AMB CAMES QUE RODEN (121)

MANIFEST

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2019

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, com cada any, per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat fem públic un manifest amb l’objectiu principal de recordar que les dones i homes amb diversitat funcional tenen els mateixos drets i obligacions que la resta de ciutadania. I perquè puguen exercir-los de manera real i efectiva, les administracions i estaments pertinents han de vetlar perquè tinguen les mateixes oportunitats, per la qual cosa cal que complisquen –i facen complir– tota la legislació vigent, que en tots els casos ha de tenir en compte les recomanacions i directrius de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat que va ser aprovada, així com el seu Protocol facultatiu, per Nacions Unides el 13 de desembre de 2006.

En l’esmentada convenció hi ha molts articles que promouen el respecte i la protecció de la dignitat inherent de les persones amb discapacitat, que s’han d’implementar sense pausa i de manera contundent per aturar l’augment molt preocupant dels casos de discafòbia, definida com l'aversió obsessiva contra persones amb diversitat funcional o en situació de dependència, la qual cosa condueix a adoptar o consentir conductes de rebuig, discriminació i invisibilització de les persones amb altres capacitats.

D’uns anys ençà, els casos de discafòbia en espais públics –que sovint es manifesten en algun tipus d’agressió– són cada vegada més freqüents. Per desgràcia, sembla que guanyen terreny les idees intolerants cap a la diversitat humana en tots els àmbits. I això hauria de causar alarma, perquè sovint són símptomes que assenyalen que alguna cosa no s’està fent bé. Tal com es reflecteix en l’informe corresponent a 2018 «Espanya: drets humans i discapacitat», presentat pel Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), durant l’esmentat any es van documentar 22 casos de pallisses, vexacions i agressions i abusos sexuals contra persones amb discapacitat. Però la discafòbia no es manifesta només en actes de violència física, sinó que també és discafòbia vetar-li l’entrada a un local d’oci a un grup de persones amb discapacitat intel·lectual; acusar a Stephen Hawking, el físic teòric britànic, d'haver perdut l’ús de la raó per estar afectat d’ELA quan va assegurar que es podria provar que Déu no existia; o voler traure-li credibilitat a la crida a la lluita contra el canvi climàtic de Greta Thunberg, tot adduint que potser la seua capacitat de raonar està afectada per la síndrome d’Asperger que té diagnosticada.

Pot ser, com escrivia Víctor Villar Epifanio en un article publicat en Diario 16, «ens trobem davant d’un tipus de discafòbia dirigida no ja contra qui és una càrrega i destorba, sinó contra qui havent de ser-ho, (segons el rol que se li pressuposa), no sols sobreïx de la mitjana, sinó que ho fa des de postulats progressistes que qüestionen el neoliberalisme o estaments com l'Església i les creences que la sustenten. D'aquesta forma, a mesura que el discurs paternalista del “ximple del poble”, “el coixet” o “la cegueta”, comença a perdre sentit davant persones de més valua que la mitjana, apareix el discurs de l'odi i els falsos “privilegis”. Ja va ocórrer això en altres col·lectius, com el cas de la cavallerositat masclista que s’ha transformat en el “ets una feminazi”, o en el cas del “ajudem als negrets de l'Àfrica tropical”, convertit en el “construirem un mur de formigó armat”». I és que, com afirma Villar Epifanio, «quan el paternalisme no funciona, sorgeix l'odi latent». Els col·lectius que aixequen les seues veus per reivindicar i exigir els seus drets, rebutjant ser objecte de caritat per part de qui els veu com a inferiors, perden les simpaties i passen a qualificar-se de perillosos i no grats. Si a aquesta circumstància li adjuntem el discurs populista de la ultradreta, proposant mesures que van contra la més mínima correcció política, el resultat previsible és que les agressions físiques i verbals a les persones amb discapacitat continuen augmentant.

És evident que alguna cosa no s’està fent bé i que la formació és un pilar fonamental per a l’educació de les persones. Aleshores, si a les aules no s’implementa l’educació inclusiva ja s’està creant una segregació i afavorint la discafòbia. L’alumnat que comparteix classes i patí amb companyes i companys amb algun tipus de discapacitat creixerà valorant la diversitat funcional com un factor enriquidor, adonant-se que la diferència no és negativa si totes i tots gaudim de les mateixes oportunitats, reals i efectives, en tots els àmbits. I perquè l’educació inclusiva siga una realitat calen recursos humans i tecnològics en tots els centres escolars perquè servisquen de suport a l’estudiantat que manifesta unes necessitats especials, responsabilitat que recau en les administracions pertinents que han de deixar de promoure la «integració» en un sistema educatiu paral·lel i apostar per la inclusió en un únic sistema educatiu, el qual ha d’incloure tots i totes les alumnes adaptant-se a les necessitats de cada persona.

Així mateix, l’educació inclusiva i coeducativa també representa un factor positiu per prevenir qualsevol tipus de violència de què són víctimes homes i dones en situació de dependència –en la majoria dels casos unes violències invisibilitzades en àmbits privats– i, sobretot, la violència masclista patida per les dones amb discapacitat que ens hauria d’alarmar a tota la societat. Segons la informació proporcionada per Ana Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja la tenien amb anterioritat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. S’ha d’exigir el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere com en el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.

Les violències contra les persones amb diversitat funcional no es limiten a les físiques i psicològiques. També es consideren violències les desigualtats que pateixen en l’àmbit laboral, el control de les seues economies i béns per part de familiars, parelles o altres persones properes, i en definitiva la manca de control sobre les pròpies vides. Unes violències que sempre s’aguditzen en el cas de les dones.

Per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, recordem un any més el lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables en tots els àmbits i situacions:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXL 17/12/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (120)

«Un 25 de novembre per a exigir l'eliminació de la violència contra totes les dones»

Segons la informació proporcionada per Ana Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja tenien la discapacitat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. I, així i tot, moltes d'aquestes dones no tenen un certificat de discapacitat, ja que aquesta hauria sigut resultat de la violència. Aquesta dada hauria de significar que les dones amb diversitat funcional tingueren més protagonisme en la commemoració anual del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, de cada 25 de novembre.

Massa sovint s’ha oblidat –i s’oblida- un col·lectiu de dones que per les seues circumstàncies personals necessiten més mesures i recursos accessibles de prevenció, atenció i protecció ja que, segons xifres extretes del monogràfic publicat per l’Observatori de Discapacitat Física (ODF) de la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (COCEMFE) el 2018, sota el títol «Dona amb discapacitat. Doble discriminació» (disponible en https://www.observatoridiscapacitat.org/sites/default/files/documents/monografic_10_cat_v7.pdf), tenen un 8% més de probabilitats d’esdevenir víctimes de violència masclista que la resta de dones. Un 23,30% de les dones amb discapacitat (és a dir, quasi una de cada quatre) diuen haver patit alguna vegada violència masclista (física, sexual o psicològica), enfront del 15,10% de les dones sense discapacitat. Teresa Palahí, secretària general de la Fundació ONCE, assenyala que la falta d'adaptació dels recursos fa que, per exemple, no puguen usar les cases d'acolliment disponibles perquè no són accessibles, sent derivades a dispositius especialitzats en discapacitat que, en última instància, invisibilitzen la situació de violència que pateixen aquestes dones en negar-los el poder anar pel mateix itinerari que la resta de víctimes. Tot i que, també s’ha de dir, van fent-se accions per a capgirar aquesta situació com la posada en marxa, per part de la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE), del servei ALBA per a l'atenció online i l'assessorament de dones amb discapacitat auditiva víctimes de violència masclista, del qual ja ens vam fer ressò fa uns mesos.

Un altre factor que dificulta l’eixida de les situacions de violència a les dones amb diversitat funcional és que es dubte de la credibilitat de les seues denúncies. Com explica Alba Prado, responsable de l’Àrea d’Igualtat de Gènere de la CNSE, existeix un «prejudici» davant les persones que utilitzen la llengua de signes per desconeixement d'aquesta realitat, de manera que aquestes dones temen que no les creuran i tenen «por» que no les consideren capacitades «només per la seua forma de comunicació» i els lleven la custòdia dels fills o filles. Aquesta por es pot extrapolar a la resta de tipus de discapacitats, que es reflexcteix en les dades publicades en un informe de la Fundació Cermi Dones, que indiquen que el 17% de les dones amb discapacitat víctimes de violència masclista no denuncien per temor a no ser cregudes enfront del 8% que al·lega aquest motiu entre les que no manifesten cap discapacitat. I ací cal afegir que les dones amb discapacitat intel·lectual són les més perjudicades per aquesta incredulitat quan intenten contar les seues situacions de violència.

Aquest proper 25 de novembre hauria de valer, a banda de per a fer visibles a totes les dones que són víctimes de violència masclista, absolutament totes –sense importar les seues circumstàncies personals-, per a exigir el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere com en el Pacte valencià contra la violència de gènere i masclista, i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXVIII 12/11/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (119)

«Dia Mundial de la Vista»

De l’any 2000 ençà, quan el va instituir l’Organització Mundial de la Salut (OMS) conjuntament amb l'Organisme Internacional de Prevenció de la Ceguesa (IAPB, en les sigles en anglès), cada segon dijous d'octubre –enguany va ser el proppassat dia 10- es commemora el Dia Mundial de la Vista, una data que pretén conscienciar sobre els diferents tipus d’afeccions visuals i els tractaments adequats per a prevenir-les o curar-les. Segons l’OMS, hi ha aproximadament 180 milions de persones arreu del món amb alguna deficiència visual, de les quals més de 40 milions són cegues totals.

A l’Estat espanyol, segons les dades de l’Enquesta de Discapacitat, Autonomia personal i situacions de Dependència que va realitzar l’Institut Nacional d’Estadística (INE) en 2008 -la darrera enquesta, amb dades oficials que comprenen tota la població, que s’ha dut a terme-, s’estimava que hi havia més de 979.000 persones (de 6 o més anys) que tenien algun tipus de discapacitat visual, de les quals 58.300 eren cegues. Una altra font amb dades més actuals és el registre d’afiliació de l’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) corresponen a 2018 que reflexa que l’esmentat any comptava amb 71.834 afiliats, dels quals 37.144 eren dones. També s’indica que el 19% del total (unes 13.648 persones) manifestaven ceguesa total, sense especificar la distribució per sexe. Evidentment, hi ha moltes més persones que no hi veuen i que no estan afiliades a l’ONCE.

A propòsit de l’ONCE, aquesta institució es va crear el 13 de desembre de 1938 per un decret signat pel general Francisco Franco en plena Guerra Civil espanyola, qui, preocupat per la situació de les persones que perdien la visió en el seu bàndol, va atendre les propostes presentades per dirigents d’associacions de persones cegues que, pels avatars del conflicte bèl·lic, havien quedat dins de la zona governada per les forces anomenades nacionals. Entre els dirigents cecs en destaquen dos. Un era Julio Osuna, un home il·lustrat, impulsor d’una de les primeres impremtes en Braille a Espanya i editor d’una revista que es publicava en diversos idiomes sobre qüestions relacionades amb la ceguesa. L’altre, Javier Gutiérrez de Tovar, fisioterapeuta i president de la Federació Bètica de Cecs -en la qual s’havien reunit totes les associacions d’Andalusia-, encarna l’esperit fundacional de l’ONCE i fou nomenat el seu primer jefe nacional, com es designava aleshores al cap de l’organització. D’aquesta manera va poder implantar a tot l’Estat el model de la federació andalusa, basat en una de les rifes més exitoses que hi havia –que pot considerar-se com a antecedent del popular cupó-, que a banda d’ingressos per a oferir serveis permetia crear llocs de treball, tot i que Gutiérrez de Tovar pensava que la venda del cupó era una mesura temporal, que el futur de les persones invidents estaria en la seua integració en el mercat de treball ordinari, o bé en empreses fundades per la mateixa institució.

Un altre moment decisiu per l’ONCE fou la celebració de les primeres eleccions democràtiques dins de l’organització el 1982. Antonio Vicente Mosquete hi va arribar a la presidència d’aquesta transformant-la en una institució democràtica, de serveis i amb autonomia econòmica. Aquests canvis també van contribuir a la millora de les condicions laborals, socials i econòmiques de les persones amb discapacitat visual, així com a transformar el concepte que tenia la societat espanyola d'aquestes. Durant el seu mandat (de 1982 a 1987, quan va morir en un accident d’ascensor encara no aclarit) es va fer la reforma comercial del cupó –concretament en 1984- que es va consolidar com a font fonamental de finançament per a modernitzar els serveis que oferia l’organització i que, aquests, serviren per a facilitar la integració social i laboral. El 1988 es va crear la Fundació ONCE per a la cooperació i inclusió social de les persones amb discapacitat, fet que va eixamplar l’espectre de la ciutadania que podia beneficiar-se de l’activitat de l’ONCE.

El 1993 es va crear la Corporació Empresarial ONCE (CEOSA), l’origen d’ILUNION, el grup d'empreses socials de l’organització establit el 2014. Segons dades facilitades per la mateixa ILUNION en el informe Valor compartido 2018, de les 35.800 persones que integraven la seua plantilla més de 14.798 manifestaven alguna discapacitat (el 41,3%). Una altra xifra significativa és que només el 38,6 per cent dels càrrecs directius estan ocupats per persones amb discapacitat (50,1% són homes i 49,9% dones).

Per tancar aquest article dedicat a les persones amb discapacitat visual, cal recordar que aquelles inscrites al cens electoral que tinguen reconegut un grau de discapacitat igual o superior al 33%, o estiguen afiliades a l'ONCE-, i sàpien utilitzar el sistema Braille, poden sol·licitar el maletí/kit de votació accessible per a exercir el dret al vot en les properes Eleccions Generals del 10 de novembre trucant al telèfon gratuït del Ministeri de l'Interior 900 150 000 fins al 21 d'octubre, de dilluns a divendres de 9 a 17.30 h i dissabtes de 9 a 14 h. D’aquesta manera, el dia de la cita electoral, quan es presenten als llocs de votació se’ls hi lliuraran les paperetes impreses en Braille.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXVI 15/10/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (118)

«L’aïllament comunicatiu i social de les persones amb sordesa»

Les persones amb sordesa pateixen problemes d’aïllament en el seu entorn quotidià causats per la dificultat que tenen per comunicar-se. La sordesa priva del sentit de l’oïda, en diferents graus, des d’una disminució parcial en la capacitat de detectar o comprendre els sons fins a la incapacitat total per a percebre’ls. Aquesta afectació pot ser transitòria o permanent, i en alguns casos es pot guarir amb tractament mèdic. Les persones amb sordesa manifesten dificultats especials en la percepció i comprensió de la informació, així com a l’hora de desenvolupar les habilitats socials de tipus comunicatiu.

Aquest mes, tot just quan es commemora el Dia Internacional de les Persones amb Sordesa (28 de setembre), dedicarem el nostre article a assenyalar accions que poden reduir el seu aïllament comunicatiu i, per tant, social. En aquest sentit, és obvi que és fonamental la predisposició a intentar comunicar-se amb les persones que manifesten dificultats auditives. Per exemple, parlar lentament, procurant pronunciar cada síl·laba amb claredat, facilita que aquelles que tenen l’habilitat de llegir els llavis ens puguen entendre.

Una de les mesures que augmentaria la qualitat de vida de moltes d’aquestes persones amb sordesa seria facilitar el seu accés als implants coclears, que fan possible que puguen escoltar els sons que es produeixen al seu voltant. En aquest sentit, el proppassat 1 de juliol, les comunitats autònomes van haver d’actualitzar les seues respectives carteres de serveis per a cobrir algunes despeses dels i de les pacients per una ordre del Govern central promulgada a principis d’any. Pel que fa a les pròtesis generals, el catàleg no s'havia actualitzat des de 1998, i fins el proppassat mes d'abril l'ordre de l'Executiu no incloïa implants. Segons les associacions de persones sordes, la resolució continua sent insuficient perquè les quanties de les ajudes aprovades són molt baixes i en molts casos hi hauran de continuar assumint copagaments, fet que impedirà millorar la seua qualitat de vida a aquelles persones que no tenen suficients ingressos per a pagar l’esmentada despesa.

D’altra banda, ens hem de fer ressò de notícies com la del Departament d’Intel·ligència Artificial de Google que ha anunciat que, en el futur, els smartphons tindran la capacitat de desxifrar la llengua de signes. Tot i que significaria avançar en el camp de la comunicació de les persones amb sordesa, des d’alguns sectors apunten que la idea que una aplicació reproduïsca àudio, només amb senyals manuals, farà que es perda qualsevol expressió facial, fet que pot canviar el significat d’allò que es diu.

També cal destacar la iniciativa de Pikara Magazine, que compta amb el suport econòmic de l’Institut Basc de la Dona (Emakunde), d’impulsar l’elaboració d’un glossari en llengua de signes que, segons manifesten des de la mateixa publicació, pretén ser un lloc en Internet en el qual consultar el significat dels termes bàsics per al Feminisme (com ara gènere, apoderament o violència masclista) i d'altres que, si bé no són propis de la teoria feminista, es defineixen sota una perspectiva que té en compte els drets de les dones i les implicacions específiques per a aquestes (com poden ser medicalització, sedentarisme o dildo).

L’equip que s’encarrega de la creació d’aquest glossari afirma que no pretenen que els signes siguen considerats oficials o estipulats de forma definitiva, perquè la llengua de signes és una llengua viva i en constant evolució. L'equip diu que està obert a propostes, idees i col·laboracions, i a tal fi posa a disposició l’adreça electrònica glosario@pikaramagazine.com perquè les persones que vulguen participar en el projecte o fer algun suggeriment puguen fer les seues aportacions.

Com diu Raquel Lamelas, col·laboradora del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, «el que no s’anomena no existeix». Moltes dones sordes desconeixen els termes que vol fer visibles el glossari promogut per Pikara Magazine. La reflexió que proposa Raquel és: si desconec que això existeix no puc saber que sóc víctima ni puc entendre que és el que m'està succeint. Per aquest motiu, és tan important tant l’accés com la comprensió de la informació.

Aquest és l’enllaç del glossari de Pikara Magazine: http://glosario.pikaramagazine.com/inicio.php?lg=es&sec=inicio

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXXIV 17/09/2019)