AMB CAMES QUE RODEN (83)
El dret a la
sanitat es diu que ha de ser universal. Però, com succeeix en molts àmbits, hi
ha sectors de ciutadania que no tenen tan fàcil accedir als recursos
relacionats amb la salut. Les persones amb diversitat funcional som un dels
col·lectius que ens trobem, d’una banda, amb barreres físiques a l’hora d’haver
d’usar alguns dels recursos sanitaris i, d’una altra, amb barreres socials derivades
de la manca de formació, quant a l’atenció a persones amb discapacitat, que mostra
part del personal que treballa en aquests recursos, que en molts casos tampoc no
compta amb la mínima empatia imprescindible per a desenvolupar aquesta mena de treballs.
El personal sanitari
hauria de rebre unes nocions elementals sobre com tractar a persones amb
qualsevol tipus de discapacitat. Per exemple, amb això es podria evitar que
quan acudim a una cita mèdica, i ens acompanya una altra persona, s’adreçaren primer
a l`acompanyant, tant per a preguntar-nos pels símptomes com per a comunicar-nos
el diagnòstic i el tractament. Una pràctica que encara és més habitual si la o
el pacient manifesta dificultats d’expressió oral; en aquest cas, la o el
pacient amb diversitat funcional sembla esdevenir del tot invisible per al o la
professional que l’atén. Això li pot representar una pèrdua d’autoestima a la
persona atesa perquè pateix una agressió psicològica a la seua dignitat humana.
Si parlem
d'especialitats mèdiques, la cosa empitjora, ja que ni molts dels aparells que
s’utilitzen per a realitzar proves s'adapten a les necessitats especials de les
persones amb diversitat funcional, ni moltes i molts especialistes saben com es
podrien o es deurien fer les proves en aquests casos. Aparells per a fer
ressonàncies, TAC, etc., resten fora de l’abast de les persones amb mobilitat
molt reduïda. Entre els exàmens que més inconvenients i dificultats presenten
es poden esmentar les revisions ginecològiques, tan importants per prevenir o
detectar possibles problemes de salut i tan difícils d’efectuar quan es tracta de
dones amb discapacitats, sobretot, físiques. Aquests impediments solen retardar
les visites a les consultes mèdiques, amb conseqüències molt negatives perquè
patologies que en principi representen riscs mínims per a la salut de les
dones, amb el retard, poden esdevenir casos molt greus, fins i tot mortals. Un
exponent d’aquesta circumstància són les dificultats de les dones que es mouen
en cadires de rodes, i no poden mantenir-se de peu, a l’hora de fer-se una mamografia.
Tant les
consultes ginecològiques adaptades com els mamògrafs accessibles per a dones en
cadira de rodes són molt escassos a l’Estat espanyol. A la Comunitat Valenciana
no en tenim notícia de cap. Si que sabem que s’han presentat proposicions no de
llei a les Corts Valencianes, com la del Grup Parlamentari Ciudadanos en
novembre de 2015, sobre l'adopció de mesures per a dotar els hospitals públics
valencians dels mitjans adequats per a atendre les dones amb diversitat
funcional i mobilitat reduïda; o la presentada d'urgència al plenari aquest mes
de juliol de 2016, pel Grup Parlamentari Popular, sobre l'elaboració d'un Pla
Estratègic d'accessibilitat per a persones amb diversitat funcional i persones
en situació de dependència, a la xarxa sanitària pública valenciana.
Els diferents estaments responsables, tant polítics
com administratius, han de fer possible que l’article 25 de la Convenció
Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que reconeix el
dret a la salut d’aquestes ciutadanes i ciutadans, siga efectiu mitjançant
l’aplicació de la pertinent legislació.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXX. 11/07/2016)
