MANIFEST del

GRUP d’INVESTIGACIÓ, ANÀLISI i TREBALL -GIAT-

sobre DISCAPACITAT de la FUNDACIÓ ISONOMIA

3 de desembre de 2009

Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat

Per tercer any consecutiu, amb motiu del 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, vam celebrar la Marxa no competitiva per la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional. “Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals”, acte organitzat per l'Associació Diversitat Funcional Universitària (ADFU), amb el suport del Grup d'Investigació, Anàlisi i Treball –GIAT- sobre Discapacitat de la Fundació Isonomía para la Igualtat d'Oportunitats, de la Universitat Jaume I de Castelló.

Un esdeveniment que és molt més que una simple celebració lúdica, doncs amb ell reivindiquem la urgent implementació de la igualtat efectiva, d'oportunitats i de tracte, i d'aquesta manera poder exercir els nostres drets i deures com ciutadanes i ciutadans. Pretenem, també, que servisca de crida d'atenció al conjunt de la societat, però, molt especialment, a les dones i homes que ocupen càrrecs públics i tenen l'honor i la responsabilitat ineludible de ser qui, bé com a govern o des de l'oposició, han de treballar pel compliment de la legislació vigent i pel seu millorament.

La Llei d'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència és una de les lleis que, suposadament, haurien de millorar les nostres vides. Ha passat un altre any i, com era desgraciadament previsible, aquesta llei segueix sense implementar-se adequadament, continuant la nostra Comunitat Autònoma com exemple de mala gestió i deficient desenvolupament de la mateixa. Les darreres dades indiquen que, a la Comunitat Valenciana, quatre de cada deu persones reconegudes com beneficiàries per la Llei, estan pendents que se'ls establisca els serveis que els corresponen.

D’altra banda, es detecta una tendència del Govern Valencià cap a la promoció de les places en residències, l'opció menys desitjada, en detriment de la resta de recursos i serveis previstos en l’esmentada Llei i que afavoreixen la permanència en el propi domicili. Actitud aquesta del tot oposada a allò que afirma l'article 19 de la Convenció Internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat, que garanteix el dret a viure de forma independent i a la inclusió en la comunitat, indicant que les persones amb diversitat funcional tinguen l'oportunitat de triar el seu lloc de residència i on i amb qui viure, en igualtat de condicions amb les altres, i no es vegen obligades a viure conformement a un sistema de vida específic. ¿Potser la Generalitat Valenciana fa prevaler els interessos econòmics de certs cercles davant els drets de les persones beneficiàries?

Tant ADFU com la Fundació Isonomía fan seus els principis impulsats des del model social de la discapacitat i des del Moviment de vida independent; principis que inspiren els continguts de la Convenció Internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat, en la qual es reconeix que la discapacitat és un concepte que evoluciona, i que resulta, més que de la pròpia deficiència orgànica, de la interacció entre les persones amb deficiències i les barreres degudes a l'actitud i a l'entorn que eviten la seua participació plena i efectiva en la societat. Per tant, volem, podem i hem de construir i treballar per una societat activa, productiva i constructiva en la qual totes les dones i tots els homes gaudim de la mateixa igualtat de condicions a l'hora de desenvolupar els nostres projectes vitals; projectes per a la realització dels quals és imprescindible que l'accessibilitat universal siga una realitat.

El món està en crisi i, potser, sempre ho estarà. Però parlar de crisi ara mateix és referir-se al crac econòmic que ens està afectant. No obstant això, per a alguns col·lectius, la crisi és permanent, i ens perjudica més que a uns altres. Les persones amb diversitat funcional estem ficades en aquest paquet. Un exemple és l'atur que no cessa de créixer i que per a les persones amb algun tipus de deficiència s'aguditza encara més. A la província de Castelló el 70% de les 25.000 persones amb diversitat funcional en edat laboral estem parades. Sí, parlar d'això ara, quan hi ha tantes famílies a la vora de l'abisme per estar tots els seus integrants en atur, potser sone extravagant; però és que, quan passe aquesta crisi, i l'economia torne a créixer i els llocs de treball es multipliquen altra vegada, les dones i els homes amb diversitat funcional seguirem en atur. Molts empresaris, quan una persona en cadira de rodes, amb crosses, amb un bastó blanc, o que saluda sense paraules, o algú amb alguna diversitat funcional intel·lectual o mental lleu, entra per la porta per a demanar treball, solament veuen la cadira de rodes, les crosses, el bastó blanc, el silenci o els trets d'aqueixa persona, i no es molesten a esbrinar les capacitats que pot tenir.

El concepte que té la societat sobre les persones amb diversitat funcional ha de començar a canviar. Començant per les pròpies persones implicades i seguint per la família, tutors i tutores, amistats, mitjans de comunicació, personal polític i administratiu, etc. Tots i totes tenim capacitat de fer moltes coses, però cadascuna al seu ritme i amb els productes de suport i adaptacions que siguen necessàries. Així, la resta de ciutadanes i ciutadans que integren la societat prendran consciència que, si elles no ens posen barreres físiques i socials, nosaltres no serem persones discapacitades.

I recordeu:

"Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals"

AMB CAMES QUE RODEN (30)

Un any més ADFU (Associació de Diversitat Funcional Universitària), amb el suport de la Fundació Isonomia, organitza la MARXA NO COMPETITIVA PER LA IGUALTAT D'OPORTUNITATS DE LES PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL. “TOTES LES PERSONES SOM DIFERENTS. TOTES LES PERSONES SOM IGUALS”, que enguany arriba a la tercera edició i que tindrà lloc a la ciutat de Castelló de la Plana el diumenge 29 de novembre de 2009.

Amb aquest acte, en primer lloc, es pretén continuar conscienciant la societat i les autoritats que la diversitat funcional no és inherent a les persones que la manifestem sinó a la manca de la igualtat d’oportunitats i de tracte, dret que ens segueixen negant a pesar d’haver-hi una legislació que el recolza. També volem denunciar el retard en el compliment de la Llei d'autonomia personal (Llei 39/2006), el fi de la qual és promocionar l’autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència, fet que ens proporcionaria més qualitat de vida i independència.

Les inscripcions a la Marxa podran realitzar-se mitjançant el telèfon, trucant al 964 729 145 (dilluns, dimecres i divendres, en horari de 10.30 a 13 h, fins al 13 de novembre), i per correu electrònic escrivint a marchagiat@gmail.com (indicant-hi nom i cognoms, fins al 20 de novembre).

El lliurament dels dorsals es farà a la plaça Major a partir de les 11:00 h, i el recorregut de la Marxa s’iniciarà a les 12:30 h. Tot seguit se farà la lectura del manifest de la Marxa a la placeta del monument a Ribalta, i es rematarà la jornada amb un dinar de pa i porta a La Pèrgola on hi haurà actuacions musicals.

Un any mes es necessari el vostre recolzament per a caminar cap a la igualtat d’oportunitats i de tracte, així que us esperem a totes i tots!!!!!!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 100 de VOX UJI. Novembre 2009)

AMB CAMES QUE RODEN (29)

El model social de la discapacitat evidència que les limitacions inherents a la discapacitat estan en l’entorn construït i en l’entorn social, que imposa estereotips i limitacions a la participació, i justifica a més que les activitats no es plantegen a nivell individual sinó en el de la pròpia societat. Vegem dos exemples quotidians.

Les persones amb diversitat funcional, com la resta de ciutadania, tenim dret a la salut i a l’assistència mèdica i procurem fer-nos revisions mèdiques periòdicament per mantenir-nos en bon estat. Però en aquesta qüestió també patim discriminació perquè els serveis sociosanitaris no tenen el material ni l'equipament adequat per a realitzar certes exploracions i proves a les persones amb mobilitat reduïda amb la deguda dignitat i comoditat, sobretot a les dones en aquestes circumstàncies.

Aquestes barreres, que són físiques i socials com el llenguatge i el tracte infantil que s’usa, en massa ocasions, a l’hora d’adreçar-se a nosaltres, o que la/el professional s’adrece a la persona que ens acompanya en lloc de parlar-nos directament, són actes discriminatoris que impedeixen –una vegada més!- la igualtat d’oportunitats i de tracte.

D'altra banda ens agrada tenir un bon aspecte físic, perquè la pròpia imatge ens importa com a la resta de les persones tot i que, segons els estereotips socials establerts per a nosaltres, ens deixen al marge en aquest tema. I això resulta evident a l’hora de visitar els establiments dedicats a la cura del cos (perruqueries, etc.) als quals no hi podem anar sense acompanyant, ens cal ajuda, per exemple, per fer la transferència de la cadira de rodes al seient que va unit al rentacaps formant una sola una peça; o per accedir a les lliteres no regulables de l’esteticista.

Per tant, la igualtat efectiva ha d’abastar tots i cadascun del àmbits de les nostres vides, i la societat/vosaltres jugueu un paper fonamental per a aconseguir-ho.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 98 de VOX UJI. Setembre 2009)

Derecho a la sexualidad, pese a la discapacidad

Si el derecho a la sexualidad de los discapacitados existe, sus deseos siguen envueltos en muchos tabús y prejuicios. La formación de 10 asistentes sexuales en la Suiza francófona ha puesto los reflectores sobre un mundo oculto de necesidades negadas y búsqueda de afecto.

Son enfermeras, masajistas, terapeutas o artistas. Tienen entre 35 y 55 años de edad y adquirieron una formación para responder a las necesidades sexuales de personas con alguna discapacidad. Una tarea nada fácil porque la sensualidad de estas personas es un aspecto vedado por la sociedad.

Hablar del cuerpo, de la intimidad, del sexo, no siempre es fácil. Y lo es aún menos si se considera de modo "distinto". Sin embargo, "la sexualidad de los discapacitados es un derecho que es respetado y salvaguardado con extrema ternura", indica Aiha Zemp, psicoterapeuta y responsable del Centro Incapacidad & Sexualidad de Basilea, la primera asociación en haber introducido en Suiza una formación para asistentes eróticos.

"Todo lo relativo a la sexualidad es extremadamente subjetivo. Es un impulso natural, como comer o beber, y no sólo en el caso de las personas con capacidades normales", explica Zemp. "Las personas con discapacidad son considerados como seres asexuales, pero en realidad tienen las mismas necesidades de los otros y los mismos derechos de realizar sus sueños y fantasías".

Doble tabú: sexualidad e incapacidad

Para responder a las inquietudes de sus pacientes, la asociación Sexualidad y Discapacidad Pluriels (SEHP), en la región de habla francesa, entregó los primeros diez diplomas de asistentes sexuales en junio pasado. Se trata de seis hombres y cuatro mujeres que refuerzan al grupo de unos 20 operadores en la parte germanófona de Suiza.

El proyecto se remonta a 2002, cuando la sección zuriquesa de Pro Infirmis –dedicada justamente a las personas con discapacidad- elaboró un programa educativo en este campo. Pero la noticia atrajo un interés mediático inesperado y provocó que numerosos donantes retiraran su apoyo a la organización por calificar el concepto como una "forma latente de prostitución".

En pocos meses, Pro Infirmis perdió unos 400.000 francos y decidió así retroceder en sus planes. Fue entonces que entró al juego la organización de Basilea, en 2004, formando a la primera tanda de asistentes sexuales, bajo iniciativa de su presidenta Aiha Zemp, ella misma afectada por una disfunción. A un lustro del inicio de esta experiencia, el balance es positivo, aunque no han desaparecido del todo las críticas.

Combatido en países de mayoría católica, como Italia, este tipo de apoyo no es sólo una prerrogativa suiza, sino se encuentra también en Holanda, Alemania y Dinamarca. A partir de la década de los años 80, en los Estados Unidos y en el norte de Europa se forman personas para la asistencia sexual. Prestaciones que en algunos países escandinavos paga el seguro de enfermedad.

Del despertar sexual al placer infinito

Suiza aún no ve del todo esta labor como una necesidad. Pero ¿qué es exactamente el acompañamiento sexual? "No existe un catálogo de prestaciones", responde Catherine Agthe Diserens, presidenta del centro de atención para discapacitados en la parte francófona de Suiza.

"La situación es evaluada de modo individual". Cuando la comunicación con el mundo exterior se limita a algunos gestos y palabras, la ayuda de la familia y de los educadores se vuelve fundamental.

Masajes eróticos, caricias, desnudo o masturbación, el abanico de propuestas es amplio y responde a la necesidad de una intimidad frecuentemente negada o estigmatizada.

Los asistentes 'ofrecen' con empatía y respeto un poco de relajación, con el pago de una tarifa que puede ir de los 150 a los 200 francos por hora", continúa Catherine Agthe Diserens.

A veces se trata simplemente de descubrir el placer o de encontrar una función perdida a causa de un accidente, mientras que en otras ocasiones se trata de contactos orales o penetración.

"Esta ayuda no es la solución al problema en sí mismo", precisa Zemp. "Pero es una posibilidad de colmar un deseo cuya existencia se negaba hasta hace poco".

Labor centrada en el respeto

A diferencia de la prostitución común, este acompañamiento sexual requiere un aprendizaje complejo centrado en el respeto del otro, la ética, la escucha.

"Los asistentes sexuales deben ser personas equilibradas, que tienen clara su propia sexualidad y su actitud ante las personas con discapacidad.

Además, deben practicar otra profesión que los ocupe al menos el 50% de la semana laboral de 40 horas en Suiza e informar a su pareja, en caso de tenerla, de esta actividad", advierte Diserens.

Para Aiha Zemp, los asistentes sexuales alzan un velo a un mundo oculto de necesidades negadas y de una gran búsqueda de afecto.

Stefania Summermatter, swissinfo.ch
(Traducido por Patricia Islas Züttel)

(Publicat en swissinfo.ch l'11 d'agost de 2009)