AMB CAMES QUE RODEN (51)

Durant una conversa en una plàcida vesprada d’estiu a la vora de la mar, una amiga ens comentava el seu desig de ser mare algun dia. Afirmava que, si decidia fer-ho realitat, es faria inseminar de manera artificial o, en tot cas, mai no li faria saber a l’home que la fecundara que estava esperant una criatura seua. Per quina raó?, li vam demanar. Llavors, després d’una profunda inspiració, ens va fer una reflexió sobre com són d’inestables les relacions sentimentals en la nostra societat actual i que, per això mateix, temia que en cas de trencar amb la suposada parella aquesta poguera al·legar la discapacitat que manifesta ella per llevar-li la custòdia de la criatura.

Tot just pocs dies després hi vam llegir que s’havia presentat al Ministeri de Justícia, per part del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), un conjunt de propostes perquè siguen incloses a l'avantprojecte de Llei sobre l'exercici de la coresponsabilitat parental en cas de nul·litat, separació i divorci, amb la finalitat d’evitar que la discapacitat no supose en cap cas discriminació o tracte desfavorable en la decisions judicials sobre pàtria potestat o guàrdia i custòdia dels fills i filles, en els supòsits de ruptures matrimonials o de parella.

El CERMI, en el document de propostes a l'esmentat avantprojecte de llei, exigeix que en el nou text legal s'incloguen disposicions explícites que impedisquen qualsevol discriminació o tracte menys favorable per raó de discapacitat en una de les persones progenitores a l'hora de decidir o acordar mesures en relació amb el règim de vida, l'atenció, l'assistència i la cura de les criatures. Malauradament, són molts els casos en què mares o pares amb diversitat funcional pateixen decisions injustes dictades per professionals de la judicatura que tenen en compte la discapacitat com a factor negatiu a l’hora d’emetre sentències sobre la pàtria potestat i la guàrdia i custòdia de filles i fills.

Recordem que la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat diu que la discapacitat no és un fet inherent del subjecte que la manifesta, sinó que els factors que la causen són els impediments que aquestes persones troben, en tots els àmbits i a tots els nivells, a l'hora de desenvolupar les seues activitats. Per tant, una mare o un pare amb diversitat funcional, amb els suports oportuns i proporcionats a la seua discapacitat, pot fer-se responsable de la criança de les seues filles i fills com qualsevol altra dona o home.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I denunciem com un greuge intolerable aquesta mena d’actes de discriminació que neguen la igualtat d’oportunitats i de tracte, real i efectiva, a les persones amb diversitat funcional davant els tribunals de justícia.  

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número X. 16/09/2013)

AMB CAMES QUE RODEN (50)

Entre els menesters propis de la raça humana està anar a comprar. Som l’única espècie que habita aquest planeta que realitza aquesta activitat, nascuda de la necessitat vital d’aconseguir els aliments i altres productes bàsics per a la supervivència que ja no podem aconseguir directament de la natura per raons de la nostra evolució social. Anar a comprar, a banda d’un fet vital i social, també ha esdevingut un acte lúdic -que, en ocasions, ens porta a adquirir fins i tot allò que no necessitem-, al qual totes les persones hem de tenir accés sense cap mena d’impediment.

Els hipermercats i centres comercials són la màxima expressió de l’hàbit del consum. Tot i que amb el pas de les darreres dècades ha millorat molt l’accessibilitat a aquestes grans superfícies, les persones amb diversitat funcional segueixen trobant un seguit d’inconvenients a l’hora de fer-hi la compra, que són tan diferents com diversos són els tipus de discapacitats. Casos representatius són els productes que queden fora de l’abast de les persones de baixa estatura i de les que es mouen en cadira de rodes per estar només disposats als prestatges més alts; els emprovadors petits en els quals a penes hi cap la cadira de rodes; o els passadissos massa estrets que dificulten el pas i la maniobrabilitat d’aquestes.

Per a les persones que manifesten discapacitats visuals és complex anar a comprar totes soles a grans superfícies comercials perquè, entre d’altres dificultats, tenen la de localitzar els productes i la de dur les bosses fins a casa, aspecte aquest últim que també comparteixen amb les persones amb mobilitat reduïda, ja que és prou complicat portar el bastó o conduir la cadira de rodes mentre es sosté pes.

Sí, és veritat que hi ha l’opció de comprar a través d’Internet. Però no és el mateix fer-ho per gust que per obligació. Com dèiem més amunt, anar a comprar té una vessant social que comporta integració en la comunitat, alhora que fomenta l’autonomia personal. Fer la compra des de casa elimina aqueix contacte físic amb els productes a elegir, n’encareix el cost pel servei a domicili i augmenta la invisibilització de les persones amb discapacitat.

Segons ens han comentat la Sara Rubio, el Marc Llorens i l’Albert Miret, persones  amb diversitat funcional visual a les quals agraïm les seues aportacions a aquest article, sempre que han demanat l’ajuda del personal d’algun supermercat han rebut una resposta positiva. Però els drets i la igualtat d’oportunitats de la ciutadania no han de dependre de bones intencions sinó han d’estar regulats i garantits. Per això, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia es creu necessària la regulació del dret de les persones amb diversitat funcional a ser assistides en les grans superfícies comercials (hipermercats, autoserveis...), sense que això implique cap despesa addicional, i que els ports per dur la compra a domicili no s’hi cobren o siguen reduïts per a les persones que usen aquest servei per necessitat i no per comoditat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número VII. 01/07/2013)

MI ÚLTIMO ADIÓS

Cosas de la vida y de la muerte

SALVADOR MARCH CHULVI 10/06/2013 

¡Con qué paradojas nos encontramos durante nuestro peregrinaje por este mundo! Resulta que durante 42 de mis 72 años he estado viendo carreras ciclistas, sin pensar en preparar mi inscripción para ninguna de ellas.

Hoy sí lo he hecho. No tiene categoría alguna, ni kilómetros de recorrido, ni maillots, ni calas. Simplemente salida y meta.
 
Allí, bajo la pancarta de llegada, habrá acabado todo. Es la única prueba en la que todos tendremos que recoger nuestro dorsal y pedalear. Yo no podía ser menos.
 
Dicen que cada uno tiene una forma de enfocar su tiempo, tanto de ocio como laboral. Lo mío ha sido la familia, intentar no hacer daño a nadie, el ciclismo y esta, Mediterráneo, mi empresa de toda la vida. Así de simple.
 
A raíz de saberse la extremísima gravedad de mi enfermedad, me han llegado mensajes y palabras de ánimo. ¿Qué ánimo? Un adiós anunciado. Se lo agradezco ya desde donde me encuentre.
 
En mis últimas horas de vida he podido constatar quiénes han sido mis amigos de verdad y quiénes los de la “palmadita en la espalda”. Pero ahora todo eso, sinceramente, ya no importa.
 
Antes de la despedida final, a mi esposa Marisa le recuerdo en su abnegación por sacarme adelante. ¡Cariño no ha podido ser! Y a mis hijos Sergio, Felipe y Salvador, saben que siempre he luchado para que no les faltara nada. Al resto qué os voy a decir…. Os quiero mucho a todos, de verdad. Adiós. H
 
Testimonio que Salvador March pidió a ‘Mediterráneo’ que publicara tras su muerte.



(publicat a MEDITERRÁNEO el 10 de juny de 2013)

AMB CAMES QUE RODEN (49)

La Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I va presentar la publicació elaborada pel Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia que, sota el títol «Relatos sobre discapacidad y economías de a pie», recull onze relats en els quals persones amb diversitat funcional descriuen les seues vivències personals relacionades amb l'àmbit econòmic i condicionades per la discapacitat que manifesten.

L'objectiu d'aquesta recopilació de relats que contenen les experiències quotidianes de persones, que a banda d'enfrontar-se a les dificultats generals amb les quals es troba qualsevol ciutadana o ciutadà diàriament també han de plantar cara a les pròpies derivades de la discapacitat, és traslladar-les a la Societat -amb eixa majúscula que la converteix en quelcom anònim i a la qual de vegades se li carreguen les culpes de fets dels quals no té cap coneixement- perquè sàpiga de primera mà les traves i dificultats amb què topen cada dia les persones amb diversitat funcional, i que amb la crisi s'aguditzen encara més.

Entre les qüestions que tracten aquestes històries, contades en primera persona, estan els preus elevats dels productes específics per a aquest col·lectiu i que en la majoria dels casos són articles de primera necessitat; les dificultats per accedir a llocs de treball; la manca d’ingressos suficients per abastar una vida digna i que permeten el desenvolupament d’una vida independent; etc. Així mateix, en aquesta publicació es fan evidents alguns dels efectes negatius que estan causant les retallades aplicades des de les diverses administracions. Unes mesures antisocials que van enderrocant de mica en mica l’estat de benestar que un dia va semblar que era a l’abast de la mà i que ara ens volen fer creure que és impossible.

Com es diu al final del pròleg, «en aquest temps de crisi, més que mai, és imprescindible unir les nostres forces per a sobreviure i aconseguir que els drets i la dignitat de les persones amb diversitat funcional siguen respectats». I una de les maneres de fer visible la situació és no callar. Tal com s'indica al llibre, EL SILENCI NOMÉS BENEFICIA LA INJUSTÍCIA.

La publicació pot descarregar-se en: 

http://isonomia.uji.es/relatos-sobre-discapacidad-y-economias-de-a-pie-2013/

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número V. 03/06/2013)