AMB CAMES QUE RODEN (130)

«De decrets reials, bretxes salarials i teletreball»

El Govern d’en Pedro Sánchez ha promulgat dos reials decrets relacionats amb la igualtat retributiva entre dones i homes. Tots dos documents, el Reial decret 901/2020, de 13 d'octubre, pel qual es regulen els plans d'igualtat i el seu registre i es modifica el Reial decret 713/2010, de 28 de maig, sobre registre i depòsit de convenis i acords col·lectius de treball i el Reial Decret 902/2020, de 13 d'octubre, d'igualtat retributiva entre dones i homes, se suposa que haurien d’aconseguir eliminar, o si més no reduir, la bretxa salarial vergonyosa que afecta les dones treballadores a l’Estat espanyol que, segons dades disponibles corresponents al 2017, s’aproxima al 22%. Els dos reials decrets esmentats a penes fan referència a les dones i homes amb discapacitat, i només al final del segon paràgraf de l’apartat III del preàmbul del decret 901/2020 s’indiquen, entre les finalitats d’aquesta legislació. «...aconseguir l'ocupació plena i productiva i el treball decent per a totes les dones i els homes, inclosos els joves i les persones amb discapacitat, així com la igualtat de remuneració per treball d'igual valor».

L'Observatori sobre Discapacitat i Mercat de Treball (Odismet), un recurs creat per Inserta Empleo i la Fundació ONCE cofinançat per aquesta i el Fons Social Europeu, va publicar a les acaballes del mes d’abril proppassat el seu cinquè informe en el qual, entre moltes altres dades, s’indica que a l’Estat espanyol només el 25,8% de les persones amb discapacitat en edat laboral té un treball remunerat, enfront del 65,9% de persones sense discapacitat en la mateixa franja d’edat. També és significativa la bretxa salarial mitjana que s’aproxima al 20% segons les dades d'aquesta mateixa font. Una bretxa salarial que, com sempre, és més àmplia en el cas de les dones amb diversitat funcional com deixen ben clar les següents xifres. El salari mitjà que percep un home sense cap discapacitat certificada és de 26.391,8 euros, mentre que els homes amb algun tipus de discapacitat reconeguda és de 21.079,2; i en el cas de les dones, les que no tenen cap discapacitat perceben una mitjana de 20.607,8 euros i les que sí que en tenen només reben 17.730,8.

Aquestes xifres ben segur que han quedat desfasades amb els efectes derivats de la crisi de la COVID-19. El mercat de treball està patint un sacseig intens que, com sol succeir en aquestes circumstàncies, perjudica els sectors de la ciutadania més vulnerables. Tractant de buscar-hi algun aspecte positiu, l’estat d’alarma va fer que moltes empreses hagueren de recórrer al teletreball en les seues distintes modalitats, fet que fins fa poc havia sigut opcional i per a la majoria inimaginable.

No hem de caure en la idealització del teletreball perquè té facetes negatives com que, en certa manera, fomenta «l’esclavatge digital» al difuminar els horaris laborals, un aspecte que en principi és un dels seus avantatges per donar l’opció d’adaptar els horaris a les necessitats de l’empleat o empleada, però que pot tornar-se en la seua contra si no és capaç de delimitar la seua jornada laboral. Així mateix, el teletreball també pot promoure l’aïllament social. Per molta connexió virtual que tinga un subjecte, el contacte físic amb altres persones és primordial per al desenvolupament dels éssers humans. Per a les persones amb diversitat funcional aconseguir un lloc de treball remunerat, a més de ser una oportunitat de millora de la nostra economia, representa una realització personal i un mitjà per a la nostra inclusió social i visibilització, per a la qual cosa és fonamental el treball presencial a la seu de l’empresa, si més no, un determinat nombre d’hores cada setmana. D’altra banda, també comencen a debatre’s factors econòmics, plantejant-se si les empreses hauran d’abonar part de les factures particulars que paguen els seus treballadors i treballadores online per despeses d’energia (electricitat, connexió a Internet...), aparells i moblatge que usen per a fer la seua faena, etc.

No obstant totes les contres que hi puga tenir, volem pensar que aquest auge del teletreball, per a moltes persones amb discapacitat -en especial aquelles persones amb mobilitat reduïda-, pot significar una via d'inclusió laboral perquè iguala les oportunitats, ja que, durant el temps de confinament, es va fer palès que la productivitat no depèn dels llocs on es realitza el treball sinó del talent i les habilitats de cada treballador o treballadora. A més, com a col·lectiu, les persones amb diversitat funcional acumulem experiència en el camp del teletreball.

Però, ja sabem que de la teoria a la pràctica hi va un bon tros i en aquests moments tan inestables en tots els sentits és difícil imaginar-se un augment en la contractació de persones amb discapacitats certificades, tot i els avantatges que comporten aquestes contractacions per a les empreses.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLIV 27/10/2020)

 

AMB CAMES QUE RODEN (129)

«Isonomia edita un vídeo amb testimonis de persones amb diversitat funcional sobre com els afecta la pandèmia de la COVID-19»

El Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia 2020 reprèn les seues activitats després del període estiuenc amb la realització d’una nova sessió de treball que, com ja va succeir amb l’anterior duta a terme el proppassat mes de juny, també tindrà format online seguint les normatives sorgides arran de la crisi sanitària. En aquesta ocasió consistirà en un vídeo que s’ha elaborat gràcies a les diferents aportacions que han fet persones que col·laboren en aquest grup de treball, en les quals narren com els ha afectat personalment la pandèmia de la COVID-19, com van viure el confinament obligatori durant l’estat d’alarma que es va declarar a tot l’Estat espanyol, així com altres aspectes relacionats com és, per exemple, si aquesta situació va afectar més, o de manera distinta, les dones amb diversitat funcional que als homes amb la mateixa condició. En aquesta producció videogràfica, que s'ha titulat «Impacte de la COVID-19 en persones amb diversitat funcional. Vivències en primera persona», ha participat ciutadania que manifesta diversos tipus de discapacitats (física, visual, auditiva i malaltia mental), a més de personal i professionals que treballen en l’àmbit de l’atenció a persones amb diversitat funcional.

El vídeo estarà disponible a Internet, tant al Facebook del grup com a la seua pàgina web (III seminario 29/09) a partir del 29 de setembre, a partir de les 16:30 h, que serà quan s’hi pujarà. Us aconsellem que visioneu aquest treball perquè, sincerament, pensem que els testimonis en primera persona d’aquestes dones i homes resulten molt interessants per reflectir distintes perspectives i fer palesos diversos inconvenients, com pot ser no trobar productes concrets imprescindibles per a dur a terme activitats bàsiques en el manteniment de la seua salut i benestar; les angoixes que va sofrir les persones amb malalties mentals en veure alterades les seues rutines; la bretxa digital que deixa al marge les persones amb discapacitat intel·lectual;  les complicacions que els ocasiona el distanciament social a les persones amb diversitat funcional visual, per ser bàsics tant el tacte com el contacte físic en la seua vida diària; o l’agudització de les dificultats per a comunicar-se que manifesten les persones amb sordesa, motivada per l’ús de mascaretes que els impedeix la lectura dels llavis.

A propòsit d’aquest darrer col·lectiu, el de les persones sordes, recordar que el proper 28 de setembre es commemora la seua Diada Internacional, instituïda per Nacions Unides l’any 1958 per a visibilitzar la realitat de la comunitat sorda i servir d’altaveu de les sues reivindicacions. En el vídeo que us tornem a recomanar, hi ha dues aportacions de dones amb sordesa que descriuen d’una manera molt clara i contundent les vicissituds que van experimentar durant el seu confinament i que encarà continuen afectant-les ara mateix.

La xarrada també estarà disponible al YouTube del grup a partir del dia 29 de setembre. No us el perdeu! Perquè si la pandèmia està sent complicada per a tota la ciutadania, encara ho és més per a les persones amb diversitat funcional per totes les «barreres» que, encara avui en dia, segueixen fent més difícils les seues vides.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLIII 29/09/2020)

AMB CAMES QUE RODEN (128)

«Canvis en la incapacitació judicial de les persones amb discapacitat intel·lectual»

El proppassat 7 de juliol el Consell de Ministres va aprovar l’enviament a les Corts Espanyoles del Projecte de Llei de reforma del Codi Civil i normativa connexa en matèria de persones amb discapacitat, el qual conté tot un seguit de canvis en la regulació de les institucions de guarda i protecció de les persones amb diversitat funcional. Aquesta reforma legal inclou la substitució de la incapacitació judicial de les persones amb discapacitat intel·lectual per un sistema que es basarà en el suport perquè es respecte la voluntat d'aquestes persones, aplicant-se la incapacitació només en els casos en què siga estrictament imprescindible.

Amb aquest tràmit s’enceta l’adequació de la legislació substantiva i processal civil als manaments sobre igual capacitat jurídica de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, un procés històric que porta retard atès que aquesta va ser aprovada l’any 2006 per Nacions Unides i ratificada per l’Estat espanyol el 2007. En concret, aquesta iniciativa permetrà el compliment del mandat de l'article 12 de l’esmentada Convenció Internacional que obliga als Estats part a garantir la igual capacitat jurídica de les persones amb discapacitat en tot el tràfic jurídic sense restriccions ni exclusions, prestant suports per a la presa de decisions quan calga, però sense substituir a la pròpia persona. Així, s’eliminaran figures com la tutela, la pàtria potestat prorrogada i la pàtria potestat rehabilitada, que, segons la Direcció General de Polítiques de Discapacitat, no responen al sistema de promoció de l'autonomia de les persones adultes amb discapacitat que es proposa en l'avantprojecte. Per substituir-les, s’usaran les figures de guardador o guardadora de fet, la curatela i defensor o defensora judicial. La idea fonamental serà que s'adapte el procediment a cada cas, en funció del grau de discapacitat i de les necessitats. Segons s’establirà en la Llei, els subjectes que donen suport hauran d'actuar «atenent la voluntat, desitjos i preferències de qui ho requerisca».

Segons informa Europa Press, l’Associació Espanyola de Fundacions Tutelars (AEFT) ha declarat que «aquest nou enfocament garanteix el respecte de la voluntat i preferències, així com el foment de l'autonomia i autodeterminació de les persones amb discapacitat, enfront de la substitució en la seua presa de decisions». D'altra banda, l’AEFT i Plena Inclusió han valorat positivament que el text contemple «la prohibició que entitats de suport a persones amb discapacitat actuen com a jutge i part, és a dir, la impossibilitat de ser tutores i oferir altres serveis».

En el text de la reforma també s’inclouen mesures preventives, com pot ser una opció que es pot comparar al testament vital que ja regeix per a garantir la mort digna, però centrada en l'àmbit de la discapacitat, que permetrà signar un poder anticipat o deixar per escrit qui i com ha de cuidar-lo o administrar el seu patrimoni.

Aquest Projecte de Llei, que ja va passar pel Consell de Ministres d’un altre govern també presidit per Pedro Sánchez el 2018 i que ara torna a remetre’s al Parlament, té només set articles que afectaran normes de la legislació civil i processal, com ara la llei Hipotecària, la llei de Jurisdicció Voluntària, el Codi Civil, la llei del Notariat i la d'Enjudiciament Civil. Cal assenyalar que en l’elaboració d’aquest Projecte de Llei, nascut de la Comissió General de Codificació del Ministeri de Justícia, s’han escoltat i consultat totes les instàncies i operadors jurídics interessats en la reforma, fet molt important si tenim en compte que d’aquesta manera es podran reflectir en la Llei perspectives que solament poden aportar les persones que cada dia tracten aquesta qüestió. En principi, s’espera que la reforma obtinga el suport de tot l'arc parlamentari, ja que es tracta d’una mesura derivada d'exigències de drets humans, que no hauria de comportar desavinences partidistes per considerar-se ideològicament transversal, i que podria ser compartida per totes les forces polítiques.

Per tancar l’article, hem d’esmentar que algunes entitats de l’àmbit de la diversitat funcional han alertat sobre l'ús d'una nomenclatura obsoleta i que va contra l'esperit de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, com són els termes «afectat» o «si tinguera suficient judici», que s’espera que es corregisca durant la tramitació parlamentària.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLII 28/07/2020)

AMB CAMES QUE RODEN (127)

«Defensa dels drets al final de la vida»

A causa de la pandèmia de la COVID-19, el Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia 2020 ha hagut de substituir les seues sessions de treball presencials previstes per a enguany per presentacions en format virtual, les quals consisteixen en gravacions en vídeo que es pugen a Internet, tant al Facebook del grup com a la seua pàgina web (II seminario 16/06). La primera d’aquestes presentacions virtuals ha sigut la de l’Associació Dret a Morir Dignament (DMD-CV), que en una xarrada titulada «Defensa dels drets al final de la vida», a càrrec de Carmen Alberich i Pere Boix, membres de la Junta Directiva de l’esmentada associació en l’àmbit de la Comunitat Valenciana, hi van parlar del dret a l'eutanàsia.

DMD és una associació federal, sense ànim de lucre, creada el 1984 per a promoure el dret a la llibertat d’elegir quan i com morir, que defensa la despenalització de l’eutanàsia alhora que propugna la lliure disposició de la pròpia vida. De manera especial, reclamen el dret de les persones amb malalties terminals i irreversibles a morir sense sofriment, si així ho han expressat lliurement i responsablement, per tal d’evitar més casos -com els que van exposar en la seua intervenció- de dones i homes que no desitjaven allargar més les seues situacions de patiment que ja no tenien marxa enrere i van haver de demanar a familiars o amistats que els ajudaren a posar-hi fi, amb les conseqüències penals que això podria significar-los.

Una altra característica que es ressalta des de DMD és que funcionen gràcies a les quotes de les persones afiliades (al voltant de 7.000 a l’Estat espanyol, unes 600 a la nostra Comunitat), fet que garanteix el manteniment de la seua independència respecte a partits polítics i institucions, podent defensar, així, els seus plantejaments sense cap condicionament. En aquest sentit fan debats, conferències, etc., per conscienciar la ciutadania que s’ha de parlar de la mort com una prolongació de la vida, ajudant la gent a reflexionar sobre la millor manera de finalitzar la nostra vida, promovent així el moviment a favor del dret a decidir. A més, tot i no ser una organització política, també porten a terme activitats dirigides a partits polítics, perquè reconèixer un dret comporta una acció política i per a això cal que, tant els grups polítics com els grups parlamentaris, coneguen els objectius de DMD i, en la mesura que estiguen d’acord amb aquests objectius, facen accions legislatives favorables a la legalització de l’eutanàsia.

A propòsit de legislació, Pere Boix va exposar fins a quin punt les lleis vigents permeten reivindicar unes condicions dignes a l’hora de la mort. D’ençà l’any 1986, a l’Estat espanyol, la Llei General de Sanitat reconeixia el dret a refusar tractaments, la qual cosa ja donava opció a decidir quins tractaments no volies que se t’aplicaren, accelerant així el procés de la mort. El 2002 la Llei d’Autonomia del Pacient va recopilar i delimitar millor aquests drets i, sobretot, ja donava la possibilitat de redactar un testament vital. Així mateix, Pere va explicar que a deu comunitats autònomes compten amb legislació específica sobre aquesta qüestió, entre aquestes la Comunitat Valenciana que el 2018 va aprovar la Llei Valenciana de Mort Digna.  

Durant la xarrada van informar que des de l’associació també assessoren sobre com redactar el testament vital, un document de voluntats anticipades que permet que les persones deixen constància per escrit de quina és la seua voluntat per al final de la seua vida per tal que, en cas de no poder expressar-la en els últims moments, quede enregistrada legalment i es tinga en compte. Carmen Alberich, definint-ne les característiques principals, entre altres coses va dir que el document es pot formalitzar davant de dos testimonis que no siguen parents o bé en una notaria; que s’ha d’inscriure en la Conselleria de Sanitat o les seues Delegacions Territorials, així com en els Serveis d’Atenció i Informació al Pacient (SAIP); i que en qualsevol moment es pot modificar, substituir o revocar. Un altre fet que hi va destacar és la designació, en l’esmentat document, d’una persona de confiança com a representant que, arribat el cas que el subjecte titular del testament vital perda la consciència, puga interactuar amb el personal sanitari en nom d’aquest.

Per a tancar la seua intervenció, Carmen i Pere van recordar que actualment al Congrés de Diputats –i Diputades- hi ha un projecte de Llei de l’Eutanàsia en procés d’esmenes, que està paralitzat a l’espera que es reprenga l’activitat parlamentària després de l’emergència sanitària de la COVID-19.

Per cert, arran la saturació dels serveis sanitaris causada per aquest coronavirus, moltes persones majors han mort sense donar-los opció de continuar vivint, obviant, en aquest cas, el sempitern dret a viure que se'ns inculca des que naixem, dient-nos que hem d’allargar les nostres vides al màxim tot i que això comporte sofriments. Ara no importava anar contra natura, o la legalitat, perquè com que no tenien mitjans per atendre a totes les persones contagiades podien decidir qui podia morir-se. Així sembla que qui té poder és qui administra els drets de la ciutadania de la manera que més li convé.

Us recomanem que visioneu tota la xarrada -i els vídeos il·lustratius que la complementen- perquè aporta una informació molt completa sobre el dret a decidir i l’eutanàsia, que recordem que és una paraula que ve del grec i significa «bona mort». Com diu la periodista Montserrat Domínguez en un dels vídeos, «si l’eutanàsia fora legal no augmentarien les morts, disminuiria el dolor». La xarrada també està disponible al YouTube del grup.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLI 30/06/2020)