¡adaptadme el entorno!

19/01/2009 JOAQUÍN González Sospedra*

Ésa es la premisa fundamental para la participación integradora de las personas con discapacidad o con diversidad funcional en la sociedad en la que vivimos: adaptar el entorno, allanarlo, eliminar toda barrera física. ¿Qué cuesta dinero? Claro que sí. Y también cuesta un dineral curar las enfermedades de los españoles. Pero seguro que estaremos todos de acuerdo en que la salud y una vida digna no tienen precio. Por eso, desde la "arena" de la discapacidad o diversidad funcional no comprendemos que muchos gestores públicos --elegidos para mejorar el nivel de vida de sus convecinos-- no tengan clara la necesidad de adaptar el entorno urbano y arquitectónico de su ciudad o su pueblo. A veces pienso que lo ideal sería que todos los ayuntamientos estuvieran presididos por una mujer, que fuese madre y que estuviese casada con un discapacitado. Seguro que así los pueblos se parecerían más a un hogar accesible, limpio, humano y hospitalario que ahora.

Invito a todos a que efectúen un "test de accesibilidad" en nuestra capital. Por ejemplo, examinen en bares, restaurantes, estancos, papelerías, clínicas privadas, centros oficiales, joyerías, peluquerías, templos, etc., etc., si hay escalón en la entrada o dentro para ir al baño, si ese baño tiene puerta ancha y cabe una silla de ruedas, vean lo alta que está la barra y, así, un buen puñado de barreras que, si se sitúan tras las gafas de un vecino con discapacidad limitante de la movilidad, detectarán, para su sorpresa y su indignación. Y aún hay más.

Hoy, en plena democracia, la accesibilidad del entorno es una obligación legal. Ha dejado de ser un arranque de bondad del señor alcalde de turno. Si no se adapta el entorno se incumple la ley. Un entorno urbano y arquitectónico accesible propicia nuestra integración social, nuestra igualdad de oportunidades con los convecinos no afectados por deficiencias ni discapacidades. Por eso, nos atrevemos --no a pedir por favor-- sino a exigir por derecho: "Adaptadnos el entorno y seremos todos iguales".

*Exdiputado del PSPV-PSOE en les Corts Valencianes

(publicat a la secció d’opinió del periòdic Mediterráneo)

La nostra estimada i fidel Estel,
tot i que ens va deixar el 9 de desembre de 2008,
mai no morirà perquè totes les persones que la vam conèixer sempre la recordarem com un ésser molt especial, dolça i intel·ligent.
Ara estarà al costat del seu amo,
acompanyant-lo en un passeig etern.
T'estimarem per sempre!!!!

AMB CAMES QUE RODEN (25)

Fa poques setmanes es va aprovar al Congrés dels Diputats, amb el consens de tots els grups parlamentaris, la Proposició no de Llei, presentada pel portaveu d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), que planteja la modificació de la llei sobre trànsit perquè estacionar en llocs reservats a persones amb discapacitat passe a considerar-se una infracció greu –fins ara era lleu- i que implique la pèrdua de dos punts del permís de conduir. D’aquesta manera l’esmentada infracció s’equipararia a la de parar o estacionar en els carrils destinats al transport públic i en indrets perillosos o que obstaculitzen greument la circulació.

Ens resulta incomprensible les actituds del director jurídic del Comissariat Europeu de l'Automòbil (CEA), que s'ha declarat "absolutament en contra" tot dient que el carnet per punts "ha d'estar destinat exclusivament a reduir els accidents. Si comencem a posar conceptes al carnet per punts, perdrà tota la seua essència"; així com la del director de Seguretat Vial de RACE, que va declarar que "el carnet per punts no està pensat per a això, està dissenyat per a reduir el nombre de morts i ferits".

Creiem totalment justificat el canvi en la normativa vigent, ja que, precisament, l’objectiu d’aquesta mesura és augmentar la seguretat de les persones amb diversitat funcional a l’hora de realitzar la transferència des de la cadira de rodes fins el vehicle, i al contrari. I encara més, amb els mateixos arguments dels representants de les associacions d'automobilistes, gosem demanar l'ampliació del precepte sancionador perquè es castigue també, amb la pèrdua de dos punts, a qui aparque en les rampes, o obstaculitzant l'accés a aquestes, ja que, per aquesta causa, es produeixen accidents dels quals són víctimes tant les ciutadanes i els ciutadans amb mobilitat reduïda que tenen dificulta per baixar i pujar a la vorera, com les persones usuàries de cadires de rodes que, en no poder accedir a les voreres, són obligades a circular per la calçada, posant en perill la seua integritat física.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 90 de VOX UJI. Desembre 2008)

MANIFEST del GRUP d’INVESTIGACIÓ, ANÀLISI i TREBALL -GIAT- sobre DISCAPACITAT de la FUNDACIÓ ISONOMIA

Amb motiu del 3 de desembre de 2008, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, des del Grup d’Investigació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomía i de l’Associació Diversitat Funcional Universitària (ADFU), organitzadores de la II Marxa no competitiva per la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional. “Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals”, celebrada a Castelló de la Plana el diumenge 30 de novembre, volem manifestar la nostra exigencia de la igualtat d’oportunitats real per a totes les persones, ja tinguen una diversitat funcional visible o no.

Potser no ens adonem, però totes i tots en algún moment de les nostres vides hem necessitat, necessitem o necessitarem l’assistència d’una tercera persona o d’alguna ajuda tècnica per a realitzar algunes de les activitats diàries. És per això que una de les obligacions dels Poders públics és facilitar l’accessibilitat a aquests recursos humans i mitjans tècnics, imprescindibles perquè la igualtat d’oportunitats siga efectiva per a les persones amb diversitat funcional. I alhora, el deure moral de la ciutadania és no dificultar l’accés a aquesta igualtat d’oportunitats; impediments que es poden representar en un vehicle mal aparcat que no deixa accedir a una rampa o que ocupa un estacionament reservat a persones amb diversitat funcional, o en les mirades i conductes de llàstima o de menyspreu encara prou habituals.

La Llei d’autonomia personal es una de les lleis que suposadament ens ha de millorar la nostra qualitat de vida, i per això reivindiquem la correcta implementació d’aquesta, ja que és un clam de totes les persones en situació de dependència, així com de les seues famílies, al veure que han transcorregut quasi dos anys des de la seua entrada en vigor i no els arriben totes aquelles ajudes i atencions que el seu text promet. A més quasi totes les valoracions s’estan realitzant a persones que estan en les residències, les quals ja estaven ateses.

Parlant del cas de la nostra Comunitat, la Generalitat Valenciana ha denegat milers de peticions de valoració amb una carta tipus en la qual se'ls comunica a les persones sol•licitants que, després d'estudiar la documentació presentada per aquestes, el seu grau i nivell de dependència queden fora d'aquells als quals correspon ser atesos en l'actualitat.

L'actitud generalista i no prioritària de la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat Valenciana, encara queda més evident quan la persona que demana la seua valoració manifesta algun tipus de malaltia degenerativa que deixa obsoleta aquella documentació que es va presentar mesos abans –en alguns casos més d'un any- i que ja no té res a veure amb l'estat actual d'aquesta persona.

I com sempre, hem de fer una referència especial al col•lectiu de dones amb diversitat funcional. Perquè les dones sempre pateixen per partida doble qualsevol problemàtica que afecta a la humanitat; i en aquest cas les dones amb una discapacitat pateixen doble risc de marginació: tant per la seua condició de dones com per manifestar qualsevol tipus de diversitat funcional.

En l’esmentada Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, també sofreixen discriminació aquelles dones cuidadores no professionals que han dedicat tota sa vida a l’atenció de persones en situació de dependència membres de les seues famílies, veient que no podran beneficiar-se de la possibilitat de percebre la corresponent pensió de jubilació per haver realitzat aquestes tasques, tal com contempla la llei, perquè ara tenen entre 51 i 65 anys. I és que la seua edat ja no els permet arribar al mínim d'anys cotitzats en la Seguretat Social que s’exigeixen. Per aquesta raó, des de la Fundació Isonomía, s’ha impulsat la redacció d’una proposta d'introducció d'una Disposició transitòria en el text refós de la Llei General de la Seguretat Social, conforme a la qual es reduïsca la durada del període previ de cotització de les dones cuidadores no professionals de persones en situació de dependència. Aquesta proposta s’ha enviat als grups parlamentaris del Congrés dels Diputats i al Ministeri d'Igualtat.

D’altra banda el Pla d’acció per a les dones amb discapacitat 2007, aprovat pel Consell de ministres l’1 de desembre de 2006, diu que disposa dels mitjans necessaris per a invertir la tendència pel que fa a l'exercici de drets (civils, socials, i polítics) i gaudir de recursos, fomentant la seua participació, i modificant normes socials i estereotips discriminatoris. Després de dos anys, qui sap el grau d’implementació d’aquest Pla?

Però encara que les circumstàncies de vegades ens desanimen, i amb la tan comentada crisi econòmica encara es complicaran més, no hem de donar la batalla per perduda i hem de seguir lluitant perquè la Llei d'autonomia personal i totes les altres lleis que ens atenyen s’apliquen com els seus textos preveuen. Per aquesta raó hem de seguir fent escoltar les nostres veus. Presentem tots els recursos d'alçada, tots els contenciosos administratius, totes aquelles mesures que facen falta; redactem cartes i notes de premsa adreçades als mitjans de comunicació; posem cada persona el nostre granet, sense desitjar únicament –que també- el nostre benestar personal sinó pensant que, encara que potser no siguem la generació més beneficiada, estarem fent camí per a aquelles persones que vindran darrere nostre.

Recordeu:
"Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals"