AMB CAMES QUE RODEN (26)

En molts àmbits, encara no està present l’ús del llenguatge no sexista. Aquest concepte s’hauria de començar a incloure ja des de l'escola, ensenyant les xiquetes i xiquets la importància d’emprar bé el nostre vocabulari, per tal de no discriminar ni excloure cap persona quan ens expressem.

Un dels àmbits on el llenguatge no sexista no s’aplica és el de la discapacitat, en general, i el de moltes associacions de persones amb diversitat funcional en concret, en les quals se segueix discriminant i invisibilitzant les dones perquè en aquests escrits i comunicacions només s’usen adjectius masculins (en molts casos substantivizats).

A banda d’això, aquests adjectius substantivizats són mots obsolets que danyen la dignitat de les ciutadanes i ciutadans als quals fan referència. Cal substituir-los per la denominació oficial -molt correcta- de persones amb discapacitat o, fins i tot fent un pas més enllà, utilitzant el termini persones amb diversitat funcional, apel•latiu proposat pel Foro de Vida Independiente i que ja és usat per molts sectors del col•lectiu. Les associacions tenen la responsabilitat de donar bon exemple d’igualtat entre dones i homes, així com de la dignificació de totes les persones amb diversitat funcional.

D’altra banda, en la societat actual, les i els professionals que treballen en els mitjans de comunicació haurien de ser conscients del poder de convocatòria i de convicció que tenen a l’hora de crear opinió i instaurar hàbits entre les seues audiències. Per aquesta raó haurien de mesurar quin ús fan del llenguatge.

La revisió dels diccionaris, ampliant-ne i corregint-ne el lèxic que contenen perquè siguen la base d'un llenguatge ric en diversitat i respectuós amb tota la ciutadania, siga quina siga la seua condició personal, és una altra acció imprescindible per visibilitzar les dones i eradicar la discriminació en el llenguatge.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 92 de VOX UJI. Febrer 2009)

¡adaptadme el entorno!

19/01/2009 JOAQUÍN González Sospedra*

Ésa es la premisa fundamental para la participación integradora de las personas con discapacidad o con diversidad funcional en la sociedad en la que vivimos: adaptar el entorno, allanarlo, eliminar toda barrera física. ¿Qué cuesta dinero? Claro que sí. Y también cuesta un dineral curar las enfermedades de los españoles. Pero seguro que estaremos todos de acuerdo en que la salud y una vida digna no tienen precio. Por eso, desde la "arena" de la discapacidad o diversidad funcional no comprendemos que muchos gestores públicos --elegidos para mejorar el nivel de vida de sus convecinos-- no tengan clara la necesidad de adaptar el entorno urbano y arquitectónico de su ciudad o su pueblo. A veces pienso que lo ideal sería que todos los ayuntamientos estuvieran presididos por una mujer, que fuese madre y que estuviese casada con un discapacitado. Seguro que así los pueblos se parecerían más a un hogar accesible, limpio, humano y hospitalario que ahora.

Invito a todos a que efectúen un "test de accesibilidad" en nuestra capital. Por ejemplo, examinen en bares, restaurantes, estancos, papelerías, clínicas privadas, centros oficiales, joyerías, peluquerías, templos, etc., etc., si hay escalón en la entrada o dentro para ir al baño, si ese baño tiene puerta ancha y cabe una silla de ruedas, vean lo alta que está la barra y, así, un buen puñado de barreras que, si se sitúan tras las gafas de un vecino con discapacidad limitante de la movilidad, detectarán, para su sorpresa y su indignación. Y aún hay más.

Hoy, en plena democracia, la accesibilidad del entorno es una obligación legal. Ha dejado de ser un arranque de bondad del señor alcalde de turno. Si no se adapta el entorno se incumple la ley. Un entorno urbano y arquitectónico accesible propicia nuestra integración social, nuestra igualdad de oportunidades con los convecinos no afectados por deficiencias ni discapacidades. Por eso, nos atrevemos --no a pedir por favor-- sino a exigir por derecho: "Adaptadnos el entorno y seremos todos iguales".

*Exdiputado del PSPV-PSOE en les Corts Valencianes

(publicat a la secció d’opinió del periòdic Mediterráneo)

La nostra estimada i fidel Estel,
tot i que ens va deixar el 9 de desembre de 2008,
mai no morirà perquè totes les persones que la vam conèixer sempre la recordarem com un ésser molt especial, dolça i intel·ligent.
Ara estarà al costat del seu amo,
acompanyant-lo en un passeig etern.
T'estimarem per sempre!!!!

AMB CAMES QUE RODEN (25)

Fa poques setmanes es va aprovar al Congrés dels Diputats, amb el consens de tots els grups parlamentaris, la Proposició no de Llei, presentada pel portaveu d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), que planteja la modificació de la llei sobre trànsit perquè estacionar en llocs reservats a persones amb discapacitat passe a considerar-se una infracció greu –fins ara era lleu- i que implique la pèrdua de dos punts del permís de conduir. D’aquesta manera l’esmentada infracció s’equipararia a la de parar o estacionar en els carrils destinats al transport públic i en indrets perillosos o que obstaculitzen greument la circulació.

Ens resulta incomprensible les actituds del director jurídic del Comissariat Europeu de l'Automòbil (CEA), que s'ha declarat "absolutament en contra" tot dient que el carnet per punts "ha d'estar destinat exclusivament a reduir els accidents. Si comencem a posar conceptes al carnet per punts, perdrà tota la seua essència"; així com la del director de Seguretat Vial de RACE, que va declarar que "el carnet per punts no està pensat per a això, està dissenyat per a reduir el nombre de morts i ferits".

Creiem totalment justificat el canvi en la normativa vigent, ja que, precisament, l’objectiu d’aquesta mesura és augmentar la seguretat de les persones amb diversitat funcional a l’hora de realitzar la transferència des de la cadira de rodes fins el vehicle, i al contrari. I encara més, amb els mateixos arguments dels representants de les associacions d'automobilistes, gosem demanar l'ampliació del precepte sancionador perquè es castigue també, amb la pèrdua de dos punts, a qui aparque en les rampes, o obstaculitzant l'accés a aquestes, ja que, per aquesta causa, es produeixen accidents dels quals són víctimes tant les ciutadanes i els ciutadans amb mobilitat reduïda que tenen dificulta per baixar i pujar a la vorera, com les persones usuàries de cadires de rodes que, en no poder accedir a les voreres, són obligades a circular per la calçada, posant en perill la seua integritat física.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 90 de VOX UJI. Desembre 2008)