AMB CAMES QUE RODEN (102)

«La bretxa salarial per gènere i les dones amb diversitat funcional»

La Vaga feminista del proppassat 8 de març, una convocatòria de vaga internacional que a l'Estat espanyol va estar impulsada per la Comissió 8 de Març integrada per un conjunt de col·lectius feministes, a banda de pretendre una vaga laboral i estudiantil també cridava a l’aturada en altres àmbits com ara les cures i el treball domèstic -a més del consum-, tasques que solen dur a terme les dones de manera majoritària. Els objectius principals eren reclamar la igualtat de gènere i denunciar, entre altres, la bretxa salarial de gènere i l'atur crònic femení. Aquesta iniciativa es va inspirar en la vaga de dones del 24 d'octubre de 1975 a Islàndia, amb la qual les vaguistes van paralitzar el país durant un dia, fent palesa la importància de l’aportació indispensable de les dones en l'economia i la societat d’aquest país nòrdic on, per cert, des del passat 1 de gener és il·legal que les dones cobren menys que els homes per fer la mateixa feina.

A l’Estat espanyol, per desgràcia, qui té la responsabilitat de prendre decisions com l’esmentada, per tal d’erradicar la desigualtat entre dones i homes, no mostra massa sensibilitat sobre aquesta qüestió. Fa uns mesos el president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, a una pregunta sobre la bretxa salarial per gènere, va contestar que entre les competències de qui governa «no hi ha cap que siga igualar salaris». Fins i tot va tancar la qüestió afirmant «no ens fiquem en açò», quan li van preguntar si ni tan sols s’hauria d’intervenir per sancionar en els casos d'homes i dones que fan la mateixa feina i cobren diferent. Tot i que dies després va voler desdir-se’n en una altra intervenció, ja havia quedat retratat el tarannà del seu Govern. A més, amb aquestes respostes hi va fer manifest el seu desconeixement de la legislació vigent, perquè el mateix Estatut dels Treballadors diu en el seu article 17 que s'entendran nuls i sense efecte els preceptes reglamentaris, les clàusules dels convenis col·lectius, els pactes individuals i les decisions unilaterals de l'empresari que donen lloc en l'ocupació, així com en matèria de retribucions, jornada i altres condicions de treball, a situacions de discriminació directa o indirecta desfavorables per raó de sexe i/o discapacitat, entre altres motius; així com l’article 8, apartat 12, de la Llei d’Infraccions i Sancions de l’Ordre Social que qualifica de faltes molt greus les decisions unilaterals de l’empresa que impliquen discriminacions en matèria de retribucions per circumstàncies de sexe, discapacitat, etc. D’altra banda, és xocant que un Govern que posa tant d’èmfasi en el compliment de la Constitució Espanyola en altres apartats no es preocupe per fer complir el seu article 35 o l’article 5 de la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, on s’especifica també el dret a la igualtat salarial i la no discriminació retributiva entre dones i homes.

Segons la darrera dada de l'Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’Estat espanyol el conjunt de salaris rebuts per dones suma un 22,9% menys que el dels homes, en termes bruts anuals. D’altra banda, una de les conclusions de l’informe «El Salari de les Persones amb Discapacitat» (http://www.ine.es/prensa/spd_2015.pdf), basat en l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial 2015 –la darrera disponible- i de la Base Estatal de Persones amb Discapacitat, assenyala que en el cas de les dones amb discapacitat la bretxa salarial amb relació als homes amb discapacitat és del 14,7%. És evident que és menor que la que hi ha entre les dones i homes que no tenen cap discapacitat certificada, però s’ha de tenir en compte que els homes amb discapacitat també pateixen una bretxa salarial d’un 20,4% envers els homes que no manifesten cap discapacitat certificada. Això fa evident que, com sol succeir en gairebé tots els àmbits, les persones amb diversitat funcional tenen les de perdre i que el seu accés al mercat laboral segueix sent una carrera d'obstacles; la majoria de les empreses, tant per desconeixement com per por a que el seu rendiment no siga l’òptim, són reticents a la seua contractació. Com sol ser habitual, també dins d’aquest col·lectiu les dones ho tenen el doble de difícil perquè, a pesar que la discapacitat es veu com un gran inconvenient per a donar-los un treball, el factor més determinant per a no fer-los un contracte és que són dones.

Ja és hora d’acabar amb la injustícia de totes les bretxes salarials i, per a això, les administracions públiques han de vetlar, prenent les mesures necessàries, perquè les dones i els homes reben igual salari per la mateixa feina feta. I en el cas de les persones amb diversitat funcional, exigir que s’acomplisca tot el que diu la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, en el seu article 27, quant als drets al treball i l’ocupació.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CIV 20/03/2018)

AMB CAMES QUE RODEN (101)

«Diversitat funcional i l'accés al mercat laboral»

Fa pocs mesos va tindre lloc a la Universitat Jaume I de Castelló el II Congrés Nacional sobre Emprenedoria Social, Ocupació i Discapacitat (www.congresoeed.uji.es). Aquests tipus d'iniciatives són una peça clau per a indagar i reflexionar sobre la situació de les persones amb diversitat funcional en el món laboral. És fonamental que en el marc d’aquesta mena d’actes siguen les mateixes dones i homes amb discapacitat qui facen escoltar les seues veus per a explicar les seues inquietuds i necessitats.

Sembla que les administracions públiques, de mica en mica, van prenent consciencia de la importància de la labor social de les persones amb discapacitat i per aquest motiu s'han incrementat els pressupostos per a promocionar-la, per la qual cosa les dades reflecteixen un augment de la incorporació al món laboral de les persones amb diversitat funcional. Però, tot i això, les estadístiques demostren que l’índex de desocupació segueix sent alt entre aquest sector de la ciutadania i que sembla evident que està relacionat amb l’escàs nivell educatiu del col·lectiu de persones amb discapacitat si es compara amb el que assoleix, en general, la resta de població. Es tracta d’un fet que, com succeeix en tots els àmbits, s’greuja encara més en el cas de les dones amb diversitat funcional. Un aspecte que es podria millorar si s’implementara l’educació inclusiva des del primer moment en l’escolarització, perquè inserir a les persones amb capacitats diferents en el sistema educatiu des de l’inici és la millor manera de normalitzar la seua quotidianitat. La formació compartida des de la infantesa augmenta el respecte per la diversitat i la igualtat d’oportunitats, i fa possible la inclusió social de les persones amb diversitat funcional. La convivència minimitza el rebuig vers la diferència, perquè allò que no és visible se sol pensar que no existeix i, per això mateix, es refusa.

S’ha de promoure l’emprenedoria empresarial i informar les empreses per a erradicar els prejudicis que segueixen havent-hi a l’hora de contractar persones amb discapacitat. La desinformació, sovint, fa veure més complicada del que en realitat és la inclusió en la societat de les persones que tenen unes necessitats especials. Això fa que els centres especials d'ocupació es consideren com a única opció de treball per a aquestes persones. Sí, es fonamental que aquests centres seguisquen existint, però mai no han de representar la meta sinó el punt de partida per a encetar una vida laboral. L’objectiu sempre ha de ser l'ocupació ordinària digna en empreses públiques o privades, i comptar amb el suport que calga per a atendre les necessitats personals de treballadores i treballadors amb algun tipus de discapacitat. Una de les mesures més importants que s’hauria de fer efectiva és la reserva, contemplada per la legislació vigent, del 2 per 100 dels llocs de treball existents en les empreses públiques o privades amb 50 o més persones contractades, així com que s'incloga el disseny universal i l'aprenentatge basat en productes i serveis en els estudis. Alhora que s'ha de reivindicar un nou marc legal clarament especificat, l’incompliment del qual tinga greus conseqüències per a qui l’infringisca.

Des de la perspectiva de la Universitat s'intenten dur a terme diferents accions, com facilitar l'adaptació curricular formativa i la inclusió social. I perquè això ocórrega és necessari formar equips sensibilitzats i tenir les tècniques de suport necessàries. Així mateix, s’estima molt important la creació de llocs de trobada de persones amb diversitat funcional, personal tècnic i membres del teixit empresarial.

Per a acabar, volem remarcar la importància d’accedir a una educació inclusiva que compte amb les ajudes tecnològiques i humanes imprescindibles per a després poder optar a un treball digne, tenint en compte que el món està canviant i moltes vegades el que importa és mantenir una bona actitud i obrir-se als canvis.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CIII 26/02/2018)