AMB CAMES QUE RODEN (135)

«Les dones amb diversitat funcional també són lidereses i emprenedores»

En el nostre anterior article parlàvem de la importància que té per a les dones amb diversitat funcional comptar amb el suport de les altres dones, d’aquelles que no estan classificades com a «discapacitades» pel sistema. En especial, de les dones que tenen més consciència de la magnitud de la lluita feminista i poden fer-se ressò de la situació de les companyes que tenen més dificultats per a fer que s’escolten les seues necessitats i reivindicacions. En aquesta ocasió volem assenyalar la rellevància de l’existència de referents, de dones amb diversitat funcional que siguen lidereses en els seus àmbits d’actuació i servisquen per a esperonar l’apoderament d’altres dones.

En aquest sentit, el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, en la seua segona acció del 2021 -que substitueix l’habitual sessió presencial de treball del grup, que segueix sense poder fer-se per les sabudes circumstàncies derivades de la pandèmia de la COVID-19-, ha elaborat un audiovisual amb el títol «Dones amb diversitat funcional: lidereses i emprenedores». En aquesta producció s’han recopilat els testimonis de quatre dones que, en els seus respectius àmbits d’actuació, representen iniciatives d’emprenedoria i lideratge. Dues d’aquestes dones manifesten una discapacitat intel·lectual, les aportacions de les quals s’han aconseguit a través de Rosa Pérez Gil, responsable de l’àrea de Dona de Plena Inclusió Espanya. Tant Maribel Cáceres Cabanillas com Cristina Paredero Morato són lidereses en la lluita pels drets de les dones amb discapacitat intel·lectual i formen part dels òrgans directius de l’esmentada entitat, que no es limiten a ocupar una cadira en una junta directiva, sinó que tracten d’introduir la perspectiva de les dones afectades.

Els altres dos testimoniatges de resiliència presents en aquest treball són els de Marta Senent Ramos, amb paràlisi cerebral infantil (PCI), i Pepa Sastre Miguel, amb una diversitat funcional auditiva. Totes dues són empresàries; la primera en el món editorial i la segona en el camp de la publicitat i la comunicació. Són un parell de professionals que han triat el tipus de negoci en què es mouen com peixos a l’aigua.

Resulta interessant escoltar els relats de les experiències personals d’aquestes quatre dones diverses, diferents entre si, però que mantenen un nexe molt fort: el de la seua lluita diària per assolir el grau més alt d’eficiència en allò que fan. El vídeo «Dones amb diversitat funcional: lidereses i emprenedores» es publicarà el dia 30 de març, tant al Facebook del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia com a la seua pàgina web (II seminario 30/03), i així mateix també estarà disponible al YouTube del grup.

Volem tancar aquest article amb les paraules de Mar Dalmau Caselles, que s’ha fet càrrec de la presentació d’aquest audiovisual i que, perfectament, haguera pogut fer la cinquena aportació com a dona amb diversitat funcional que pot ser una referència per a moltes d’altres. Mar finalitza la seua presentació amb uns mots que representen tota una reivindicació d’igualtat: «Donem pas ja a les paraules d’aquestes dones activistes que reflecteixen que el 8 de març és de totes les dones, sense excepcions ni exclusió».

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLIX 30/3/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (134)

«Tot i la diversitat funcional, també són dones»

Les dones amb diversitat funcional són bandejades massa sovint de les reivindicacions del feminisme en general. Des de
l Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, amb motiu de la commemoració del Dia Internacional de les Dones, volem fer visibles les que manifesten algun tipus de discapacitat i en la seua vida diària han de lluitar per superar múltiples discriminacions, perquè moltes, a banda de pel seu sexe i les seues capacitats diferents, també sofreixen la segregació per motius d’ètnia, religió, pobresa, etc.

Les dones amb diversitat funcional han de manar de les seues vides, sentir-se incloses en la societat com a ciutadanes lliures amb la possibilitat de poder exercir tots els drets i deures que promouen i garanteixen les lleis. I per assolir aquesta igualtat d’oportunitats, que siga real i efectiva, els cal la solidaritat i el suport de la resta de la ciutadania. En especial de les dones que tenen més consciència de la importància de la lluita feminista, les quals mai no s’han d’oblidar d’incloure en les seues reivindicacions aquelles que tenen més dificultats per a denunciar les seues situacions de discriminació a causa de les seues circumstàncies personals, en molts casos, per impediments físics, intel·lectuals, mentals o socials. Per sort, durant les darreres dècades els col·lectius feministes han anat obrint les mires cap a grups de dones que en la seua vida diària han de lluitar per superar múltiples discriminacions i ja han començat a tenir-les en compte a l’hora de fer els seus plantejaments.

Totes les dones amb diversitat funcional han de poder aspirar a assolir una vida independent, tot i que la independència absoluta siga una utopia per a tots els éssers humans, perquè totes les persones -d’alguna manera- depenem en un moment o altre d’una altra per a dur a terme alguna acció o per aconseguir algun objectiu. I per a assolir el desenvolupament lliure i ple dels seus projectes de vida, a banda dels recursos i suports imprescindibles en cada cas que han de rebre de les administracions públiques, s’han de desterrar estereotips i rols de gènere que constrenyen a totes les dones i encara més a aquelles que pateixen una doble discriminació, si més no. És fonamental que adquirisquen les habilitats necessàries perquè sàpiguen com desactivar els prejudicis i mites que les envolta. L'estigma de la discapacitat és la causa de la majoria de les violències de tots els tipus que sofreixen a mans tant de dones com d’homes que no tenen cap «discapacitat» reconeguda. Fins i tot hi ha homes amb diversitat funcional que les anul·len, les fan invisibles, perquè creuen que elles són imperfectes, aplicant-li’ls el patró d’allò que anomenen «cossos normatius», que són els desitjables segons els cànons imposats.

Un altre element que restreny les expectatives de les dones amb diversitat funcional de desenvolupar-se com a persones lliures i independents -així com de tots els subjectes que es considera que no compleixen els estàndards establits- és el sistema capacitista. El capacitisme subjuga i oprimeix, atorgant privilegis a les persones que se suposa que tenen més capacitats i penalitzant a qui jutja que no en té, condemnant-les a la submissió, a viure una realitat paral·lela sota el paternalisme, i havent de resignar-se amb el model assistencialista, hereu de l’atenció basada en la caritat cristiana. És clar que el sistema capacitista perjudica més a qui menys té i més recursos i suports necessita per a tenir una vida digna i amb opcions d’assolir una igualtat d’oportunitats que no siga utòpica.

Per acabar, recordem què diu l’article 6 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per Nacions Unides el 2006, que parla de les dones:

1.Els estats part reconeixen que les dones i nenes amb discapacitat estan subjectes a múltiples formes de discriminació i, en aquest sentit, han d’adoptar mesures per assegurar que puguen gaudir de tots els drets plenament i en igualtat de condicions.

2. Els estats part han de prendre totes les mesures pertinents per assegurar el ple desenvolupament, avançament i potenciació de la dona, amb el propòsit de garantir-li l'exercici i el gaudi dels drets humans i les llibertats fonamentals establits en aquesta convenció.

El 8 de març ha de ser el dia internacional de TOTES les dones, sense excepcions ni exclusions.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLVIII 2/3/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (133)

«Projecte d’Oficina de Vida Independent a Castelló»

La Cooperativa Transversal es va presentar a la convocatòria de subvencions a Projectes d’Innovació Social de l’Ajuntament de Castelló de la Plana amb el projecte de creació d’una Oficina de Vida Independent (OVI) a aquesta ciutat. Aconseguit el finançament necessari, el paper de la Cooperativa Transversal serà el d’acompanyant, de facilitadora, en les tasques del procés de desenvolupament de l’OVI juntament amb activistes del moviment de vida independent. Això comunica Sergi Salvador Peris, membre de l’esmentada cooperativa, en la xarrada organitzada pel Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló, sota el títol «Projecte d’Oficina de Vida Independent a Castelló», per a obrir les seues activitats del 2021 que, com ja s’hi va fer amb les anteriors l’any proppassat, s’ha enregistrat en vídeo al no ser possible la presència de públic per les circumstàncies derivades de la pandèmia de la COVID -19.

Per la seua part, Soledad Arnau Ripollés, que va ser cofundadora i coordinadora de l’OVI de Madrid, explica, entre moltes altres coses, que les OVI són espais d’empoderament de les persones amb diversitat funcional vinculats als valors del moviment de vida independent, nascut als Estats Units (en concret, a la Universitat de Berkeley, Califòrnia) a les acaballes de la dècada dels 60 i principis dels 70 del segle proppassat. La filosofia d’aquest moviment diu que les persones amb diversitat funcional han d’estar incloses en la seua comunitat, tenir el dret a viure on vulguen per a romandre en els seus entorns i, així, poder conviure i participar amb la resta de ciutadania. Un dret que ha quedat reflectit en la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per Nacions Unides el 2006, per a exercir el qual és imprescindible que les persones que no poden dur a terme les activitats de la vida diària sense ajuda comptem amb el suport d’assistència personal. I tot just aquest és un dels principals objectius d’una OVI: promoure i ajudar a gestionar el recurs de l’assistència personal. És fonamental que les persones usuàries tinguen unes mínimes nocions de tot el que implica contractar una assistenta o assistent personal i poder fer-ho, així, de manera directa, sense haver de recórrer a empreses, perquè això possibilita poder elegir qui li prestarà l’assistència personal.

Segons informa Benito Pérez Agüera, membre de la Plataforma Castelló Vida Independent i coordinador l’OVI de Castelló, que serà la primera que s’instaure a la Comunitat Valenciana, aquesta ha de ser un espai reivindicatiu i d’empoderament; un espai de formació entre iguals, de formació entre persones amb diversitat funcional usuàries d’assistència personal i, també, per a aquelles persones que vulguen treballar en assistència personal.

D’altra banda, la Direcció General d’Atenció Primària i Autonomia Personal de la Generalitat Valenciana va publicar, a començaments del 2020, una instrucció per la qual es regulen les condicions i les prestacions de l’assistència personal. Una normativa a la qual des de la Plataforma Castelló Vida Independent, com assenyala Pérez Agüera, s’hi veuen moltes deficiències, però que pot servir per a començar a treballar en el seu desenvolupament. Així, comenta, que des de setembre estan mantenint reunions amb entitats, associacions de persones amb diversitat funcional i personal polític. També hi han fet xarrades a centres educatius en els quals s’imparteix formació relacionada amb la requerida en l’esmentada instrucció per a poder exercir d’assistent o assistenta personal. L’objectiu principal d’aquestes accions és promoure el coneixement de la filosofia de vida independent per totes les parts que poden intervenir en la prestació i gestió d’aquest recurs. Perquè mai no s’ha d’oblidar que l’assistència personal perd tot el sentit si no s’apliquen els principis de la filosofia de vida independent; sobretot el que diu que la persona amb diversitat funcional és qui ha de prendre totes i cadascuna de les decisions que afecten la seua vida.

El vídeo «Projecte d’Oficina de Vida Independent a Castelló» estarà disponible a partir del dia 26 de gener, tant al Facebook del grup com a la seua pàgina web (I seminario 26/01), així com també al YouTube del grup. En la web ovicastello.org podeu trobar tota la informació relacionada amb el projecte i les dades per contactar-hi.

Us recomanem que escolteu les aportacions de les tres persones participants en la xarrada perquè us assegurem que us resultarà molt interessant. Cada OVI que s’hi crea és una passa endavant perquè siga real i efectiva la igualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional; a més de ser el millor mitjà perquè es complisca l’article 19 de la Convenció, en el qual es reconeix l’assistència personal com un dels recursos a què hi han de tenir accés.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLVII 26/1/2021)

AMB CAMES QUE RODEN (132)

 

 MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2020

L’any 2020 passarà a la història com una fita que marcarà un abans i un després en l’avenir de l’espècie humana i, conseqüentment, del planeta Terra. La crisi sanitària i social del coronavirus ha trasbalsat les nostres vides, canviant-nos totes les rutines i obrint un temps d’incertesa que, a hores d’ara, no tenim la capacitat de pronosticar com es resoldrà. El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, a banda d’una data commemorativa, sempre és una jornada propícia per a recordar les reivindicacions referents als drets, i també deures, de les dones i homes amb diversitat funcional que s’incompleixen cada dia. Enguany, a pesar de les circumstàncies tan especials que estem vivint, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia no hem de deixar d’exigir el compliment dels drets humans i de cadascun dels articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que està a punt de complir catorze anys.

La salut mental va protagonitzar l’única sessió presencial d’aquest grup de treball que s’ha pogut realitzar durant 2020, abans de declarar-se la pandèmia de la COVID-19. Segons l’Estratègia en Salut Mental del Sistema Nacional de Salut, les malalties mentals afecten -o afectaran en algun moment de les seues vides- un 15% de la població a l’Estat espanyol. Això representa uns 9 milions de persones i la tendència és que augmente la incidència d’aquestes malalties per l’estil de vida preponderant en les societats actuals. Aquests ciutadans i ciutadanes segueixen sofrint discriminació a causa de l’estigmatització de les seues patologies. D’altra banda, la ràtio d’especialistes en psicologia en la sanitat pública a Espanya era, l’any 2018, de 6 per cada 100.000 habitants, tres vegades menys que la mitjana europea, que era de 18. En situacions com les viscudes durant el confinament per la crisi de la COVID-19, i les seues seqüeles, s’ha evidenciat la necessitat d’aquest tipus d’atenció tant en la població en general com en persones que ja manifestaven alguna patologia mental, fet pel qual és urgent corregir aquesta mancança d’atenció psicològica, pública i gratuïta.

L’impacte de la crisi sanitària i social de la COVID-19 en les persones amb diversitat funcional, recopilant vivències en primera persona de dones i homes que manifesten diferents discapacitats, així com de professionals que treballen en aquest àmbit, va ser el tema tractat en una de les tres sessions de treball del grup que han tingut format virtual per la normativa derivada de la crisi sanitària. Els seus testimonis palesen que, tot i que la pandèmia ha colpejat -i, per desgràcia, segueix fent-ho- la majoria de la ciutadania, com sol passar-hi en totes les circumstàncies d’emergència els col·lectius més vulnerables, entre els quals estem les persones amb diversitat funcional, sempre són els més afectats.

El confinament va fer evident la importància de poder residir al propi domicili. El model d’«institucionalització», pel qual segueixen apostant des de les administracions, ha mostrat una vegada més els seus defectes i que no és l’adequat per atendre les persones, sinó que s’assembla més a un lloc on emmagatzemar-les. Moltes persones no hagueren sigut víctimes mortals de la pandèmia en les residències si s’hagueren pogut confinar a les seues cases, amb el pertinent servei d’assistència personal. I perquè això fora possible caldria que s’ acomplira l’apartat a) de l’article 19 de la Convenció, que diu que les persones amb discapacitat haurien de tenir l'oportunitat de triar el seu lloc de residència i on i amb qui viure, en igualtat de condicions amb les altres, i no veure’s obligades a viure d'acord amb un sistema de vida específic; per a la qual cosa han de tenir accés a una varietat de recursos, entre aquests el d’assistència personal, tal com s’indica en l’apartat b) del mateix article.

Els drets al final de la vida també han sigut protagonistes d’una altra de les sessions de treball del grup, en forma de xarrada virtual, tot just enguany què el projecte de llei per a legalitzar el dret a l’eutanàsia va superant els successius tràmits parlamentaris per a la seua aprovació. El dret a decidir quan i com morir, sobretot en els casos de persones amb malalties terminals i irreversibles que només desitgen deixar de sofrir, ha de ser un dret regulat i garantit.  Recordant les paraules de la periodista Montserrat Domínguez, «si l’eutanàsia fora legal no augmentarien les morts, disminuiria el dolor».

Així mateix, també en l’àmbit legislatiu, ens congratulem de la tramitació del Projecte de Llei de reforma del Codi Civil i normativa connexa en matèria de persones amb discapacitat, que conté un seguit de canvis en la regulació de les institucions de guarda i protecció de les persones amb diversitat funcional. Aquesta reforma legal inclou la substitució de la incapacitació judicial de les persones amb discapacitat intel·lectual per un sistema que es basarà en el suport perquè es respecte la voluntat d'aquestes persones, aplicant-se la incapacitació només en els casos en què siga estrictament imprescindible. Com succeeix amb tota la legislació, s’ha d’esperar que una vegada aprovada s’aplique de manera rigorosa i efectiva i no es quede en simple paper mullat.

La darrera conferencia organitzada pel grup aquest 2020, coincidint en el mes de novembre amb la commemoració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, es va dedicar a les violències masclistes contra les dones amb diversitat funcional, una qüestió que cada any està present en el nostre Manifest perquè no deixa de ser actualitat. És positiu que cada vegada hi haja mes vies obertes, gràcies a les noves tecnologies de la comunicació, perquè les dones amb més dificultats comunicatives puguen denunciar les violències que pateixen. No obstant això, és evident que molts casos de violència sempre quedaran invisibles perquè es produeixen en entorns privats i, tot i ser coneguts per terceres persones, no es denuncien per diversos motius com poden ser pors, complicitats o pura i dura falta de consciència social. Erradicar totes les violències és responsabilitat de tots i totes, i naturalment de les administracions públiques que tenen l’obligació d’implicar-se activament vigilant l’aplicació dels protocols i el bon funcionament dels recursos creats per a combatre i eliminar les violències masclistes.

Com és habitual, tanquem aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia recordant el lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables en tots els àmbits i situacions:

 

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLVI 22/12/2020)