AMB CAMES QUE RODEN (138)

«Les virtuts de l’esport adaptat»

Fer esport per plaer és bo. La seua pràctica aporta múltiples beneficis, tant físics com mentals, si cada persona elegeix de manera correcta l’especialitat i la intensitat adequada a les seues característiques corporals, estat de salut, edat, etc. D’altra banda, hi ha gent que converteix la pràctica esportiva en una activitat professional que, així, esdevé el seu mitjà de vida. Si ens centrem en la població amb diversitat funcional, la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que en el seu article 30 parla de la participació en la vida cultural, les activitats recreatives, l'esplai i l'esport, fa menció de les mesures que han d’adoptar els estats per tal que puguen participar en igualtat de condicions amb les altres persones en les activitats esportives generals i a tots els nivells. Perquè l’esport adaptat a la diversa casuística de les dones i homes que manifesten alguna diversitat funcional, a banda de representar una manera de fer exercici -amb els beneficis derivats que són els mateixos que per a la resta de ciutadania-, en el seu cas representa una via de socialització molt important. I ja és ben sabut com és de bàsic per al benestar i desenvolupament dels éssers humans socialitzar.

Tot i les recomanacions de la Convenció i les iniciatives, tant polítiques com socials, nascudes des de diferents àmbits, les dificultats amb les que s’hi topen les persones amb diversitat funcional a l’hora de voler practicar activitats esportives són abundoses. Començant pels gimnasos i acabant per altres recintes destinats a tals menesters, n’hi ha pocs que puguen catalogar-se com a totalment accessibles i que, de veritat, estiguen preparats per a realitzar exercici sense cap tipus d’inconvenients. Avui dia moltes persones amb diversitat funcional aposten per dedicar-se a l'esport professional malgrat totes les barreres que s‘hi troben pel camí, que en el cas de les dones encara solen ser més freqüents i variades, fet que augmenta el mèrit dels seus assoliments esportius.

La màxima expressió de l’esport adaptat, a banda dels campionats continentals i mundials de cada especialitat, són els Jocs Paralímpics que se celebren cada quatre anys. Es conta que una competició de tir amb arc per a veterans de la Segona Guerra Mundial que patien danys a la medul·la espinal, organitzada l’any 1948 pel doctor Ludwig Guttmann, un metge que treballava en un hospital a la ciutat anglesa de Stoke Mandeville, en va ser l’origen. Després d’esdevenir competició internacional l’any 1952, va ser a partir de Roma 1960 quan els Jocs Paralímpics van començar a celebrar-se al mateix país que allotjava els Jocs Olímpics. Seül 1988 va significar la següent passa important en la consolidació d’aquest esdeveniment esportiu perquè des d’aleshores s’utilitzen les mateixes instal·lacions i recintes per a totes dues competicions, amb diferència de pocs dies.

Com que l’edició dels Jocs Paralímpics prevista per al proppassat 2020 es va haver d’ajornar per la virulència de la pandèmia de la COVID-19, per fi serà aquest proper estiu -en concret, del 24 d’agost al 5 de setembre de 2021- quan tindran lloc els Jocs Paralímpics de Tòquio 2020. Segons va declarar Seiko Hashimoto, presidenta del Comitè Organitzador, «Tòquio 2021 defensa la “unitat en la diversitat” com un concepte important dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Tòquio 2021. Ha fet diversos esforços a aquest efecte juntament amb el Comitè Olímpic Internacional, el Comitè Paralímpic Internacional, Govern Metropolità de Tòquio i el Govern del Japó. Actualment, l'Equip de Promoció de la Igualtat de Gènere està treballant activament per a reunir possibles accions addicionals, incloses propostes per a deixar un llegat durador després dels Jocs. Decidim fer que els Jocs de Tòquio 2021 es consideren un punt d'inflexió en la història si mirem cap enrere molts anys després».

Per notícies difoses en diferents mitjans de comunicació, s’espera que el percentatge de participació de paratletes femenines represente més del 40 per cent del total d’esportistes que participaran en els Jocs Paralímpics de Tòquio 2020. Aquesta xifra significaria un augment respecte a edicions anteriors.

Esperem que RTVE, que tindrà els drets televisius de l’esdeveniment, faça una bona cobertura mediàtica que ajude a seguir visibilitzant l’esport adaptat. Rares vegades hi ha notícies sobre esportistes amb diversitat funcional en la televisió, com hi ha cada dia sobre esportistes, diguem-ne, «estàndard», i quan hi informen li donen més importància a la discapacitat de la persona que al resultat o marca aconseguida. És important que es difonguen informacions positives d’activitats en què participen dones i homes amb diversitat funcional  que poden servir de referents per a altres ciutadans i ciutadanes que també manifesten capacitats diferents.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXII 22/6/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (137)

«L’Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat 2021-2030»

Segons l’Eurostat (l’Oficina Estadística de la Unió Europea), el nombre d’habitants del vell continent era, el gener de 2020, de més de 447 milions. D’aquesta xifra, més de 228 milions eren dones. Les dades estimades per la nova Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat, quant al nombre de persones que manifesten una diversitat funcional, són de 87 milions; dels quals, si aplicàrem la mateixa proporció entre els sexes, més de 45 milions serien dones, tot i que aquest total podria acostar-se als 52 milions perquè la prevalença de les dones en aquest col·lectiu és del 60 per cent i no del 52 per cent, com succeeix entre la població en general. És intolerable que un nombre tan alt de ciutadanes europees continuen sent objecte de segregacions inadmissibles en ple segle XXI. A més de per ser dones i manifestar unes capacitats diferents, que en molts casos s’oficialitzen amb un certificat de discapacitat, també són discriminades per raons racials, ètniques, religioses, d’orientació sexual, econòmiques, socials, etc.

Fa unes setmanes vam assistir al seminari web «¿Dónde están ellas? La Estrategia europea de discapacidad desde la visión de las mujeres», organitzat per Fundació ONCE i Fundació Cermi dones, l’objecte del qual era analitzar des de la perspectiva de les dones l’Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat 2021-2030, adoptada per la Comissió Europea el proppassat 3 de març. L’objectiu que es proposa aquesta Estratègia és avançar cap a una situació en la qual, amb independència del seu sexe, origen racial o ètnic, religió o creença, edat o orientació sexual, totes les persones amb discapacitat a Europa puguen fer valer els seus drets humans, gaudisquen de la igualtat d’oportunitats i de participació en la societat i en l’economia, puguen decidir on, com i amb qui volen viure, puguen circular lliurement a la Unió Europea, independentment de les seues necessitats d’ajuda, i no patisquen cap discriminació. La nova estratègia contempla les diversitats, incloent-hi aquelles que són invisibles, des d’una perspectiva interseccional i d’acord amb l’Agenda 20/30 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de Nacions Unides. No obstant això, Ana Peláez Narváez, que entre altres càrrecs és comissionada de Gènere i Igualtat del Cermi Estatal, vicepresidenta del Cermi Dones i vicepresidenta del Comitè de l’ONU per a l’eliminació de la discriminació contra la dona, en la seua intervenció en l’esmentat seminari web afirma que no s’observa cap vincle directe; a penes quan hi fa referència a l’ocupació juvenil sembla que volguera citar l’objectiu 8 de l’ODS. Però no hi ha cap cita específica dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, no se n’anomena ningun, i, per descomptat, el vinculat a la igualtat de gènere -l’ODS número 5- no s’esmenta ni es consideren les metes de l’Agenda 20/30 per a la seua aplicació.

Així mateix, Peláez comenta que a l’hora d’elaborar l’Estratègia tampoc s’han tingut en compte recomanacions prèvies com les del Pla d’acció en matèria de gènere de la Unió Europea 2021-2025, que diu que les dones amb discapacitat es troben en una situació especialment  desfavorable i, per això, s’assenyala que els seus drets han d’ocupar un lloc central en l’Estratègia 21/30. També recorda en un altre moment de la seua intervenció que en alguns àmbits, com per exemple transport i mercat interior, la Unió Europea comparteix competències amb els Estats membres. En altres com la salut, l’educació, la cultura, són aquests els que segueixen tenint la principal competència i la Unió Europea només els dona suport. Per tant, s’ha de tenir clar que els Estats membres segueixen sent els principals responsables de dissenyar la seua pròpia política en matèria de discapacitat que ha de desenvolupar, esperem que de manera millorada -com apunta Peláez-, aquesta Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Una de les iniciatives reflectides en l’Estratègia és la creació de la Plataforma sobre Discapacitat, el propòsit de la qual seria fer el seguiment del desenvolupament de l’Estratègia, així com la compartició de les bones pràctiques en la seua aplicació en els àmbits estatals. La composició de l’esmentada Plataforma seria bàsicament la mateixa que tenia el grup d’alt nivell que vindria a substituir. Peláez destaca dos fets que haurien de donar-se en el nou ens. D’una banda, que fora obligatòria la participació de les persones responsables de les respectives direccions generals encarregades de les polítiques estatals sobre la matèria i no les persones en qui van delegant. I, de l’altra, que el 52 o el 60 per cent -tant s’hi val la xifra-, és a dir la majoria de persones amb discapacitat, que són dones, estiguen representades i compten amb veu específica en la Plataforma.

A més, s’hi diu que aquesta Plataforma sobre Discapacitat s’usarà com a fòrum per a intercanviar les observacions finals que reben els Estats membres de la Unió Europea sobre l’aplicació de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, per part del Comitè de l’ONU. Així com també està previst compartir en una pàgina web renovada de la mateixa Plataforma informació sobre bones pràctiques. Tant de bo, com diu Peláez, totes les dades que hi apareguen estiguen desagregades per sexe, edat i tipus de discapacitat, i que a més s’hi compartisca l’interès i la preocupació per la situació que viuen les dones i xiquetes amb diversitat funcional.

La veritat és que tota la intervenció d’Ana Peláez Narváez és molt interessant, per la qual cosa us recomanem que l’escolteu sencera. Està disponible en aquest enllaç de YouTube.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXI 25/5/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (136)

«Programa Radia»

Com es diu en l’estudi Diversitat funcional i Tecnologies de les Relacions, Informació i Comunicació (TRIC), des d'un punt de vista de gènere, elaborat pel Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia l’any 2018, «l’ús generalitzat de les TRIC proporciona un grau més alt d’autonomia i d’individualització en la vida quotidiana». I aquesta incidència pot esdevenir més important en la població que manifesta algun tipus de diversitat funcional, perquè «fins el propi concepte de “discapacitat” podria veure’s modificat de forma positiva al caure determinades barreres mitjançant la utilització de nous recursos tecnològics. No hi ha dubtes sobre que recursos com el mòbil, la xarxa o la videoconferència, tots ells de caire tecnològic, afavoreixen una nova articulació de l’entorn, tot potenciant l’autonomia personal i la qualitat de vida de moltes persones funcionalment diverses». Després de les experiències derivades de la crisi sanitària i social de la COVID-19 encara ha quedat més palesa la importància de l’accés universal a les TRIC, fet que encara no és una realitat ni molt menys i al qual contribuiria molt «la possible consideració d’aquestes tecnologies, productes i serveis com a “ajudes tècniques”, per la qual cosa podrien passar a incrementar la categoria de productes potencialment finançables», com es proposava en l’esmentat estudi.

Una vegada més, s’ha d’incidir en el cas de les dones amb diversitat funcional que, com és habitual en tots els àmbits, també en aquesta qüestió -com s’extrau de l’enquesta que s’hi va fer des del Grup de Treball sobre Discapacitat- pateixen més la «bretxa digital» que afecta els grups de ciutadania amb més dificultats per a accedir a les TRIC. Tal com es conclou en l’estudi d’Isonomia, «les dones han de participar de la societat tecnològica i ser part d’aquesta, no únicament amb el rol d’usuària passiva, sinó amb la possibilitat de ser usuària activa com a promotores de continguts i desenvolupaments dins de la societat de la informació». Així mateix, en l’estudi citat, també es diu que «s’ha de fomentar plans d'igualtat i d'inclusió, ja que les dones amb discapacitat estan sotmeses a situacions de discriminació múltiple originades per ser dones i per tenir discapacitat».

En aquest sentit, s’ha de destacar el Programa Radia que, com informen al web, té l'objectiu d’afavorir la inclusió de dones amb discapacitat en entorns de treball digital i augmentar així el nombre de dones professionals en els àmbits tecnològics que, segons dades facilitades pel mateix programa, en l’actualitat només és d’una de cada sis persones que treballen en aquest camp. Amb la finalitat de promoure aquesta inclusió es van crear 50 beques per a dur a terme un procés de formació que va començar el setembre del 2020 i finalitzarà el proper mes de juny de 2021. La iniciativa compta amb el suport de la Fundació ONCE, la Conferència de Consells Socials de les Universitats Espanyoles i la Fundació CEOE, que desenvolupen les seues accions en àmbits diferents però que resulten complementàries per a crear les condicions necessàries per tal d’assolir la inclusió laboral d’aquestes cinquanta dones. 

Per acabar, com a curiositat, dir que el nom d’aquest programa s’ha inspirat en Radia Perlman, tota una experta de la informàtica moderna que va elaborar un protocol dels més usats al món, el qual fa que les xarxes siguen estables i segures, fent possible la navegació en Internet. Perlman va ingressar en l’Institut de Tecnologia de Massachussetts (MIT, en les seues sigles en anglès) en la dècada de 1960, en el qual a penes una cinquantena del miler de persones que hi havia matriculades eren dones. És molt important visibilitzar aquelles dones que poden servir de referents per a apoderar a altres perquè siguen capaces d’entrar en àmbits hostils.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLX 27/4/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (135)

«Les dones amb diversitat funcional també són lidereses i emprenedores»

En el nostre anterior article parlàvem de la importància que té per a les dones amb diversitat funcional comptar amb el suport de les altres dones, d’aquelles que no estan classificades com a «discapacitades» pel sistema. En especial, de les dones que tenen més consciència de la magnitud de la lluita feminista i poden fer-se ressò de la situació de les companyes que tenen més dificultats per a fer que s’escolten les seues necessitats i reivindicacions. En aquesta ocasió volem assenyalar la rellevància de l’existència de referents, de dones amb diversitat funcional que siguen lidereses en els seus àmbits d’actuació i servisquen per a esperonar l’apoderament d’altres dones.

En aquest sentit, el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, en la seua segona acció del 2021 -que substitueix l’habitual sessió presencial de treball del grup, que segueix sense poder fer-se per les sabudes circumstàncies derivades de la pandèmia de la COVID-19-, ha elaborat un audiovisual amb el títol «Dones amb diversitat funcional: lidereses i emprenedores». En aquesta producció s’han recopilat els testimonis de quatre dones que, en els seus respectius àmbits d’actuació, representen iniciatives d’emprenedoria i lideratge. Dues d’aquestes dones manifesten una discapacitat intel·lectual, les aportacions de les quals s’han aconseguit a través de Rosa Pérez Gil, responsable de l’àrea de Dona de Plena Inclusió Espanya. Tant Maribel Cáceres Cabanillas com Cristina Paredero Morato són lidereses en la lluita pels drets de les dones amb discapacitat intel·lectual i formen part dels òrgans directius de l’esmentada entitat, que no es limiten a ocupar una cadira en una junta directiva, sinó que tracten d’introduir la perspectiva de les dones afectades.

Els altres dos testimoniatges de resiliència presents en aquest treball són els de Marta Senent Ramos, amb paràlisi cerebral infantil (PCI), i Pepa Sastre Miguel, amb una diversitat funcional auditiva. Totes dues són empresàries; la primera en el món editorial i la segona en el camp de la publicitat i la comunicació. Són un parell de professionals que han triat el tipus de negoci en què es mouen com peixos a l’aigua.

Resulta interessant escoltar els relats de les experiències personals d’aquestes quatre dones diverses, diferents entre si, però que mantenen un nexe molt fort: el de la seua lluita diària per assolir el grau més alt d’eficiència en allò que fan. El vídeo «Dones amb diversitat funcional: lidereses i emprenedores» es publicarà el dia 30 de març, tant al Facebook del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia com a la seua pàgina web (II seminario 30/03), i així mateix també estarà disponible al YouTube del grup.

Volem tancar aquest article amb les paraules de Mar Dalmau Caselles, que s’ha fet càrrec de la presentació d’aquest audiovisual i que, perfectament, haguera pogut fer la cinquena aportació com a dona amb diversitat funcional que pot ser una referència per a moltes d’altres. Mar finalitza la seua presentació amb uns mots que representen tota una reivindicació d’igualtat: «Donem pas ja a les paraules d’aquestes dones activistes que reflecteixen que el 8 de març és de totes les dones, sense excepcions ni exclusió».

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLIX 30/3/2021)