AMB CAMES QUE RODEN
(73)
Gaudir d’un partit de futbol, bàsquet,
tennis, o d’un míting d’atletisme, en una instal·lació esportiva; assistir a
una representació teatral o la projecció d’una pel·lícula en una sala ex professo;
o concórrer a qualsevol esdeveniment cultural com conferències, cursos,
congressos, etc., són accions que per a una persona amb una discapacitat que li
cause una situació de dependència, i que faça necessària l’assistència personal
per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, no són tan senzilles
com per a la resta de ciutadania. I no ens referim només a les barreres
urbanístiques i arquitectòniques que puguen haver per accedir-hi –fins i tot
lliurar l’entrada o passar-lo per la validadora poden resultar accions impossibles
per a moltes persones-, sinó a les inconveniències derivades de les necessitats
fisiològiques (menjar, beure, anar al lavabo...) que augmenten a mesura que l’espectacle
o acte al que s’assisteix té més durada.
En l’article 30, apartat 1, de la
Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat es diu
que «els estats part han de reconèixer el dret de les persones amb discapacitat
a participar, en igualtat de condicions amb les altres, en la vida cultural». I
entre les mesures pertinents que s’haurien d’adoptar per a assegurar aquesta
participació figuren les del paràgraf c) del mateix apartat 1, que
indica que «tinguen accés a llocs on s'ofereixen representacions o serveis
culturals com ara teatres, museus, cinemes, biblioteques i serveis turístics i,
tant com siga possible, a monuments i llocs d'importància cultural nacional»; i
la del paràgraf c) de l’apartat 5, que assenyala que s’ha de «garantir
que les persones amb discapacitat tinguen accés a instal·lacions esportives,
recreatives i turístiques». Tots dos enunciats fan referència a les persones
amb discapacitat com a usuàries, i és en aquest aspecte, el d’espectadores, en
què centrarem la nostra reflexió en aquesta ocasió. En cap dels apartats, ni en
cap dels paràgrafs de l’esmentat article 30 es fa referència a les necessitats
d’assistència personal que tindran les persones amb una diversitat funcional
que cause una situació de dependència per a participar en activitats culturals
i d’oci. Si, es pot entendre que hi ha altres articles on es parla de
l’assistència personal, però pensem que en aquest article s’hauria d’haver
inclòs alguna referència a les mesures que els estats part haurien
d’implementar perquè tant des de les administracions com des de les entitats
públiques i privades es tingueren en compte aquestes necessitats en aquests
àmbits.
Una mesura que hauria d’estar establerta
i regulada per una normativa legal, i no dependre de la voluntat de qui
intervé, seria l’obligació per a totes les entitats, tant les dependents de les
diverses administracions públiques com aquelles empreses privades que gestionen
sales, teatres, instal·lacions esportives o culturals, etc., o, en el seu cas,
que organitzen aquesta mena d’esdeveniments, de proporcionar abonaments, entrades,
inscripcions, etc., gratuïtes a qui acompanye a una persona amb diversitat
funcional a una representació de teatre, cinema, concerts, recintes esportius i
altres espais culturals o d’esbargiment. La mesura podria concretar-se per a les
persones amb una discapacitat certificada en més d’un 65% i aquelles entitats
privades que hagueren d’aplicar-la haurien de rebre algun tipus de
contrapartida ja fóra en exempció d’impostos, etc. O que directament les
administracions públiques es feren càrrec de subvencionar o proporcionar
l'entrada gratuïta de l'acompanyant.
Aquesta disposició serviria per a
promoure la igualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional a
l’hora de dur a terme aquest tipus d’activitats a l’estalviar la despesa doble
que les hi representa haver de pagar dues vegades: una per elles mateixes i una
altra per l’acompanyant que els proporciona assistència personal.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LII. 28/09/2015)
