AMB CAMES QUE RODEN (91)

«Joves amb discapacitat a Espanya»

La discriminació a les persones amb diversitat funcional en els centres educatius segueix estan a l'ordre del dia, com fan palès els resultats de l’estudi realitzat en 2016 gràcies al conveni signat pel Comitè Español de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) i l'Institut de la Joventut d'Espanya (INJUVE) que, amb el títol de «Joves amb discapacitat a Espanya», ha analitzat la realitat de les prop de 400.000 persones amb diversitat funcional entre 15 i 30 anys que resideixen a l’Estat espanyol, de les quals el 54% són dones. D’aquest informe es desprèn que el 40% de la població jove amb discapacitat declara haver-se sentit discriminada en els últims 12 mesos en àmbits educatius o formatius per causa de la seua diversitat funcional. Un tant per cent que encara és més alt en el tram de 15 a 18 anys en què el 70% afirmen haver patit discriminació per la seua discapacitat en centres d’educació alguna vegada durant el darrer any.

És molt preocupant que això succeïsca en un àmbit com és el dels estudis, tan fonamental per al desenvolupament i socialització de les persones. Aquestes dades fan evident que una cosa és dir i una altra fer. Tot i que l’article 27 de la Constitució Espanyola i l’article 24 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat reconeixen el nostre dret a l'educació, en la pràctica l’exercici d’aquest en massa casos no s’adapta a les necessitats reals de les persones amb diversitat funcional. A nosaltres ens costa més fer les coses i de vegades les hem de realitzar d’una manera diferent, dificultat que augmenta amb el grau de discapacitat que manifesta l’estudiant. Els problemes d’exclusió semblaven haver-se reduït amb les millores implementades durant les darreres dècades per a donar més suport a l’alumnat amb necessitats especials als centres d’educació amb més recursos humans i tècnics, així com l’adaptació dels espais eliminant barreres urbanístiques, arquitectòniques i, també, en molts casos, socials. Però aquesta tendència positiva es va trencar amb la irrupció de la crisi, van arribar mals temps per a les polítiques socials i, emparant-se en la regressió econòmica, s’han justificat greus retallades en tot l’àmbit de l’educació i la formació que, com sol passar sempre, han perjudicat més a la ciutadania més necessitada de suport. Això ha significat fer passos enrere quant a l’atenció i la inclusió de les persones amb diversitat funcional, aturant-se obres d’adaptació de col·legis, reducció o paralització de programes de suport, etc. Retallades que també dificulten la llavor del professorat, que en molts casos no pot atendre com cal l’alumnat amb necessitats específiques per no comptar amb els recursos ni la preparació que són imprescindibles.

Tornant als casos de discriminació que afirmen haver patit el 70% d’alumnes d’entre 15 y 18 anys amb discapacitat, seria bo saber si les seues companyes o companys de classe han causat aquesta discriminació o si van ser alumnes d’altres classes. Això ens facilitaria més dades sobre l’efectivitat de la inclusió d’estudiantat amb necessitats especials en aules ordinàries. Així mateix resultaria interessant saber si durant la seua etapa en la ensenyança primària també van sentir-se discriminades.

S’ha d’exigir que les dones i homes amb diversitat funcional tinguem accés a una vertadera educació inclusiva des de la infantesa i que es mantinga al llarg de tots els cicles formatius. Un Estat que no inverteix suficientment en educació i no es preocupa pels mals resultats i les dificultats de l’alumnat, és un Estat amb poc de futur.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXIV 03/04/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (90)

Presentació del vídeo documental «Dobles armarios, dobles apoyos»

És evident que, comparat amb altres èpoques de la història de la humanitat, s’ha avançat molt en el reconeixement i respecte de la diversitat sexual. Un avanç que s’ha produït, sobretot, als països més desenvolupats d’allò que es podria anomenar «societat occidental», tot i que és preocupant l’augment dels delictes  LGTBI-fòbics i contra la llibertat sexual que estan patint arreu d’Europa les persones LGTBI (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals). Si ens centrem en el col·lectiu de les persones amb diversitat funcional en general, a les quals se’ls ha negat sempre el dret a manifestar la seua sexualitat d’una manera lliure i normalitzada per considerar-les éssers asexuats, imagineu la discriminació que poden arribar a patir les persones amb algun tipus de discapacitat LGTBI. Però encara més: si la discapacitat és intel·lectual, amb la dificultat afegida que això comporta a l’hora de poder expressar les seues sensacions i sentiments, és molt possible que en tota la seua vida no puguen manifestar la seua veritable identitat sexual si no compten amb els suports necessaris.

Des de la positivitat, cal ressaltar l’important treball que s'està desenvolupant des de diferents organitzacions i col·lectius a favor de la visibilització i normalització de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional. Per això s’ha d’aplaudir la llavor d’entitats com ara Plena Inclusión CV, un moviment associatiu sense ànim de lucre constituït per un total de 54 associacions, que dedica les seues activitats perquè cada persona amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament i la seua família puguen dur a terme el seu projecte de vida, així com promoure la seua inclusió com a ciutadania de ple dret. Aquesta entitat va presentar el proppassat mes de febrer, en actes celebrats a les tres capitals de província de la Comunitat Valenciana, el vídeo documental que ha elaborat amb el títol Dobles armarios, dobles apoyos i que tracta d’obrir els dobles armaris als quals s'enfronten les persones amb discapacitat intel·lectual LGTBI. D’una banda, cal que es reconega el seu dret a la sexualitat i, d’una altra, que se’ls respecte el fet de pertànyer a una orientació i/o identitat sexual no normativa, «ja que –com assenyala Noemi Soriano, responsable del programa d'Exclusió Social en Plena inclusió CV- a les persones amb discapacitat intel·lectual se'ls nega la seua sexualitat i es pressuposa que totes són heterosexuals. Com totes les persones, les persones amb discapacitat intel·lectual són diverses i també són LGTBI».

El documental refereix les barreres que aquestes persones troben en els seus entorns quotidians, principalment en el familiar, i assenyala els suports que necessiten per a viure la seua sexualitat d'una manera lliure, satisfactòria i diversa. Tal com declara Paula Peña, sexòloga de Plena Inclusión CV, «desgraciadament encara existeixen persones que infantilitzen i fan una sobreprotecció a les persones amb discapacitat intel·lectual negant-les el dret a viure una vida sexual satisfactòria, siguen com siguen les seues vivències sexuals».

El vídeo documental està disponible en l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=_JosPP7Y0XA

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXIII 13/03/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (89)

La facilitat per a accedir als mitjans de transport, que ha augmentat tant en l’acte de la compra de bitllets amb les possibilitats de fer-ho des de qualsevol indret mitjançant Internet, com en la vessant econòmica amb les oportunitats d’adquirir passatges a baix cost -sobretot en el sector del transport aeri-, ha fet que viatjar per terra, mar i aire siga a l’abast de capes socials per a les quals, fins fa pocs anys, alguna d’aquestes modalitats de desplaçament era una activitat quasi prohibitiva. Però, és per a totes les persones igual? Encara que legalment les persones amb diversitat funcional tenim el mateix dret a utilitzar tots els transports, la realitat és ben distinta i viatjar no és tan fàcil per a nosaltres. En molts casos se’ns coarta la llibertat de moviments per no adaptar els mitjans de transport a les nostres necessitats especials, complicant els nostres desplaçaments ja siga per a estudiar, per a treballar o, senzillament, per a fer turisme, una activitat també important per al nostre desenvolupament com a persones.

Fer un viatge turístic no és fàcil per a una persona amb diversitat funcional. Ho havem de planificar amb més antelació que la resta de ciutadania i, per exemple, si volem viatjar en avió, a banda de comprar el bitllet abans, hem de preparar-nos per a superar inconvenients que solen posar les companyies aèries. Moltes vegades se'ls ha prohibit volar a soles a persones amb discapacitat intel·lectual, amb total autonomia, al·ludint a la seua «incapacitat». D’altra banda, les persones que usen cadira electrònica no podem embarcar-la en tots els casos perquè el pes d’aquesta no ha de sobrepassar el que determina la companyia i, a més, com que no es va amb compte en transportar-la correm el risc que puga patir desperfectes o fins i tot quedar fora d’ús. Així mateix, una altra dificultat que ens trobem és la inaccessibilitat dels lavabos en els avions, circumstància que com més llarg siga el viatge més ens afecta. Com a favorable, destacar el servei d’assistència des que arribem a l’aeroport fins que hi embarquem.

En l’àmbit de l’allotjament, a l’Estat espanyol, el nombre d’establiments del sector que es poden considerar accessibles no arriba al 40 per cent, però des d’una perspectiva positiva, es pot dir que l’accessibilitat ha augmentat tant en quantitat com en qualitat en relació amb temps passats. A més, hi ha cadenes internacionals d’hotels que ja tenen plenament superat el segell de l’accessibilitat i avancen cap a la qualitat total que inclou l’accessibilitat d’una manera incorporada, és a dir, que passa desapercebuda. Per cert, les persones amb diversitat funcional solem gastar aproximadament un 30 per cent més que la majoria de la resta de turistes sense necessitats especials fent el mateix viatge. Que quin és el motiu? Doncs que els estàndards d’accessibilitat quasi sempre els ofereixen establiments de més qualitat, amb més estrelles, i això fa que moltes persones amb discapacitat no puguem usar allotjaments més econòmics o low cost.

Per acabar, us deixem una pregunta que pot semblar banal. Això o obstant, creiem que pot servir per a reflexionar sobre la veritable importància de l’accessibilitat universal i la igualtat d’oportunitats, real i efectiva, per a les persones amb diversitat funcional a l’hora d’exercir els seus drets. Si en un hotel hem pagat el mateix que la persona que s’allotja a l’habitació del costat, perquè nosaltres, per usar cadira de rodes, no ens hem de poder mirar a l’espill del lavabo per a maquillar-nos o afaitar-nos? 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXXXI 13/02/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (88)

Ja hem celebrat, renegat, gaudit, patit, lloat, odiat, les festes de Nadal i Cap d’Any i el derivat període de vacacions que en molts àmbits, com ara l’universitari, s’allarga fins després de la diada de Reis. Una època de l’any en què s’intenta gaudir amb intensitat ambl es amistats i amb la família, es viatja i eixim més per anar al cinema, al teatre, a restaurants, etc. Fins ací tot perfecte perquè se suposa que totes les persones tenim el mateix dret a l'oci, fet que evidentment no és cert. I si no, que li pregunten a aquella pensionista que no pot pagar ni el rebut de l’electricitat, o a l’home que dorm al portal d’allò que fa uns anys era una sucursal bancària. Però això donaria per a escriure un altre article, i en aquest només ens volem centrar en l’accés a l’oci per part de les persones amb diversitat funcional. 

Si aquest dret a l’oci, que s’esmenta en el paràgraf de més amunt, el traslladem a les persones que manifestem algun tipus de discapacitat, comprovem que el grau de llibertat d’elecció per a gaudir de llocs d’esbargiment es veu molt limitat en massa ocasions, per barreres urbanístiques, arquitectòniques o fins i tot socials. Malgrat que l’article 30 de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat promulga el dret a la participació en la vida cultural, les activitats recreatives, l’esbargiment i l’esport, i l’existència de lleis per a desenvolupar-lo i protegir-lo, en molts recintes i establiments no es pot exercir aquest dret en igualtat de condicions. A més, si s’analitzen les mesures que s’apliquen en molts d’aquests llocs no tenen res a veure amb les especificades en les normatives vigents.

En línies generals, se suposa que la gran majoria de llocs d'oci són accessibles. Però, és clar, massa vegades es creu que amb posar rampes i deixar una fila lliure de seients on puguen situar-se les persones que usen cadira de rodes ja és suficient. Com ja vam comentar en un article anterior, un clar exemple són els cinemes i els teatres, on ben sovint l'espai reservat a cadires de rodes és a la primera fila o a l'última, localitats en què la visió sol ser pèssima, sobretot en el primer cas. A més, si t’acompanya algú, s'haurà d'asseure davant o darrere de tu, impossibilitant l’intercanvi de comentaris com sol fer-se en aquests casos. Si intentes posar-te en el passadís, al costat de la persona que va amb tu, et criden l'atenció i et demanen que tornes al lloc que t’havien indicat perquè el pla d’emergències exigeix que els passadissos romanguen lliures. L'adaptació ideal en aquests casos seria llevar alguns seients dels laterals i així hi hauria més opcions d’elecció, evitant la sensació de marginació.

D’altra banda, com a fet excepcional, algunes sessions de cinema i representacions teatrals s'adapten per a les persones amb discapacitat visual o auditiva. També hi ha alguns museus i galeries d'art que ofereixen adaptacions per a persones amb discapacitats sensorials.

És evident que a les persones amb diversitat funcional ens interessa accedir a l'oci i a la cultura com a qualsevol membre de ple dret d’una societat. I exigim poder-ho fer sentint-nos persones incloses i no haver-ho de fer en espais especials apartats de la normalitat. Cal pensar en la inclusió i no en l’accessibilitat afegida.

 Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXXIX. 16/01/2017)