AMB CAMES QUE RODEN (141)

«Diversitat sexual i de gènere en les persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament»

Plena inclusió CV (Comunitat Valenciana), un moviment associatiu de persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament i les seues famílies, és una de les entitats que treballa des de fa uns anys el tema de la sexualitat amb els seus i les seues integrants. Per aquest motiu, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, pensant en la importància de la sexualitat en el desenrotllament de l’ésser humà, s’ha editat un audiovisual amb la col·laboració tant de professionals com de persones usuàries de Plena Inclusió CV, en el qual parlen de la sexualitat de les persones amb discapacitat intel·lectual, de com enfocar la seua educació afectiva i sexual des d’una perspectiva de gènere, i de com abordar la sexualitat de les persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals (LGTBI) amb discapacitat intel·lectual. Aquest treball s’ha titulat «Diversitat sexual i de gènere en les persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament» i està disponible en la pàgina web del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia (en l’enllaç V seminario 23/11), en el Facebook del Grup i també en YouTube.

En les seues intervencions assenyalen els mites falsos que s’han forjat sobre la sexualitat de les dones amb discapacitat intel·lectual, com el que diu que no poden tenir parella. La prevalença de les pors de les famílies, sobretot de la mare i el pare, a que la hipotètica parella de la xica li puga fer mal, deriva en una sobreprotecció que fa que no s'entenga que les dones amb discapacitat intel·lectual, si compten amb les ajudes i l'educació adequada, en funció de les seues necessitats de suport i -per descomptat- tenint en compte sempre l'accessibilitat cognitiva, poden tenir relacions sexuals consentides dins del marc d’una sexualitat saludable i plena.

És evident que un dels factors que impedeixen que les persones amb discapacitat intel·lectual, i sobretot les dones, no puguen gaudir de la sexualitat és l’escassa –per no dir nul·la- educació afectiva i sexual que reben. Es com una consigna establida des de posicionaments rancis, aquesta d’intentar mantenir-nos sempre en els llimbs de la sexualitat a totes les persones amb diversitat funcional. Aquesta manca de preparació és la que, per exemple, dificulta que una dona amb discapacitat intel·lectual tinga les nocions necessàries per a saber diferenciar un abús sexual d’un acte afectiu i consentit, com es diu en l’audiovisual.

A més, un altre inconvenient derivat d’aquesta falta d’educació afectiva i sexual és l’escàs coneixement del seu propi cos que manifesten aquestes dones. Un fet que es pot relacionar amb una realitat que constaten diferents estudis publicats, com afirma una de les responsables de Plena Inclusió CV, i que no és una altra que l’escàs nombre de dones amb discapacitat intel·lectual que acudeixen a les consultes de ginecologia a fer-se les pertinents revisions. Sovint es pensa que aquestes dones, com que se suposa que no mantenen relacions sexuals, no necessiten aquests controls mèdics. Un pensament ben erroni perquè, fins i tot les dones que mai no tenen contactes sexuals, és imprescindible que es facen revisions ginecològiques periòdicament per tal de prevenir malalties pròpies dels cossos femenins. Des dels departaments responsables de l’atenció sanitària s’haurien de promoure campanyes per a capgirar aquesta situació.

Plena Inclusió CV, des de l’any 2015 té en marxa un Servei Sexològic atès per Paula Peña García, sexòloga i responsable de l’Àrea de Diversitat Sexual, amb el qual pot contactar qualsevol persona amb discapacitat intel·lectual, familiar o persona de suport. Tal com explica Peña García, «hi ha tot tipus de consultes. Des de persones que volen saber, que demanen una guia de sexualitat; a persones que volen aprendre a tocar el seu cos, aprendre a masturbar-se; a persones que, a vegades, es toquen en llocs inadequats i, aleshores, cal reconduir aquesta conducta, ensenyant-los que les persones ens toquem i gaudim del nostre cos a la nostra habitació, en la nostra intimitat, i que això és una cosa molt bonica».

Quant a l’atenció de la diversitat sexual en les persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament, Plena Inclusió CV, a través de l’esmentat Servei Sexològic,  ofereix orientació i suport a persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals que ho demanen. D’altra banda, aquesta entitat també té acords amb associacions representatives del moviment LGTBI a la Comunitat Valenciana amb les quals coordinen accions conjuntes com, per exemple, amb motiu del Dia de l’Orgull LGTBI. A l’àmbit estatal, aquesta col·laboració es plasma en el conveni entre Plena Inclusió Espanya i la FELGTB, que és la federació d’associacions de persones LGTBI de tot l’estat.

Una altra tasca molt important de Plena Inclusió CV és l’edició de materials –quasi tots en «lectura fàcil» perquè siguen accessibles a les persones amb discapacitat intel·lectual- que tracten de divulgar i instruir sobre temes relacionats amb la sexualitat. Naturalment, alguns d’aquests materials estan dedicats a visibilitzar la diversitat sexual en les persones amb discapacitat intel·lectual i facilitar l’expressió d’aquestes diferents maneres de viure la sexualitat. En el vídeo que tanca l’audiovisual s’exposen els diversos materials disponibles i apareixen els enllaços on s’hi poden descarregar.

Us recomanem que visioneu aquest treball i escolteu amb atenció les paraules d’aquestes dones que treballen per a aconseguir millorar les vides i la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Volem finalitzar aquest article amb un record a la nostra companya Soledad Arnau Ripollés, experta en Filosofia per a la Pau, Filosofia Feminista, Filosofia de Vida Independent i Bioètica i diversitat funcional, que ens va deixar fa unes setmanes. Sole, que així l’anomenàvem les persones que gaudíem de la seua amistat, amb la seua lluita diària va contribuir a la visibilització de les dones amb diversitat funcional i les violències masclistes que aquestes pateixen, esdevenint un referent per a moltes dones amb i sense diversitat funcional. El seu compromís amb la vida independent va ser constant i una de les seues reivindicacions és que les persones amb diversitat funcional, en concret les dones, puguen viure també la seua sexualitat. El nostre agraïment per compartir, sempre, amb la Fundació Isonomia tots els seus coneixements que, afortunadament, seguiran presents gràcies als seus escrits. Gràcies, Sole, formaràs part de la Fundació Isonomia per sempre.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXVI 30/11/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (140)

«Claus i estratègies pràctiques d’aprenentatge inclusiu»

El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, reprenent les seues accions amb l’arribada de la tardor, va fer públic el nou audiovisual que ha editat. Aquest és el quart que presenta durant la present anualitat de 2021 i en aquesta ocasió, sota el títol «Claus i estratègies pràctiques d’aprenentatge inclusiu», recull testimonis i reflexions sobre la transformació del model educatiu. Les aportacions les han fetes integrants de DI-SI Diversidad Sociedad Inclusiva, una associació d’àmbit estatal que treballa per un model educatiu inclusiu, la finalitat primordial de la qual és apoderar a les persones amb diversitat funcional i les seues famílies perquè es complisca la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

Ana Solsona Prades, vicepresidenta i una de les fundadores de l’esmentada associació, en la presentació que fa al començament de l’audiovisual deixa ben clara quina és la seua posició quan afirma que «el sistema educatiu vigent es basa en el capacitisme, que és una forma sofisticada de discriminar les persones amb diversitat funcional, que porta de la mà el perjudici social cap a aquestes persones i que fa que no acabem de llevar-nos de damunt aqueixa mirada benèfica que tant de mal ens fa».

En massa casos, el sistema educatiu és exclusiu i aparta a les persones amb diversitat funcional que no poden seguir el ritme marcat i necessiten temps diferents per a assimilar els coneixements, enviant-los a Centres d’Educació Especial que acaben esdevenint guetos. I no estem dient que aquests centres hagen de desaparèixer, sinó que es reserven només per a l’alumnat que manifeste unes condicions que requereixen una atenció molt determinada. Un sistema educatiu inclusiu ha de comptar amb els recursos humans i tecnològics per a donar suport, perquè els i les alumnes amb necessitats especials puguen seguir els seus estudis compartint les mateixes aules amb la resta d’estudiantat. Cal recordar que cap persona tenim la mateixa capacitat ni la mateixa rapidesa a l’hora d’aprendre les mateixes coses.

Entre els testimonis que s’han inclòs en aquest audiovisual estan els de dos mestres que, des de diferents etapes d’escolarització, treballen perquè tot l’alumnat tinga les seues oportunitats d’aprendre, adaptant –si cal- la manera i els formats de transmissió dels continguts. Com diu José Miguel Martín Fernández, mestre del Col·legi d’Ensenyament Infantil i Primari (CEIP) Carlos Cano de Fuenlabrada, a Madrid, «l'educació inclusiva és necessària, és possible i és beneficiosa. És necessària perquè és un imperatiu legal, és un dret reconegut en el nostre ordenament jurídic i, si volem educar en un marc de drets humans, no basta només que commemorem el Dia dels Drets Humans, sinó que cal respectar-los dia a dia». Martin Fernández afirma que l’educació inclusiva «és beneficiosa per a tot el món, per a tota la diversitat de l'alumnat, perquè es basa en una idea de personalització de l'ensenyament en el qual cada persona avança cap al màxim de les seues potencialitats de desenvolupament. Amb això, crec que ja no podem continuar mirant cap a una altra banda, hem de continuar fent xarxa de suport i hem de caminar cap a un sistema educatiu que deixe de segregar, que deixe d'oblidar-se de la gent més vulnerable i que li done oportunitats de desenvolupament real a totes les persones, tinguen les capacitats que tinguen».

Us recomanem aquest audiovisual que també conté testimonis d’alumnes, així com exemples de maneres de facilitar l’aprenentatge a persones amb capacitats diferents, disponible en la pàgina web del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia (en l’enllaç IV seminario 07/10) i al Facebook del Grup , així com també a YouTube.

Per cert, no està de més recordar que en l’article 6, apartat 1, de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, entre altres coses, s’hi diu que els estats part han d’assegurar un sistema d'educació inclusiu a tots els nivells. Més senzill impossible: complir els manaments d’aquest conveni de Nacions Unides, aprovat per Nacions Unides el 2006. 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXV 26/10/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (139)

«Diversitat funcional i sexual»

Encara no fa un mes es va celebrar la Diada de l'Orgull Gai com es fa cada 28 de juny. L'endemà mateix el Consell de Ministres aprovava l’avantprojecte de llei per la igualtat real i efectiva de les persones transsexuals i la garantia dels drets de les persones LGTBI. Fins ací tot faria pensar que la societat de l'Estat espanyol és obert
a i respectuosa amb la diversitat, en aquest cas, sexual. Però aquesta impressió tan positiva, malauradament, no es pot generalitzar en el conjunt de tota la ciutadania, com fa evident l'augment de casos de LGTBI-fòbia els darrers mesos fins a produir-se agressions tan greus com la que li va costar la vida al jove Samuel Luiz. Sembla com si molts subjectes que guardaven les formes, que no gosaven expressar públicament les seues fòbies vers aquelles persones que manifesten la seua sexualitat de manera distinta a la heterosexual tradicional condicionada per les doctrines religioses, hagueren eixit de colp i volta dels seus «armaris feixistoides», fent una pudor de naftalina que tomba de cul, per a apagar els colors d'un arc iris que representa l'esperança de moltes persones que només desitgen viure la seua sexualitat sense pors ni falsedats.

L'expressió «sortir de l'armari» la coneixen bé les lesbianes i els homosexuals que saben el  cost social, econòmic, etc., que representa eixir d'aquests mobles invisibles bastits de convencions i  repressions. Segons l'informe de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) publicat el 2019 sota el títol «Mirades a la societat», que per primera vegada dedicava un capítol sencer al col·lectiu LGTBI, les persones que declaren ser lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals tenen un 7% menys de possibilitats que la resta de la població d'aconseguir un treball i quan ho fan la seua remuneració és un 4% més baixa. Per tant, no és d'estranyar que s'opte per ocultar l'orientació sexual. I encara més si es tracta de persones amb diversitat funcional, que pateixen una taxa d'atur del 23,9% i la d'ocupació del 25,9% (2021 Informe del Mercado de Trabajo de las Personas con Discapacidad Estatal. Datos 2020) enfront del 16,13% i el 58,19%, respectivament, de la població en general, segons dades del 2020 de l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

Per a les persones amb diversitat funcional, com els hi passa en la majoria de circumstàncies vitals, encara és més complicat eixir de l'armari. I, evidentment, la dificultat augmenta com més grau de dependència manifesten. Si a aquestes persones ja se'ls ha negat la possibilitat d'expressar la seua sexualitat, tot i que siguen heterosexuals, per la tendència a infantilitzar-les que ha mostrat des de la nit dels temps la societat moralista que, alhora i massa sovint, hi ha mirat cap a un altre indret per no haver de denunciar abusos i violacions comeses en àmbits familiars o per membres d'institucions tingudes per respectables, imagineu com de difícil els ha de resultar fer visibles manifestacions sexuals que en molts llocs del món encara es consideren aberracions i delictes condemnables en tribunals de justícia retrògrads.

És evident que les persones amb diversitat funcional LGTBI s'han d'enfrontar a una multidiscriminació. I també és una veritat axiomàtica que moltes d'aquestes persones, sense el suport familiar -i no tan sols per la seua dependència física, econòmica, legal, etc., que també- no tenen cap possibilitat d'expressar la seua homosexualitat ni tan sols d'assimilar-la. D'altra banda, com sol passar en totes les situacions, sempre hi ha subjectes que encara sofreixen més aquesta alienació i un exemple són les persones amb discapacitat intel·lectual.  Com diu José Jiménez, coordinador de projectes de ciutadania activa en l'organització Plena Inclusión Madrid, en unes declaracions recollides pel diari El País, «cal partir d'una base: en la pràctica encara no tenen reconeguts alguns drets quant a l'accés i al gaudi de la seua sexualitat». Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen tots els seus drets reconeguts, com ara el dret a l'oci, al treball, a l'educació i fins i tot al vot, «però el que més es vulnera i en el qual estan en una situació de més desequilibri respecte a la població en general és el dret a la sexualitat». Això succeeix perquè moltes d'elles passen tota la seua vida amb les seues mares i pares, fet que fa que els coste desfer-se del control i la sobreprotecció familiar. «Els condiciona molt. Si a casa accepten, bé. Si no, tenim un problema gros», afegeix Jiménez.

Pensem que una bona manera de tancar aquest article és reproduir les paraules de Mónica Rodríguez Varela, una jove gallega de 29 anys que als 16 va marxar a Madrid «a la recerca de millors condicions educatives» davant la falta de recursos a les aules. «Com a persona sorda, dona i lesbiana, en aquest grau i ordre, rep i percep constantment actituds que no són més que resultat d'una societat estructuralment desinformada i sexista», afirma en unes declaracions publicades en Tododisca.com. Considera que, en el seu cas, «identificar tant el capacitisme com la misogínia i la LGBTI-fòbia interioritzada es fa necessari per a poder construir una societat més justa, i és tasca de l'administració pública i diferents agents socials conscienciar i legislar en aquesta matèria».

Respectem totes les diversitats perquè ens enriqueixen com a éssers humans.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXIII 20/7/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (138)

«Les virtuts de l’esport adaptat»

Fer esport per plaer és bo. La seua pràctica aporta múltiples beneficis, tant físics com mentals, si cada persona elegeix de manera correcta l’especialitat i la intensitat adequada a les seues característiques corporals, estat de salut, edat, etc. D’altra banda, hi ha gent que converteix la pràctica esportiva en una activitat professional que, així, esdevé el seu mitjà de vida. Si ens centrem en la població amb diversitat funcional, la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que en el seu article 30 parla de la participació en la vida cultural, les activitats recreatives, l'esplai i l'esport, fa menció de les mesures que han d’adoptar els estats per tal que puguen participar en igualtat de condicions amb les altres persones en les activitats esportives generals i a tots els nivells. Perquè l’esport adaptat a la diversa casuística de les dones i homes que manifesten alguna diversitat funcional, a banda de representar una manera de fer exercici -amb els beneficis derivats que són els mateixos que per a la resta de ciutadania-, en el seu cas representa una via de socialització molt important. I ja és ben sabut com és de bàsic per al benestar i desenvolupament dels éssers humans socialitzar.

Tot i les recomanacions de la Convenció i les iniciatives, tant polítiques com socials, nascudes des de diferents àmbits, les dificultats amb les que s’hi topen les persones amb diversitat funcional a l’hora de voler practicar activitats esportives són abundoses. Començant pels gimnasos i acabant per altres recintes destinats a tals menesters, n’hi ha pocs que puguen catalogar-se com a totalment accessibles i que, de veritat, estiguen preparats per a realitzar exercici sense cap tipus d’inconvenients. Avui dia moltes persones amb diversitat funcional aposten per dedicar-se a l'esport professional malgrat totes les barreres que s‘hi troben pel camí, que en el cas de les dones encara solen ser més freqüents i variades, fet que augmenta el mèrit dels seus assoliments esportius.

La màxima expressió de l’esport adaptat, a banda dels campionats continentals i mundials de cada especialitat, són els Jocs Paralímpics que se celebren cada quatre anys. Es conta que una competició de tir amb arc per a veterans de la Segona Guerra Mundial que patien danys a la medul·la espinal, organitzada l’any 1948 pel doctor Ludwig Guttmann, un metge que treballava en un hospital a la ciutat anglesa de Stoke Mandeville, en va ser l’origen. Després d’esdevenir competició internacional l’any 1952, va ser a partir de Roma 1960 quan els Jocs Paralímpics van començar a celebrar-se al mateix país que allotjava els Jocs Olímpics. Seül 1988 va significar la següent passa important en la consolidació d’aquest esdeveniment esportiu perquè des d’aleshores s’utilitzen les mateixes instal·lacions i recintes per a totes dues competicions, amb diferència de pocs dies.

Com que l’edició dels Jocs Paralímpics prevista per al proppassat 2020 es va haver d’ajornar per la virulència de la pandèmia de la COVID-19, per fi serà aquest proper estiu -en concret, del 24 d’agost al 5 de setembre de 2021- quan tindran lloc els Jocs Paralímpics de Tòquio 2020. Segons va declarar Seiko Hashimoto, presidenta del Comitè Organitzador, «Tòquio 2021 defensa la “unitat en la diversitat” com un concepte important dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Tòquio 2021. Ha fet diversos esforços a aquest efecte juntament amb el Comitè Olímpic Internacional, el Comitè Paralímpic Internacional, Govern Metropolità de Tòquio i el Govern del Japó. Actualment, l'Equip de Promoció de la Igualtat de Gènere està treballant activament per a reunir possibles accions addicionals, incloses propostes per a deixar un llegat durador després dels Jocs. Decidim fer que els Jocs de Tòquio 2021 es consideren un punt d'inflexió en la història si mirem cap enrere molts anys després».

Per notícies difoses en diferents mitjans de comunicació, s’espera que el percentatge de participació de paratletes femenines represente més del 40 per cent del total d’esportistes que participaran en els Jocs Paralímpics de Tòquio 2020. Aquesta xifra significaria un augment respecte a edicions anteriors.

Esperem que RTVE, que tindrà els drets televisius de l’esdeveniment, faça una bona cobertura mediàtica que ajude a seguir visibilitzant l’esport adaptat. Rares vegades hi ha notícies sobre esportistes amb diversitat funcional en la televisió, com hi ha cada dia sobre esportistes, diguem-ne, «estàndard», i quan hi informen li donen més importància a la discapacitat de la persona que al resultat o marca aconseguida. És important que es difonguen informacions positives d’activitats en què participen dones i homes amb diversitat funcional  que poden servir de referents per a altres ciutadans i ciutadanes que també manifesten capacitats diferents.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXII 22/6/2021)