AMB CAMES QUE RODEN (1)
D’entrada haig de confessar-vos que sóc verge.
Sí, avui és la meua primera vegada! Ja sabreu que les primeres vegades sempre solen ser plenes de nervis i vacil·lacions per fer allò que encara no hi has fet mai i no saps si seràs capaç de rematar com cal. I tot açò ha començat perquè m’he topat amb la Papalloneta, que escriu en aquest butlletí des de fa temps, i m’ha dit: “I a tu no t’agradaria fer-ho? Jo ja fa temps que ho faig sovint. I a més a més, amb el què a tu t’agrada tot això... hauries de provar-ho”.
Qui conega la Papalloneta entendrà que no haja pogut refusar la seua proposta, perquè ja sabeu que si s’ho proposa és una xicota molt convincent i, a més a més, la nostra trobada ha estat a un passadís estret on no hi havia escapatòria. Així que no m’ha quedat altre remei que intentar-ho per primera vegada.
Bé,... crec que no m’hi he explicat com cal... No em referia jo ara mateix a aquest tipus de virginitat que, de segur, hi haureu pensat la majoria... Volia dir que sóc verge en açò d’escriure articles i la veritat és que estic com un flam d’aquells que gairebé no porten gens d’ou i amb el més petit moviment del plat tremolen com qualsevol japonès durant una sacsejada entre el 6 i el 7 de l’escala Richter.
Jo he proposat com a tema d’aquesta secció escriure sobre la discapacitat. No espereu que us faça un màster sobre el tema; senzillament us contaria com es veuen les coses assegut en una cadira de rodes i amb la dificultat afegida de patir un problema en el llenguatge oral que fa que moltes vegades siga tan difícil fer-me entendre com puga succeir-li a qualsevol persona que acabara d’arribar ací des de la Sibèria sense nocions del nostre idioma.
Si em donen continuïtat, us explicaré com d’estretes són algunes portes, com d’altes són algunes voreres o com d’inclinades poden arribar a ser algunes rampes. Fins i tot –si no m’hi censuren- us explicaré com de curtes es veuen algunes faldilles... des de la meua alçada.
Perquè heu de saber que les meues cames han sofert una metamorfosi psicovirtual i ja no tenen ossos sinó eixos, les venes han estat substituïdes per pneumàtics que en lloc de sang contenen aire, i on els nervis han estat canviats per radis. Psíquicament em sent meitat persona i meitat vehicle.
Salut!
D’entrada haig de confessar-vos que sóc verge.
Sí, avui és la meua primera vegada! Ja sabreu que les primeres vegades sempre solen ser plenes de nervis i vacil·lacions per fer allò que encara no hi has fet mai i no saps si seràs capaç de rematar com cal. I tot açò ha començat perquè m’he topat amb la Papalloneta, que escriu en aquest butlletí des de fa temps, i m’ha dit: “I a tu no t’agradaria fer-ho? Jo ja fa temps que ho faig sovint. I a més a més, amb el què a tu t’agrada tot això... hauries de provar-ho”.
Qui conega la Papalloneta entendrà que no haja pogut refusar la seua proposta, perquè ja sabeu que si s’ho proposa és una xicota molt convincent i, a més a més, la nostra trobada ha estat a un passadís estret on no hi havia escapatòria. Així que no m’ha quedat altre remei que intentar-ho per primera vegada.
Bé,... crec que no m’hi he explicat com cal... No em referia jo ara mateix a aquest tipus de virginitat que, de segur, hi haureu pensat la majoria... Volia dir que sóc verge en açò d’escriure articles i la veritat és que estic com un flam d’aquells que gairebé no porten gens d’ou i amb el més petit moviment del plat tremolen com qualsevol japonès durant una sacsejada entre el 6 i el 7 de l’escala Richter.
Jo he proposat com a tema d’aquesta secció escriure sobre la discapacitat. No espereu que us faça un màster sobre el tema; senzillament us contaria com es veuen les coses assegut en una cadira de rodes i amb la dificultat afegida de patir un problema en el llenguatge oral que fa que moltes vegades siga tan difícil fer-me entendre com puga succeir-li a qualsevol persona que acabara d’arribar ací des de la Sibèria sense nocions del nostre idioma.
Si em donen continuïtat, us explicaré com d’estretes són algunes portes, com d’altes són algunes voreres o com d’inclinades poden arribar a ser algunes rampes. Fins i tot –si no m’hi censuren- us explicaré com de curtes es veuen algunes faldilles... des de la meua alçada.
Perquè heu de saber que les meues cames han sofert una metamorfosi psicovirtual i ja no tenen ossos sinó eixos, les venes han estat substituïdes per pneumàtics que en lloc de sang contenen aire, i on els nervis han estat canviats per radis. Psíquicament em sent meitat persona i meitat vehicle.
Salut!
el cèsar cibernètic
(publicat al núm. 44 del VOX UJI. Gener 2004)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada