-
-AMB CAMES QUE RODEN (126)
«Les persones amb discapacitat i l’estat d’alarma»
Arran
de l’estat d’alarma decretat pel Govern d’Espanya, moltes persones hem
experimentat què se sent tot estant
confinades a casa, amb unes mesures molt restringides per a poder eixir al carrer,
encara que sabent que era per un temps limitat i que després, a poc a poc, tot
tornaria a una suposada «nova normalitat». A moltes, ens ha resultat difícil i
dur haver d’aïllar-nos d’éssers estimats i renunciar a tot el que fem habitualment
fora de les nostres llars, sense més opció que assumir que és el Govern qui ens
ha de donar el permís. Ara estem en una fase de la desescalada en què tenim més
llibertat de moviments i ja reprenem alguns dels nostres quefers diaris. Esperem
que d’ací poc de temps, per a bé o per a mal, ja no recordem l’angoixa que ens causava
sentir-nos presoneres a ca nostra.
No
obstant això, una part de la ciutadania seguirà tancada després que el Govern
decrete que s'ha acabat el confinament: les persones amb diversitat funcional que
viuen recloses a les seues pròpies cases per falta d'adaptació dels edificis i
l'escassesa d'ajudes per a eliminar barreres arquitectòniques. Més de 100.000
persones amb mobilitat reduïda d’arreu de l’Estat espanyol, per la falta
d'accessibilitat de l'immoble en el qual resideixen, mai no ixen de casa; i
prop de 2 milions depenen de terceres persones per a poder fer-ho. Aquestes
dades pertanyen a l’estudi «Movilidad reducida y accesibilidad en el edificio», fet per la
Fundació Mútua de Propietaris en col·laboració amb Cocemfe el juny de 2019. Segons
s’estableix en la Llei de Propietat Horitzontal, per a la instal·lació d'un
ascensor o de qualsevol altre element amb la finalitat de suprimir barreres
arquitectòniques és necessari «el vot favorable de la majoria dels propietaris,
que, al seu torn, representen la majoria de les quotes de participació». En cas
de no haver-hi majoria, aplicant l’article 10.1.b, les obres poden ser
obligatòries sempre que en la comunitat veïnal visca una persona amb
discapacitat o major de 70 anys i sempre que «l'import repercutit anualment de
les mateixes una vegada descomptades les subvencions o ajudes públiques, no
excedisca de dotze mensualitats ordinàries de despeses comunes». Malgrat això,
en massa casos les obres no arriben a fer-se. Us recomanem que visioneu el
curtmetratge ¿Enserrao?, filmat durant el confinament i que, amb sarcasme,
plasma la realitat d’aquest problema.
Una
altra qüestió sobre la qual ja es va alertar en decretar-se l’estat d’alarma era
el previsible risc d’augment de la violència masclista derivat del confinament,
per haver de conviure les 24 hores del dia les potencials víctimes amb els seus
maltractadors. Les estadístiques de trucades al 016, el telèfon gratuït d’atenció a les víctimes de
violència de gènere, durant aquests darrers mesos han confirmat aquest temut
ascens. Aquest fet ens fa pensar, una vegada més, en quantes seran les dones
amb diversitat funcional víctimes d’algun tipus de violència cada dia, que, per
la seua situació de dependència –més en els casos de discapacitats que comporten
dificultats de comunicació, agreujades encara més per la intensificació de
l’aïllament propi d’un confinament-, no podran denunciar les agressions
físiques, sexuals, psicològiques, socials, etc., a què són sotmeses des de la
impunitat i amb l’apatia còmplice de la societat. Us proposem llegir el
testimoni personal d’una emigrant afectada de paràlisi cerebral publicat per
Elena Ledda en Pikara
Magazine.
La
Convenció sobre els Drets de les Persones amb
Discapacitat promulgada per
l’ONU, de la qual es va commemorar el Dia Nacional el proppassat 3 de Maig, en
el seu preàmbul «reconeix que les dones i les xiquetes amb discapacitat solen
estar exposades a més risc, dins i fora de la llar, de violència, lesions o
abús, abandó o tracte negligent, maltractaments o explotació», i a l’article 16
diu que els estats part han d’adoptar les mesures necessàries per protegir-les.
Però tot i les iniciatives per adaptar les lleis espanyoles a les recomanacions
de la Convenció, la realitat està molt allunyada del compliment d’aquesta. I el
mateix succeeix amb la resta dels articles, com el 19, que tracta del dret a
viure de manera independent i a ser incloses en la comunitat; el 25 que parla
del dret a la salut i d’impedir que es neguen, de manera discriminatòria,
serveis de salut o d'atenció a la salut per motius de discapacitat; o l’11 que
mana prendre totes les mesures necessàries per a garantir la seguretat i la
protecció de les persones amb discapacitat en situacions d’emergències
humanitàries. És evident que si es compliren els manaments la Convenció de l’ONU,
la pandèmia de la Covid-19 no hauria causat tantes morts de persones en
situació de dependència.
Després
d’haver experimentat en carn pròpia el confinament, esperem que tinguem més
solidaritat amb totes aquestes persones que són presoneres a la seua pròpia
casa de manera permanent, i que no escatimem en eliminar barreres
arquitectòniques en les comunitats veïnals o fem costat a les víctimes de
violència masclista. Recordem que la llibertat de moviment ocupa un dels articles,
en concret el 13, de la Declaració Universal de Drets Humans, que no hem
d’oblidar que són universals i no es poden violar.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot