AMB CAMES QUE RODEN (53)
MANIFEST DE LA VII MARXA NO COMPETITIVA PER LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS DE LES PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL
Castelló de la Plana, 3 de novembre de 2013
Les paraules parlen del món. Més encara:
les paraules fan el món en què vivim. Al llarg de dècades hem vist com les
paraules que es referien a nosaltres anaven canviant. Hem cregut amb força que
anaven evolucionant, d’una manera que feia irreversible el canvi que
acompanyava la paraula.
El món va
anar abandonant aquell concepte tan dur amb què ens senyalaven abans per a incorporar
el de minusvàlids en la LISMI de 1982, una de tantes
lleis que han quedat en el camí, sense desplegar-se com calia. Després ens vam
adonar que el nostre valor era com el de qualsevol altra persona. Aparegué el
concepte de discapacitat,
substantivant la persona «portadora del dèficit». Darrerament hem descobert que
la «discapacitat» no la porta la persona, sinó que apareix per una falta
d’adequació de l’entorn a les necessitats de moltes persones.
Les paraules
no són innòcues. Fan bé o fan mal. Perpetuen imatges negatives d’aquelles
persones a qui es refereixen i les estigmatitzen o, al contrari, reconeixen els
seus drets i es comprometen amb elles.
Potser vivim
en una realitat perversa: mentre el nombre de persones que hem de lluitar per
tombar les barreres creix, les polítiques que han d’emparar el nostre dret ens
retallen la nostra capacitat de supervivència. I la paraula supervivència no l’hem escrita sense
voler: el risc d’empobriment que estem sofrint creix a passes gegantines. Estem
en perill, i, per tant, no consentirem que els i les responsables passen per la
vora, amb les mans a les butxaques, com si res d’això anara amb ells i elles.
El sector
pressupostari que s’hauria d’ocupar de defensar els nostres drets ha sigut
retallat entre un 60 i un 70%. Programes de rehabilitació i d’ocupació s’han
vist minvats, en alguns casos, fins a desaparèixer per complet: no hi ha
pressupost, diuen. Mentrestant, es perdonen els deutes de la banca, pugen els
sous de tota mena de personal polític i sicaris mediàtics, augmenta el
pressupost de Defensa i les assignacions als partits polítics. No ho entenem!
Algú ens ho hauria d’explicar.
Avui celebrem
la nostra consciència, les nostres ganes que les nostres paraules ressonen. Amb
signes manuals, amb imatges o amb veu cal que ens fem sentir. El silenci i la
invisibilitat rarament són bons companys de viatge per viure una vida
castigada. Cal que parlem, que escrivim, que dialoguem, que protestem. De DRETS
–sí, amb majúscules-, i de política, i d’independència personal, i de les
nostres ciutats, de les nostres escoles, dels nostres espais de lleure, dels
nostres habitatges, de la nostra sexualitat. Sí, també del nostre dret a ser
vistos com éssers sexuals.
La nostra veritat val tant com la de qualsevol altra persona (no és en cap
cas minusvàlida). Per tant, lluitar
per la paraula, pel dret a cridar, pel dret a dir «lladre» o «assassina» a qui
es comporta com a tal, i dir «amic» i «amiga», «estimat» i «estimada» a qui ho
és, és la manera per la qual optem avui per a dir que:
"Totes les persones som
diferents.
Totes les persones som
iguals»
