«AMB CAMES QUE RODEN» (158)

«Drets socials que no es respecten i en perill d’extinció»

El proppassat 14 de desembre va fer 18 anys que va aprovar-se la Llei 19/2006 de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència que, per desgràcia, ha acabat coneixent-se com «llei de dependència» i que mostra ben a les clares quin ha sigut el rumb de la implementació dels seus continguts. Perquè els articles destinats a desenvolupar la promoció de l’autonomia personal, i el principal recurs que la representa que és l’assistència personal, s’han aplicat poc o fent-ne una interpretació tan enrevessada que fa molt complicat l’accés a l’esmentat recurs.

Però, a més, és que el balanç general de l’aplicació d’aquesta llei tampoc és gaire positiu. En el web de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials d’Espanya s’hi poden consultar les xifres i també pot descarregar-se el XXIV Dictamen de l’Observatori Estatal de la Dependència. Una dada colpidora és que cada 13 minuts mor a l’Estat espanyol una persona inclosa a les llistes d’espera, tant a la llista de les que esperaven l’avaluació del seu grau de dependència com la de les persones que ja hi han estat avaluades i estan a l’espera de rebre un servei per a atendre-la. Només el 2023 hi van morir 40.447 que esperaven ser avaluades o ateses. Segons la font esmentada, s'està abandonant sense atencions a prop de 300.000 persones que estan a l'espera d'un procediment. Al ritme de resolució del darrer any es tardarien més de 8 anys a aconseguir la plena atenció. A més, les quantitats monetàries de les prestacions s’han congelat, malgrat la inflació i l’increment dels preus, fet que devalua les economies de les persones que depenen d’aquestes prestacions per a mantenir una vida digna. I tampoc s’han resolt les desigualtats entre comunitats autònomes, així que segons on resideixes tens més o menys probabilitats de rebre atenció.

D’altra banda, relacionat també amb l’àmbit de l’atenció a la ciutadania que necessita suports per a assolir una vida mínimament digna, s’ha de recordar que el 2020 va rebre el Premi Europeu de Serveis Socials, que convoca l’European Social Network (ESN) en la categoria d’investigació, el procés participatiu per a elaborar la Llei 3/2019 de Serveis Socials Inclusius i els Laboratoris de Serveis Socials del País Valencià, impulsats per la Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana.

Bé, doncs, amb la Llei 6/2024 de Simplificació Administrativa (que de simple no té res perquè és quasi un patracol de 252 pàgines) han eliminat tot el que tenia de positiu la Llei de Serveis Socials Inclusius, fent passes enrere tornant al model del segle anterior amb macrorecursos que atenen moltes persones amb poc de personal. A més, s’afavoreix els guanys per a les empreses privades que gestionen aquests recursos i que es lucren aprofitant-se de les necessitats de les persones. Tot plegat, el resultat pot ser un procés de privatització pur i dur.

Com escriu Encarna Canet, a l’article que va publicar al diari La Veu, «s’elimina l’obligació de la prestació de serveis bàsics per banda de l’Administració pública (ja ho faran les empreses privades), i es debilita així un dels pilars bàsics de l’Estat de Benestar com són els Serveis Socials tan necessaris per a tota la població», fet que «suposarà un risc de precarització dels serveis essencials que afectarà les persones usuàries i les seues famílies».

La majoria de la població no se n’assabenta del perquè s’aproven lleis com aquesta, que representa una retallada dels drets socials. Les ciutadanes i ciutadans hauríem de tenir més consciència de la importància del nostre vot quan ens convoquen a dipositar-lo en una urna; saber com pot influir en el nostre benestar futur, i en el de la resta de la societat, l’opció política que elegim. Ens calen governs que mantinguen vigents els nostres drets, que els eixamplen, i que s’ocupen de fer-los efectius.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 58 pàg. 4. Gener 2025)

      MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2024

El manifest d’enguany del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, perfectament podria ser una còpia del redactat ara fa un any. Perquè, malauradament, totes les reivindicacions i denúncies que contenia segueixen vigents, quan no s’hi han agreujat o multiplicat. Les guerres no cessen sinó que tendeixen a estendre’s, a causar més i més víctimes innocents, unes perdent la vida i altres amb seqüeles que les afectarà la resta de la seua vida; ja siga en forma de discapacitat física, psíquica o malaltia mental, o amb la pèrdua de les seues cases, les seues pertinences i els seus mitjans de vida, de vegades per haver estat destruïdes i en altres casos per haver d’abandonar-les a la força.

Les mateixes atrocitats causades pels conflictes bèl·lics poden comparar-se a les catàstrofes derivades dels efectes dels fenòmens meteorològics extrems que cada vegada són més forts i destructius per l’agreujament del canvi climàtic. Uns fenòmens que encara creen més destrucció i víctimes per culpa de la mala gestió per part de les persones que tenen les responsabilitats de prendre les mesures adequades per reduir els perills i les destrosses, com ha succeït fa poques setmanes a la província de València.

I en totes les circumstàncies esmentades la població més afectada sempre serà la més vulnerable: gent gran, persones amb discapacitat i ciutadania amb menys recursos. Dins d’aquests col·lectius, les dones sempre patiran més per la seua condició de sexe i/o gènere, sumada a la seua posició socioeconòmica.

La màxima reivindicació de les persones amb diversitat funcional sempre serà la igualtat d’oportunitats real i efectiva que només es pot aconseguir si es respecten els drets humans i s’aplica cada dia, i en tots els àmbits, allò que mana la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat a tots els Estats part que la van signar en el seu moment.

I tenint en compte la Convenció, durant l’any 2024 la principal activitat del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia ha estat l’edició de quatre presentacions audiovisuals que tracten temàtiques que afecten a les persones amb diversitat funcional. La primera va servir per a commemorar el 8 de Març, Dia Internacional de les Dones. El títol és «8 de març de 2024. Dones amb diversitat funcional referents» i recull les experiències que conten les pròpies protagonistes, que també exposen les seues idees per a promoure la seua visibilització.

L’audiovisual del mes de juny es titula «Dret a l'accessibilitat i a la vida independent. La proposta de l'Associació VIVA», en el qual les persones que gestionen l’esmentada associació radicada a Extremadura expliquen què pretenen aconseguir amb el projecte de VIVA, que és, ni més ni menys, l’accessibilitat econòmica i arquitectònica de les persones amb diversitat funcional a un habitatge digne, així com comptar amb l’assistència personal imprescindible per a poder desenvolupar una vida independent.

Sota el títol de «L’esport, un "or" per a les dones amb discapacitat» es va publicar el mes de setembre un audiovisual en el qual s’incideix en els beneficis que aporta a les persones amb diversitat funcional, en general, la pràctica habitual de modalitats esportives, algunes voltes adaptades, i es ressalta de manera especial què representa per a les dones amb capacitats diferents. A més, també s’esmenten alguns aspectes dels xvii Jocs Paralímpics, que van tindre lloc a París del 28 d'agost al 8 de setembre del present 2024.

El mes de noviembre, amb el títol «Eres qui vols, o qui volen que sigues?», el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia va fer pública la darrera presentació audiovisual d’enguany. La qüestió que s’hi planteja és si realment som qui volem ser o qui altres persones, empreses, indústries, volen que siguem i moltes vegades no ens adonem de les influències que estem rebent. Un treball molt interesant d’Ivette Colom Olmedo. 

Per tancar aquest manifest, per desgràcia, hem de tornar a denunciar la violència masclista que no s’atura. I, d’altra banda, no ens podem estar de fer esment de l’alerta que ha llançat el CERMI (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat) sobre l'augment d'un 113% dels delictes d'odi contra persones amb discapacitat durant el 2023. És un fet molt preocupant, que està dins de la tendència general de l’augment d’aquest tipus de delictes que afecten grups de població susceptibles de sofrir discriminació, com ara LGTBIQA+, immigrants, persones grans, etc., en els quals les dones sempre solen tenir més riscs de ser-ne víctimes.

Per acabar, un any més, cridem per una igualtat d’oportunitats real i efectiva:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

 

AMB CAMES QUE RODEN (157)

«L’esport adaptat i els Jocs Paralímpics»

Tot aprofitant la celebració dels Jocs Paralímpics de París 2024, el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló va fer públic un nou audiovisual dedicat a l’esport realitzat per persones amb discapacitat, el títol del qual és «L’esport, un "or" per a les dones amb discapacitat». I és que, a banda de tornar a incidir en els beneficis que aporta a les persones amb diversitat funcional en general la pràctica habitual de modalitats esportives, algunes voltes adaptades, amb aquesta presentació audiovisual es pretén ressaltar de manera especial què representa per a les dones amb capacitats diferents.

Amb aquest objectiu es va contactar amb tres dones que manifesten diferents patologies que els han causat distints tipus i graus de discapacitats, perquè explicaren les seues experiències personals relacionades amb les seues activitats esportives. Dues d’elles hi han arribat a l’àmbit de les competicions oficials dels respectius esports i la tercera protagonista de l’audiovisual només fa esport com a oci que, a més, li aporta benestar.

I a propòsit dels Jocs Paralímpics, que van tindre lloc a París del 28 d'agost al 8 de setembre, amb la participació prevista de 4.400 esportistes (1.859 dones), cal esmentar algunes dades ben significatives que han derivat de la seua celebració. Però sobretot s’ha de ressaltar que aquest esdeveniment és una molt bona oportunitat per a visibilittzar més les persones amb diversitat funcional i, per fortuna, els mitjans de comunicació cada vegada se’n fan més ressò. En aquesta edició s’hi van acreditar 2.400 professionals, dels quals 60 eren de mitjans de l’Estat espanyol, i Radio Televisió Espanyola hi va fer una bona cobertura.

Una altra dada històrica va ser la participació en uns Jocs Paralímpics de la primera atleta paralímpica transgènere, la velocista italiana Valentina Petrillo, de 50 anys d’edat i afectada per una malaltia ocular degenerativa.

Quant a la representació del Comitè Paralímpic Espanyol (CPE) va aconseguir 40 medalles, superant el nombre de les assolides en anteriors edicions d’aquests Jocs. I un fet que s’ha de destacar és que per primera vegada s’han equiparat els premis per medalla paralímpica guanyada amb els rebuts per les medalles olímpiques. Aspectes a millorar són l’equitat de gènere, doncs dels 150 esportistes de la delegació espanyola només 53 eren dones (38 per cent), que, si bé ha millorat en relació amb l’anterior cita a Tòquio (33 per cent), palesa una bretxa de gènere; i també cal promoure el desenvolupament de joves promeses.

D’altra banda, Servimedia va informar que Miguel Carballeda, president del CPE, en una recepció oficial que va oferir el Senat a l'equip paralímpic va defensar el dret de les persones amb discapacitat a fer esport i a fer-ho en les millors condicions possibles. Mentre que Marta Arce, judoka que va guanyar el bronze en la categoria Ju2, en el mateix acte va aprofitar per a reclamar més ajudes i facilitats en l'accés a l'esport paralímpic, a fi que «el camí no siga tan difícil sempre». «Espere que aquesta nova Llei de l'Esport millore l’accés, per exemple, al material adaptat, que en alguns esports resulta molt car», va dir.

No podem tancar aquest article sense esmentar a Elena Congost, participant de la marató T12 reservada a persones amb deficiència visual en la qual van acompanyades per un guia amb qui les uneix una corda. Elena va estar desqualificada després d’haver-hi arribat en tercera posició, el que  representava guanyar la medalla de bronze, perquè a pocs metres de la meta havia amollat durant uns segons la corda per a auxiliar al seu guia, Mia Carol, que era a punt de caure per patir rampes fortes en els metres finals. José Manuel Rodríguez Uribes, president del Consell Superior d'Esports (CSD), unes setmanes després va afirmar que l'atleta paralímpica no perdrà la beca que comporta la consecució d’una medalla, tot i que la reclamació presentada per la paratleta al Comitè Olímpic Internacional (COI), al Comitè Organitzador de París 2024 i al Ministeri francès d’Esports, el proppassat 25 de setembre, per tal que li restituïsca el guardó no prosperara. El mateix Rodríguez Uribes, en declaracions publicades a Sport, va mostrar la seua esperança en què «el Comitè Paralímpic Internacional podia decidir que hi haja dos bronzes i així no es perjudica a ningú, com hi ha en altres esports».

Per a acabar, recordar que l’article Article 30 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat fa referència a la participació en la vida cultural, les activitats recreatives, l'esplai i l'esport. Sense dubte l’esport, un “or” per a les persones amb discapacitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 57 pàg. 4. Octubre 2024)

 

AMB CAMES QUE RODEN (156)

«Les barreres arquitectòniques en els habitatges»

A l’Estat espanyol, segons l’estudi realitzat el 2020 per la Fundació Mútua de Propietaris en col·laboració amb la Càtedra UNESCO d’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona sota el títol «L’accessibilitat del nou habitatge a Espanya», només un 2 per cent dels edificis construïts després del 2011 tenen un grau d’accessibilitat que es pot qualificar d’universal.

A l’esmentat estudi s’indica que l'estat de confinament derivat de les mesures preses durant la pandèmia de la Covid, va fer palesa la situació que experimenten més de 100.000 persones amb mobilitat reduïda que no poden eixir mai de casa per manca d'accessibilitat. Malgrat que en la Llei sobre Accessibilitat i no discriminació de les Persones amb Discapacitat de 2010 es recullen mesures estrictes, les barreres arquitectòniques continuen presents als immobles de recent construcció, en el 30 per cent dels quals segueixen havent escalons o escales als accessos; en el 54 per cent manca de rampa, i tant sols un 8 per cent tenen elevadors elèctrics.

Altres estudis més recents fets per la Fundació Mútua de Propietaris, assenyalen també que un 17 per cent dels habitatges espanyols necessita la instal·lació d'un ascensor; el 22 per cent requereix una rampa per a superar l'escaló d'accés al portal; el 56 per cent té porters automàtics que no són accessibles des d'una cadira de rodes; dos de cada tres edificis tenen bústies a una alçada inabastable per a persones que no puguen posar-se dempeus, i en el 48 per cent dels portals caldria instal·lar un mecanisme motoritzat per a obrir la porta a causa del seu pes. Així mateix les mides de les places de garatge, massa estretes, també ocasionen problemes per a accedir al vehicle.

D’altra banda, en el Congrés Nacional d'Administradors de Finques 2024, que va tindre lloc recentment a la ciutat d’Alacant, es va posar de manifest que el 87 per cent de les cases a l’Estat espanyol necessiten adaptacions per a eliminar barreres arquitectòniques.

Gràcies a l'experiència immersiva d’«Accessibilitat Virtual als edificis d'habitatges», organitzada per la Fundació Mútua de Propietaris, diverses persones participants en l’esmentat Congrés van poder experimentar en primera persona, mitjançant l’ús d'unes ulleres de realitat virtual, els desafiaments als quals s'enfronten les persones amb mobilitat reduïda cada dia, quan es topen amb barreres arquitectòniques.

Laura López Demarbre, vicepresidenta d’aquesta Fundació i directora d'Estratègia del Grup Mútua de Propietaris, va explicar que «és fonamental que els administradors de finques estiguen conscienciats sobre la importància de l'accessibilitat en els edificis d'habitatges, ja que són ells els qui gestionen les millores necessàries per a garantir entorns més inclusius. Per això, el seu paper és clau per a impulsar les reformes que eliminen les barreres arquitectòniques i milloren la qualitat de vida de les persones amb mobilitat reduïda».

La Fundació Mútua de Propietaris també ha desenvolupat altres recursos com l'app Zero Barreres, una aplicació per a dispositius mòbils que permet mesurar el grau d'accessibilitat de cadascun dels elements comuns d'un edifici. O la Calculadora de l'Accessibilitat, que permet a la ciutadania estimar els costos de les obres d'eliminació de barreres arquitectòniques en el seu edifici.

És fonamental no baixar la guàrdia en l’exigència del compliment de la legislació que regula l'eliminació de les barreres arquitectòniques i la promoció d’entorns accessibles i adaptats per tal de garantir la igualtat d'oportunitats a tota la ciutadania. Aquestes barreres en els habitatges afecten la qualitat de vida i la inclusió social de moltes persones amb discapacitat. A més, l’accessibilitat universal està recollida a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 56 pàg. 4. Juliol 2024)