«AMB CAMES QUE RODEN» (158)
«Drets socials que no es respecten i en
perill d’extinció»
El proppassat 14 de desembre va fer 18 anys que va aprovar-se la Llei 19/2006 de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència que, per desgràcia, ha acabat coneixent-se com «llei de dependència» i que mostra ben a les clares quin ha sigut el rumb de la implementació dels seus continguts. Perquè els articles destinats a desenvolupar la promoció de l’autonomia personal, i el principal recurs que la representa que és l’assistència personal, s’han aplicat poc o fent-ne una interpretació tan enrevessada que fa molt complicat l’accés a l’esmentat recurs.
Però, a més,
és que el balanç general de l’aplicació d’aquesta llei tampoc és gaire positiu.
En el web de l’Associació
de Directors i Gerents de Serveis Socials d’Espanya s’hi poden consultar les xifres i també pot descarregar-se el XXIV
Dictamen de l’Observatori Estatal de la Dependència. Una dada colpidora és que cada 13 minuts mor a l’Estat
espanyol una persona inclosa a les llistes d’espera, tant a la llista de les
que esperaven l’avaluació del seu grau de dependència com la de les persones
que ja hi han estat avaluades i estan a l’espera de rebre un servei per a atendre-la.
Només el 2023 hi van morir 40.447 que esperaven ser avaluades o ateses. Segons
la font esmentada, s'està abandonant sense atencions a prop de 300.000 persones
que estan a l'espera d'un procediment. Al ritme de resolució del darrer any es
tardarien més de 8 anys a aconseguir la plena atenció. A més, les quantitats
monetàries de les prestacions s’han congelat, malgrat la inflació i l’increment
dels preus, fet que devalua les economies de les persones que depenen
d’aquestes prestacions per a mantenir una vida digna. I tampoc s’han resolt les
desigualtats entre comunitats autònomes, així que segons on resideixes tens més
o menys probabilitats de rebre atenció.
D’altra banda,
relacionat també amb l’àmbit de l’atenció a la ciutadania que necessita suports
per a assolir una vida mínimament digna, s’ha de recordar que el 2020 va rebre
el Premi Europeu de Serveis Socials, que convoca l’European Social Network
(ESN) en la categoria d’investigació, el procés participatiu per a elaborar la Llei
3/2019 de Serveis Socials Inclusius i els
Laboratoris de Serveis Socials del País Valencià, impulsats per la
Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la
Generalitat Valenciana.
Bé, doncs, amb
la Llei
6/2024 de Simplificació Administrativa (que de
simple no té res perquè és quasi un patracol de 252 pàgines) han eliminat tot el
que tenia de positiu la Llei de Serveis Socials Inclusius, fent passes enrere
tornant al model del segle anterior amb macrorecursos que atenen moltes
persones amb poc de personal. A més, s’afavoreix els guanys per a les empreses
privades que gestionen aquests recursos i que es lucren aprofitant-se de les
necessitats de les persones. Tot plegat, el resultat pot ser un procés de
privatització pur i dur.
Com escriu
Encarna Canet, a l’article que va publicar al diari La
Veu, «s’elimina l’obligació de la prestació de serveis bàsics per
banda de l’Administració pública (ja ho faran les empreses privades), i es
debilita així un dels pilars bàsics de l’Estat de Benestar com són els Serveis
Socials tan necessaris per a tota la població», fet que «suposarà un risc de
precarització dels serveis essencials que afectarà les persones usuàries i les
seues famílies».
La majoria de
la població no se n’assabenta del perquè s’aproven lleis com aquesta, que
representa una retallada dels drets socials. Les ciutadanes i ciutadans hauríem
de tenir més consciència de la importància del nostre vot quan ens convoquen a
dipositar-lo en una urna; saber com pot influir en el nostre benestar futur, i
en el de la resta de la societat, l’opció política que elegim. Ens calen
governs que mantinguen vigents els nostres drets, que els eixamplen, i que
s’ocupen de fer-los efectius.
