AMB CAMES QUE RODEN (84)

Segons l’informe «Delictes de l’Odi» 2015 presentat pel Ministeri de l'Interior, l’any proppassat es van registrar a tot l’Estat espanyol 226 fets relacionats amb actes d’odi per raó de la diversitat funcional que manifestaven les víctimes (el 54% de les quals eren dones). La xifra representa un increment del 13,6% en relació amb els registrats l’any 2014. A la Comunitat Valenciana hi va haver 43 casos, situant-se en el primer lloc d’aquest tipus de delictes en el rànquing estatal per comunitats. València (22) i Alacant (19) ocupen la segona i tercera posició, respectivament, com a províncies amb més incidències d’aquesta mena, i a la de Castelló, però, només es té constància de dos casos.

És preocupant que la «disfòbia», o fòbia a les persones amb discapacitat, siga la tercera causa de fets catalogats com a delictes d'odi, només per darrere dels motivats per racisme i xenofòbia (505) i per qüestions d’ideologia (308), i per davant dels basats en l’orientació o identitat sexual (169). A més, si a la xifra de 226 casos se li aplica el percentatge calculat per la Unió Europea, que assenyala que un 80% de casos de disfòbia no són denunciats, la quantitat real podria acostar-se als 1.130 a tot l’Estat espanyol.

Els fets registrats comprenen tot l’espectre de tipus d’actes. Des de pintades vexatòries, amb expressions com «minusvàlids de merda», «tots a la càmera de gas», «mort als xiquets en cadira de rodes», fetes a la façana d’un col·legi d'educació especial; les lletres de les cançons d'un grup musical que vexaven a persones amb diferents tipus de discapacitat, els membres del qual es vanagloriaven de voler matar-les; l’atac a una persona amb discapacitat visual que va ser agredida per un grup neonazi al crit de «brossa, escòria, no serveixes per a res»; passant per tota classe d’agressions físiques; fins a abusos sexuals, que de manera majoritària afecten a dones.

Segons va manifestar Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància, la disfòbia té una trajectòria històrica. Només cal recordar que en els anys 40 del segle XX l'Institut per a la Higiene Racial el primer que va fer va ser eliminar a 300.000 persones amb discapacitat perquè eren una càrrega per a l'Estat i les consideraven amb menys valor per a la producció.

Creiem que és una qüestió que ha d’alarmar la societat en general i a cada persona en particular, que s’ha d’aplicar la filosofia de tolerància zero vers aquesta mena d’actes i d’actituds tant a l’àmbit privat com al nostre entorn més proper. D’altra banda, tots els estaments que puguen influir mitjançant accions, sobretot d’educació i conscienciació però també judicials, han de prendre mesures que capgiren aquest augment de la intolerància i l’agressivitat. Una societat que no reaccione amb contundència davant d’aquesta classe de fets pot esdevenir una societat covarda i injusta, capaç de permetre que tornen a repetir-se barbaritats que es van cometre no fa massa dècades.
Mai no s’ha d’oblidar aquest principi bàsic: totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXII. 12/09/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (84)

Segons l’informe «Delictes de l’Odi» 2015 presentat pel Ministeri de l'Interior, l’any proppassat es van registrar a tot l’Estat espanyol 226 fets relacionats amb actes d’odi per raó de la diversitat funcional que manifestaven les víctimes (el 54% de les quals eren dones). La xifra representa un increment del 13,6% en relació amb els registrats l’any 2014. A la Comunitat Valenciana hi va haver 43 casos, situant-se en el primer lloc d’aquest tipus de delictes en el rànquing estatal per comunitats. València (22) i Alacant (19) ocupen la segona i tercera posició, respectivament, com a províncies amb més incidències d’aquesta mena, i a la de Castelló, però, només es té constància de dos casos.

És preocupant que la «disfòbia», o fòbia a les persones amb discapacitat, siga la tercera causa de fets catalogats com a delictes d'odi, només per darrere dels motivats per racisme i xenofòbia (505) i per qüestions d’ideologia (308), i per davant dels basats en l’orientació o identitat sexual (169). A més, si a la xifra de 226 casos se li aplica el percentatge calculat per la Unió Europea, que assenyala que un 80% de casos de disfòbia no són denunciats, la quantitat real podria acostar-se als 1.130 a tot l’Estat espanyol.

Els fets registrats comprenen tot l’espectre de tipus d’actes. Des de pintades vexatòries, amb expressions com «minusvàlids de merda», «tots a la càmera de gas», «mort als xiquets en cadira de rodes», fetes a la façana d’un col·legi d'educació especial; les lletres de les cançons d'un grup musical que vexaven a persones amb diferents tipus de discapacitat, els membres del qual es vanagloriaven de voler matar-les; l’atac a una persona amb discapacitat visual que va ser agredida per un grup neonazi al crit de «brossa, escòria, no serveixes per a res»; passant per tota classe d’agressions físiques; fins a abusos sexuals, que de manera majoritària afecten a dones.

Segons va manifestar Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància, la disfòbia té una trajectòria històrica. Només cal recordar que en els anys 40 del segle XX l'Institut per a la Higiene Racial el primer que va fer va ser eliminar a 300.000 persones amb discapacitat perquè eren una càrrega per a l'Estat i les consideraven amb menys valor per a la producció.

Creiem que és una qüestió que ha d’alarmar la societat en general i a cada persona en particular, que s’ha d’aplicar la filosofia de tolerància zero vers aquesta mena d’actes i d’actituds tant a l’àmbit privat com al nostre entorn més proper. D’altra banda, tots els estaments que puguen influir mitjançant accions, sobretot d’educació i conscienciació però també judicials, han de prendre mesures que capgiren aquest augment de la intolerància i l’agressivitat. Una societat que no reaccione amb contundència davant d’aquesta classe de fets pot esdevenir una societat covarda i injusta, capaç de permetre que tornen a repetir-se barbaritats que es van cometre no fa massa dècades.
Mai no s’ha d’oblidar aquest principi bàsic: totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXII. 12/09/2016)

Peter Norman, un medallista olímpic discriminat per la seua solidaritat amb la lluita de les persones negres pels seus drets

Quan les dones i homes negres eren tractades com a merda als Estats Units d'Amèrica, dos velocistes americans van alçar el puny en el podi dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968 reivindicant els drets humans de les persones negres en el seu país.

Van ser expulsats immediatament, la seua carrera esportiva es va truncar, van rebre amenaces de mort i van acabar un rentant cotxes a Texas i l'altre d'estibador al port de Nova York. Va ser gràcies a gent valenta com ells que la segregació racial a EUA va retrocedir una mica.

Però la història de l'home blanc de la fotografia és menys coneguda i és digna d'una pel·lícula. És australià, es deia Peter Norman i va ser medalla de plata en aquella cursa. Es pensava que era aliè a la moguda que es va muntar darrere d'ell, però no era així. Els dos americans li van explicar el que anaven a fer i li van preguntar què li semblava. Norman va contestar: «Crec que tot home té dret a beure la mateixa aigua. Crec en el que creuen vostès». I a continuació va assenyalar el distintiu de la lluita dels negres (l'adhesiu redó blanc que es veu a la foto) i va preguntar si en tenien un per a ell. D'aquesta manera va mostrar la seua solidaritat amb la lluita de les dones i homes negres.

Les conseqüències per a l'australià van ser terribles. Va ser condemnat a l'ostracisme. No solament se li va fer difícil seguir corrent; tampoc aconseguia que li donaren treball. Repetides vegades el van convidar a demanar perdó per l'episodi de Mèxic, però ell es va negar, i va seguir entrenant pel seu compte aconseguint temps millors que els dels seus rivals. En els quatre anys següents va batre tretze vegades la marca de qualificació en els 200 metres per a anar als Jocs Olímpics de Munic en 1972, però no el van convocar a l'equip nacional i, per primera vegada en la història dels Jocs, Austràlia no va tenir esprintador en les finals de 100 i 200 metres. 

Norman va intentar dedicar-se al futbol australià professional però una lesió en el tendó d'Aquil·les el va posar en risc de perdre la cama per gangrena. Es va fer addicte als calmants que li receptaven, es va recuperar i va començar a militar en el sindicalisme i treballar en una carnisseria. Usava la seua medalla olímpica per a travar la porta del seu apartament.

Quan es va anunciar que Austràlia organitzaria els Jocs en el 2000, es va il·lusionar pensant que l'inclourien en els festeigs. L'organització de Sydney va convidar a totes i tots els medallistes olímpics d'Austràlia a desfilar el dia de la inauguració, però a Norman no solament el van excloure de la desfilada: ni tan sols li van enviar entrades per a anar a l'estadi. Era el millor velocista de la història australiana però no existia. Fins i tot en l'estàtua que s'havia erigit en el campus de San José, Califòrnia, commemorant aquell podi de Mèxic 68, el segon lloc estava buit.

Quan va morir en el 2006, els dos exvelocistes americans van viatjar fins a Melbourne i van portar el seu fèretre. La banda musical present en l'acte va interpretar “Carros de foc”.

 (Informació extreta de les xarxes socials)

AMB CAMES QUE RODEN (83)

El dret a la sanitat es diu que ha de ser universal. Però, com succeeix en molts àmbits, hi ha sectors de ciutadania que no tenen tan fàcil accedir als recursos relacionats amb la salut. Les persones amb diversitat funcional som un dels col·lectius que ens trobem, d’una banda, amb barreres físiques a l’hora d’haver d’usar alguns dels recursos sanitaris i, d’una altra, amb barreres socials derivades de la manca de formació, quant a l’atenció a persones amb discapacitat, que mostra part del personal que treballa en aquests recursos, que en molts casos tampoc no compta amb la mínima empatia imprescindible per a desenvolupar aquesta mena de treballs.

El personal sanitari hauria de rebre unes nocions elementals sobre com tractar a persones amb qualsevol tipus de discapacitat. Per exemple, amb això es podria evitar que quan acudim a una cita mèdica, i ens acompanya una altra persona, s’adreçaren primer a l`acompanyant, tant per a preguntar-nos pels símptomes com per a comunicar-nos el diagnòstic i el tractament. Una pràctica que encara és més habitual si la o el pacient manifesta dificultats d’expressió oral; en aquest cas, la o el pacient amb diversitat funcional sembla esdevenir del tot invisible per al o la professional que l’atén. Això li pot representar una pèrdua d’autoestima a la persona atesa perquè pateix una agressió psicològica a la seua dignitat humana.

Si parlem d'especialitats mèdiques, la cosa empitjora, ja que ni molts dels aparells que s’utilitzen per a realitzar proves s'adapten a les necessitats especials de les persones amb diversitat funcional, ni moltes i molts especialistes saben com es podrien o es deurien fer les proves en aquests casos. Aparells per a fer ressonàncies, TAC, etc., resten fora de l’abast de les persones amb mobilitat molt reduïda. Entre els exàmens que més inconvenients i dificultats presenten es poden esmentar les revisions ginecològiques, tan importants per prevenir o detectar possibles problemes de salut i tan difícils d’efectuar quan es tracta de dones amb discapacitats, sobretot, físiques. Aquests impediments solen retardar les visites a les consultes mèdiques, amb conseqüències molt negatives perquè patologies que en principi representen riscs mínims per a la salut de les dones, amb el retard, poden esdevenir casos molt greus, fins i tot mortals. Un exponent d’aquesta circumstància són les dificultats de les dones que es mouen en cadires de rodes, i no poden mantenir-se de peu, a l’hora de fer-se una mamografia.

Tant les consultes ginecològiques adaptades com els mamògrafs accessibles per a dones en cadira de rodes són molt escassos a l’Estat espanyol. A la Comunitat Valenciana no en tenim notícia de cap. Si que sabem que s’han presentat proposicions no de llei a les Corts Valencianes, com la del Grup Parlamentari Ciudadanos en novembre de 2015, sobre l'adopció de mesures per a dotar els hospitals públics valencians dels mitjans adequats per a atendre les dones amb diversitat funcional i mobilitat reduïda; o la presentada d'urgència al plenari aquest mes de juliol de 2016, pel Grup Parlamentari Popular, sobre l'elaboració d'un Pla Estratègic d'accessibilitat per a persones amb diversitat funcional i persones en situació de dependència, a la xarxa sanitària pública valenciana. 

Els diferents estaments responsables, tant polítics com administratius, han de fer possible que l’article 25 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que reconeix el dret a la salut d’aquestes ciutadanes i ciutadans, siga efectiu mitjançant l’aplicació de la pertinent legislació.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXX. 11/07/2016)