Em van presentar a la rectora de l'UJI, Eva Alcón, que també és presidenta de la Fundació Isonomia, a qui encara no coneixia.
dissabte, 28 de desembre del 2019
dilluns, 2 de desembre del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (121)
MANIFEST
Dia Internacional de les Persones amb
Discapacitat
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2019
Des del Grup de Treball sobre Discapacitat
de la Fundació Isonomia, com cada any, per commemorar el Dia Internacional de
les Persones amb Discapacitat fem públic un manifest amb l’objectiu principal
de recordar que les dones i homes amb diversitat funcional tenen els mateixos
drets i obligacions que la resta de ciutadania. I perquè puguen exercir-los de manera
real i efectiva, les administracions i estaments pertinents han de vetlar
perquè tinguen les mateixes oportunitats, per la qual cosa cal que complisquen –i
facen complir– tota la legislació vigent, que en tots els casos ha de tenir en
compte les recomanacions i directrius de la Convenció Internacional sobre els
Drets de les Persones amb Discapacitat que va ser aprovada, així com el seu
Protocol facultatiu, per Nacions Unides el 13 de desembre de 2006.
En l’esmentada convenció hi ha molts
articles que promouen el respecte i la protecció de la dignitat inherent de les
persones amb discapacitat, que s’han d’implementar sense pausa i de manera
contundent per aturar l’augment molt preocupant dels casos de discafòbia,
definida com l'aversió obsessiva contra persones amb diversitat funcional o en situació
de dependència, la qual cosa condueix a adoptar o consentir conductes de
D’uns anys ençà, els casos de discafòbia en espais públics –que sovint es manifesten en algun tipus d’agressió– són
cada vegada més freqüents. Per desgràcia, sembla que guanyen terreny les idees
intolerants cap a la diversitat humana en tots els àmbits. I això hauria de
causar alarma, perquè sovint són símptomes que assenyalen que alguna cosa no
s’està fent bé. Tal com es reflecteix en l’informe corresponent a 2018 «Espanya:
drets humans i discapacitat», presentat pel Comitè Espanyol de Representants de
Persones amb Discapacitat (CERMI), durant l’esmentat any es van documentar 22
casos de pallisses, vexacions i agressions i abusos sexuals contra persones amb
discapacitat. Però la discafòbia no es manifesta només en actes de violència
física, sinó que també és discafòbia vetar-li l’entrada a un local d’oci a un
grup de persones amb discapacitat intel·lectual; acusar a Stephen Hawking, el
físic teòric britànic, d'haver perdut l’ús de la raó per estar afectat d’ELA quan
va assegurar que es podria provar que Déu no existia; o voler traure-li
credibilitat a la crida a la lluita contra el canvi climàtic de Greta Thunberg,
tot adduint que potser la seua capacitat de raonar està afectada per la
síndrome d’Asperger que té diagnosticada.
Pot ser, com escrivia Víctor Villar
Epifanio en un article publicat en Diario
16, «ens trobem davant d’un tipus de discafòbia dirigida no ja contra qui
és una càrrega i destorba, sinó contra qui havent de ser-ho, (segons el rol que
se li pressuposa), no sols sobreïx de la mitjana, sinó que ho fa des de
postulats progressistes que qüestionen el neoliberalisme o estaments com
l'Església i les creences que la sustenten. D'aquesta forma, a mesura que el
discurs paternalista del “ximple del poble”, “el coixet” o “la cegueta”,
comença a perdre sentit davant persones de més valua que la mitjana, apareix el
discurs de l'odi i els falsos “privilegis”. Ja va ocórrer això en altres
col·lectius, com el cas de la cavallerositat masclista que s’ha transformat en el
“ets una feminazi”, o en el cas del “ajudem
als negrets de l'Àfrica tropical”, convertit en el “construirem un mur de
formigó armat”». I és que, com afirma Villar Epifanio, «quan el paternalisme no
funciona, sorgeix l'odi latent». Els col·lectius que aixequen les seues veus
per reivindicar i exigir els seus drets, rebutjant ser objecte de caritat per
part de qui els veu com a inferiors, perden les simpaties i passen a
qualificar-se de perillosos i no grats. Si a aquesta circumstància li adjuntem
el discurs populista de la ultradreta, proposant mesures que van contra la més
mínima correcció política, el resultat previsible és que les agressions
físiques i verbals a les persones amb discapacitat continuen augmentant.
És evident que alguna cosa no s’està fent
bé i que la formació és un pilar fonamental per a l’educació de les persones.
Aleshores, si a les aules no s’implementa l’educació inclusiva ja s’està creant
una segregació i afavorint la discafòbia. L’alumnat que comparteix classes i
patí amb companyes i companys amb algun tipus de discapacitat creixerà valorant
la diversitat funcional com un factor enriquidor, adonant-se que la diferència
no és negativa si totes i tots gaudim de les mateixes oportunitats, reals i
efectives, en tots els àmbits. I perquè l’educació inclusiva siga una realitat
calen recursos humans i tecnològics en tots els centres escolars perquè
servisquen de suport a l’estudiantat que manifesta unes necessitats especials,
responsabilitat que recau en les administracions pertinents que han de deixar
de promoure la «integració» en un sistema educatiu paral·lel i apostar per la
inclusió en un únic sistema educatiu, el qual ha d’incloure tots i totes les
alumnes adaptant-se a les necessitats de cada persona.
Així mateix, l’educació inclusiva i
coeducativa també representa un factor positiu per prevenir qualsevol tipus de
violència de què són víctimes homes i dones en situació de dependència –en la
majoria dels casos unes violències invisibilitzades en àmbits privats– i,
sobretot, la violència masclista patida per les dones amb discapacitat que ens
hauria d’alarmar a tota la societat. Segons la informació proporcionada per Ana
Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones
de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals
de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja la tenien
amb anterioritat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. S’ha d’exigir
el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la
Violència de Gènere com en el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista,
i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat
funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per
manifestar una discapacitat.
Les violències contra les persones amb
diversitat funcional no es limiten a les físiques i psicològiques. També es
consideren violències les desigualtats que pateixen en l’àmbit laboral, el
control de les seues economies i béns per part de familiars, parelles o altres
persones properes, i en definitiva la manca de control sobre les pròpies vides.
Unes violències que sempre s’aguditzen en el cas de les dones.
Per a tancar aquest manifest del Grup
de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, recordem un any més el
lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables
en tots els àmbits i situacions:
«Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.»
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
dijous, 21 de novembre del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (120)
«Un 25 de novembre per a exigir l'eliminació
de la violència contra totes les dones»
Segons la informació proporcionada per Ana
Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones
de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals
de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja tenien la
discapacitat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. I, així i tot,
moltes d'aquestes dones no tenen un certificat de discapacitat, ja que aquesta
hauria sigut resultat de la violència. Aquesta dada hauria de significar que
les dones amb diversitat funcional tingueren més protagonisme en la
commemoració anual del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència
contra les Dones, de cada 25 de novembre.
Massa sovint s’ha oblidat –i s’oblida- un
col·lectiu de dones que per les seues circumstàncies personals necessiten més
mesures i recursos accessibles de prevenció, atenció i protecció ja que, segons
xifres extretes del monogràfic publicat per l’Observatori de Discapacitat
Física (ODF) de la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i
Orgànica (COCEMFE) el 2018, sota el títol «Dona amb discapacitat. Doble
discriminació» (disponible en https://www.observatoridiscapacitat.org/sites/default/files/documents/monografic_10_cat_v7.pdf),
tenen un 8% més de probabilitats d’esdevenir víctimes de violència masclista
que la resta de dones. Un 23,30% de les dones amb discapacitat (és a dir, quasi
una de cada quatre) diuen haver patit alguna vegada violència masclista (física,
sexual o psicològica), enfront del 15,10% de les dones sense discapacitat. Teresa
Palahí, secretària general de la Fundació ONCE, assenyala que la falta
d'adaptació dels recursos fa que, per exemple, no puguen usar les cases
d'acolliment disponibles perquè no són accessibles, sent derivades a
dispositius especialitzats en discapacitat que, en última instància,
invisibilitzen la situació de violència que pateixen aquestes dones en
negar-los el poder anar pel mateix itinerari que la resta de víctimes. Tot i
que, també s’ha de dir, van fent-se accions per a capgirar aquesta situació com
la posada en marxa, per part de la Confederació Estatal de Persones Sordes
(CNSE), del servei ALBA per a l'atenció online i l'assessorament de dones
amb discapacitat auditiva víctimes de violència masclista, del qual ja ens vam
fer ressò fa uns mesos.
Un altre factor que dificulta l’eixida de les
situacions de violència a les dones amb diversitat funcional és que es dubte de
la credibilitat de les seues denúncies. Com explica Alba Prado, responsable de l’Àrea
d’Igualtat de Gènere de la CNSE, existeix un «prejudici» davant les persones que
utilitzen la llengua de signes per desconeixement d'aquesta realitat, de manera
que aquestes dones temen que no les creuran i tenen «por» que no les consideren
capacitades «només per la seua forma de comunicació» i els lleven la custòdia
dels fills o filles. Aquesta por es pot extrapolar a la resta de tipus de
discapacitats, que es reflexcteix en les dades publicades en un informe de la
Fundació Cermi Dones, que indiquen que el 17% de les dones amb discapacitat víctimes
de violència masclista no denuncien per temor a no ser cregudes enfront del 8%
que al·lega aquest motiu entre les que no manifesten cap discapacitat. I ací
cal afegir que les dones amb discapacitat intel·lectual són les més
perjudicades per aquesta incredulitat quan intenten contar les seues situacions
de violència.
Aquest proper 25 de novembre hauria de valer, a
banda de per a fer visibles a totes les dones que són víctimes de violència
masclista, absolutament totes –sense importar les seues circumstàncies
personals-, per a exigir el compliment de totes les mesures previstes tant en
el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere com en el Pacte valencià contra
la violència de gènere i masclista, i en especial les destinades a millorar
l’atenció a les dones amb diversitat funcional que sempre carreguen amb la
doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
divendres, 18 d’octubre del 2019
AMB CAMES QUE RODEN (119)
«Dia
Mundial de la Vista»
De l’any 2000 ençà, quan el va instituir l’Organització
Mundial de la Salut (OMS) conjuntament amb l'Organisme Internacional de
Prevenció de la Ceguesa (IAPB, en les sigles en anglès), cada segon dijous
d'octubre –enguany va ser el proppassat dia 10- es commemora el Dia Mundial de
la Vista, una data que pretén conscienciar sobre els diferents tipus
d’afeccions visuals i els tractaments adequats per a prevenir-les o curar-les.
Segons l’OMS, hi ha aproximadament 180 milions de persones arreu del món amb
alguna deficiència visual, de les quals més de 40 milions són cegues totals.
A l’Estat espanyol, segons les dades de
l’Enquesta de Discapacitat, Autonomia personal i situacions de Dependència que
va realitzar l’Institut Nacional d’Estadística (INE) en 2008 -la darrera
enquesta, amb dades oficials que comprenen tota la població, que s’ha dut a
terme-, s’estimava que hi havia més de 979.000 persones (de 6 o més anys) que
tenien algun tipus de discapacitat visual, de les quals 58.300 eren cegues. Una
altra font amb dades més actuals és el registre d’afiliació de l’Organització
Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) corresponen a 2018 que reflexa que l’esmentat
any comptava amb 71.834 afiliats, dels quals 37.144 eren dones. També s’indica
que el 19% del total (unes 13.648 persones) manifestaven ceguesa total, sense
especificar la distribució per sexe. Evidentment, hi ha moltes més persones que
no hi veuen i que no estan afiliades a l’ONCE.
A propòsit de l’ONCE, aquesta institució es va
crear el 13 de desembre de 1938 per un decret signat pel general Francisco
Franco en plena Guerra Civil espanyola, qui, preocupat per la situació de les
persones que perdien la visió en el seu bàndol, va atendre les propostes
presentades per dirigents d’associacions de persones cegues que, pels avatars
del conflicte bèl·lic, havien quedat dins de la zona governada per les forces
anomenades nacionals. Entre els dirigents cecs en destaquen dos. Un era
Julio Osuna, un home il·lustrat, impulsor d’una de les primeres impremtes en
Braille a Espanya i editor d’una revista que es publicava en diversos idiomes
sobre qüestions relacionades amb la ceguesa. L’altre, Javier Gutiérrez de
Tovar, fisioterapeuta i president de la Federació Bètica de Cecs -en la qual
s’havien reunit totes les associacions d’Andalusia-, encarna l’esperit
fundacional de l’ONCE i fou nomenat el seu primer jefe nacional, com es
designava aleshores al cap de l’organització. D’aquesta manera va poder
implantar a tot l’Estat el model de la federació andalusa, basat en una de les
rifes més exitoses que hi havia –que pot considerar-se com a antecedent del
popular cupó-, que a banda d’ingressos per a oferir serveis permetia crear
llocs de treball, tot i que Gutiérrez de Tovar pensava que la venda del cupó
era una mesura temporal, que el futur de les persones invidents estaria en la
seua integració en el mercat de treball ordinari, o bé en empreses fundades per
la mateixa institució.
Un altre moment decisiu per l’ONCE fou la celebració
de les primeres eleccions democràtiques dins de l’organització el 1982. Antonio
Vicente Mosquete hi va arribar a la presidència d’aquesta transformant-la en
una institució democràtica, de serveis i amb autonomia econòmica. Aquests canvis
també van contribuir a la millora de les condicions laborals, socials i
econòmiques de les persones amb discapacitat visual, així com a transformar el
concepte que tenia la societat espanyola d'aquestes. Durant el seu mandat (de
1982 a 1987, quan va morir en un accident d’ascensor encara no aclarit) es va
fer la reforma comercial del cupó –concretament en 1984- que es va consolidar
com a font fonamental de finançament per a modernitzar els serveis que oferia
l’organització i que, aquests, serviren per a facilitar la integració social i
laboral. El 1988 es va crear la Fundació ONCE per a la cooperació i inclusió
social de les persones amb discapacitat, fet que va eixamplar l’espectre de la
ciutadania que podia beneficiar-se de l’activitat de l’ONCE.
El 1993 es va crear la Corporació Empresarial ONCE
(CEOSA), l’origen d’ILUNION, el grup d'empreses socials de l’organització establit
el 2014. Segons dades facilitades per la mateixa ILUNION en el informe Valor
compartido 2018, de les 35.800 persones que integraven la seua plantilla més
de 14.798 manifestaven alguna discapacitat (el 41,3%). Una altra xifra
significativa és que només el 38,6 per cent dels càrrecs directius estan
ocupats per persones amb discapacitat (50,1% són homes i 49,9% dones).
Per tancar aquest article dedicat a les persones
amb discapacitat visual, cal recordar que aquelles inscrites al cens electoral
que tinguen reconegut un grau de discapacitat igual o superior al 33%, o estiguen
afiliades a l'ONCE-, i sàpien utilitzar el sistema Braille, poden sol·licitar
el maletí/kit de votació accessible per a exercir el dret al vot en les
properes Eleccions Generals del 10 de novembre trucant al telèfon gratuït del
Ministeri de l'Interior 900 150 000 fins al 21 d'octubre, de dilluns a
divendres de 9 a 17.30 h i dissabtes de 9 a 14 h. D’aquesta manera, el dia de
la cita electoral, quan es presenten als llocs de votació se’ls hi lliuraran les
paperetes impreses en Braille.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
Subscriure's a:
Missatges (Atom)