AMB CAMES QUE RODEN (74)

El proppassat 25 de setembre va estar investida doctora per la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló de la Plana, Marta Senent Ramos, col·laboradora del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. En si ja seria una bona nova que una altra dona assolisca el grau de doctora, però en el cas de Marta encara és més destacable perquè a més, segons la informació que ens han facilitat des del Programa d'Atenció a la Diversitat de la Unitat de Suport Educatiu de l’UJI, és la primera persona amb discapacitat en aconseguir-ho en l’UJI.

Marta manifesta una Paràlisi Cerebral Infantil (PCI) des de ben petita que no li ha impedit desenvolupar plenament la seua vida tant en l’àmbit acadèmic com en el personal. Mai no ha anat a un col·legi d’educació especial i sempre ha cursat els seus estudis en centres docents públics. Amb constància i treball va anar completant etapes acadèmiques fins assolir la llicenciatura en Humanitats en 2006  també a l’UJI. D’aleshores ençà, mentre anava concebent com seria la seua tesi doctoral i -més tard- durant la seua elaboració, ha dut a termini moltes activitats. Entre aquestes va escriure un llibre (Arte y discapacidad, otra visión del arte) que va publicar l’editorial ACEN, fundada per ella i de la qual n’és gerent, que es dedica a editar obres d’autores i autors novells.

Per fi, en 2015 va arribar a la recta final del llarg procés que comporta la redacció d’una tesi i el dia 12 de juny va ser la data fixada per a la seua lectura, amb la qual va obtenir la qualificació d'excel·lent cum laude per part del Tribunal. El títol de la tesi doctoral és «La diversidad funcional en el cine español», i en aquesta es reflecteix com ha retratat el cinema fet a Espanya, durant el període que va de 1896 a 2010, les persones amb discapacitat. Una anàlisi basada en el visionat de 175 pel·lícules en les quals, amb més o menys protagonisme, apareixen personatges que manifesten algun tipus de discapacitat. La consulta virtual d'aquest treball encara no està disponible però si que es pot llegir si se sol·licita a la biblioteca de la Universitat Jaume I Castelló.  

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LIV. 26/10/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (73)

Gaudir d’un partit de futbol, bàsquet, tennis, o d’un míting d’atletisme, en una instal·lació esportiva; assistir a una representació teatral o la projecció d’una pel·lícula en una sala ex professo; o concórrer a qualsevol esdeveniment cultural com conferències, cursos, congressos, etc., són accions que per a una persona amb una discapacitat que li cause una situació de dependència, i que faça necessària l’assistència personal per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, no són tan senzilles com per a la resta de ciutadania. I no ens referim només a les barreres urbanístiques i arquitectòniques que puguen haver per accedir-hi –fins i tot lliurar l’entrada o passar-lo per la validadora poden resultar accions impossibles per a moltes persones-, sinó a les inconveniències derivades de les necessitats fisiològiques (menjar, beure, anar al lavabo...) que augmenten a mesura que l’espectacle o acte al que s’assisteix té més durada.

En l’article 30, apartat 1, de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat es diu que «els estats part han de reconèixer el dret de les persones amb discapacitat a participar, en igualtat de condicions amb les altres, en la vida cultural». I entre les mesures pertinents que s’haurien d’adoptar per a assegurar aquesta participació figuren les del paràgraf c) del mateix apartat 1, que indica que «tinguen accés a llocs on s'ofereixen representacions o serveis culturals com ara teatres, museus, cinemes, biblioteques i serveis turístics i, tant com siga possible, a monuments i llocs d'importància cultural nacional»; i la del paràgraf c) de l’apartat 5, que assenyala que s’ha de «garantir que les persones amb discapacitat tinguen accés a instal·lacions esportives, recreatives i turístiques». Tots dos enunciats fan referència a les persones amb discapacitat com a usuàries, i és en aquest aspecte, el d’espectadores, en què centrarem la nostra reflexió en aquesta ocasió. En cap dels apartats, ni en cap dels paràgrafs de l’esmentat article 30 es fa referència a les necessitats d’assistència personal que tindran les persones amb una diversitat funcional que cause una situació de dependència per a participar en activitats culturals i d’oci. Si, es pot entendre que hi ha altres articles on es parla de l’assistència personal, però pensem que en aquest article s’hauria d’haver inclòs alguna referència a les mesures que els estats part haurien d’implementar perquè tant des de les administracions com des de les entitats públiques i privades es tingueren en compte aquestes necessitats en aquests àmbits.

Una mesura que hauria d’estar establerta i regulada per una normativa legal, i no dependre de la voluntat de qui intervé, seria l’obligació per a totes les entitats, tant les dependents de les diverses administracions públiques com aquelles empreses privades que gestionen sales, teatres, instal·lacions esportives o culturals, etc., o, en el seu cas, que organitzen aquesta mena d’esdeveniments, de proporcionar abonaments, entrades, inscripcions, etc., gratuïtes a qui acompanye a una persona amb diversitat funcional a una representació de teatre, cinema, concerts, recintes esportius i altres espais culturals o d’esbargiment. La mesura podria concretar-se per a les persones amb una discapacitat certificada en més d’un 65% i aquelles entitats privades que hagueren d’aplicar-la haurien de rebre algun tipus de contrapartida ja fóra en exempció d’impostos, etc. O que directament les administracions públiques es feren càrrec de subvencionar o proporcionar l'entrada gratuïta de l'acompanyant.

Aquesta disposició serviria per a promoure la igualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional a l’hora de dur a terme aquest tipus d’activitats a l’estalviar la despesa doble que les hi representa haver de pagar dues vegades: una per elles mateixes i una altra per l’acompanyant que els proporciona assistència personal.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LII. 28/09/2015)

COMUNICAT DE CESAR GIMENO I NEBOT SOBRE ACORD AJUNT. DE CASTELLO I COCEMFE CS PER A FACILITAR ENTRADES GRATUITES A PERSONES AMB DISCAPACITAT

Davant la notícia de l’acord a què han arribat l’Ajuntament de Castelló i COCEMFE Castelló per a facilitar l’assistència de persones amb discapacitat a l’Estadi Castàlia facilitant-los entrades gratuïtes, vull puntualitzar la meua posició personal i aclarir alguns malentesos:

1. Agrair al sr. Enric Porcar, regidor d’Esports, i al sr. Carlos Laguna, president de COCEMFE Castelló, la seua bona voluntat per arribar a un acord. Segons m’ha informat el sr. Laguna, tot i que encara no hi ha un acord concret, l’Ajuntament cedirà unes 20 entrades gratuïtes, de les que li corresponen com a propietari de l’Estadi Castàlia, en tots els partits que se celebren en aquestes instal·lacions, i que COCEMFE Castelló s’encarregarà de repartir en funció de la demanda i de la manera més objectiva possible.

2. Manifestar que aquesta mesura pot beneficiar a moltes persones amb discapacitat que desitgen assistir, de manera més o menys esporàdica, a partits de futbol.

3. Aclarir que aquest acord a mi personalment, ara mateix, no em beneficia en res. Jo i la persona que m’acompanye, durant tota la temporada regular 2015/16, continuarem accedint a l’Estadi Castàlia amb els dos abonaments que vaig adquirir abans de començar la temporada.

4.  Assenyalar que en casos com el meu, que som fidels seguidors del CD Castelló i volem conservar el nostre carnet d’abonats –això si, amb preus ajustats a les nostres capacitats econòmiques i, naturalment, amb entrada gratuïta per a l'acompanyant- aquest acord no ens reporta cap benefici. Perquè en els nostres casos és el Club, com a entitat, qui ha d’implementar mesures que promoguen la igualtat d’oportunitats de les persones abonades que tenen més dificultats. L'Ajuntament, en aquests casos, només hauria de col·laborar aportant l'entrada gratuïta de l'acompanyant.

5. Esperar que la Junta Directiva del CD Castelló es replantejarà prompte la seua política social i tindrà en compte l’aplicació de mesures per a millorar les condicions dels abonaments i compra d’entrades per part de les persones amb discapacitat, sobretot de les que manifesten una discapacitat certificada en més d’un 65%.

Castelló de la Plana, 12 de setembre de 2015.

COMUNICAT DE CÈSAR GIMENO NEBOT

Davant del rebombori que ha causat la publicació de la meua carta al periòdic Mediterráneo el proppassat diumenge 23 d’agost, sobre les condicions dels abonaments del CD Castelló per a les persones amb discapacitat corresponents a la temporada 2015/16, abans que res vull fer públic el meu agraïment per l’afecte i la solidaritat que m’han manifestat tantes persones a través de les xarxes socials. Així mateix, vista la quantitat de comentaris i d’opinions que s’estan publicant sobre la qüestió i per tal de deixar ben clara quina és la meua posició i què és el que jo revindique, he redactat el present comunicat:

1. Recordar a tota l’afició que sent els colors blanc-i-negre que per més importants que siguen les diferències que ens separen a l’hora de plantejar quin ha de ser el futur del nostre estimat CD Castelló i per més que ens desagrade la manera d’actuar de l’actual Junta Directiva, mai no hem d’oblidar l’educació i el respecte cap a les persones. Insultar degrada tant a qui rep l’insult com a qui el llança. És una forma de violència. I cap tipus de violència ha d’estar present ni fora ni dins de l’estadi Castàlia. Mai no s’ha de deixar de banda el diàleg perquè parlant s’ha d’entendre la gent.

2. L’objectiu de la meua carta mai no ha estat fer una revindicació particular per a què em tornen els diners, per sort, a dia d’avui, tot i que tinga un pressupost ajustat, encara puc permetre’m aquesta despesa. La meua pretensió era i és demanar que a l’hora d’abonar-se al CD Castelló es tinguen en compte les circumstàncies especials de les persones amb discapacitat, sobretot quan aquesta causa una situació de dependència que fa necessària l’assistència personal per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària. Les meues revindicacions naixen des de l’exigència de dignitat i la necessitat de fer real i efectiva la igualtat d’oportunitats per a les persones amb discapacitat.

3. Els preus tant dels abonaments com de les entrades que adquirisquen persones amb discapacitat s’han d’ajustar a les condicions econòmiques d’aquestes, que, en general, tenen ingressos baixos. Fins i tot s’hauria de plantejar la gratuïtat total en els casos en què perceben uns ingressos inferiors al salari mínim interprofessional. A més l’entitat, a l’hora de fixar els preus per a aquest col·lectiu. mai no s’ha d’oblidar que les persones amb discapacitat usuàries de cadires de rodes només tenim accés a una zona concreta de l’estadi, fet que impossibilita anar a localitats més econòmiques.

4. La gratuïtat de l’entrada de qui acompanye a una persona amb una discapacitat que li cause una situació de dependència és una mesura fonamental per a fer possible la igualtat d’oportunitats. Perquè per a aquests abonats i abonades és bàsic comptar amb l’acompanyament d’algú que li preste ajuda per a anar al lavabo, beure o menjar. L’acompanyant igual pot ser un/a familiar, una amistat o la persona que tinga contractada com a assistent personal. Per aquesta raó també és tot un despropòsit fer un carnet d’abonat personalitzat per a l’acompanyant -i encara més si se li fa pagar!- perquè sempre no serà la mateixa persona qui l’acompanye.

5. Amb una xicoteta part de les invitacions que es reparteixen des de l’Ajuntament de Castelló, a associacions i organitzacions sense ànim de lucre, podria cobrir-se la demanda d’entrades gratuïtes per a les persones acompanyants. D’aquesta manera se li estalviaria al Club que haguera de crear més localitats gratis.

Per a tancar aquest comunicat vull recordar-li al president i a la Junta Directiva que el CD Castelló, per a totes les aficionades i aficionats que l’estimem és molt més que un equip de futbol, és un sentiment! Per això hi ha de recuperar la tradició d’entitat solidària amb les persones amb discapacitat que sempre ha tingut i ser un exemple en aquest àmbit.

Sé que diumenge bona part de l’afició manifestarà el seu desacord amb la política de preus i la manca de sensibilitat d’aquesta Junta Directiva, i estaran en tot el seu dret de fer ús de la llibertat d’expressió, però torne a recordar que mai no hem de deixar de banda l’educació i el respecte a les persones.

Diumenge a l’estadi Castàlia a cridar pam, pam, orellut!!!!!!!!!!

                                                                               Cèsar Gimeno i Nebot

                                                                               Abonat núm. 2218

Castelló de la Plana, 28 d’agost de 2015