AMB CAMES QUE RODEN (147)
Totes les persones que
manifesten problemes per a comunicar-se i interactuar en els diversos contexts
socials haurien de comptar al seu abast amb les diferents ferramentes que es
poden agrupar sota la denominació de comunicació augmentativa i alternativa
(CAA). Aquest sistema comunicatiu pot consistir en gestos, imatges o continguts
escrits que, combinats o per separat, són productes de suport per a la
comunicació.
Segons les dades que Ángeles
Blanco, jurista experta en dret de la discapacitat, delegada de Drets Humans i
Coordinadora d'Incidència en Confederació ASPACE, va exposar en l’article
publicat el març proppassat en El Salto, el 98% de persones amb
paràlisi cerebral té disàrtria, alteració en l'articulació de les paraules.
Aquesta circumstància fa difícil la seua inclusió social perquè la gent que no
forma part del seu cercle personal, de manera habitual, no les entén. En aquest
context, les persones amb paràlisi cerebral usen productes de suport a la
comunicació en un sentit augmentatiu; és a dir, comuniquen oralment i es
recolzen en gestos, imatges o paraules escrites per a facilitar la interacció
social. Així mateix, el 25% de les persones amb paràlisi cerebral no té
comunicació oral. En aquests casos els productes de suport constitueixen el
mitjà o format de comunicació en un sentit alternatiu.
«La falta de reconeixement
processal de la comunicació augmentativa i alternativa, un esperó per a la
violència contra les dones amb paràlisi cerebral» és el títol de l’article d’Ángeles
Blanco, en el qual fa evident l’escàs reconeixement jurídic que te la CAA. En
l’actualitat només s’ha introduït de manera específica en l’article 23 de la
Llei General de drets de les persones amb discapacitat, situant-la al mateix
nivell que la llengua de signes. No obstant això, la CAA no s’ha inclòs en
posteriors normatives. No tan sols no consta en les lleis substantives, sinó
que tampoc te presència en les lleis processals. És a dir, que les persones amb
paràlisi cerebral no poden exercir els seus drets en seu judicial. La qual cosa
significa que no es poden defensar perquè la seua comunicació, tan vàlida i
professionalitzada com qualsevol altra, no compta amb suport jurídic.
I aquesta és la raó del
plantejament del títol de l’article de Blanco. El servei d'Assessoria Jurídica
de Confederació ASPACE, en a penes dos anys, ha assistit al sobreseïment de
tres situacions de violència sexual denunciades per dones amb paràlisi
cerebral. Una de violència continuada durant dos anys i les altres dues eren de
situacions de violència sexual múltiple. Això fa evident que els casos més
greus de violència sexual contra les dones amb paràlisi cerebral queden impunes
a la justícia per manca d'ajustos procedimentals. Potser els agressors són
conscients d’aquesta impunitat i els fa pensar que poden seguir agredint dones
en situació de pluridiscapacitat i dependència sense preocupar-se’n de cap
possible responsabilitat criminal?
Com que no es contempla de
manera expressa la CAA, la sol·licitud del seu ús s’enquadra procedimentalment
dins del concepte jurídic indeterminat d’«ajust raonable», que, per la seua pròpia
naturalesa legal, porta a interpretació i a inseguretat jurídica en la seua
aplicació pràctica. En la majoria dels casos la compareixença de la víctima es denega,
amb el conseqüent greuge probatori que això significa en uns fets delictius en
què, per la seua naturalesa, és molt improbable la testificació de tercera
persona. La declaració de la víctima és l’única prova de càrrec.
Recordem que l’article 2
apartat m), de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat
i de la seua inclusió social, diu que els ajustos raonables «són les
modificacions i adaptacions necessàries i adequades de l'ambient físic, social
i actitudinal a les necessitats específiques de les persones amb discapacitat
que no imposen una càrrega desproporcionada o indeguda, quan es requerisquen en
un cas particular de manera eficaç i pràctica, per a facilitar l'accessibilitat
i la participació i per a garantir a les persones amb discapacitat el gaudi o
exercici, en igualtat de condicions amb les altres, de tots els drets».
Com escriu Blanco per a
finalitzar el seu article, «aquesta indefensió provocada per la impossibilitat
d'exercici material de drets no fa més que defugir encara més l'avantdita
situació de vulnerabilitat social, en un cercle viciós, on els agressors són
impunes davant la Llei i les dones amb paràlisi cerebral són les víctimes
invisibles d'una societat i una Administració de Justícia encara capacitista».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada