COMUNICAT DE CÈSAR GIMENO NEBOT

Davant del rebombori que ha causat la publicació de la meua carta al periòdic Mediterráneo el proppassat diumenge 23 d’agost, sobre les condicions dels abonaments del CD Castelló per a les persones amb discapacitat corresponents a la temporada 2015/16, abans que res vull fer públic el meu agraïment per l’afecte i la solidaritat que m’han manifestat tantes persones a través de les xarxes socials. Així mateix, vista la quantitat de comentaris i d’opinions que s’estan publicant sobre la qüestió i per tal de deixar ben clara quina és la meua posició i què és el que jo revindique, he redactat el present comunicat:

1. Recordar a tota l’afició que sent els colors blanc-i-negre que per més importants que siguen les diferències que ens separen a l’hora de plantejar quin ha de ser el futur del nostre estimat CD Castelló i per més que ens desagrade la manera d’actuar de l’actual Junta Directiva, mai no hem d’oblidar l’educació i el respecte cap a les persones. Insultar degrada tant a qui rep l’insult com a qui el llança. És una forma de violència. I cap tipus de violència ha d’estar present ni fora ni dins de l’estadi Castàlia. Mai no s’ha de deixar de banda el diàleg perquè parlant s’ha d’entendre la gent.

2. L’objectiu de la meua carta mai no ha estat fer una revindicació particular per a què em tornen els diners, per sort, a dia d’avui, tot i que tinga un pressupost ajustat, encara puc permetre’m aquesta despesa. La meua pretensió era i és demanar que a l’hora d’abonar-se al CD Castelló es tinguen en compte les circumstàncies especials de les persones amb discapacitat, sobretot quan aquesta causa una situació de dependència que fa necessària l’assistència personal per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària. Les meues revindicacions naixen des de l’exigència de dignitat i la necessitat de fer real i efectiva la igualtat d’oportunitats per a les persones amb discapacitat.

3. Els preus tant dels abonaments com de les entrades que adquirisquen persones amb discapacitat s’han d’ajustar a les condicions econòmiques d’aquestes, que, en general, tenen ingressos baixos. Fins i tot s’hauria de plantejar la gratuïtat total en els casos en què perceben uns ingressos inferiors al salari mínim interprofessional. A més l’entitat, a l’hora de fixar els preus per a aquest col·lectiu. mai no s’ha d’oblidar que les persones amb discapacitat usuàries de cadires de rodes només tenim accés a una zona concreta de l’estadi, fet que impossibilita anar a localitats més econòmiques.

4. La gratuïtat de l’entrada de qui acompanye a una persona amb una discapacitat que li cause una situació de dependència és una mesura fonamental per a fer possible la igualtat d’oportunitats. Perquè per a aquests abonats i abonades és bàsic comptar amb l’acompanyament d’algú que li preste ajuda per a anar al lavabo, beure o menjar. L’acompanyant igual pot ser un/a familiar, una amistat o la persona que tinga contractada com a assistent personal. Per aquesta raó també és tot un despropòsit fer un carnet d’abonat personalitzat per a l’acompanyant -i encara més si se li fa pagar!- perquè sempre no serà la mateixa persona qui l’acompanye.

5. Amb una xicoteta part de les invitacions que es reparteixen des de l’Ajuntament de Castelló, a associacions i organitzacions sense ànim de lucre, podria cobrir-se la demanda d’entrades gratuïtes per a les persones acompanyants. D’aquesta manera se li estalviaria al Club que haguera de crear més localitats gratis.

Per a tancar aquest comunicat vull recordar-li al president i a la Junta Directiva que el CD Castelló, per a totes les aficionades i aficionats que l’estimem és molt més que un equip de futbol, és un sentiment! Per això hi ha de recuperar la tradició d’entitat solidària amb les persones amb discapacitat que sempre ha tingut i ser un exemple en aquest àmbit.

Sé que diumenge bona part de l’afició manifestarà el seu desacord amb la política de preus i la manca de sensibilitat d’aquesta Junta Directiva, i estaran en tot el seu dret de fer ús de la llibertat d’expressió, però torne a recordar que mai no hem de deixar de banda l’educació i el respecte a les persones.

Diumenge a l’estadi Castàlia a cridar pam, pam, orellut!!!!!!!!!!

                                                                               Cèsar Gimeno i Nebot

                                                                               Abonat núm. 2218

Castelló de la Plana, 28 d’agost de 2015

EL CD CASTELLÓ I L’ABONAMENT DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Fa uns dies vaig anar a l’estadi Castàlia a renovar el meu compromís amb el CD Castelló. Com a persona amb una discapacitat certificada del 94%, em van informar que el preu de l’abonament per a la temporada 2015/16, a la zona de preferència lateral –l’única accessible per a persones usuàries de cadires de rodes o amb mobilitat reduïda-, és de 60 euros després d’aplicar el 50% de descompte previst per a aquests casos. Un any més sorpresa, perquè cada temporada l’entitat canvia la seua política quant als abonaments de les persones amb discapacitat. Durant dècades hi podíem accedir gratis, així com qui ens acompanyara. Però si tenim en compte només les darreres temporades és quan més es manifesta aquesta inestabilitat de criteris que van passar des de fixar un preu concret de 60 euros tres temporades enrere, a costar-hi 5 euros després d’aplicar descomptes fa dues temporades, i a ser gratuït l’any proppassat, tot i que s’havia de pagar la gestió que al final en costava 10. 

Així que enguany, com ja hi he dit, m’ha costat una altra vegada 60 euros amb l’agreujament que ha desaparegut la gratuïtat de l’acompanyant.

Com que les administratives que em van atendre semblava que no ho tenien massa clar, van cridar al president David Cruz per tal que m’ho explicara personalment, a qui vull agrair-li l’amabilitat amb què em va escoltar i em va exposar els seus arguments, tot i que no em va convèncer. La nova estratègia del Club, segons em va dir el senyor Cruz, es basa en la decisió de fer-se valorar i visibilitzar els costs de mantenir Castàlia. 

Sembla oblidar que seguim en Tercera Divisió i que, encara que diga que el Club funciona com si fóra a una categoria superior, això no justifica els preus d’aquesta temporada. Quant a la qüestió de l’acompanyant, em va dir que aquest té l’opció d’esperar-me fora fins que s’acabe el partit; o si li agrada el futbol que pague. 

Davant la meua insistència –i això que no vaig voler allargar-me explicant-li que jo no puc anar tot sol al lavabo ni beure aigua, i que en els partits nocturns necessite que el meu assistent personal em done el sopar-, em va proposar aplicar un seguit de descomptes a l’abonament de l’acompanyant per a què el total de tots dos siga de 100 euros. Hi vaig acceptar com a mal menor, però perplex. Seria possible que les aportacions de les quatre o cinc persones amb discapacitat que ens havíem abonat fins aquell moment siguen la salvació de la situació econòmica del CD Castelló?

La veritat és que també em vaig recordar dels 70 euros que em van costar les dues entrades per al partit de playoff contra el Linares Deportivo, amb un horari en què l’assistència personal m’era imprescindible perquè havia de sopar i anar al lavabo, i sense la possibilitat d’adquirir una localitat més barata perquè, com ja he dit abans, amb cadira de rodes només podem accedir a una zona concreta de l’estadi. No demane la gratuïtat del nostre abonament però sí el de qui acompanye a una persona amb una discapacitat que cause dependència, l’ajuda del qual fa que puguem gaudir com un orellut més. En fi, segurament al senyor Cruz totes aquestes circumstàncies li cauen una miqueta lluny. 

Cèsar Gimeno i Nebot

Abonat núm. 2218

(publicat al MEDITERRÁNEO diumenge 23/08/2015)

PER QUÈ DE CATALUNYA EN DIEM PRINCIPAT?

El nom no fa referència a cap príncep sinó al caràcter particular del vell estat català  

Per: Vicent Partal

Diumenge  9.08.2015  06:00 

El debat és constant i retorna de manera cíclica: per quin motiu es diu ‘el Principat’ en fer referència a l’actual comunitat autònoma de Catalunya? Entre els ignorants o els bromistes apareix de seguida la pregunta sobre qui és el príncep o qui n’era en el passat però la realitat és que això no té res a veure. L’expressió ‘Principat’ no ve de ‘príncep’ i de fet el Principat mai no va tenir cap príncep. Tot té una altra explicació.

Principat: el nom històric de l’estat català

L’expressió ‘Principat de Catalunya’ és el nom històric de l’estat català que va existir fins el Decret de Nova Planta de 1716. Paradoxalment el mateix decret d’abolició dóna fe del nom ja que és  ‘Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña’. Principat, doncs.

De fet l’expressió ‘Principat de Catalunya’ només és abolida, com tantes altres coses, el 1833 quan Javier de Burgos dissenya l’actual divisió provincial de l’estat espanyol i aprofita per eliminar els noms històrics dels estats precedents, entre els quals Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca.

El decret de De Burgos (ací podeu veure l’original) deixa clar que ‘el territori espanyol en la península i illes adjacents’ quedarà dividit en 49 províncies que, excepte en el cas de les quatre províncies basques, adoptaran el nom de la ciutat que és la capital. D’aquesta manera es crea una referència fins aleshores inexistent i una lleialtat ‘provincial’ que vol, de fet, eliminar la lleialtat prèvia als estats que si bé feia més de cent anys que havien estat abolits encara eren ben presents en l’imaginari popular. Fins la divisió provincial ningú no es considerava ‘alacantí’ o ‘gironí’. Trencar la fidelitat a les estructures territorials que fins aleshores havien estat indiscutible, el Regne de València o el Principat de Catalunya per exemple, era l’objectiu principal de De Burgos. Així reforçava la idea d’Espanya, saltant de la província a l’estat.

La referència que el decret fa al ‘territori espanyol de la península’ no és anecdòtica, però. En aquella època també hi havia províncies espanyoles fora de la península. Concretament les anomenades províncies del Sàhara, d’Ifni i del Golf de Guinea a l’Àfrica (a més del Protectorat del Marroc), la província de les Filipines i les Illes Marianes i les Carolines a l’Àsia i les províncies americanes de Santo Domingo, Cuba, i Puerto Rico. Cal recordar a més que en el moment de signar-se aquell decret  Espanya no reconeixia encara la independència proclamada de manera unilateral el 1813 de Nova Espanya (Mèxic, part dels Estats Units i la major part del Carib).

El decret de De Burgos i l’aparició de les províncies cal situar-los, doncs, en aquest context de la pèrdua de l’imperi espanyol i el replegament peninsular a la recerca d’una nova identitat per a l’Espanya que estava perdent l’imperi. Cal recordar, en aquest sentit, que la Constitució de Cadis de 1812, redactada només 21 anys abans, encara parlava dels ‘espanyols dels dos hemisferis’ i de fet 86 dels diputats que la van redactar pertanyien a províncies aleshores espanyoles però que aviat serien independents, com el Perú o Mèxic.

De Burgos intenta sobretot reorganitzar el que quedava d’Espanya i al mateix temps modernitzar el funcionament de l’estat,  prenent com a base la divisió en departaments que els francesos havien fet dècades abans. El cas català, però, era ben particular perquè el Principat havia estat oficialment part de França entre 1812 i 1814, incorporant també una part de l’actual Franja de Ponent i Andorra. El cas català era, per això, molt sensible i De Burgos evitarà en el decret referir-se a Catalunya amb el nom de Principat, per tal de remarcar que Catalunya ‘només’ és un nom geogràfic i no té cap entitat política que pogués destorbar el projecte espanyol.

‘Principat’, del llatí ‘sobirania’

L’expressió ‘Principat’ té el seu orígen en el sentit llatí de ‘principatus’, ‘sobirania’. Un ‘principatus’ era qualsevol territori on el sobirà no tenia un títol específic o ho era en funció d’un altre títol. En el cas català els reis no tenien cap títol per governar-lo de manera conjunta sinó que ho feien en tant que reis de la corona catalano-aragonesa. I per això es deien ‘Principat’ els territoris disseminats que es trobaven sota el domini jurisdiccional, sota ‘la sobirania’ dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona.

El mot ‘principatus’ era per tant la definició estatal que acompanyava el mot Catalunya. Com a estat Catalunya era un ‘Principat’ perquè cap rei hi governava com a monarca propi del país fent ús d’un títol que s’hi referís. Es feia servir ‘Principat de Catalunya’, doncs, de la mateixa manera que es podria haver fet servir ‘Regne de Catalunya’ o ‘República de Catalunya’ si la forma jurídica n’hagués estat una altra. Cosa que, de fet, va passar amb la república catalana, proclamada en cinc ocasions al llarg de la història (1641, 1810, 1871, 1931 i 1934)

Alguns autors sostenen a més que el fet que Barcelona fos la capital real de la confederació, un títol només disputat en alguna èpoques per València, va portar a organitzar el Principat com el que avui diríem un ‘districte federal’, un territori neutral respecte als regnes de la corona: Aragó, València, Mallorques, Sardenya i les Dues Sicílies. La hipòtesi és molt especulativa però realment interessant.

La recuperació, de la mà de Joan Fuster

Després del Decret de Nova Planta i de la creació de les províncies l’expressió ‘Principat’ quedarà en desús i ‘Catalunya’ passa a ser la forma habitual de referir-se al territori de les quatre províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. De fet l’expressió ‘Catalunya’ fins i tot quedarà reduïda a la Catalunya espanyola, entrant en desús al nord de l’Albera, en l’actual Catalunya Nord.

Això fins que Joan Fuster replantejà el debat, al 1962, amb el seu opuscle ‘Qüestió de Noms‘.

Entre l’aparició de les províncies espanyoles el 1833 i la publicació del llibre de Fuster el 1962 passen 129 llargs anys, durant els quals sobretot al Principat apareix una clara consciència nacional diferenciada d’Espanya. Aquesta consciència, però, en cap moment té en compte la possible existència de nacionals catalans fora de les quatre províncies oficialment catalanes. Com a molt hi haurà algunes apel·lacions retòriques però poca cosa més.

El franquisme, però, ho talla tot però al mateix temps fa que tot recomence. Des de Sueca Joan Fuster ho aprofita per a remarcar l’existència d’una nació catalana que va més enllà dels límits de la Catalunya oficial. I la ‘qüestió de noms’ apareix ben ràpid: el mot  ‘Catalunya’ ha de fer referència només a les quatre províncies o al tot? Fuster opta per una decisió salomònica. Li sembla molt difícil que el mot ‘Catalunya’, que seria el nom lògic de la nació sencera, siga acceptat com a propi en tots els territoris i demana per això usar la vella definició estatal de ‘Principat’ per referir-se al que Espanya defineix com Catalunya. Amb la voluntat de ‘guardar’ el nom de Catalunya per a tots. Esperant que algun dia el seu ús siga menys polèmic.

L’èxit de les propostes de Fuster rellança, sobretot entre l’esquerra nacionalista i els partidaris dels Països Catalans, l’ús habitual de la paraula ‘Principat’. De fet la seua terminologia coneixerà un èxit indiscutible: Països Catalans, Principat, País Valencià, Illes, Catalunya Nord o la Franja de Ponent passen a ser noms usats amb naturalitat per moltes persones i fins i tot esdevenen oficial.

I amb això el vell nom de l’estat central del país, Principat, coneix una recuperació important que per alguns encara és polèmica amb el pobre argument de que Catalunya mai no va tenir un príncep.

Font: Vilaweb

http://www.vilaweb.cat/noticies/per-que-de-catalunya-en-diem-principat/