«AMB CAMES QUE RODEN» (162)

«La Intel·ligència Artificial (IA), una ferramenta per a millorar la vida de les persones?»

La tant revolucionària, com polèmica i perillosa, Intel·ligència Artificial (més coneguda com IA) està canviant i -en massa casos- «manipulant» la realitat que ens envolta. Amb la irrupció de l’IA a les nostres vides hem deixat de poder assegurar que allò que estem veient o escoltant és veritat o és mentida. Per això mateix la titllem de «perillosa», perquè la manipulació, o creació, d’imatges i àudios mitjançant l’IA fa que perda tota la credibilitat el que veiem o escoltem. Aquest fet fa que la societat esdevinga molt més vulnerable al maneig per part de governs, lobbys, etc., alhora que amenaça l’estabilitat laboral de moltes professions en què la intel·ligència artificial superarà les capacitats de treballadores i treballadors en les tasques que han de realitzar, quant a rapidesa i efectivitat. Quelcom semblant al que va succeir amb la Revolució Industrial.

Com sol passar amb tots els avanços que afecten la humanitat, tenen una vessant negativa però, per sort, també una altra de positiva que ha de comportar una millora de la vida de la gent. Àmbits com els de l’atenció sanitària, atenció social, educació, administracions públiques, i d’altres, poden millorar la seua eficiència i equitat fent créixer la qualitat de vida de la població en general amb l’aplicació de l’IA.

Si ens cenyim a l’àmbit de la discapacitat, la superposició de la Intel·ligència Artificial i la legislació, recolzada per l’Estratègia Espanyola sobre Discapacitat 2022-2030, redefineix el paradigma de l’accessibilitat a l’Estat espanyol. Una propulsió tecnològica que permet fer un avanç sense precedents en l’eliminació de barreres que dificulten la comprensió o l’autonomia personal.

Alguns exemples en l’accessibilitat en entorns digitals, inclosos en la normativa actual i els nous estàndards que assenyalen les pautes estrictes per a garantir l’accés digital, es poden trobar en la Llei 11/2023 d’Accessibilitat Digital que exigeix que tant el sector públic com el privat (tret d’excepcions per a microempreses) oferisquen productes i serveis digitals accessibles, complint amb les pautes WCAG 2.1. O en el paper que ha de fer l’IA actuant com a catalitzador generant subtitulats en temps real, traduint a llengua de signes, adaptant el contrast visual o guiant a persones amb discapacitat visual mitjançant la visió artificial (com ara en l’app Envision).

També s’han consolidat com a drets fonamentals la comprensió i l’accés a la informació, tal com reconeix la Llei 6/2022 d'Accessibilitat Cognitiva, en la qual s’assenyala la importància de l’accessibilitat cognitiva establint la Lectura Fàcil (LF) com a ferramenta essencial. Les ferramentes de llenguatge natural (LLM) impel·lides per IA adapten textos complexos al format de Lectura Fàcil de la Norma UNE 153101:2018 EX, sintetitzant la informació i reduint la càrrega cognitiva. Tot això sota la supervisió del Centre Espanyol d’Accessibilitat Cognitiva (CEACOG) que promou metodologies comunes de comprensió.

D’altra banda, l'accessibilitat universal també inclou l'entorn físic, els productes i els serveis (Real Decreto 193/2023). L’IA, associada amb la domòtica i sistemes IoT (l’Internet de les Coses, que és una xarxa d'objectes físics equipats amb sensors, programari i tecnologies que es connecten i intercanvien dades a través d'Internet amb poca o cap intervenció humana), permet la gestió predictiva d'edificis intel·ligents (obertures automàtiques, lectura de plans guiats per veu, etc.). Així com també la Intel·ligència Artificial combinada amb el disseny urbà són capaces d’analitzar el trànsit, faciliten rutes sense obstacles físics i adapten les terminals d’autoserveis per a la interacció sense barreres.

Com hi hem escrit més amunt, això són exemples de com l’IA pot significar un canvi radical a l’hora de facilitar el dia a dia de les persones que manifesten dificultats. Però s’ha de reivindicar que la Intel·ligència Artificial s’use en tot moment a favor de l’exercici dels Drets Humans i com a recurs afavoridor del compliment de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. I exigir que els poders públics, a través dels mitjans amb que compten, legislen per evitar el mal ús de l’IA i de les noves tecnologies, fent complir les sancions conseqüents.

Sens dubte, l'IA és un bon recurs. No obstant això, mai no podrà substituir les qualitats de l'ésser humà.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot                                                                   

(publicat a Isonomia Newsletter. 15 Juny 2026)                                                                                                            

 

AMB CAMES QUE RODEN 

(161)

«L'abandó educatiu primerenc en l’estudiantat amb discapacitat a Espanya»

El proppassat 9 de setembre, propulsat i elaborat per la Fundació ONCE, es va presentar l’informe «Diagnóstico sobre el abandono educativo temprano de estudiantes con discapacidad» que va desenvolupar KSNET (Knowledge Sharing Network S.L), una empresa dedicada a la transferència de coneixement que té per objectiu millorar els programes i les polítiques que tenen un impacte tant social com econòmic.

Les dades més punyents d’aquest estudi basat en una enquesta que s’hi va fer, l’univers de la qual incloïa 423 joves amb discapacitat d'entre 18 i 24 anys de tota Espanya, són que la taxa d'abandó educatiu primerenc en l’estudiantat amb discapacitat a tot l'Estat espanyol se situa en el 19,9% per a tota mena de formació i s'eleva fins al 25,1% si només s'analitza la renúncia a estudis oficials o reglats. Això indica que hi ha una diferència superior a quasi sis punts amb l’abandonament registrat entre la joventut que no té cap discapacitat certificada.

L’objectiu de l’estudi, tal i com es va exposar en la seua presentació, tracta d’identificar quins són els factors que s’associen a l'abandó escolar primerenc d’adolescents amb discapacitat amb la finalitat de plantejar estratègies de resposta que atenuen aquesta dinàmica negativa.

Quant a la divergència entre les xifres de tots dos grups –estudiantat amb i sense discapacitat reconeguda-, pot ser causada per una interacció complicada entre barreres pedagògiques, estructurals, socials i emocionals que, a més, succeeix a conseqüència de trajectòries d'exclusió progressives. Entre les barreres esmentades a l’informe estan la percepció per part dels mateixos estudiants i estudiantes de baix rendiment acadèmic (24,7%), el malestar en el centre educatiu (19,5%), els problemes de salut i teràpies associades a la discapacitat (18,2%), la manca d'opcions formatives alineades amb els seus interessos (15,6%) i l’assetjament escolar (10,4%). També s’assenyalen les diferències de gènere i interseccionalitat (les dones amb discapacitat expressen més graus de desmotivació i violència escolar, mentre que els homes manifesten més dificultats d'integració).

Respecte a les trajectòries d'exclusió progressiva, s’assenyala que són processos en els quals s'acumulen obstacles que afebleixen el vincle amb el sistema educatiu. Alguns d'aquests obstacles són el sentiment de soledat al patí que experimenta el 31% de l’estudiantat enquestat; el sofriment de maltractament escolar referit pel 20,9%, o el no poder seguir el ritme de les classes, expressat pel 59%. A més, l’estudi afirma que el model educatiu es basa encara en estructures i metodologies poc flexibles, que no recullen de manera escaient la diversitat de ritmes, estils d'aprenentatge i necessitats de suport. Així com també segueixen havent problemes d’accessibilitat física als centres, la falta de transport adaptat i l'absència de tècnics de suport des de l'inici del curs, especialment en el cas de l'alumnat amb discapacitat física o orgànica. D’altra banda, s’indica que es percep escassetat d'opcions laborals adequadament adaptades a les capacitats de joves amb discapacitat sensorial, fet que minva la seua motivació per a continuar estudiant.

A pesar de les barreres enumerades, també s’identifiquen factors de protecció rellevants que contribueixen a sostenir les trajectòries educatives com ara el suport familiar i comunitari, que es confirma com un pilar clau en el dia a dia, ja que ofereix suport emocional i ajuda pràctica en l'execució de tasques; recursos complementaris de les associacions, i informació clara, accessible i primerenca sobre opcions formatives, recursos de suport i ajudes disponibles.

Finalment, en les conclusions, hi ha tot un seguit de recomanacions dirigides a reduir l'abandó escolar primerenc. I quant a les polítiques d'inclusió educativa en concret, s’hi parla de mesures com adoptar el Disseny Universal d'Aprenentatge (DUA) per a eliminar barreres en l'accés i participació.

És evident, que un sistema d’educació inclusiu que no compte amb els recursos pertinents i suficients és un sistema que condemna al fracàs a l’estudiantat amb necessitats especials. I l'accés a l'educació i la formació és la porta per a l'ocupació de persones amb discapacitat, brindant oportunitats laborals adequades i dignes.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 61 pàg. 4. Octubre 2025)

      MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2024

El manifest d’enguany del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, perfectament podria ser una còpia del redactat ara fa un any. Perquè, malauradament, totes les reivindicacions i denúncies que contenia segueixen vigents, quan no s’hi han agreujat o multiplicat. Les guerres no cessen sinó que tendeixen a estendre’s, a causar més i més víctimes innocents, unes perdent la vida i altres amb seqüeles que les afectarà la resta de la seua vida; ja siga en forma de discapacitat física, psíquica o malaltia mental, o amb la pèrdua de les seues cases, les seues pertinences i els seus mitjans de vida, de vegades per haver estat destruïdes i en altres casos per haver d’abandonar-les a la força.

Les mateixes atrocitats causades pels conflictes bèl·lics poden comparar-se a les catàstrofes derivades dels efectes dels fenòmens meteorològics extrems que cada vegada són més forts i destructius per l’agreujament del canvi climàtic. Uns fenòmens que encara creen més destrucció i víctimes per culpa de la mala gestió per part de les persones que tenen les responsabilitats de prendre les mesures adequades per reduir els perills i les destrosses, com ha succeït fa poques setmanes a la província de València.

I en totes les circumstàncies esmentades la població més afectada sempre serà la més vulnerable: gent gran, persones amb discapacitat i ciutadania amb menys recursos. Dins d’aquests col·lectius, les dones sempre patiran més per la seua condició de sexe i/o gènere, sumada a la seua posició socioeconòmica.

La màxima reivindicació de les persones amb diversitat funcional sempre serà la igualtat d’oportunitats real i efectiva que només es pot aconseguir si es respecten els drets humans i s’aplica cada dia, i en tots els àmbits, allò que mana la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat a tots els Estats part que la van signar en el seu moment.

I tenint en compte la Convenció, durant l’any 2024 la principal activitat del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia ha estat l’edició de quatre presentacions audiovisuals que tracten temàtiques que afecten a les persones amb diversitat funcional. La primera va servir per a commemorar el 8 de Març, Dia Internacional de les Dones. El títol és «8 de març de 2024. Dones amb diversitat funcional referents» i recull les experiències que conten les pròpies protagonistes, que també exposen les seues idees per a promoure la seua visibilització.

L’audiovisual del mes de juny es titula «Dret a l'accessibilitat i a la vida independent. La proposta de l'Associació VIVA», en el qual les persones que gestionen l’esmentada associació radicada a Extremadura expliquen què pretenen aconseguir amb el projecte de VIVA, que és, ni més ni menys, l’accessibilitat econòmica i arquitectònica de les persones amb diversitat funcional a un habitatge digne, així com comptar amb l’assistència personal imprescindible per a poder desenvolupar una vida independent.

Sota el títol de «L’esport, un "or" per a les dones amb discapacitat» es va publicar el mes de setembre un audiovisual en el qual s’incideix en els beneficis que aporta a les persones amb diversitat funcional, en general, la pràctica habitual de modalitats esportives, algunes voltes adaptades, i es ressalta de manera especial què representa per a les dones amb capacitats diferents. A més, també s’esmenten alguns aspectes dels xvii Jocs Paralímpics, que van tindre lloc a París del 28 d'agost al 8 de setembre del present 2024.

El mes de noviembre, amb el títol «Eres qui vols, o qui volen que sigues?», el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia va fer pública la darrera presentació audiovisual d’enguany. La qüestió que s’hi planteja és si realment som qui volem ser o qui altres persones, empreses, indústries, volen que siguem i moltes vegades no ens adonem de les influències que estem rebent. Un treball molt interesant d’Ivette Colom Olmedo. 

Per tancar aquest manifest, per desgràcia, hem de tornar a denunciar la violència masclista que no s’atura. I, d’altra banda, no ens podem estar de fer esment de l’alerta que ha llançat el CERMI (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat) sobre l'augment d'un 113% dels delictes d'odi contra persones amb discapacitat durant el 2023. És un fet molt preocupant, que està dins de la tendència general de l’augment d’aquest tipus de delictes que afecten grups de població susceptibles de sofrir discriminació, com ara LGTBIQA+, immigrants, persones grans, etc., en els quals les dones sempre solen tenir més riscs de ser-ne víctimes.

Per acabar, un any més, cridem per una igualtat d’oportunitats real i efectiva:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

 

AMB CAMES QUE RODEN (155)

«El II Pla Nacional d'Accessibilitat Universal»

El 18 de juliol del proppassat 2023 el Consell de Ministres va aprovar el II Pla Nacional d'Accessibilitat Universal. Espanya País Accessible, presentat per la Direcció General de Drets de les Persones amb Discapacitat, del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030. El Pla és una aposta ferma per la transformació cultural i la manera d'abordar l’accessibilitat que, tradicionalment, s’ha entès com a adaptacions realitzades, fonamentalment en el medi físic, per a facilitar l’accés de les persones amb discapacitat. Aquest Pla entén l'accessibilitat com a part essencial del contingut dels drets, és a dir, considerant els drets humans com a instruments que protegeixen o faciliten béns per al desenvolupament d'una vida humana digna. Sense accessibilitat no es pot executar el dret.

En l'elaboració d’aquest pla s’ha comptat amb la participació de les persones amb discapacitat, les seues famílies i les seues organitzacions representatives. A més es va realitzar una microenquesta dirigida a la població en general, a fi de comptar amb l’opinió ciutadana, ja que l'accessibilitat universal és un principi que a banda de ser un factor fonamental per a la inclusió social i la igualtat d’oportunitats de las persones amb discapacitat, millora la qualitat de vida de tota la ciutadania i afecta a tota la població.

D’altra banda, també es van fer Meses de Diàleg Interministerial, que van permetre realitzar un diagnòstic y unes propostes d’actuacions d’acord amb les necessitats, competències i instruments que té l’Administració General de l’Estat per a poder desenvolupar-lo.

No obstant això, en el text es troba a faltar la concreció d’algunes mesures sobre accions que han de dur a cap les persones amb diversitat funcional en les seues rutines diàries, com ara obrir una porta no automàtica a un establiment o oficines d’atenció pública. En aquest pla no s’especifica si el personal que treballe allà estarà obligat a ajudar per a facilitar l’accés a la persona amb mobilitat reduïda; així com tampoc s’estipula si l’esmentat personal té l’obligació de facilitar l’acció de pagament d’un servei a persones que tinguen dificultats per a fer-ho totes soles. I un altre cas que tampoc no s’hi concreta és el del lloc on han d’estar situades les localitats accessibles per a persones amb mobilitat reduïda en recintes esportius, teatres, cinemes, etc., i que en moltes ocasions no són ubicades en els indrets més adequats ni molt menys.

Quant a l’accessibilitat a les noves tecnologies només esmentarem un dels detalls que fan més difícil l’ús d’aquestes a qui hi manifesta dificultats. Ens referim als temps establits en els webs, per exemple, per a omplir un formulari i que, en el cas de les persones usuàries que escriguen amb lentitud, no són prou llargs per a completar-lo. Hi hauria d’haver una opció especial.

La Llei General dels drets de les persones amb discapacitat i la seua inclusió social fixa en nou anys la durada dels plans d'accessibilitat, per la qual cosa aquest II Pla Nacional d'Accessibilitat. Espanya País Accessible, abastarà des de l'any 2023 fins el 2032, tots dos inclosos, que és un període de temps molt extens. Per aquest motiu s’ha plantejat fer un seguiment triennal que servirà per a avaluar el progrés en la implementació de les mesures recollides. Per a això, cada tres anys, a partir de la data d'aprovació del pla, s'elaborarà un informe de progrés que recopilarà tres qüestions fonamentals:

-  Situació i grau d'execució de les mesures desenvolupades en el període marcat (tres anys).

- Detecció de mesures no implementades, que haurien d’haver-se desenvolupat, acompanyant una breu justificació de la causa.

-    Accions previstes a desenvolupar en els pròxims tres anys.

Amb la redacció d'aquests informes de progrés es contribuirà al seguiment i avaluació intermedis, obtenint un balanç de les mesures implementades per eix estratègic i el seu progrés. I tant de bo, aquests informes, també servisquen per afegir qüestions importants que no s’hi han acabat de perfilar, com les esmentades més amunt.

Per a acabar, recordem que l’article 9 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat parla de les mesures que han d’adoptar els estats part per a garantir l’accessibilitat, en igualtat de condicions amb les altres, a l'entorn físic, el transport, la informació i les comunicacions, inclosos els sistemes i les tecnologies de la informació i les comunicacions, i a altres serveis i instal·lacions oberts al públic o d'ús públic, tant en zones urbanes com en rurals.

Perquè totes les persones som ciutadanes amb els mateixos drets i, per suposat, obligacions.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 55, pàg. 4. Abril 2024)

 

MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2022

Enguany es commemora el 20è aniversari de la creació de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló i, per tant, també del Grup de Treball sobre Discapacitat, creat el mateix any 2002. Aquest grup durant les seues primeres dues dècades d’existència ha complit amb escreix la seua funció de fer escoltar les veus de les dones i homes que hi han volgut expressar-se, fent realitat la descripció del grup: esdevenir una estructura permanent de reflexió activa entorn de la discapacitat, en la qual estan representades les persones, col·lectius i institucions relacionades, on la prioritat és escoltar les inquietuds i propostes de les dones i
homes amb diversitat funcional sobre les seues necessitats.

Com cada 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia es fa públic un manifest amb l’objectiu de promoure les reivindicacions del col·lectiu i, alhora, recordar l’inexcusable compliment dels drets humans i de tots i cadascun dels articles que conté la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, així com l’aplicació de tota la legislació i normatives relacionades amb l’exercici d’aquests drets.

El 2022 no ha estat un bon any per avançar en la consolidació i desenvolupament dels drets socials de la ciutadania més vulnerable davant la situació tan inestable de l’economia global, derivada del conflicte militar entre Rússia i Ucraïna. En aquestes circumstàncies sempre són les més perjudicades les persones amb menys recursos i més necessitat de suport, entre les quals estem les dones i homes amb diversitat funcional. I sobre aquesta mancança han versat alguns dels audiovisuals que des del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia s’han editat al llarg d’aquest any.

Per encetar-hi l’any, Benito Pérez Agüera, coordinador de l’Oficina Vida Independent (OVI) Sole Arnau Ripollés de Castelló, va parlar sobre l’aplicació de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Pérez Agüera opina que el desenvolupament de la Convenció és molt lent, atès què la visió «capacitista» de les persones amb diversitat funcional per part de la societat, les institucions i la classe política fa que no s’avance en la consolidació dels drets de les persones amb diversitat funcional.

Per a commemorar el 8 de Març, Dia Internacional de les Dones, es va editar l’audiovisual «Dones referents amb diversitat funcional: activistes, artistes i esportistes», amb el qual es van visibilitzar dones amb diversos tipus de discapacitats, i el relat de les seues experiències personals poden esperonar a altres dones a apoderar-se.

La importància dels bons tractes en les relacions afectives va ser el tema del tercer audiovisual del 2022. Mar Nebot Boix, criminòloga i estudianta de postgrau d’Agent d’Igualtat a la Universitat Jaume I de Castelló, va explicar què són els bons tractes, així com la manera de gestionar-los en les relacions de parella, a més d’assenyalar que han d’estar presents en tots els àmbits i en totes les relacions humanes per a aconseguir una bona convivència i harmonia entre les persones.

Amb motiu de la Setmana Internacional de les Persones Sordes, que es va celebrar el mes de setembre, es va elaborar «Les persones sordes. Reflexions», una presentació audiovisual que recull les opinions de Laura Cervera Martí i Rosa Giménez Pastor, dues dones sordes, sobre l'educació, la comunicació i com és d'imprescindible la promoció del coneixement de la llengua de signes. Els inconvenients i dificultats que troben cada dia aquestes persones per a desenvolupar les seues vides per manca de comunicació queden ben paleses en les seues exposicions. En especial, el relat de Laura de les experiències que va viure i sofrir durant el procés del seu embaràs mostra com és d’urgent la implantació de la llengua de signes en tots els àmbits perquè les persones sordes es troben en igualtat d’oportunitats.

I el darrer treball d’enguany ha estat titulat «Masculinitat i  sexualitat». L’ha realitzat Juan Aguirre Peris, estudiant del Màster d’Igualtat i Gènere en l’Àmbit Públic i Privat (UJI-UHM), i en el qual es reflexiona sobre la diversitat funcional, la seua relació amb models de masculinitat hegemònica, i com aquestes dues variables es relacionen amb la vivència de la sexualitat. En aquest producte audiovisual queda manifest, una vegada més, com és de complicat per a les persones amb diversitat funcional accedir al dret de manifestar la seua sexualitat en condicions dignes i amb la mateixa naturalitat que qualsevol membre de la societat.

En aquest Manifest, també com cada any, hem de denunciar totes les menes de violències que pateixen les persones amb diversitat funcional, que en lloc de disminuir augmenten, segons les dades que, de tant en tant, proporcionen entitats relacionades amb el col·lectiu com Cermi Dones. Com més dependència manifesta la persona, més probabilitats té de ser víctima de qualsevol tipus d’agressió. A més, la violència de gènere, que és un fenomen estructural, en el cas de les dones amb discapacitat s’agreuja per patir més risc que les dones sense discapacitat. Acabar amb totes les violències, i en especial amb la violència de gènere, és responsabilitat de tota la ciutadania que no ha d’admetre posicions negacionistes de certs sectors socials que tracten de tergiversar una realitat molt trista i preocupant.

Evidentment, se’ls ha d’exigir a les administracions públiques que apliquen els protocols i que s’ocupen del bon funcionament dels recursos creats per a batallar i erradicar les violències masclistes, així com per a atendre les víctimes. I en aquest sentit, el Reial Decret 888/2022, de 18 d’octubre pel qual s’estableix el procediment per al reconeixement, declaració i qualificació del grau de discapacitat, conté una mesura que preveu una reducció de terminis en aquestes gestions a les dones víctimes de violència de gènere, doncs, segons dades de l'última macroenquesta de Violència contra la Dona del 2019, el 17,5% de les dones afectades tenen una discapacitat ocasionada per aquesta violència.

De l’esmentat decret també s’ha de dir que inclou un nou barem per a valorar les discapacitats, que substitueix al que estava en vigor des del 1999, i que per fi s'adapta al model social de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides amb un enfocament de drets humans.

Els dèficits d’atenció social i sanitària que afecten a la població en general van agreujant-se. I, com és lògic, en el cas de la ciutadania més vulnerable s’hi fan més punyents. És veritat que els diferents governs, tant l’estatal com els autonòmics i locals, estan prenent mesures per a tractar de disminuir els efectes negatius per a la població més necessitada de suports. No obstant això, hi ha carències històriques com l’atenció a la salut mental o els recursos humans i tecnològics a l’alumnat amb necessitats especials per a fer realitat l’educació inclusiva, a més de les esmentades en algun audiovisual d’aquesta anualitat.

Una vegada més, per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia del 2022, tornar a posar en valor la diversitat i la igualtat amb el nostre ja tradicional lema:

 

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

 AMB CAMES QUE RODEN (142)

MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2021

El calendari avança sense treva i un any més arribem al 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Una vegada més, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia aprofitem aquesta data per a tornar a recordar les reivindicacions del col·lectiu i repassar les activitats que ha dut a terme aquest grup durant el 2021. Activitats que, a causa de la situació derivada de la pandèmia de la COVID-19, enguany s’han tornat a concretar en l’edició d’audiovisuals que han substituït les habituals sessions de treball presencials.

El primer audiovisual realitzat aquest 2021 va tractar la creació de l’Oficina de Vida Independent (OVI) a Castelló, que suposa un important pas endavant en el desenvolupament de la filosofia de vida independent i la seua implementació pràctica a les comarques castellonenques amb la divulgació de l’assistència personal, un recurs poc conegut –i encara menys usat–, tot i formar part del catàleg de serveis que s’ofereixen en la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. I ací no podem deixar d’esmentar l’acord pres per l’equip que coordina l’OVI de Castelló de posar el nom de Soledad Arnau Ripollés a aquest projecte, perquè la seua aportació va ser imprescindible per a posar-lo en marxa. Sole, com l’anomenàvem les persones que gaudíem de la seua amistat, a més d’activista per la vida independent era una lideressa d’aquesta filosofia. D’altra banda, des de la creació del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia fou col·laboradora d’aquest fins a la fi de la seua vida fa a penes poc més d’un mes. Sempre ens acompanyaràs en la lluita, Sole.

I parlant d’una lideressa, tot just a dones capdavanteres es va dedicar el segon audiovisual d’enguany. Hi van participar dones amb capacitats diferents que en els seus àmbits d’actuació són lideresses. És important visibilitzar aquestes dones i escoltar les seues lluites en primera persona. S’ha de recordar que el nombre de contractes de treball a dones amb discapacitat durant el 2020 va descendir un 30,09% respecte a l’any anterior, quedant-se en 95.505, i en el cas dels homes la baixada fou del 29,95%, amb 152.981 contractes. Això va representar un -30,00% en el global de persones amb discapacitat. Sí, s’ha de considerar que són dades d’un any molt especial per la incidència de la pandèmia de COVID-19, que també va fer baixar la contractació de la població laboral sense cap discapacitat certificada (-41,18%), però això no trau transcendència a l’escassa presència en el mercat laboral de les persones amb diversitat funcional, que, com sempre, és més pronunciada en el cas de les dones.

Amb motiu de la celebració dels Jocs Paralímpics es va editar des del Grup un audiovisual dedicat a l’esport adaptat. Són evidents els beneficis de la pràctica d’activitats esportives que, a banda de representar una manera de fer exercici, en el cas de les persones amb diversitat funcional és una via de socialització molt important.  A pesar de les recomanacions de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i les iniciatives, tant polítiques com socials, promogudes des de diferents àmbits, les dificultats amb les que s’hi topen les persones amb diversitat funcional a l’hora de voler practicar activitats esportives són abundoses. Començant pels gimnasos i acabant per altres recintes destinats a tals menesters, n’hi ha pocs que puguen catalogar-se com a totalment accessibles i que, de veritat, estiguen preparats per a realitzar exercici sense cap tipus d’inconvenients.

L’educació va protagonitzar un altre dels audiovisuals. Integrants de DI-SI Diversidad Sociedad Inclusiva, una associació d’àmbit estatal que treballa per un model educatiu inclusiu, van aportar les seues experiències com a mestres, mares o alumnat que s’ha pogut beneficiar de noves maneres d’aprendre. En massa casos, el sistema educatiu és exclusiu i aparta les persones amb diversitat funcional que no poden seguir el ritme marcat i necessiten temps diferents per a assimilar els coneixements, enviant-los a Centres d’Educació Especial que, massa sovint, acaben esdevenint guetos. Els i les alumnes amb necessitats especials han de compartir amb la resta d’estudiantat les mateixes aules, comptant amb els recursos humans i tecnològics de suport que necessiten.

El darrer audiovisual d’enguany es va fer amb la col·laboració tant de professionals com de persones usuàries de Plena Inclusió CV, en el qual parlen de la sexualitat de les persones amb discapacitat intel·lectual, de com enfocar la seua educació afectiva i sexual des d’una perspectiva de gènere, i de com abordar la sexualitat de les persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals (LGTBI) amb discapacitat intel·lectual. Que cada persona no puga expressar la seua sexualitat, segons les seues necessitats i orientació sexual, és una  agressió, una vulneració dels drets bàsics de l’ésser humà.

Fa uns dies, com cada any, es va commemorar el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. En el Manifest del 2020 dèiem que cada vegada hi havia més vies obertes –gràcies a les noves tecnologies de la comunicació– perquè les dones amb més dificultats comunicatives puguen denunciar les violències que pateixen. No obstant això, no tenim evidències ni xifres que ens indiquen que el nombre de denúncies de casos de violència que afecten dones amb diversitat funcional hagen augmentat durant el darrer any ni que la quantitat d’agressions hagen disminuït. Sí que comptem amb dades anteriors, com les de l’estudi Mujer, discapacidad y violencia de genero, editat per l’Observatori Estatal de la Discapacitat el 2018, que resulten esfereïdores. Un exemple: el 71% de les dones amb diversitat funcional enquestades van afirmar haver sigut maltractades per la seua parella en algun moment de la seua vida.

Acabar amb totes les violències és responsabilitat de tota la ciutadania. Alguna cosa no estem fent bé si les agressions a les dones en lloc de disminuir creixen i, fins i tot, massa sovint arriben a justificar-se des d’àmbits judicials. Ningú ha de quedar-se al marge, pensant que és una qüestió que no li afecta i que pot mirar cap a un altre costat com si no passara res. I, naturalment, a les administracions públiques se’ls ha d’exigir, perquè tenen l’obligació de fer-ho, que s’impliquen activament en l’aplicació dels protocols i el bon funcionament dels recursos creats per a combatre i eliminar les violències masclistes, a més de dotar-los dels pressupostos que els facen factibles.

Un altre tema que ens hauria de preocupar a tota la societat és l’atenció deficitària a la salut mental en l’Estat espanyol. Si la tendència dels darrers anys ja assenyalava l’augment de la incidència de les malalties mentals, ara, després de prop de dos anys de crisi sanitària amb la COVID-19, els problemes derivats han crescut. Hi ha moltes persones amb episodis d’ansietat i de depressió, que necessiten atenció psicològica i en la sanitat pública no la tenen, o s’hi han d’esperar mesos i la reben amb comptagotes. Segons les conclusions d’una investigació, publicades en la revista Frontiers in Psychology, set de cada deu infants i adolescents d’entre 6 i 18 anys presenten puntuacions mitjanes-altes d’ansietat pel confinament. És imprescindible la millora de l’assistència psicològica pública i gratuïta ja!

I, com sempre, cal reivindicar una vegada més el compliment dels drets humans i de cadascun dels articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, així com l’aplicació de tota la legislació i normatives relacionades amb l’exercici d’aquests drets.

Per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia del 2021, tornem a recordar el lema que constata la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals per a totes les persones:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

(Publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXVII 21/12/2021)

AMB CAMES QUE RODEN (132)

 

 MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2020

L’any 2020 passarà a la història com una fita que marcarà un abans i un després en l’avenir de l’espècie humana i, conseqüentment, del planeta Terra. La crisi sanitària i social del coronavirus ha trasbalsat les nostres vides, canviant-nos totes les rutines i obrint un temps d’incertesa que, a hores d’ara, no tenim la capacitat de pronosticar com es resoldrà. El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, a banda d’una data commemorativa, sempre és una jornada propícia per a recordar les reivindicacions referents als drets, i també deures, de les dones i homes amb diversitat funcional que s’incompleixen cada dia. Enguany, a pesar de les circumstàncies tan especials que estem vivint, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia no hem de deixar d’exigir el compliment dels drets humans i de cadascun dels articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que està a punt de complir catorze anys.

La salut mental va protagonitzar l’única sessió presencial d’aquest grup de treball que s’ha pogut realitzar durant 2020, abans de declarar-se la pandèmia de la COVID-19. Segons l’Estratègia en Salut Mental del Sistema Nacional de Salut, les malalties mentals afecten -o afectaran en algun moment de les seues vides- un 15% de la població a l’Estat espanyol. Això representa uns 9 milions de persones i la tendència és que augmente la incidència d’aquestes malalties per l’estil de vida preponderant en les societats actuals. Aquests ciutadans i ciutadanes segueixen sofrint discriminació a causa de l’estigmatització de les seues patologies. D’altra banda, la ràtio d’especialistes en psicologia en la sanitat pública a Espanya era, l’any 2018, de 6 per cada 100.000 habitants, tres vegades menys que la mitjana europea, que era de 18. En situacions com les viscudes durant el confinament per la crisi de la COVID-19, i les seues seqüeles, s’ha evidenciat la necessitat d’aquest tipus d’atenció tant en la població en general com en persones que ja manifestaven alguna patologia mental, fet pel qual és urgent corregir aquesta mancança d’atenció psicològica, pública i gratuïta.

L’impacte de la crisi sanitària i social de la COVID-19 en les persones amb diversitat funcional, recopilant vivències en primera persona de dones i homes que manifesten diferents discapacitats, així com de professionals que treballen en aquest àmbit, va ser el tema tractat en una de les tres sessions de treball del grup que han tingut format virtual per la normativa derivada de la crisi sanitària. Els seus testimonis palesen que, tot i que la pandèmia ha colpejat -i, per desgràcia, segueix fent-ho- la majoria de la ciutadania, com sol passar-hi en totes les circumstàncies d’emergència els col·lectius més vulnerables, entre els quals estem les persones amb diversitat funcional, sempre són els més afectats.

El confinament va fer evident la importància de poder residir al propi domicili. El model d’«institucionalització», pel qual segueixen apostant des de les administracions, ha mostrat una vegada més els seus defectes i que no és l’adequat per atendre les persones, sinó que s’assembla més a un lloc on emmagatzemar-les. Moltes persones no hagueren sigut víctimes mortals de la pandèmia en les residències si s’hagueren pogut confinar a les seues cases, amb el pertinent servei d’assistència personal. I perquè això fora possible caldria que s’ acomplira l’apartat a) de l’article 19 de la Convenció, que diu que les persones amb discapacitat haurien de tenir l'oportunitat de triar el seu lloc de residència i on i amb qui viure, en igualtat de condicions amb les altres, i no veure’s obligades a viure d'acord amb un sistema de vida específic; per a la qual cosa han de tenir accés a una varietat de recursos, entre aquests el d’assistència personal, tal com s’indica en l’apartat b) del mateix article.

Els drets al final de la vida també han sigut protagonistes d’una altra de les sessions de treball del grup, en forma de xarrada virtual, tot just enguany què el projecte de llei per a legalitzar el dret a l’eutanàsia va superant els successius tràmits parlamentaris per a la seua aprovació. El dret a decidir quan i com morir, sobretot en els casos de persones amb malalties terminals i irreversibles que només desitgen deixar de sofrir, ha de ser un dret regulat i garantit.  Recordant les paraules de la periodista Montserrat Domínguez, «si l’eutanàsia fora legal no augmentarien les morts, disminuiria el dolor».

Així mateix, també en l’àmbit legislatiu, ens congratulem de la tramitació del Projecte de Llei de reforma del Codi Civil i normativa connexa en matèria de persones amb discapacitat, que conté un seguit de canvis en la regulació de les institucions de guarda i protecció de les persones amb diversitat funcional. Aquesta reforma legal inclou la substitució de la incapacitació judicial de les persones amb discapacitat intel·lectual per un sistema que es basarà en el suport perquè es respecte la voluntat d'aquestes persones, aplicant-se la incapacitació només en els casos en què siga estrictament imprescindible. Com succeeix amb tota la legislació, s’ha d’esperar que una vegada aprovada s’aplique de manera rigorosa i efectiva i no es quede en simple paper mullat.

La darrera conferencia organitzada pel grup aquest 2020, coincidint en el mes de novembre amb la commemoració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, es va dedicar a les violències masclistes contra les dones amb diversitat funcional, una qüestió que cada any està present en el nostre Manifest perquè no deixa de ser actualitat. És positiu que cada vegada hi haja mes vies obertes, gràcies a les noves tecnologies de la comunicació, perquè les dones amb més dificultats comunicatives puguen denunciar les violències que pateixen. No obstant això, és evident que molts casos de violència sempre quedaran invisibles perquè es produeixen en entorns privats i, tot i ser coneguts per terceres persones, no es denuncien per diversos motius com poden ser pors, complicitats o pura i dura falta de consciència social. Erradicar totes les violències és responsabilitat de tots i totes, i naturalment de les administracions públiques que tenen l’obligació d’implicar-se activament vigilant l’aplicació dels protocols i el bon funcionament dels recursos creats per a combatre i eliminar les violències masclistes.

Com és habitual, tanquem aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia recordant el lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables en tots els àmbits i situacions:

 

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLVI 22/12/2020)

El 3 de desembre vaig participar en la lectura col·lectiva dels drets de les persones amb discapacitat, que es va fer a l'UJI per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.

Em van presentar a la rectora de l'UJI, Eva Alcón, que també és presidenta de la Fundació Isonomia, a qui encara no coneixia.