MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2022

Enguany es commemora el 20è aniversari de la creació de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló i, per tant, també del Grup de Treball sobre Discapacitat, creat el mateix any 2002. Aquest grup durant les seues primeres dues dècades d’existència ha complit amb escreix la seua funció de fer escoltar les veus de les dones i homes que hi han volgut expressar-se, fent realitat la descripció del grup: esdevenir una estructura permanent de reflexió activa entorn de la discapacitat, en la qual estan representades les persones, col·lectius i institucions relacionades, on la prioritat és escoltar les inquietuds i propostes de les dones i
homes amb diversitat funcional sobre les seues necessitats.

Com cada 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia es fa públic un manifest amb l’objectiu de promoure les reivindicacions del col·lectiu i, alhora, recordar l’inexcusable compliment dels drets humans i de tots i cadascun dels articles que conté la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, així com l’aplicació de tota la legislació i normatives relacionades amb l’exercici d’aquests drets.

El 2022 no ha estat un bon any per avançar en la consolidació i desenvolupament dels drets socials de la ciutadania més vulnerable davant la situació tan inestable de l’economia global, derivada del conflicte militar entre Rússia i Ucraïna. En aquestes circumstàncies sempre són les més perjudicades les persones amb menys recursos i més necessitat de suport, entre les quals estem les dones i homes amb diversitat funcional. I sobre aquesta mancança han versat alguns dels audiovisuals que des del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia s’han editat al llarg d’aquest any.

Per encetar-hi l’any, Benito Pérez Agüera, coordinador de l’Oficina Vida Independent (OVI) Sole Arnau Ripollés de Castelló, va parlar sobre l’aplicació de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Pérez Agüera opina que el desenvolupament de la Convenció és molt lent, atès què la visió «capacitista» de les persones amb diversitat funcional per part de la societat, les institucions i la classe política fa que no s’avance en la consolidació dels drets de les persones amb diversitat funcional.

Per a commemorar el 8 de Març, Dia Internacional de les Dones, es va editar l’audiovisual «Dones referents amb diversitat funcional: activistes, artistes i esportistes», amb el qual es van visibilitzar dones amb diversos tipus de discapacitats, i el relat de les seues experiències personals poden esperonar a altres dones a apoderar-se.

La importància dels bons tractes en les relacions afectives va ser el tema del tercer audiovisual del 2022. Mar Nebot Boix, criminòloga i estudianta de postgrau d’Agent d’Igualtat a la Universitat Jaume I de Castelló, va explicar què són els bons tractes, així com la manera de gestionar-los en les relacions de parella, a més d’assenyalar que han d’estar presents en tots els àmbits i en totes les relacions humanes per a aconseguir una bona convivència i harmonia entre les persones.

Amb motiu de la Setmana Internacional de les Persones Sordes, que es va celebrar el mes de setembre, es va elaborar «Les persones sordes. Reflexions», una presentació audiovisual que recull les opinions de Laura Cervera Martí i Rosa Giménez Pastor, dues dones sordes, sobre l'educació, la comunicació i com és d'imprescindible la promoció del coneixement de la llengua de signes. Els inconvenients i dificultats que troben cada dia aquestes persones per a desenvolupar les seues vides per manca de comunicació queden ben paleses en les seues exposicions. En especial, el relat de Laura de les experiències que va viure i sofrir durant el procés del seu embaràs mostra com és d’urgent la implantació de la llengua de signes en tots els àmbits perquè les persones sordes es troben en igualtat d’oportunitats.

I el darrer treball d’enguany ha estat titulat «Masculinitat i  sexualitat». L’ha realitzat Juan Aguirre Peris, estudiant del Màster d’Igualtat i Gènere en l’Àmbit Públic i Privat (UJI-UHM), i en el qual es reflexiona sobre la diversitat funcional, la seua relació amb models de masculinitat hegemònica, i com aquestes dues variables es relacionen amb la vivència de la sexualitat. En aquest producte audiovisual queda manifest, una vegada més, com és de complicat per a les persones amb diversitat funcional accedir al dret de manifestar la seua sexualitat en condicions dignes i amb la mateixa naturalitat que qualsevol membre de la societat.

En aquest Manifest, també com cada any, hem de denunciar totes les menes de violències que pateixen les persones amb diversitat funcional, que en lloc de disminuir augmenten, segons les dades que, de tant en tant, proporcionen entitats relacionades amb el col·lectiu com Cermi Dones. Com més dependència manifesta la persona, més probabilitats té de ser víctima de qualsevol tipus d’agressió. A més, la violència de gènere, que és un fenomen estructural, en el cas de les dones amb discapacitat s’agreuja per patir més risc que les dones sense discapacitat. Acabar amb totes les violències, i en especial amb la violència de gènere, és responsabilitat de tota la ciutadania que no ha d’admetre posicions negacionistes de certs sectors socials que tracten de tergiversar una realitat molt trista i preocupant.

Evidentment, se’ls ha d’exigir a les administracions públiques que apliquen els protocols i que s’ocupen del bon funcionament dels recursos creats per a batallar i erradicar les violències masclistes, així com per a atendre les víctimes. I en aquest sentit, el Reial Decret 888/2022, de 18 d’octubre pel qual s’estableix el procediment per al reconeixement, declaració i qualificació del grau de discapacitat, conté una mesura que preveu una reducció de terminis en aquestes gestions a les dones víctimes de violència de gènere, doncs, segons dades de l'última macroenquesta de Violència contra la Dona del 2019, el 17,5% de les dones afectades tenen una discapacitat ocasionada per aquesta violència.

De l’esmentat decret també s’ha de dir que inclou un nou barem per a valorar les discapacitats, que substitueix al que estava en vigor des del 1999, i que per fi s'adapta al model social de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides amb un enfocament de drets humans.

Els dèficits d’atenció social i sanitària que afecten a la població en general van agreujant-se. I, com és lògic, en el cas de la ciutadania més vulnerable s’hi fan més punyents. És veritat que els diferents governs, tant l’estatal com els autonòmics i locals, estan prenent mesures per a tractar de disminuir els efectes negatius per a la població més necessitada de suports. No obstant això, hi ha carències històriques com l’atenció a la salut mental o els recursos humans i tecnològics a l’alumnat amb necessitats especials per a fer realitat l’educació inclusiva, a més de les esmentades en algun audiovisual d’aquesta anualitat.

Una vegada més, per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia del 2022, tornar a posar en valor la diversitat i la igualtat amb el nostre ja tradicional lema:

 

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

 

AMB CAMES QUE RODEN (149)

«8 d’agost. Dia Internacional de l’Orgasme Femení»

Des del 2006 es commemora el Dia Internacional de l’Orgasme Femení. Sembla que aquesta iniciativa va nàixer a Esperantina, un poble de l’estat brasiler de Tocantins, arran que José Arimateia Dantas Lacerda, regidor de l’esmentada població, es va interessar en l’estudi realitzat per la Universitat Federal de Piauí, en el qual s’indicava que el 28% de les dones d’aquella regió eren incapaces d’arribar a l’orgasme. El regidor va concloure que aquests resultats mostraven una problemàtica greu de salut pública. La commemoració va ser creada per a obligar el poder públic a discutir qüestions de sexualitat, des de l'ejaculació precoç a la frigidesa, passant pel sexe i el plaer en l'adolescència i en la tercera edat. Des d'aquesta data, les discussions a Esperantina van reunir, en els primers anys, a quasi 500 persones en cada conferència, va assegurar Dantas en una nota al periòdic brasiler O Globo.

Al principi es va celebrar en altres dates i feia referència a l’orgasme en general, però aviat es va establir el 8 d’agost com a Dia Internacional de l’Orgasme Femení. Amb el pas del temps, i sobretot gràcies a les xarxes socials, es va popularitzar arreu del món aquesta data, tot i que hi ha països que commemoren aquesta diada en dates diferents.

Durant mil·lennis tot allò relacionat amb el sexe ha estat tabú i malgrat els avanços de les darreres dècades, quan fins i tot la sexualitat de les dones -la més reprimida pels posicionaments fal·locentristres i retrògrads de les majories socioculturals- ha tingut més oportunitats de ser objecte de debats i d’estudis, no es pot dir que parlar de sexe i, sobretot, de les teues experiències i dubtes siga un fet habitual i que no comporte desconsideracions, així com censures.

La sexualitat sempre s’ha mesurat des de les necessitats pròpies dels mascles i no cal més prova que es considere que l’acte sexual només es pot donar per finalitzat quan ells arriben al clímax. Segons les dades d’una investigació realitzada per una casa de joguines eròtiques sueca només el 46% de les dones assoleix l’orgasme tenint relacions sexuals, mentre que un 74% ho aconsegueix sempre que es masturba. Segons estadístiques, entre el 10% i el 15% d'elles no hi han arribat mai. Una altra dada reveladora: segons un estudi de la Universitat Brigham Young, el 43% d'homes heterosexuals tenen dificultats per identificar un orgasme femení. (elnacional.cat)

Si ens referim a les dones amb diversitat funcional, és complicat defugir els estereotips fixats com a veritats indiscutibles que tan perjudiquen –i en molts casos impedeixen- el lliure desenvolupament de la seua sexualitat. Aquests estereotips de vegades s’hi contradiuen perquè, d’una banda, sentencien que les dones amb alguna discapacitat són persones asexuades i es tendeix a infantilitzar-les de per vida, però d’altra banda qualifiquen les dones amb discapacitat intel·lectual, per exemple, com a éssers hipersexuals que es passen la vida pensant en el sexe.

Reivindicar el dret a expressar la seua sexualitat és tot un repte per a aquestes dones que, com més important és la seua situació de dependència derivada de la seua discapacitat, més condicionades estan les seues vides per les seues famílies o pel personal que les atén als centres residencials o a altres recursos assistencials. La reivindicació mínima d’un espai íntim per a poder «tocar-se» ja els representa un desgast davant les persones que hi han d’atorgar aquesta «gràcia», com si el dret a la pròpia intimitat no fora quelcom inherent a la dignitat humana; així que exigir el dret a l’orgasme per a aquestes dones és molt més que reclamar els seus drets sexuals, és una batalla més de les tantes lluites diàries que lliuren per assolir la igualtat d’oportunitats real i efectiva. És, a més, un crit de llibertat!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXXIV 19/7/2022)

 

AMB CAMES QUE RODEN (148)

«Bons tractes en les relacions afectives»

Els bons tractes han d’estar presents en tots els àmbits i en totes les relacions humanes per a aconseguir una bona convivència i harmonia entre les persones. Si ho traslladem al terreny de les relacions afectives encara esdevenen més importants els bons tractes. Per aquest motiu, el Grup de Treball de sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, abans del parèntesi estiuenc, ha organitzat una xarrada sota el títol «Bons tractes en les relacions afectives». Aquesta xarrada, a càrrec de Mar Nebot Boix, criminòloga i estudianta de postgrau d’Agent d’Igualtat a la Universitat Jaume I de Castelló, tracta d’explicar què són els bons tractes, així com la manera de gestionar-los en les relacions de parella.

En una primera part més teòrica, s’exposen les diferències entre sexe i gènere que tan sovint es confonen. El sexe són els atributs biològics que tenim cada ésser humà i que determinen si som homes o dones. Una de les diferències que ens distingeixen són les cromosòmiques, ja que un home té els cromosomes XY i una dona els cromosomes XX. El gènere, en canvi, són atribucions que s‘hi creen socialment, i també des de l’esfera cultural, al sexe biològic i que determinen com se suposa que som o com es pressuposa que ens hem de comportar homes i dones.

Derivats del gènere apareixen els estereotips, que són les creences que serveixen per a sostenir les diferències socials entre homes i dones. Aquestes etiquetes fan que des que som ben xicotetes i xicotets ja ens marquen fins i tot assignant-nos un color (a les xiquetes les vesteixen de rosa i als xiquets de blau). Alhora, aquests estereotips fan que es mantinguen els rols de gènere, que releguen a la dona a complir la funció reproductiva, mentre que a l’home se li reserva, en termes generals, el rol de sostenidor de la família. En les societats més desenvolupades, sembla que amb la incorporació de les dones al món laboral aquesta distribució de les tasques està canviant, però en realitat el que s’ha generat és una doble càrrega per a elles, perquè el rol de cuidadora de la família el segueixen mantenint quasi en exclusivitat, tot i tenir també un treball extern remunerat.

Mar Nebot Boix, en la seua exposició, també dedica un apartat a les dones amb diversitat funcional i a la doble discriminació que pateixen, ja que no tan sols són víctimes d’opressió pel fet de ser dona, sinó que, a més, hi ha factors derivats de la condició de discapacitat que influeixen en la percepció que té la societat d’elles. En molts casos, les dones amb discapacitat apareixen en els mitjans de comunicació com a persones dèbils i dependents, i no se les considera partícips dels mateixos rols de gènere que a la resta de dones, com ara el de mare, esposa, núvia... Aquest fet limita, en gran mesura,  l’expressió de la seua afectivitat a les relacions familiars (progenitors, germans/germanes, cosins/cosines...) o les d’amistat, però anul·lant la dimensió afectiva de les relacions de parella com a tal. Tot i això, recorda que aquestes dones tenen un 8% més de probabilitats de sofrir violència masclista que les dones sense cap discapacitat reconeguda i que estan més exposades a sofrir una vulneració de drets en el moment en què no són considerades part integrant de la societat.

Centrant-se en la vessant afectiva de les relacions, Nebot Boix estableix les idees principals per a fomentar les relacions basades en la igualtat i la comunicació indicant que, per a poder establir relacions sanes, primer cal que ens coneixem a nosaltres mateixes per tal d’identificar què ens agrada, què no, què ens produeix malestar, què ens fa alegria… No obstant això, una vegada ho tenim identificat a partir de treballar-nos individualment, hem de ser capaces com a persones adultes de comunicar-ho a la persona amb qui tenim un vincle. I un dels recursos que ens pot ajudar a exposar les nostres inquietuds i tractar de trobar-hi una solució és la comunicació assertiva, que sempre s’ha de basar en la igualtat, ja que ambdues parts han de tenir el mateix pes en el transcurs de la resolució del conflicte. Recomanem que visioneu el vídeo de la psicòloga Gabriela Paoli sobre què és i com s’ha d’usar l’assertivitat, inclòs en aquest audiovisual.

Per finalitzar la presentació audiovisual, Nebot Boix exposa exemples pràctics de mediació i indica quins són els ingredients per al bon rotllo, com ella els anomena, a més de traslladar unes conclusions que resumeixen les propostes per a aconseguir unes relacions més sanes i igualitàries.

Aquesta presentació audiovisual està disponible tant en el Facebook del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia com en la seua pàgina web (III seminario 07/06), així com en YouTube.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXXIII 28/6/2022)

 

AMB CAMES QUE RODEN (147)

«La necessitat del reconeixement del dret a la comunicació augmentativa i alternativa en l’àmbit jurídic»

Totes les persones que manifesten problemes per a comunicar-se i interactuar en els diversos contexts socials haurien de comptar al seu abast amb les diferents ferramentes que es poden agrupar sota la denominació de comunicació augmentativa i alternativa (CAA). Aquest sistema comunicatiu pot consistir en gestos, imatges o continguts escrits que, combinats o per separat, són productes de suport per a la comunicació.

Segons les dades que Ángeles Blanco, jurista experta en dret de la discapacitat, delegada de Drets Humans i Coordinadora d'Incidència en Confederació ASPACE, va exposar en l’article publicat el març proppassat en El Salto,  el 98% de persones amb paràlisi cerebral té disàrtria, alteració en l'articulació de les paraules. Aquesta circumstància fa difícil la seua inclusió social perquè la gent que no forma part del seu cercle personal, de manera habitual, no les entén. En aquest context, les persones amb paràlisi cerebral usen productes de suport a la comunicació en un sentit augmentatiu; és a dir, comuniquen oralment i es recolzen en gestos, imatges o paraules escrites per a facilitar la interacció social. Així mateix, el 25% de les persones amb paràlisi cerebral no té comunicació oral. En aquests casos els productes de suport constitueixen el mitjà o format de comunicació en un sentit alternatiu.

«La falta de reconeixement processal de la comunicació augmentativa i alternativa, un esperó per a la violència contra les dones amb paràlisi cerebral» és el títol de l’article d’Ángeles Blanco, en el qual fa evident l’escàs reconeixement jurídic que te la CAA. En l’actualitat només s’ha introduït de manera específica en l’article 23 de la Llei General de drets de les persones amb discapacitat, situant-la al mateix nivell que la llengua de signes. No obstant això, la CAA no s’ha inclòs en posteriors normatives. No tan sols no consta en les lleis substantives, sinó que tampoc te presència en les lleis processals. És a dir, que les persones amb paràlisi cerebral no poden exercir els seus drets en seu judicial. La qual cosa significa que no es poden defensar perquè la seua comunicació, tan vàlida i professionalitzada com qualsevol altra, no compta amb suport jurídic.

I aquesta és la raó del plantejament del títol de l’article de Blanco. El servei d'Assessoria Jurídica de Confederació ASPACE, en a penes dos anys, ha assistit al sobreseïment de tres situacions de violència sexual denunciades per dones amb paràlisi cerebral. Una de violència continuada durant dos anys i les altres dues eren de situacions de violència sexual múltiple. Això fa evident que els casos més greus de violència sexual contra les dones amb paràlisi cerebral queden impunes a la justícia per manca d'ajustos procedimentals. Potser els agressors són conscients d’aquesta impunitat i els fa pensar que poden seguir agredint dones en situació de pluridiscapacitat i dependència sense preocupar-se’n de cap possible responsabilitat criminal?

Com que no es contempla de manera expressa la CAA, la sol·licitud del seu ús s’enquadra procedimentalment dins del concepte jurídic indeterminat d’«ajust raonable», que, per la seua pròpia naturalesa legal, porta a interpretació i a inseguretat jurídica en la seua aplicació pràctica. En la majoria dels casos la compareixença de la víctima es denega, amb el conseqüent greuge probatori que això significa en uns fets delictius en què, per la seua naturalesa, és molt improbable la testificació de tercera persona. La declaració de la víctima és l’única prova de càrrec.

Recordem que l’article 2 apartat m), de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seua inclusió social, diu que els ajustos raonables «són les modificacions i adaptacions necessàries i adequades de l'ambient físic, social i actitudinal a les necessitats específiques de les persones amb discapacitat que no imposen una càrrega desproporcionada o indeguda, quan es requerisquen en un cas particular de manera eficaç i pràctica, per a facilitar l'accessibilitat i la participació i per a garantir a les persones amb discapacitat el gaudi o exercici, en igualtat de condicions amb les altres, de tots els drets».

Com escriu Blanco per a finalitzar el seu article, «aquesta indefensió provocada per la impossibilitat d'exercici material de drets no fa més que defugir encara més l'avantdita situació de vulnerabilitat social, en un cercle viciós, on els agressors són impunes davant la Llei i les dones amb paràlisi cerebral són les víctimes invisibles d'una societat i una Administració de Justícia encara capacitista».

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXXII 31/5/2022)