AMB CAMES QUE RODEN (133)

«Projecte d’Oficina de Vida Independent a Castelló»

La Cooperativa Transversal es va presentar a la convocatòria de subvencions a Projectes d’Innovació Social de l’Ajuntament de Castelló de la Plana amb el projecte de creació d’una Oficina de Vida Independent (OVI) a aquesta ciutat. Aconseguit el finançament necessari, el paper de la Cooperativa Transversal serà el d’acompanyant, de facilitadora, en les tasques del procés de desenvolupament de l’OVI juntament amb activistes del moviment de vida independent. Això comunica Sergi Salvador Peris, membre de l’esmentada cooperativa, en la xarrada organitzada pel Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló, sota el títol «Projecte d’Oficina de Vida Independent a Castelló», per a obrir les seues activitats del 2021 que, com ja s’hi va fer amb les anteriors l’any proppassat, s’ha enregistrat en vídeo al no ser possible la presència de públic per les circumstàncies derivades de la pandèmia de la COVID -19.

Per la seua part, Soledad Arnau Ripollés, que va ser cofundadora i coordinadora de l’OVI de Madrid, explica, entre moltes altres coses, que les OVI són espais d’empoderament de les persones amb diversitat funcional vinculats als valors del moviment de vida independent, nascut als Estats Units (en concret, a la Universitat de Berkeley, Califòrnia) a les acaballes de la dècada dels 60 i principis dels 70 del segle proppassat. La filosofia d’aquest moviment diu que les persones amb diversitat funcional han d’estar incloses en la seua comunitat, tenir el dret a viure on vulguen per a romandre en els seus entorns i, així, poder conviure i participar amb la resta de ciutadania. Un dret que ha quedat reflectit en la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per Nacions Unides el 2006, per a exercir el qual és imprescindible que les persones que no poden dur a terme les activitats de la vida diària sense ajuda comptem amb el suport d’assistència personal. I tot just aquest és un dels principals objectius d’una OVI: promoure i ajudar a gestionar el recurs de l’assistència personal. És fonamental que les persones usuàries tinguen unes mínimes nocions de tot el que implica contractar una assistenta o assistent personal i poder fer-ho, així, de manera directa, sense haver de recórrer a empreses, perquè això possibilita poder elegir qui li prestarà l’assistència personal.

Segons informa Benito Pérez Agüera, membre de la Plataforma Castelló Vida Independent i coordinador l’OVI de Castelló, que serà la primera que s’instaure a la Comunitat Valenciana, aquesta ha de ser un espai reivindicatiu i d’empoderament; un espai de formació entre iguals, de formació entre persones amb diversitat funcional usuàries d’assistència personal i, també, per a aquelles persones que vulguen treballar en assistència personal.

D’altra banda, la Direcció General d’Atenció Primària i Autonomia Personal de la Generalitat Valenciana va publicar, a començaments del 2020, una instrucció per la qual es regulen les condicions i les prestacions de l’assistència personal. Una normativa a la qual des de la Plataforma Castelló Vida Independent, com assenyala Pérez Agüera, s’hi veuen moltes deficiències, però que pot servir per a començar a treballar en el seu desenvolupament. Així, comenta, que des de setembre estan mantenint reunions amb entitats, associacions de persones amb diversitat funcional i personal polític. També hi han fet xarrades a centres educatius en els quals s’imparteix formació relacionada amb la requerida en l’esmentada instrucció per a poder exercir d’assistent o assistenta personal. L’objectiu principal d’aquestes accions és promoure el coneixement de la filosofia de vida independent per totes les parts que poden intervenir en la prestació i gestió d’aquest recurs. Perquè mai no s’ha d’oblidar que l’assistència personal perd tot el sentit si no s’apliquen els principis de la filosofia de vida independent; sobretot el que diu que la persona amb diversitat funcional és qui ha de prendre totes i cadascuna de les decisions que afecten la seua vida.

El vídeo «Projecte d’Oficina de Vida Independent a Castelló» estarà disponible a partir del dia 26 de gener, tant al Facebook del grup com a la seua pàgina web (I seminario 26/01), així com també al YouTube del grup. En la web ovicastello.org podeu trobar tota la informació relacionada amb el projecte i les dades per contactar-hi.

Us recomanem que escolteu les aportacions de les tres persones participants en la xarrada perquè us assegurem que us resultarà molt interessant. Cada OVI que s’hi crea és una passa endavant perquè siga real i efectiva la igualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional; a més de ser el millor mitjà perquè es complisca l’article 19 de la Convenció, en el qual es reconeix l’assistència personal com un dels recursos a què hi han de tenir accés.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLVII 26/1/2021)

AMB CAMES QUE RODEN (132)

 

 MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2020

L’any 2020 passarà a la història com una fita que marcarà un abans i un després en l’avenir de l’espècie humana i, conseqüentment, del planeta Terra. La crisi sanitària i social del coronavirus ha trasbalsat les nostres vides, canviant-nos totes les rutines i obrint un temps d’incertesa que, a hores d’ara, no tenim la capacitat de pronosticar com es resoldrà. El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, a banda d’una data commemorativa, sempre és una jornada propícia per a recordar les reivindicacions referents als drets, i també deures, de les dones i homes amb diversitat funcional que s’incompleixen cada dia. Enguany, a pesar de les circumstàncies tan especials que estem vivint, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia no hem de deixar d’exigir el compliment dels drets humans i de cadascun dels articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que està a punt de complir catorze anys.

La salut mental va protagonitzar l’única sessió presencial d’aquest grup de treball que s’ha pogut realitzar durant 2020, abans de declarar-se la pandèmia de la COVID-19. Segons l’Estratègia en Salut Mental del Sistema Nacional de Salut, les malalties mentals afecten -o afectaran en algun moment de les seues vides- un 15% de la població a l’Estat espanyol. Això representa uns 9 milions de persones i la tendència és que augmente la incidència d’aquestes malalties per l’estil de vida preponderant en les societats actuals. Aquests ciutadans i ciutadanes segueixen sofrint discriminació a causa de l’estigmatització de les seues patologies. D’altra banda, la ràtio d’especialistes en psicologia en la sanitat pública a Espanya era, l’any 2018, de 6 per cada 100.000 habitants, tres vegades menys que la mitjana europea, que era de 18. En situacions com les viscudes durant el confinament per la crisi de la COVID-19, i les seues seqüeles, s’ha evidenciat la necessitat d’aquest tipus d’atenció tant en la població en general com en persones que ja manifestaven alguna patologia mental, fet pel qual és urgent corregir aquesta mancança d’atenció psicològica, pública i gratuïta.

L’impacte de la crisi sanitària i social de la COVID-19 en les persones amb diversitat funcional, recopilant vivències en primera persona de dones i homes que manifesten diferents discapacitats, així com de professionals que treballen en aquest àmbit, va ser el tema tractat en una de les tres sessions de treball del grup que han tingut format virtual per la normativa derivada de la crisi sanitària. Els seus testimonis palesen que, tot i que la pandèmia ha colpejat -i, per desgràcia, segueix fent-ho- la majoria de la ciutadania, com sol passar-hi en totes les circumstàncies d’emergència els col·lectius més vulnerables, entre els quals estem les persones amb diversitat funcional, sempre són els més afectats.

El confinament va fer evident la importància de poder residir al propi domicili. El model d’«institucionalització», pel qual segueixen apostant des de les administracions, ha mostrat una vegada més els seus defectes i que no és l’adequat per atendre les persones, sinó que s’assembla més a un lloc on emmagatzemar-les. Moltes persones no hagueren sigut víctimes mortals de la pandèmia en les residències si s’hagueren pogut confinar a les seues cases, amb el pertinent servei d’assistència personal. I perquè això fora possible caldria que s’ acomplira l’apartat a) de l’article 19 de la Convenció, que diu que les persones amb discapacitat haurien de tenir l'oportunitat de triar el seu lloc de residència i on i amb qui viure, en igualtat de condicions amb les altres, i no veure’s obligades a viure d'acord amb un sistema de vida específic; per a la qual cosa han de tenir accés a una varietat de recursos, entre aquests el d’assistència personal, tal com s’indica en l’apartat b) del mateix article.

Els drets al final de la vida també han sigut protagonistes d’una altra de les sessions de treball del grup, en forma de xarrada virtual, tot just enguany què el projecte de llei per a legalitzar el dret a l’eutanàsia va superant els successius tràmits parlamentaris per a la seua aprovació. El dret a decidir quan i com morir, sobretot en els casos de persones amb malalties terminals i irreversibles que només desitgen deixar de sofrir, ha de ser un dret regulat i garantit.  Recordant les paraules de la periodista Montserrat Domínguez, «si l’eutanàsia fora legal no augmentarien les morts, disminuiria el dolor».

Així mateix, també en l’àmbit legislatiu, ens congratulem de la tramitació del Projecte de Llei de reforma del Codi Civil i normativa connexa en matèria de persones amb discapacitat, que conté un seguit de canvis en la regulació de les institucions de guarda i protecció de les persones amb diversitat funcional. Aquesta reforma legal inclou la substitució de la incapacitació judicial de les persones amb discapacitat intel·lectual per un sistema que es basarà en el suport perquè es respecte la voluntat d'aquestes persones, aplicant-se la incapacitació només en els casos en què siga estrictament imprescindible. Com succeeix amb tota la legislació, s’ha d’esperar que una vegada aprovada s’aplique de manera rigorosa i efectiva i no es quede en simple paper mullat.

La darrera conferencia organitzada pel grup aquest 2020, coincidint en el mes de novembre amb la commemoració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, es va dedicar a les violències masclistes contra les dones amb diversitat funcional, una qüestió que cada any està present en el nostre Manifest perquè no deixa de ser actualitat. És positiu que cada vegada hi haja mes vies obertes, gràcies a les noves tecnologies de la comunicació, perquè les dones amb més dificultats comunicatives puguen denunciar les violències que pateixen. No obstant això, és evident que molts casos de violència sempre quedaran invisibles perquè es produeixen en entorns privats i, tot i ser coneguts per terceres persones, no es denuncien per diversos motius com poden ser pors, complicitats o pura i dura falta de consciència social. Erradicar totes les violències és responsabilitat de tots i totes, i naturalment de les administracions públiques que tenen l’obligació d’implicar-se activament vigilant l’aplicació dels protocols i el bon funcionament dels recursos creats per a combatre i eliminar les violències masclistes.

Com és habitual, tanquem aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia recordant el lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables en tots els àmbits i situacions:

 

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLVI 22/12/2020)

 

AMB CAMES QUE RODEN (131)

«Violències masclistes contra les dones amb diversitat funcional»

Fins a les acaballes del segle xx o principis del xxi el món de la discapacitat desconeixia que podien interessar-li els temes de gènere. Així com des del món dels feminismes es pensava que les persones amb discapacitat, o millor dit, els discapacitats -en masculí plural-, com se’ns qualificava en el millor dels casos, perquè hi havia adjectius molt pitjors, no tenien res a veure amb el seu àmbit teòric i les seues lluites per la igualtat entre homes i dones. I si es parlava de violències masclistes, el pensament de la majoria -ben errat, per cert- era que les dones amb diversitat funcional, en estar relegades dels rols de les «dones normals», també es lliuraven de patir violències.

La Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló, aprofitant que la quarta sessió del seu Grup de Treball sobre Discapacitat tindrà lloc el 24 de novembre, vespra del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, ha organitzat una conferència titulada «Violència masclista contra les dones amb diversitat funcional» a càrrec de Soledad Arnau Ripollés, doctora en filosofia, sexòloga i activista feminista, així com del Moviment de Vida Independent. Soledad Arnau és una de les dones amb diversitat funcional que van treballar -i ho continuen fent- perquè des dels àmbits dels feminismes s’adonaren que aquestes dones, a més de patir discriminació per les seues discapacitats, també són víctimes dels diferents tipus de violències; tant de les masclistes que reben de les seues parelles, les institucionals en residències i altres centres d’atenció, les violències domèstiques per part de l’entorn familiar, etc.

La doctora Arnau durant la seua intervenció fa un repàs de documents i legislació que  defineixen i tracten d’establir mesures per a prevenir i eliminar les violències contra les dones. Alguns d’aquests textos no es circumscriuen a determinar les violències que es produeixen dins de les relacions de parella, sinó també estableixen que hi ha diferents tipus de violències que estan presents en la comunitat, l’àmbit laboral, l’educació,... i que transcendeixen les esterilitzacions forçoses i els avortaments forçats, que afecten majoritàriament les dones amb diversitat funcional. Tant la devaluació sociohistòrica, política i cultural que existeix al voltant de les persones amb discapacitat que, per desgràcia, ha sigut tota una realitat al llarg dels temps, i segueix sent; com que els feminismes clàssics no hagen reconegut les dones amb diversitat funcional com a «dones» fins fa ben poc, generen violència. I tot això configura un escenari molt descoratjador per a les dones afectades perquè no estan enlloc, no se senten representades en res, com si foren als llimbs de la incomprensió i el desconeixement.  

Un altre aspecte que s’hi assenyala com a catastròfic és el fet que s’haja entès a les dones amb diversitat funcional com éssers humans asexuats. Perquè això el que ha provocat és que quedaren apartades de l’educació sexual -ja prou escassa per a la ciutadania en general-, ja que semblava que no era necessària per a aquestes dones ni tampoc per a la resta de persones amb discapacitat. A les dones amb diversitat funcional se les «infantilitza», i d’altra banda són sobreprotegides. La infantilització, la sobreprotecció i el paternalisme són qüestions que allò que aconsegueixen és fer de dones fràgils dones molt vulnerables. Aquesta manera de considerar la sexualitat de les dones amb diversitat funcional ha fet pensar que no són éssers desitjants i, evidentment, que no són desitjables. Atenent-se a aquests supòsits, es manifesta allò de «qui va a voler violar o violentar una dona amb discapacitat si no és desitjable?» Semblava que les violències masclistes només hagueren d’afectar les «desitjables», fet que, com s’ha vist, no és així. I una acció molt important per a erradicar aquestes violències és fer-les visibles, no amagar-les sota la despreocupació i el silenci anònim de la societat. Acabar amb totes les violències és responsabilitat de tots i totes.

Us recomanem que escolteu la conferència de Soledad Arnau perquè el seu discurs, a banda de basar-se en coneixements acadèmics i d’investigació, transmet la seua experiència personal com a dona amb diversitat funcional. El vídeo de la conferència, que serà online seguint les normatives sorgides arran de la crisi sanitària de la COVID-19, estarà disponible a partir del dia 24 de novembre tant al Facebook del grup com a la seua pàgina web (IV seminario 24/11), y també al YouTube del grup.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLV 24/11/2020)

 

AMB CAMES QUE RODEN (130)

«De decrets reials, bretxes salarials i teletreball»

El Govern d’en Pedro Sánchez ha promulgat dos reials decrets relacionats amb la igualtat retributiva entre dones i homes. Tots dos documents, el Reial decret 901/2020, de 13 d'octubre, pel qual es regulen els plans d'igualtat i el seu registre i es modifica el Reial decret 713/2010, de 28 de maig, sobre registre i depòsit de convenis i acords col·lectius de treball i el Reial Decret 902/2020, de 13 d'octubre, d'igualtat retributiva entre dones i homes, se suposa que haurien d’aconseguir eliminar, o si més no reduir, la bretxa salarial vergonyosa que afecta les dones treballadores a l’Estat espanyol que, segons dades disponibles corresponents al 2017, s’aproxima al 22%. Els dos reials decrets esmentats a penes fan referència a les dones i homes amb discapacitat, i només al final del segon paràgraf de l’apartat III del preàmbul del decret 901/2020 s’indiquen, entre les finalitats d’aquesta legislació. «...aconseguir l'ocupació plena i productiva i el treball decent per a totes les dones i els homes, inclosos els joves i les persones amb discapacitat, així com la igualtat de remuneració per treball d'igual valor».

L'Observatori sobre Discapacitat i Mercat de Treball (Odismet), un recurs creat per Inserta Empleo i la Fundació ONCE cofinançat per aquesta i el Fons Social Europeu, va publicar a les acaballes del mes d’abril proppassat el seu cinquè informe en el qual, entre moltes altres dades, s’indica que a l’Estat espanyol només el 25,8% de les persones amb discapacitat en edat laboral té un treball remunerat, enfront del 65,9% de persones sense discapacitat en la mateixa franja d’edat. També és significativa la bretxa salarial mitjana que s’aproxima al 20% segons les dades d'aquesta mateixa font. Una bretxa salarial que, com sempre, és més àmplia en el cas de les dones amb diversitat funcional com deixen ben clar les següents xifres. El salari mitjà que percep un home sense cap discapacitat certificada és de 26.391,8 euros, mentre que els homes amb algun tipus de discapacitat reconeguda és de 21.079,2; i en el cas de les dones, les que no tenen cap discapacitat perceben una mitjana de 20.607,8 euros i les que sí que en tenen només reben 17.730,8.

Aquestes xifres ben segur que han quedat desfasades amb els efectes derivats de la crisi de la COVID-19. El mercat de treball està patint un sacseig intens que, com sol succeir en aquestes circumstàncies, perjudica els sectors de la ciutadania més vulnerables. Tractant de buscar-hi algun aspecte positiu, l’estat d’alarma va fer que moltes empreses hagueren de recórrer al teletreball en les seues distintes modalitats, fet que fins fa poc havia sigut opcional i per a la majoria inimaginable.

No hem de caure en la idealització del teletreball perquè té facetes negatives com que, en certa manera, fomenta «l’esclavatge digital» al difuminar els horaris laborals, un aspecte que en principi és un dels seus avantatges per donar l’opció d’adaptar els horaris a les necessitats de l’empleat o empleada, però que pot tornar-se en la seua contra si no és capaç de delimitar la seua jornada laboral. Així mateix, el teletreball també pot promoure l’aïllament social. Per molta connexió virtual que tinga un subjecte, el contacte físic amb altres persones és primordial per al desenvolupament dels éssers humans. Per a les persones amb diversitat funcional aconseguir un lloc de treball remunerat, a més de ser una oportunitat de millora de la nostra economia, representa una realització personal i un mitjà per a la nostra inclusió social i visibilització, per a la qual cosa és fonamental el treball presencial a la seu de l’empresa, si més no, un determinat nombre d’hores cada setmana. D’altra banda, també comencen a debatre’s factors econòmics, plantejant-se si les empreses hauran d’abonar part de les factures particulars que paguen els seus treballadors i treballadores online per despeses d’energia (electricitat, connexió a Internet...), aparells i moblatge que usen per a fer la seua faena, etc.

No obstant totes les contres que hi puga tenir, volem pensar que aquest auge del teletreball, per a moltes persones amb discapacitat -en especial aquelles persones amb mobilitat reduïda-, pot significar una via d'inclusió laboral perquè iguala les oportunitats, ja que, durant el temps de confinament, es va fer palès que la productivitat no depèn dels llocs on es realitza el treball sinó del talent i les habilitats de cada treballador o treballadora. A més, com a col·lectiu, les persones amb diversitat funcional acumulem experiència en el camp del teletreball.

Però, ja sabem que de la teoria a la pràctica hi va un bon tros i en aquests moments tan inestables en tots els sentits és difícil imaginar-se un augment en la contractació de persones amb discapacitats certificades, tot i els avantatges que comporten aquestes contractacions per a les empreses.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLIV 27/10/2020)