AMB CAMES QUE RODEN (143)
L’any 2022 ha començat com va finalitzar el 2021:
batent-se rècords de contagis de COVID-19 a causa de virulenta expansió de la
variant òmicron. El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia,
reprenent les seues accions després del tradicional període de vacacions per
les festes nadalenques i cap d’any, seguirà substituint les seues sessions de
treball presencials per audiovisuals enregistrats per tal d’evitar situacions
que representen un risc de contagi.
Per al primer audiovisual d’enguany, des del grup
de treball, se li va proposar a l’Oficina Vida Independent (OVI) Sole Arnau Ripollés de
Castelló la realització
d’una xarrada sobre l’aplicació de la Convenció
Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, així com un repàs de les activitats que ha dut a
terme l’OVI de Castelló durant el seu primer any d’existència. Benito Pérez Agüera,
coordinador d’aquesta, hi va acceptar la proposta i es va encarregar
d’enregistrar l’aportació en format d’entrevista amb la col·laboració d’Anna
Peñalver Bermudo, integrant de Cooperativa Transversal, que li va fer les preguntes.
Pérez Agüera opina que el desenvolupament de la
Convenció és molt lent, atès què la visió «capacitista» de les persones amb
diversitat funcional per part de la societat, les institucions i la classe
política fa que no s’avance en la consolidació dels nostres drets, ni des del
punt de vista del moviment de vida independent. Quant al terme «capacitisme»,
explica que s’entén com una forma d’opressió i discriminació de les persones
pel fet de funcionar diferent, la qual cosa fa que se’ns valore segons una
sèrie de capacitats totalment productives, en lloc de tenir clar que tota vida
humana té un valor i, per tant, totes
les persones hem de participar en igualtat de condicions. El problema no som
nosaltres sinó en com està construïda la societat i eixa mentalitat mèdic
rehabilitadora, eixa mentalitat cuidadora, que segueix vigent en la societat.
A la pregunta de quines coses no s’estan
implementant bé en relació als mandats de la Convenció, Pérez Agüera contesta
que en general, si s’analitza article per article, té clar que s’està avançant
molt poc. No obstant això, sí que s’està «venen» molt bé que s’adapta. Per exemple,
en el cas de l’educació inclusiva s’està «venen» que s’avança cap a aquest
model educatiu i que s’està deixant de banda l’educació especial, però els
mitjans de suport es confonen. Per començar, és molt difícil que hi haja una
educació inclusiva quan molts dels centres no són accessibles.
A propòsit de l’accessibilitat, se suposa que des
del 5 de desembre del 2017 tots els accessos, tots els entorns, tots els
edificis, tots els serveis, tots els mitjans de comunicació, tota la informació,
haurien de complir en matèria d’accessibilitat universal i ser accessibles per
a totes les persones. Però no s’arriba ni al 30%. Sí que s’avança molt en
l’accessibilitat física, però en les necessitats de les persones amb diversitat
intel·lectual o diversitat sensorial no es fan les adaptacions necessàries.
D’altra banda, en la qüestió del desenvolupament de
la vida independent, que recull la Convenció en l’article 19 i que és el tema que
més treballa l’OVI de Castelló, Pérez Agüera qualifica la situació de caòtica. Sí
que és veritat que s’han atès els requeriments de l’OVI i que a començaments de
2020 es va publicar la instrucció –que s’ha anat actualitzant successivament, la
darrera vegada el proppassat octubre -, que regula la prestació de l’assistència
personal, que és el suport que necessitem les persones que no arribem per nosaltres
mateixa a fer certes activitats de la vida quotidiana. No obstant això, Pérez
Agüera també assenyala que aquesta legislació també queda marcada pel tarannà «capacitista»,
per eixe model mèdic rehabilitador i «assistencialista» basat en les cures,
creant una confusió de figures d’assistència personal que en molts casos estan
allunyades de la filosofia de la vida independent, de la qual va nàixer la idea
de l’assistència personal, l’objectiu de
la qual no és altre que cada persona puga prendre totes les decisions que
afecten la seua vida sense importar la seua situació de dependència a l’hora de
realitzar les activitats bàsiques de la vida diària.
Així mateix, Pérez Agüera afirma que tampoc s’està
complint el procés de desinstitucionalització de les persones amb diversitat
funcional tal com recomana el Comitè sobre els Drets de les Persones amb
Discapacitat de Nacions Unides en l’Observació
general número 5 (2017) sobre el dret a viure de forma independent i a ser inclòs
en la comunitat. La mateixa
Comissió Europea li ha fet un toc d’atenció a l’Estat espanyol recordant-li que
no es poden invertir fons europeus en institucionalització, ni en la creació de
noves places residencials ni en cobrir-hi les vacants.
Quant a les activitats de l’OVI de Castelló explica
que el seu primer any d’existència ha sigut molt intens, en el qual s’ha passat
de ser un projecte recolzat per la Cooperativa Transversal –que segueix sent
una aliada necessària- a comptar amb una seu física, que és molt important per
a poder atendre les persones interessades. Afirma que ja s’ha convertit en una
referència en l’àmbit provincial com a punt d’informació del que representa
l’assistència personal, a més d’esdevenir una mena de pont entre els serveis i
l’àmbit rural. Gràcies a això, moltes persones amb diversitat funcional que
potser s’haurien d’haver traslladat a residir a la capital per no comptar amb
alternatives de suport als seus municipis, ara es poden quedar en l’entorn on
hi volien viure i fins i tot contracten a gent de la mateixa zona com a
assistent o assistenta personal. També destaca la formació que s’ha fet des de
l’OVI a les treballadores socials de la província de Castelló sobre què és
l’assistència personal, a més de formar-les en la filosofia de la vida
independent, perquè puguen informar a la ciutadania interessada de manera correcta.
Pérez Agüera fa un record molt especial a la
companya Sole Arnau Ripollés, que ens va deixar la proppassada tardor, el nom
de la qual ha passat a formar part de la denominació de l’OVI de Castelló en reconeixement
a tota la labor que va fer com a impulsora, juntament amb Javier Romañac,
Manuel Lobato i altra gent que van posar en marxa la filosofia de vida
independent en l’àmbit estatal. Sense Sole Arnau l’OVI de Castelló no seria,
ara com ara, el que és.
L’audiovisual, que porta per títol «La Convenció
sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i l’Oficina de Vida
Independent Sole Arnau Ripollés de Castelló», està disponible en la pàgina web del
Grup de
Treball sobre Discapacitat Isonomia
(en l’enllaç I seminario 25/1), en
el Facebook del Grup i també en YouTube. Us recomanem que dediqueu poc
més de mitja horeta a veure’l i escoltar les paraules de Benito Pérez Agüera.
