Cèsar Gimeno
i Nebot*
En a penes quinze dies es commemoren tres dates
molt importants: El 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la
Violència contra les Dones; el 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones
amb Discapacitat; i el 10 desembre, Dia Internacional dels Drets Humans. Tots
tres establits per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) per motius
diferents però amb uns objectius comuns: la igualtat, la llibertat i la
dignitat de totes les dones i homes que habiten aquest planeta anomenat Terra.
Les persones que manifestem qualsevol tipus de
discapacitat, una denominació que preferim substituir per «diversitat
funcional» per no comportar aquest terme cap caire pejoratiu, ens identifiquem
amb els objectius de les tres dates internacionals. Com a éssers humans, tenim
els mateixos drets i obligacions que la resta de la població. Per això celebrem
la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans el 10 de desembre
de 1948, que en el primer paràgraf de l’article 2 diu: «Tothom té tots els
drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de
raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena,
origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició». Malauradament,
en el món hi ha milions de persones que pateixen discriminació i sense cap
opció d’exercir els seus drets fonamentals. Entre les persones més
discriminades ens trobem la majoria de les que tenim una diversitat funcional;
fet que s’agreuja en els països menys desenvolupats i que s’aguditza més si ets
dona, per allò de la doble discriminació: per ser dona i manifestar algun tipus
de discapacitat.
Per aquestes circumstàncies d’especial
exclusió de les persones amb diversitat funcional, en 1992, l’ONU va instaurar
el 3 de desembre com a Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. És
cert que en les dècades transcorregudes des d’aleshores s’ha avançat molt quant
a la protecció i promoció dels nostres drets que va culminar amb l’aprovació,
el 13 de desembre de 2006, de la Convenció Internacional sobre els Drets de les
Persones amb Discapacitat i el seu Protocol Facultatiu. És evident que als
països més desenvolupats, entre els quals s’hi pot comptar Espanya, s’ha
assolit un bon nivell de protecció, però també és una trista realitat que amb
l’esclat de la crisi econòmica i les retallades atroces aplicades des del
Govern central, la situació de les persones amb diversitat funcional ha
empitjorat en tots els àmbits. La Llei 39/2006, de
14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en
situació de dependència, que ens van vendre com el quart
pilar de l'estat del benestar, ha anat patint una retallada darrere d’una
altra. I quant als tres pilars tradicionals de l'estat del benestar (educació,
sanitat i pensions assistencials) no podem ser massa optimistes perquè mostren
esquerdes, que per a les persones amb diversitat funcional encara són més preocupants.
El del Sistema de Pensions Assistencials es ressent des dels fonaments i ja fa
anys que la revalorització de les pensions no compensa la pèrdua de poder
adquisitiu. El de l'educació, sense un model consensuat per tots els sectors
implicats, segueix creant exclusió i són moltes les persones amb algun tipus de
discapacitat que no poden estudiar o han de deixar de fer-ho per falta de
recursos, casos que amb les retallades han augmentat. I en el cas de la sanitat
és evident que també s'ha ressentit amb la crisi, fet que provoca que les
mancances que existeixen tant en infraestructures, com en aparells accessibles
i tracte personal per a atendre de manera adequada a dones i homes amb
diversitat funcional segueixen pendents de resolució. Serà que no val la pena
invertir en persones que ja tenim dèficits?
Tornant a la importància de la Convenció
Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, ens hem de fer
ressò de la urgència de l’adequació de l'ordenament jurídic vigent a l'Estat espanyol
als mandats de la Convenció, cosa que encara no s’ha fet transcorreguts més de
vuit anys des de la seua ratificació, en maig de 2008, pel Govern de Rodríguez
Zapatero. Aquest ajust evitaria despropòsits com l'esterilització
forçosa que pateixen les dones, amb una incapacitació legal dictada per la pertinent
autoritat judicial i sol·licitada per familiars que deixa via lliure per a
sotmetre-les a una lligadura de trompes, amb l'argument que és el millor per a elles
emparant-se en l'article 156 del Codi Penal, que permet aquesta violació dels
drets sexuals i reproductius de les dones –i també dels homes, amb l'aplicació
de vasectomies- si la persona manifesta una deficiència psíquica greu i la
pràctica l'autoritza un jutge o una jutgessa. Unes accions que van en contra
del que determina la Convenció i no tenen justificació alguna perquè és molt
evident que hi ha mètodes anticonceptius que no anul·len els drets
reproductius.
Aquesta és una de les violències que pateixen milions de persones amb
diversitat funcional, quasi sempre en silenci perquè la majoria no són capaces
o no s'atreveixen a denunciar per temor a les conseqüències o per falta d'accés
als recursos que farien possible la seua denúncia. Això fa que el 25 de
novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones,
siga una data fonamental per a visibilitzar també la violència que pateixen les
dones amb diversitat funcional. Per acabar recordem que totes les persones som
diferents, totes les persones som iguals.
*Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació
Isonomia
(Publicat a la secció La ventana de la UJI. Mediterráneo
11/12/2016 http://isonomia.uji.es/revistadeprensa/)
