AMB CAMES QUE RODEN (140)

«Claus i estratègies pràctiques d’aprenentatge inclusiu»

El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, reprenent les seues accions amb l’arribada de la tardor, va fer públic el nou audiovisual que ha editat. Aquest és el quart que presenta durant la present anualitat de 2021 i en aquesta ocasió, sota el títol «Claus i estratègies pràctiques d’aprenentatge inclusiu», recull testimonis i reflexions sobre la transformació del model educatiu. Les aportacions les han fetes integrants de DI-SI Diversidad Sociedad Inclusiva, una associació d’àmbit estatal que treballa per un model educatiu inclusiu, la finalitat primordial de la qual és apoderar a les persones amb diversitat funcional i les seues famílies perquè es complisca la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

Ana Solsona Prades, vicepresidenta i una de les fundadores de l’esmentada associació, en la presentació que fa al començament de l’audiovisual deixa ben clara quina és la seua posició quan afirma que «el sistema educatiu vigent es basa en el capacitisme, que és una forma sofisticada de discriminar les persones amb diversitat funcional, que porta de la mà el perjudici social cap a aquestes persones i que fa que no acabem de llevar-nos de damunt aqueixa mirada benèfica que tant de mal ens fa».

En massa casos, el sistema educatiu és exclusiu i aparta a les persones amb diversitat funcional que no poden seguir el ritme marcat i necessiten temps diferents per a assimilar els coneixements, enviant-los a Centres d’Educació Especial que acaben esdevenint guetos. I no estem dient que aquests centres hagen de desaparèixer, sinó que es reserven només per a l’alumnat que manifeste unes condicions que requereixen una atenció molt determinada. Un sistema educatiu inclusiu ha de comptar amb els recursos humans i tecnològics per a donar suport, perquè els i les alumnes amb necessitats especials puguen seguir els seus estudis compartint les mateixes aules amb la resta d’estudiantat. Cal recordar que cap persona tenim la mateixa capacitat ni la mateixa rapidesa a l’hora d’aprendre les mateixes coses.

Entre els testimonis que s’han inclòs en aquest audiovisual estan els de dos mestres que, des de diferents etapes d’escolarització, treballen perquè tot l’alumnat tinga les seues oportunitats d’aprendre, adaptant –si cal- la manera i els formats de transmissió dels continguts. Com diu José Miguel Martín Fernández, mestre del Col·legi d’Ensenyament Infantil i Primari (CEIP) Carlos Cano de Fuenlabrada, a Madrid, «l'educació inclusiva és necessària, és possible i és beneficiosa. És necessària perquè és un imperatiu legal, és un dret reconegut en el nostre ordenament jurídic i, si volem educar en un marc de drets humans, no basta només que commemorem el Dia dels Drets Humans, sinó que cal respectar-los dia a dia». Martin Fernández afirma que l’educació inclusiva «és beneficiosa per a tot el món, per a tota la diversitat de l'alumnat, perquè es basa en una idea de personalització de l'ensenyament en el qual cada persona avança cap al màxim de les seues potencialitats de desenvolupament. Amb això, crec que ja no podem continuar mirant cap a una altra banda, hem de continuar fent xarxa de suport i hem de caminar cap a un sistema educatiu que deixe de segregar, que deixe d'oblidar-se de la gent més vulnerable i que li done oportunitats de desenvolupament real a totes les persones, tinguen les capacitats que tinguen».

Us recomanem aquest audiovisual que també conté testimonis d’alumnes, així com exemples de maneres de facilitar l’aprenentatge a persones amb capacitats diferents, disponible en la pàgina web del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia (en l’enllaç IV seminario 07/10) i al Facebook del Grup , així com també a YouTube.

Per cert, no està de més recordar que en l’article 6, apartat 1, de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, entre altres coses, s’hi diu que els estats part han d’assegurar un sistema d'educació inclusiu a tots els nivells. Més senzill impossible: complir els manaments d’aquest conveni de Nacions Unides, aprovat per Nacions Unides el 2006. 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXV 26/10/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (139)

«Diversitat funcional i sexual»

Encara no fa un mes es va celebrar la Diada de l'Orgull Gai com es fa cada 28 de juny. L'endemà mateix el Consell de Ministres aprovava l’avantprojecte de llei per la igualtat real i efectiva de les persones transsexuals i la garantia dels drets de les persones LGTBI. Fins ací tot faria pensar que la societat de l'Estat espanyol és obert
a i respectuosa amb la diversitat, en aquest cas, sexual. Però aquesta impressió tan positiva, malauradament, no es pot generalitzar en el conjunt de tota la ciutadania, com fa evident l'augment de casos de LGTBI-fòbia els darrers mesos fins a produir-se agressions tan greus com la que li va costar la vida al jove Samuel Luiz. Sembla com si molts subjectes que guardaven les formes, que no gosaven expressar públicament les seues fòbies vers aquelles persones que manifesten la seua sexualitat de manera distinta a la heterosexual tradicional condicionada per les doctrines religioses, hagueren eixit de colp i volta dels seus «armaris feixistoides», fent una pudor de naftalina que tomba de cul, per a apagar els colors d'un arc iris que representa l'esperança de moltes persones que només desitgen viure la seua sexualitat sense pors ni falsedats.

L'expressió «sortir de l'armari» la coneixen bé les lesbianes i els homosexuals que saben el  cost social, econòmic, etc., que representa eixir d'aquests mobles invisibles bastits de convencions i  repressions. Segons l'informe de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) publicat el 2019 sota el títol «Mirades a la societat», que per primera vegada dedicava un capítol sencer al col·lectiu LGTBI, les persones que declaren ser lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals tenen un 7% menys de possibilitats que la resta de la població d'aconseguir un treball i quan ho fan la seua remuneració és un 4% més baixa. Per tant, no és d'estranyar que s'opte per ocultar l'orientació sexual. I encara més si es tracta de persones amb diversitat funcional, que pateixen una taxa d'atur del 23,9% i la d'ocupació del 25,9% (2021 Informe del Mercado de Trabajo de las Personas con Discapacidad Estatal. Datos 2020) enfront del 16,13% i el 58,19%, respectivament, de la població en general, segons dades del 2020 de l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

Per a les persones amb diversitat funcional, com els hi passa en la majoria de circumstàncies vitals, encara és més complicat eixir de l'armari. I, evidentment, la dificultat augmenta com més grau de dependència manifesten. Si a aquestes persones ja se'ls ha negat la possibilitat d'expressar la seua sexualitat, tot i que siguen heterosexuals, per la tendència a infantilitzar-les que ha mostrat des de la nit dels temps la societat moralista que, alhora i massa sovint, hi ha mirat cap a un altre indret per no haver de denunciar abusos i violacions comeses en àmbits familiars o per membres d'institucions tingudes per respectables, imagineu com de difícil els ha de resultar fer visibles manifestacions sexuals que en molts llocs del món encara es consideren aberracions i delictes condemnables en tribunals de justícia retrògrads.

És evident que les persones amb diversitat funcional LGTBI s'han d'enfrontar a una multidiscriminació. I també és una veritat axiomàtica que moltes d'aquestes persones, sense el suport familiar -i no tan sols per la seua dependència física, econòmica, legal, etc., que també- no tenen cap possibilitat d'expressar la seua homosexualitat ni tan sols d'assimilar-la. D'altra banda, com sol passar en totes les situacions, sempre hi ha subjectes que encara sofreixen més aquesta alienació i un exemple són les persones amb discapacitat intel·lectual.  Com diu José Jiménez, coordinador de projectes de ciutadania activa en l'organització Plena Inclusión Madrid, en unes declaracions recollides pel diari El País, «cal partir d'una base: en la pràctica encara no tenen reconeguts alguns drets quant a l'accés i al gaudi de la seua sexualitat». Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen tots els seus drets reconeguts, com ara el dret a l'oci, al treball, a l'educació i fins i tot al vot, «però el que més es vulnera i en el qual estan en una situació de més desequilibri respecte a la població en general és el dret a la sexualitat». Això succeeix perquè moltes d'elles passen tota la seua vida amb les seues mares i pares, fet que fa que els coste desfer-se del control i la sobreprotecció familiar. «Els condiciona molt. Si a casa accepten, bé. Si no, tenim un problema gros», afegeix Jiménez.

Pensem que una bona manera de tancar aquest article és reproduir les paraules de Mónica Rodríguez Varela, una jove gallega de 29 anys que als 16 va marxar a Madrid «a la recerca de millors condicions educatives» davant la falta de recursos a les aules. «Com a persona sorda, dona i lesbiana, en aquest grau i ordre, rep i percep constantment actituds que no són més que resultat d'una societat estructuralment desinformada i sexista», afirma en unes declaracions publicades en Tododisca.com. Considera que, en el seu cas, «identificar tant el capacitisme com la misogínia i la LGBTI-fòbia interioritzada es fa necessari per a poder construir una societat més justa, i és tasca de l'administració pública i diferents agents socials conscienciar i legislar en aquesta matèria».

Respectem totes les diversitats perquè ens enriqueixen com a éssers humans.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXIII 20/7/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (138)

«Les virtuts de l’esport adaptat»

Fer esport per plaer és bo. La seua pràctica aporta múltiples beneficis, tant físics com mentals, si cada persona elegeix de manera correcta l’especialitat i la intensitat adequada a les seues característiques corporals, estat de salut, edat, etc. D’altra banda, hi ha gent que converteix la pràctica esportiva en una activitat professional que, així, esdevé el seu mitjà de vida. Si ens centrem en la població amb diversitat funcional, la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que en el seu article 30 parla de la participació en la vida cultural, les activitats recreatives, l'esplai i l'esport, fa menció de les mesures que han d’adoptar els estats per tal que puguen participar en igualtat de condicions amb les altres persones en les activitats esportives generals i a tots els nivells. Perquè l’esport adaptat a la diversa casuística de les dones i homes que manifesten alguna diversitat funcional, a banda de representar una manera de fer exercici -amb els beneficis derivats que són els mateixos que per a la resta de ciutadania-, en el seu cas representa una via de socialització molt important. I ja és ben sabut com és de bàsic per al benestar i desenvolupament dels éssers humans socialitzar.

Tot i les recomanacions de la Convenció i les iniciatives, tant polítiques com socials, nascudes des de diferents àmbits, les dificultats amb les que s’hi topen les persones amb diversitat funcional a l’hora de voler practicar activitats esportives són abundoses. Començant pels gimnasos i acabant per altres recintes destinats a tals menesters, n’hi ha pocs que puguen catalogar-se com a totalment accessibles i que, de veritat, estiguen preparats per a realitzar exercici sense cap tipus d’inconvenients. Avui dia moltes persones amb diversitat funcional aposten per dedicar-se a l'esport professional malgrat totes les barreres que s‘hi troben pel camí, que en el cas de les dones encara solen ser més freqüents i variades, fet que augmenta el mèrit dels seus assoliments esportius.

La màxima expressió de l’esport adaptat, a banda dels campionats continentals i mundials de cada especialitat, són els Jocs Paralímpics que se celebren cada quatre anys. Es conta que una competició de tir amb arc per a veterans de la Segona Guerra Mundial que patien danys a la medul·la espinal, organitzada l’any 1948 pel doctor Ludwig Guttmann, un metge que treballava en un hospital a la ciutat anglesa de Stoke Mandeville, en va ser l’origen. Després d’esdevenir competició internacional l’any 1952, va ser a partir de Roma 1960 quan els Jocs Paralímpics van començar a celebrar-se al mateix país que allotjava els Jocs Olímpics. Seül 1988 va significar la següent passa important en la consolidació d’aquest esdeveniment esportiu perquè des d’aleshores s’utilitzen les mateixes instal·lacions i recintes per a totes dues competicions, amb diferència de pocs dies.

Com que l’edició dels Jocs Paralímpics prevista per al proppassat 2020 es va haver d’ajornar per la virulència de la pandèmia de la COVID-19, per fi serà aquest proper estiu -en concret, del 24 d’agost al 5 de setembre de 2021- quan tindran lloc els Jocs Paralímpics de Tòquio 2020. Segons va declarar Seiko Hashimoto, presidenta del Comitè Organitzador, «Tòquio 2021 defensa la “unitat en la diversitat” com un concepte important dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Tòquio 2021. Ha fet diversos esforços a aquest efecte juntament amb el Comitè Olímpic Internacional, el Comitè Paralímpic Internacional, Govern Metropolità de Tòquio i el Govern del Japó. Actualment, l'Equip de Promoció de la Igualtat de Gènere està treballant activament per a reunir possibles accions addicionals, incloses propostes per a deixar un llegat durador després dels Jocs. Decidim fer que els Jocs de Tòquio 2021 es consideren un punt d'inflexió en la història si mirem cap enrere molts anys després».

Per notícies difoses en diferents mitjans de comunicació, s’espera que el percentatge de participació de paratletes femenines represente més del 40 per cent del total d’esportistes que participaran en els Jocs Paralímpics de Tòquio 2020. Aquesta xifra significaria un augment respecte a edicions anteriors.

Esperem que RTVE, que tindrà els drets televisius de l’esdeveniment, faça una bona cobertura mediàtica que ajude a seguir visibilitzant l’esport adaptat. Rares vegades hi ha notícies sobre esportistes amb diversitat funcional en la televisió, com hi ha cada dia sobre esportistes, diguem-ne, «estàndard», i quan hi informen li donen més importància a la discapacitat de la persona que al resultat o marca aconseguida. És important que es difonguen informacions positives d’activitats en què participen dones i homes amb diversitat funcional  que poden servir de referents per a altres ciutadans i ciutadanes que també manifesten capacitats diferents.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXII 22/6/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (137)

«L’Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat 2021-2030»

Segons l’Eurostat (l’Oficina Estadística de la Unió Europea), el nombre d’habitants del vell continent era, el gener de 2020, de més de 447 milions. D’aquesta xifra, més de 228 milions eren dones. Les dades estimades per la nova Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat, quant al nombre de persones que manifesten una diversitat funcional, són de 87 milions; dels quals, si aplicàrem la mateixa proporció entre els sexes, més de 45 milions serien dones, tot i que aquest total podria acostar-se als 52 milions perquè la prevalença de les dones en aquest col·lectiu és del 60 per cent i no del 52 per cent, com succeeix entre la població en general. És intolerable que un nombre tan alt de ciutadanes europees continuen sent objecte de segregacions inadmissibles en ple segle XXI. A més de per ser dones i manifestar unes capacitats diferents, que en molts casos s’oficialitzen amb un certificat de discapacitat, també són discriminades per raons racials, ètniques, religioses, d’orientació sexual, econòmiques, socials, etc.

Fa unes setmanes vam assistir al seminari web «¿Dónde están ellas? La Estrategia europea de discapacidad desde la visión de las mujeres», organitzat per Fundació ONCE i Fundació Cermi dones, l’objecte del qual era analitzar des de la perspectiva de les dones l’Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat 2021-2030, adoptada per la Comissió Europea el proppassat 3 de març. L’objectiu que es proposa aquesta Estratègia és avançar cap a una situació en la qual, amb independència del seu sexe, origen racial o ètnic, religió o creença, edat o orientació sexual, totes les persones amb discapacitat a Europa puguen fer valer els seus drets humans, gaudisquen de la igualtat d’oportunitats i de participació en la societat i en l’economia, puguen decidir on, com i amb qui volen viure, puguen circular lliurement a la Unió Europea, independentment de les seues necessitats d’ajuda, i no patisquen cap discriminació. La nova estratègia contempla les diversitats, incloent-hi aquelles que són invisibles, des d’una perspectiva interseccional i d’acord amb l’Agenda 20/30 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de Nacions Unides. No obstant això, Ana Peláez Narváez, que entre altres càrrecs és comissionada de Gènere i Igualtat del Cermi Estatal, vicepresidenta del Cermi Dones i vicepresidenta del Comitè de l’ONU per a l’eliminació de la discriminació contra la dona, en la seua intervenció en l’esmentat seminari web afirma que no s’observa cap vincle directe; a penes quan hi fa referència a l’ocupació juvenil sembla que volguera citar l’objectiu 8 de l’ODS. Però no hi ha cap cita específica dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, no se n’anomena ningun, i, per descomptat, el vinculat a la igualtat de gènere -l’ODS número 5- no s’esmenta ni es consideren les metes de l’Agenda 20/30 per a la seua aplicació.

Així mateix, Peláez comenta que a l’hora d’elaborar l’Estratègia tampoc s’han tingut en compte recomanacions prèvies com les del Pla d’acció en matèria de gènere de la Unió Europea 2021-2025, que diu que les dones amb discapacitat es troben en una situació especialment  desfavorable i, per això, s’assenyala que els seus drets han d’ocupar un lloc central en l’Estratègia 21/30. També recorda en un altre moment de la seua intervenció que en alguns àmbits, com per exemple transport i mercat interior, la Unió Europea comparteix competències amb els Estats membres. En altres com la salut, l’educació, la cultura, són aquests els que segueixen tenint la principal competència i la Unió Europea només els dona suport. Per tant, s’ha de tenir clar que els Estats membres segueixen sent els principals responsables de dissenyar la seua pròpia política en matèria de discapacitat que ha de desenvolupar, esperem que de manera millorada -com apunta Peláez-, aquesta Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Una de les iniciatives reflectides en l’Estratègia és la creació de la Plataforma sobre Discapacitat, el propòsit de la qual seria fer el seguiment del desenvolupament de l’Estratègia, així com la compartició de les bones pràctiques en la seua aplicació en els àmbits estatals. La composició de l’esmentada Plataforma seria bàsicament la mateixa que tenia el grup d’alt nivell que vindria a substituir. Peláez destaca dos fets que haurien de donar-se en el nou ens. D’una banda, que fora obligatòria la participació de les persones responsables de les respectives direccions generals encarregades de les polítiques estatals sobre la matèria i no les persones en qui van delegant. I, de l’altra, que el 52 o el 60 per cent -tant s’hi val la xifra-, és a dir la majoria de persones amb discapacitat, que són dones, estiguen representades i compten amb veu específica en la Plataforma.

A més, s’hi diu que aquesta Plataforma sobre Discapacitat s’usarà com a fòrum per a intercanviar les observacions finals que reben els Estats membres de la Unió Europea sobre l’aplicació de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, per part del Comitè de l’ONU. Així com també està previst compartir en una pàgina web renovada de la mateixa Plataforma informació sobre bones pràctiques. Tant de bo, com diu Peláez, totes les dades que hi apareguen estiguen desagregades per sexe, edat i tipus de discapacitat, i que a més s’hi compartisca l’interès i la preocupació per la situació que viuen les dones i xiquetes amb diversitat funcional.

La veritat és que tota la intervenció d’Ana Peláez Narváez és molt interessant, per la qual cosa us recomanem que l’escolteu sencera. Està disponible en aquest enllaç de YouTube.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXI 25/5/2021)