complet: no hi ha pressupost, diuen. Mentrestant, es perdonen els deutes de la banca, pugen els sous de tota mena de personal polític i sicaris mediàtics, augmenta el pressupost de Defensa i les assignacions als partits polítics. No ho entenem! Algú ens ho hauria d’explicar.

I encara volguérem que el nostre clam sonés més fort quan parlem de la infància. El nostre col·lectiu està passant-les magres, qui ho negarà? Però les barreres que s’alcen enfront dels xiquets i xiquetes amb discapacitats encara són més altes: són criatures més indefenses i la seua veu és més feble. El colp que estan rebent és tremend! No només en educació –l’espai natural de les generacions menudes i on se’ls estant escatimant els mínims per a la seua inclusió-, sinó especialment en els espais d’oci i l’àmbit de la salut. Fa no gaires anys sentíem l’obligació de mostrar solidaritat amb la infància de l’anomenat Tercer Món, els països empobrits per l’imperialisme capitalista més salvatge; avui, és una trista realitat que també hem de bolcar la nostra solidaritat i el nostre compromís més ferm amb les xiquetes i els xiquets que tenim ben a prop que veuen feroçment amenaçada, no ja la seua felicitat i la seua dignitat –dos dels drets humans més innegables a la infància-, sinó com dèiem abans, la seua pròpia supervivència.

Avui celebrem la nostra consciència, les nostres ganes de que les nostres paraules ressonen. Amb signes manuals, amb imatges o amb veu cal que ens fem sentir. El silenci i la invisibilitat rarament són bons companys de viatge per viure una vida castigada. Cal que parlem, que escrivim, que dialoguem, que protestem. De DRETS –sí, en majúscules-, i de política, i d’independència personal, i de les nostres ciutats, de les nostres escoles, dels nostres espais de lleure, dels nostres habitatges, de la nostra sexualitat. Sí, també del nostre dret a ser vistos com éssers sexuals.

La nostra veritat val tant com la de qualsevol altra persona (no és en cap cas minusvàlida). Per tant, lluitar per la paraula, pel dret a cridar, pel dret a dir «lladre» o «assassina» a qui es comporta com a tal, i dir «amic» i «amiga», «estimat» i «estimada» a qui ho és, és la manera per la qual optem avui per a dir que: 

"Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals"