AMB CAMES QUE RODEN (80)
Cronològicament, el model
social de la discapacitat ha estat el tercer paradigma que ha intentat
explicar-la. Es pot dir que hi va nàixer a les acaballes de la dècada dels 60
del segle XX als Estats Units i el Regne Unit, quan les mateixes persones
afectades es van rebel·lar contra la «institucionalització» que, en la
pràctica, era l’única opció que se’ls oferia. Hi van denunciar el seu estatus
de ciutadanes i ciutadans de segona amb tot un seguit de reivindicacions que
van obrir el debat polític i social, especialment en l’àrea dels drets civils i
de la legislació antidiscriminatòria.
En el model social es
defineix la discapacitat com el desavantatge que viu un/a individu/ídua quan
l’entorn és incapaç de donar respostes a les necessitats derivades de les seues
característiques personals (De Lorenzo, 2007). Per primera vegada es deia que
la discapacitat no és pròpia de la persona que la manifesta sinó producte de
les barreres físiques i socials que aixeca la societat. Per aquesta raó, en
aquest model, s’assenyalen com a factors bàsics per a capgirar la situació:
fomentar la igualtat d’oportunitats, la no-discriminació, la normalització
de l’entorn i l’accessibilitat universal. La frase que va escriure Jenny
Morris (2008) defineix molt bé la idea principal que transmet el model social: «Una incapacitat per a
caminar és una deficiència, mentre que una incapacitat per a entrar a un
edifici perquè a l'entrada hi ha una sèrie de graons és una discapacitat».
Quant als
mitjans de subsistència de les persones afectades, aquest model proposa la
seguretat social i el treball ordinari, suggerint l'ocupació protegida com a
opció excepcional i transitòria. Per tant, el model social recull una part del postulat del model rehabilitador, que afirmava que el treball era l’únic camí
que portava a la integració social, però assenyala que no és l’única forma
d’aconseguir la inclusió de les persones amb discapacitat en la societat. Per
això es fa èmfasi en la importància que la discapacitat s’enfoque des de totes
les perspectives. L`exclusió que ens afecta a les persones amb discapacitat és
el resultat de la discriminació estructural que patim en diferents àmbits, fet
que fa evident que la qüestió de la inserció laboral té la seua rellevància però
no n’és l’únic factor, també ho són l’educació, la salut, l’economia, l’oci,
etc.
Per a tancar la sèrie d’articles en què hem parlat
dels paradigmes, cal que esmentem el model
de la diversitat. Aquest model vol anar més enllà del model social i es fonamenta en la idea que una persona amb
discapacitat és un ésser valuós en si mateix per la seua diversitat. Impulsat
per les mateixes associacions de persones amb discapacitat, el model de la diversitat proposa l’abandó del concepte de capacitat com
a manera de percebre i descriure una realitat humana en la qual el més
rellevant és la discriminació d’un col∙lectiu de persones que som diferents
però tenim els mateixos drets que la resta de ciutadania. En lloc d’això,
planteja l’ús de la dignitat i la diversitat com a conceptes que cal tenir en
compte a l’hora d’analitzar aquesta realitat i la discriminació com a factor
que s’ha d’eliminar. Es per aquesta raó que basa la seua anàlisi i les seues
propostes en l’ús i el desenvolupament dels drets humans i la proposta d’una
visió bioètica sobre la diversitat funcional, fruit de les experiències diàries
de les persones que convivim amb la realitat d’aquesta.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXIV. 19/04/2016)
