AMB CAMES QUE RODEN (111)

«La modificació de la Llei Electoral permetrà votar a les persones incapacitades judicialment»

Encetem l’any 2019 amb perspectives no massa engrescadores en els àmbits polític i social, tant locals com globals, però per a no enfonsar-nos és bo no oblidar les petites o grans –segons com s’avaluen- passes endavant que s’han fet en relació amb el reconeixement dels drets i la dignitat de les persones amb diversitat funcional, durant els darrers mesos de 2018. Entre aquestes, en aquest article ens centrarem en l'aprovació, per part del Ple del Congrés, del text definitiu de la modificació de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), que retornarà el dret al vot a les 100.000 persones que no podien exercir-lo ara mateix per tenir una incapacitat judicial dictada per un jutge o jutgessa. La majoria d’aquestes persones afectades manifesten una discapacitat intel·lectual o del desenvolupament.

A propòsit d’aquesta modificació de la LOREG, en el programa número 20 de Citrícoles, espai radiofònic que realitzen en format de podcast els nostres companys Marcos Llorens, Albert Miret i Fernando Gay -tots tres amb diversitat funcional visual-, van entrevistar l’advocat Miguel Vives. Aquest va explicar que el procediment judicial d’incapacitació s’inicia quan un subjecte té limitades les seues capacitats físiques, psíquiques o psicològiques fins un punt en què el ministeri fiscal, familiars o fins i tot veïnat consideren que aquesta persona no pot desenvolupar la seua capacitat d’obrar en condicions normals. Va puntualitzar que es tracta de situacions molt greus com, per exemple, gent molt major afectada per demència senil i altres malalties degeneratives, o persones amb discapacitats o malalties mentals que alteren la seua cognició per a exercir la seua voluntat, fet que podria propiciar que qualsevol individu s’aprofitara per a fer-los signar un contracte venent-los la seua casa o atribuint-los els seus béns, etc. En donar-se eixes situacions de possible indefensió, per tal d’evitar-les, s’inicia un procediment d’incapacitació jurídica, molt garantista, això sí, durant el qual el subjecte se sotmet a una revisió mèdica feta per un o una professional forense i es entrevistat tant per la fiscalia com pel jutge o jutgessa. Si tots els informes determinen que no té prou cognició i, açò, li limita la seua capacitat d’obrar jurídicament, es dicta la seua incapacitació. Aleshores, atenint-se a la LOREG tal com estava abans de reformar-la, els subjectes eren incapacitats jurídicament, fet que implicava la pèrdua del dret a votar. El mateix succeïa amb les persones que estaven ingressades en hospitals psiquiàtrics, tot i que fora temporalment.

El 2015 l’ONU va demanar als estats que legislaren a favor de la igualtat de les persones amb discapacitat, tot adduint que, independentment de les deficiències que puguen manifestar, han de tenir els mateixos drets; en aquest cas el de votar. Un subjecte pot tenir dificultats per a discernir que algú vol enganyar-lo per a apropiar-se de sa casa, però és possible que tinga prou capacitat per a distingir que un partit polític pot representar millor els seus interessos que un altre. Amb aquesta reforma de la LOREG s’atén una demanda històrica d’organitzacions que duen a terme la seua labor en l’àmbit de la discapacitat, com ara Plena Inclusión que durant set anys ha tractat de conscienciar, tant la societat com els poders públics, de la discriminació que suposava per a aquestes persones sotmeses a processos d’incapacitació veure’s excloses del cens electoral. Tot just dos joves amb discapacitat intel·lectual membres de l’esmentada entitat a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, José Vicente i Víctor,  van ser entrevistats al programa de ràdio Citrícoles (en aquest cas en el número 21 de la sèrie, disponible, com tota la resta, en la pàgina web https://www.ivoox.com/podcast-citricoles_sq_f1310051_1.html). En les seues declaracions, tots dos joves expressen el dolor que van sentir al perdre el seu dret al vot quan va fer-se efectiva la seua incapacitació jurídica; i, així mateix, manifesten que recuperar el dret al sufragi els fa sentir-se molt bé, com persones realment integres. A més, animen a totes les persones en la seua situació a exercir aquest dret perquè opinen que qui vota pot queixar-se d’allò que passe després de les eleccions, alhora que ressalten la importància del vot i de mantenir el secret d’aquest, així com de fer-ne un bon ús informant-se degudament abans de decidir l’opció que s’escollirà.

A la pregunta de si, com a jurista, creuria vulnerat el seu dret al sufragi si algú intentara manipular o forçar l’orientació del seu vot, l’advocat Vives respon que si això succeïra s’estaria conculcant el dret a votar de manera voluntària i lliure d’una persona, que és com s’ha de poder fer sempre. Recorda que, històricament, totes les ampliacions del dret a votar han despertat suspicàcies per la possible manipulació que podia haver-hi. Curiosament, sempre han estat els partits d’esquerres els més escèptics sobre l’oportunitat d’aquestes mesures i un bon exemple és que durant la Segona República Clara Campoamor i Victoria Kent -les dues militaven en formacions esquerranes- van mantenir debats ardus sobre el vot femení. Campoamor deia que era un dret fonamental i que les dones tenien el mateix dret que els homes a exercir-lo; mentre que Kent defenia que potser no era el moment oportú perquè les dones podien ser més vulnerables i estar influenciades per l’església i pels poders conservadors. Finalment, l’1 d’octubre de 1931 les Corts espanyoles aprovaren que les dones pogueren exercir el dret fonamental al vot. 

Com afirma Vives, sempre ens hem d’alegrar de les ampliacions de drets. En el cas de les persones amb diversitat funcional, poden tenir limitacions físiques, psíquiques o mentals que facen necessàries en alguns casos mesures judicials per protegir-les de possibles abusos de tercers, però mai no s’han d’anul·lar els seus drets com a ciutadanes i ciutadans, com ara el dret a votar, que és un dels reflectits en la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, concretament en l’article 29, «Participació en la vida política i pública».

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXXII 29/01/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (110)

Manifest del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. 

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2018

El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, que cada 3 de desembre es commemora, té l’objectiu de promoure activitats encaminades a aconseguir el gaudi ple i en igualtat d’oportunitats dels drets humans, així com la participació en la societat, per part de les persones amb diversitat funcional tal com es va establir en el Programa d'Acció Mundial per a les Persones amb Discapacitat aprovat per l'Assemblea General de les Nacions Unides en 1982. Vint-i-sis anys després segueix sent imprescindible cridar l’atenció de la ciutadania sobre la desigualtat i, en massa casos, discriminació que pateixen cada dia, des que s’aixequen al matí fins que es giten a la nit, al voltant de 650 milions d’habitants del món pel simple fet de manifestar una discapacitat.

L’accés a drets bàsics com la salut, l’educació, el treball, etc., segueix sent complicat, quan no impossible, per a milions de dones i homes amb diversitat funcional. Recentment, un informe realitzat per la relatora especial dels drets de les persones amb discapacitat de Nacions Unides, Catalina Devandas, denunciava les greus mancances que dificulten l’accés d’aquestes ciutadanes i ciutadans al dret a la salut i l’atenció sanitària, vulnerant, d’aquesta manera, la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada l’any 2006 per Nacions Unides en la qual les persones amb discapacitat són reconegudes com a subjectes de dret.

L'esmentat informe assenyala el manteniment de les pràctiques d'esterilització forçosa en dones amb discapacitat psicosocial i intel•lectual, així com la submissió a avortaments coercitius, com a pràctiques que s’han d’erradicar. Com també indica que cal suprimir la mesura de la incapacitació jurídica, que possibilita que una tercera persona prenga decisions en nom de la dona o l'home amb discapacitat, substituint-lo per un sistema de suports en la presa de decisions. Alhora critica l’existència de textos legals com la Convenció de Drets Humans i Biomedicina del Consell d'Europa, de 1997, que justifiquen l'ús de la coerció contra les dones i homes amb discapacitat en matèria sanitària, i considera molt important garantir la llibertat i el consentiment informat del subjecte afectat a l'hora de dur a terme tractaments mèdics. A més, informa que més de la meitat de les persones amb discapacitat no tenen prou recursos econòmics per a pagar-se totes les seues necessitats sanitàries.

D’altra banda, el proppassat 25 de novembre es va commemorar el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Les violències que pateixen les dones amb diversitat funcional, ja siga en institucions, en l'entorn familiar o en qualsevol altre àmbit, sempre han sigut invisibilitzades tant conscient com inconscientment. Tots els tipus de violències (física, psicològica, econòmica, social, etc.) són més intenses quan afecten a dones amb discapacitat per les seues situacions personals que, en la majoria dels casos, és de total indefensió i les conseqüències de les quals poden durar tota la vida. És molt significativa la dada publicada a l’informe que va presentar el 2016 la Fundació Cermi Dones, realitzat a partir de la macroenquesta de 2015 de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, que indica que el 31% de les dones amb diversitat funcional, és a dir, quasi una de cada tres, declara que ha sigut víctima de violència de gènere. A més, les seues possibilitats de denunciar sovint són gairebé inexistents. En aquest aspecte s’ha de destacar positivament la posada en marxa del projecte ALBA, un servei d’atenció i assessorament sobre violència de gènere per a dones amb sordesa en el qual la videotrucada o el xat –l’elecció és de les usuàries- són els mitjans que fa servir l’experta en igualtat de gènere -també sorda- que s’encarrega d’atendre les dones sordes que ho sol•liciten.

A l’àmbit laboral segueixen vigents les bretxes salarials. Segons les conclusions de l’informe «El Salari de les Persones amb Discapacitat», basat en l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial 2015 –la darrera disponible- i de la Base Estatal de Persones amb Discapacitat, la bretxa salarial existent en el cas de les dones amb discapacitat amb relació als homes amb discapacitat és del 14,7%. És evident que és menor que la que hi ha entre les dones i homes que no tenen cap discapacitat certificada -segons dades de l'Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’Estat espanyol el conjunt de salaris rebuts per dones suma un 22,9% menys que el dels homes, en termes bruts anuals-, però s’ha de tenir en compte que els homes amb discapacitat també pateixen una bretxa salarial d’un 20,4% envers els homes que no manifesten cap discapacitat certificada. Això fa patent que, com sol succeir en gairebé tots els àmbits, les persones amb diversitat funcional tenen les de perdre i que el seu accés al mercat laboral segueix sent una carrera d'obstacles; la majoria de les empreses, tant per desconeixement com per por al fet que el seu rendiment no siga l’òptim, són reticents a la seua contractació. Com sol ser habitual, també dins d’aquest col•lectiu les dones ho tenen el doble de difícil perquè, a pesar que la discapacitat es veu com un gran inconvenient per a donar-los un treball, el factor més determinant per a no fer-los un contracte és que són dones.

El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, seguint les seues tasques d’indagació sobre qüestions que afecten el dia a dia de les persones amb diversitat funcional, s’ha dedicat aquest any a cercar quina és la percepció, el coneixement, l’ús i la penetració de les TRIC (Tecnologies + Relacions + Informació + Comunicació) en aquest col•lectiu. A tal fi, des d’aquest Grup, es va configurar una xicoteta enquesta que es va distribuir entre els diferents col•lectius de persones amb discapacitat, principalment, de la província de Castelló. Un fet que ja és evident és que el coneixement i domini d’aquestes tecnologies ja resulten imprescindibles i que qui no tindrà uns coneixements mínims en l’ús no podrà desenvolupar la seua vida amb la mateixa fluïdesa que la resta de ciutadania; fins i tot podria quedar-se fora de la societat digital, amb tot el que això comportaria. Per aquest motiu, és molt important que es complisquen els articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat en els quals es requereix als Estats part que emprenguen o promoguen la investigació i el desenvolupament, i fomenten la disponibilitat i l'ús de noves tecnologies, incloses les tecnologies de la informació i les comunicacions (article 4, apartat g); així com que promoguen l’accessibilitat a les esmentades tecnologies (article 9, apartats g i h) per part de les persones amb diversitat funcional.

Per a posar punt final al manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, una vegada més, recordem el lema que referma la diversitat i la igualtat com valors bàsics universals que s'han de defensar en tots els àmbits i situacions:

Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXX 18/12/2018)

AMB CAMES QUE RODEN (109)

«Una de cada tres dones amb diversitat funcional és víctima de violència de gènere»

Com cada 25 de novembre es commemorarà el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones amb la multiplicació d’actes i accions de tota mena que tindran la intenció de sacsejar, una vegada més, la consciència de la ciutadania perquè es mostre més bel·ligerant davant d’aquesta qüestió. Quan més desenvolupada és una societat, més activa i eficient hauria de ser a l’hora d’aturar la sagnia diària que representa cada cas d’agressions físiques, psicològiques i sexuals, així com la violació sistemàtica que pateixen les dones en els seus drets laborals, econòmics, patrimonials i socials. Amb tants pactes i lleis, dels quals se suposa que deriven mesures per prevenir aquestes violències, atendre les víctimes i castigar els autors, la realitat és que passen els anys però no deixen de produir-se, cada dia, actes violents cap a les dones. Les estadístiques de l’Observatori Estatal de Violència de Gènere indiquen que en el període 2003-2017 van ser 924 les dones que van morir assassinades per aquest tipus de violència a l’Estat espanyol, xifra de la qual es pot concloure que la mitjana anual va ser de 61,6 feminicidis (i en aquestes estadístiques sols es comptabilitzen les dones assassinades per part de qui són o han sigut la seua parella sentimental). Eufemísticament, podria dir-se que els darrers cinc anys ha disminuït el nombre de dones mortes perquè ha estat per sota de la mitjana interanual, quelcom que resulta del tot impresentable. Veure com positives les xifres totals de l’any proppassat (51 feminicidis) i la d’enguany, amb 44 dones mortes per violència de gènere quan encara resta més d’un mes per a acabar l’any 2018, és inacceptable. Ja sabem que les estadístiques són fredes, però en temes com aquest, si cal, s’han d’escalfar al microones de la sensibilitat perquè estem parlant de dones assassinades i, mentre hi haurà dones que moren per violència masclista, cap xifra ens pot resultar admissible. És per a parar-se a pensar i reflexionar què és el que està fallant, començant per l’educació en valors que ha de ser la base per capgirar aquesta situació impròpia d’una societat civilitzada del segle xxi.

Quant a les dones amb discapacitat no hem pogut trobar dades més actuals perquè no són fàcils de trobar, fet que mostra la mancança de seguiment dels casos que afecten a aquestes dones, i ens hem de referir a les publicades a l’informe que va presentar el 2016 la Fundació Cermi Dones, realitzat a partir de la macroenquesta de 2015 de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. És molt significant la dada que indica que el 31% de les dones amb diversitat funcional, és a dir quasi una de cada tres, ha estat víctima de violència de gènere. I és que per les seues situacions personals tenen moltes més probabilitats de ser víctimes de tot tipus de violències, fins i tot de classes de violència que no són contemplades en la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.

Els casos de violació o d’abusos en què les víctimes són dones amb algun tipus de discapacitat són habituals en les seccions dedicades a successos dels mitjans de comunicació, com el que es va publicar fa uns dies ocorregut a l’estació d’autobusos de Múrcia, on va ser violada una jove amb discapacitat a un dels lavabos. O com la violació en grup perpetrada a Collado Villalba en què la víctima era una dona de 30 anys, amb discapacitat intel·lectual, que té una edat mental de 12. És positiu que es divulguen aquestes notícies, sempre que es faça per visibilitzar un tipus de violència que en la majoria dels casos queda oculta als ulls de la societat i no amb finalitats sensacionalistes. Les dones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament, a més de patir totes les discriminacions generals per ser dones i manifestar una diversitat funcional, també han de superar les pròpies i específiques de la discapacitat cognitiva ja que, malgrat haver-se avançat en drets i inclusió, segueixen suportant un estigma social.

Més enllà de la seua diversitat funcional, abans de res aquestes ciutadanes són dones i han de lluitar per a visibilitzar les violències masclistes que pateixen, siguen del tipus que siguen, comptant amb el suport de les administracions i la col·laboració de la ciutadania que mai no s’ha de quedar al marge. Tolerància zero a qualssevol tipus de violències masclistes.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXIX 27/11/2018)

AMB CAMES QUE RODEN (108)

«Dia Mundial de la Paràlisi Cerebral 2018»

Comencem aquest article exposant que Mar Dalmau i Cèsar Gimeno som persones amb paràlisi cerebral i que en aquest text inclourem vivències que hem experimentat en massa ocasions.

L’any 2011 la Confederació Espanyola de Federacions i Associacions d'Atenció a les Persones amb Paràlisi Cerebral i Afins –més coneguda com ASPACE- va començar a celebrar el Dia Nacional de la Paràlisi Cerebral. Dos anys més tard, aquesta confederació va considerar interessant afegir-se a la celebració internacional del Dia Mundial de la Paràlisi Cerebral –o World Cerebral Palsy Day–, instituïda i impulsada per associacions de més de 50 països de tot el món, que fins ara s’havia vingut commemorant cada primer dimecres del mes d’octubre. A partir d’enguany, aquest dia internacional que té l'objectiu principal de sensibilitzar i informar a la societat sobre la realitat i necessitats que tenen les persones amb paràlisi cerebral i les seues famílies, es va decidir que tindrà data fixa: el 6 d’octubre.

Amb aquest motiu, els dies 5 i 6 d’aquest mes, va tindre lloc al pavelló de l’Institut de Lekaroz, a la Vall de Baztan (Comunitat Foral de Navarra) el Congrés del Dia Mundial de la Paràlisi Cerebral 2018 en el qual van participar més de 400 persones –més de 100 amb paràlisi cerebral- que, entre altres qüestions, van assenyalar la necessitat de canviar el model d’atenció i de serveis perquè no es discrimine les persones pel seu lloc de residència, ja que en el medi rural són nombrosos i freqüents els casos de persones amb paràlisi cerebral que no tenen accés a l’atenció que precisen només pel fet de residir en aquest entorn. La ponència marc de l’esmentat congrés portava el títol de «La afectividad y la sexualidad de las personas con parálisis cerebral: no mires a otro lado», atès que aquest any s’ha centrat a  donar visibilitat a la sexualitat de les dones i homes amb aquesta diversitat funcional per tal de conscienciar la societat en general, i sobretot al seu entorn més proper –inclosa la família-, que tenen el dret i la necessitat, com la resta de la ciutadania, d’expressar-la lliurement i comptant amb les condicions d’intimitat i espai requerits. Així mateix, s’ha de reivindicar el dret a tenir una privadesa a l'hora de dutxar-se o canviar-se de roba, perquè és massa habitual que el personal o familiars que assisteixen a persones en situació de dependència creguen que tant ens fa que estiguen les portes obertes i que entre gent sense permís pel simple fet de necessitar ajuda. Ací us indiquem l’enllaç al vídeo de la campanya per si desitgeu veure’l: https://www.youtube.com/watch?v=rcc2_Y55tPs

Per a qui no teniu massa idea sobre què és la paràlisi cerebral, us direm que és una discapacitat permanent i no progressiva, causada per una lesió al cervell que pot produir-se durant la gestació, el part o els primers anys de vida de la criatura. Per aquesta raó es denomina PCI (Paràlisi Cerebral Infantil). Les conseqüències solen ser, generalment, una discapacitat física irreversible i persistent al llarg de tota la vida que afecta el moviment del cos i la coordinació dels músculs, a la qual també es pot afegir una discapacitat sensorial i/o intel·lectual. El grau d’afectació pot ser lleu, moderat o sever, fet que fa que siga una diversitat funcional que es manifesta en un ventall de tipologies molt ampli, per la qual cosa les necessitats d’atenció de cadascuna de les persones amb paràlisi cerebral són ben diferents. Per això és del tot imprescindible contemplar el col·lectiu afectat com a específic, diferenciat dels grups de la classificació oficial de discapacitats, açò és, física, sensorial, intel·lectual o malaltia mental. Per cert, massa sovint, molta gent cau en l’error de pensar que per tenir una PCI i manifestar una afectació física molt greu també està afectat cognitivament, quan la realitat és que en molts casos no té res a veure. S'ha de tractar a la persona abans d'etiquetar-la.

Una altra característica de les dones i homes amb paràlisi cerebral són els greus problemes de comunicació verbal que manifestem en la majoria de casos, que dificulten molt la nostra interrelació amb la resta de la ciutadania. I ens emprenya molt la gent que creu que ens enganya quan ens diu que sí que ens ha entès, quan nosaltres, per la cara de fava que posen, sabem que no hi han entès ni pipa. Això ens sembla un menyspreu a la nostra intel·ligència i preferim, si cal, que ens facen repetir mil vegades la paraula o la frase que no entenen. D’altra banda, per experiència pròpia, us direm que resulta molt dur que parlen de tu, en la teua presència, com si no te n’assabentares de res; que diguen davant de tu que no tens cap enteniment i que «ets un tros de carn batejada». Si us plau, mai no deixeu de respectar a totes les persones, siga quina siga la seua situació i circumstàncies. No xafeu la dignitat de cap ésser humà.

La diversitat és un valor que no té preu!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXVII 29/10/2018)