AMB CAMES QUE RODEN (32)

A totes les persones ens calen unes bases per a poder desenvolupar-nos. Una d'elles és l'educació, primordial per a la nostra socialització i integració en la societat. Si ens centrem en les persones amb diversitat funcional la qüestió es complica; la nostra evolució com a éssers humans hauria de ser la mateixa, però sense els recursos adequats i els productes de suport pertinents que permeten la igualtat de condicions no serà possible la tant comentada educació inclusiva.

Recentment, govern i oposició van anunciar la signatura, a curt termini, d'un pacte d'Estat sobre l'educació, que constaria de nou punts on, com era d’esperar, no hi apareixia reflectida la problemàtica de les persones amb diversitat funcional. Per això, un nombrós grup de persones es van mobilitzar a través d’Internet, va iniciar la campanya "Inclusió en el Pacte Educatiu d'Estat", i va adreçar cartes a les comissions d'educació i polítiques integrals de la discapacitat del Congrés dels Diputats i de les Conselleries d'Educació de totes les comunitats autònomes, on sol·licitaven reunir-se per a exposar les seues propostes, perquè s'hi afegira un punt que fes referència a l'educació inclusiva per a les persones amb diversitat funcional i garantir, així, el compliment de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, especialment l'article 24, per a eliminar les barreres en l'aprenentatge i a la participació.

El 27 de gener es va fer públic l'esborrany del treball de la Conferència Sectorial d'Educació, a partir del qual se seguirà treballant per a assolir un pacte social i polític per l'educació, on s'ha afegit un altre punt que diu: “Fomentar l'educació inclusiva, el reconeixement de la diversitat i la interculturalitat, i procurar els mitjans i recursos adequats per garantir la plena incorporació i integració, en condicions d'igualtat d'oportunitats, dels estudiants amb necessitats específiques de suport educatiu”.

Una vegada més, es demostra que, si és constant, la mobilització ciutadana pot canviar moltes coses. Però, malauradament, hi ha qüestions difícils de resoldre. Ángel Gabilondo, ministre d’Educació, va declarar que creu en l’educació inclusiva per a l’alumnat amb discapacitat, però que sense la inversió suficient aquesta no és possible. I amb aquesta declaració reconeix que no es pot garantir un dret humà, bàsic i constitucional com ara l’educació a un espectre important de ciutadania per una mala planificació pressupostària, i per no destinar-ne els recursos econòmics i humans suficients.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 104 de VOX UJI. Març 2010)