AMB CAMES QUE RODEN (93)

«Accessibilitat i comunitats veïnals»

Moltes persones amb diversitats funcionals que comporten mobilitat reduïda naixem –sobretot si ho vam fer fa més de 25 anys- amb unes quantes barreres arquitectòniques incorporades, com si formaren part del nostre ADN. Ens referim al fet de nàixer al si d’una família que residisca en una finca sense ascensor o que, en cas d’haver-hi, en molts casos per a accedir-hi s’ha de superar un tram d’escalons, construcció del tot il·lògica des de la nostra perspectiva actual però molt comú en els edificis construïts en uns temps en què no existia cap mena de consciència sobre la importància de l’accessibilitat. Aquesta és una de les primeres barreres a què ens enfrontem gairebé sense adonar-nos-en i que, en la primera etapa de la nostra infantesa, passa més o menys desapercebuda gràcies a la mare, el pare o altres familiars que, amb esforç i bona cosa de voluntat, ens baixen i ens pugen tantes vegades com calga. Fins que amb el pas dels anys anem creixent i arriba un dia en què l’acció de moure’ns amunt i avall ja representa molt d’esforç. Aleshores es van espaiant les eixides casa i només ho fem en casos molt necessaris, encetant, així, un procés d’exclusió social en el qual la nostra llar es converteix en la nostra presó particular. Un aïllament que ens impedeix desenvolupar una vida estàndard, que ens complica l’accés als estudis i anul·la les possibilitats de treballar fora de casa, barrant les possibilitats de plantejar-nos una vida independent. A més, redueix a la mínima expressió les nostres relacions socials i ens fa perdre vivències vitals imprescindibles per a la maduració com a ésser humà.

Massa sovint s’oblida que de l’accessibilitat universal ens podem beneficiar totes les persones. Qui vota en contra d’instal·lar un ascensor, per exemple, no té en compte que d’ací uns anys, per naturalesa, envellirà i se li farà més difícil pujar i baixar escales; o que en qualsevol moment pot sofrir un accident i haver de moure’s en cadira de rodes, siga temporalment o per sempre. I qui diu un accident, diu una malaltia que reduïsca la mobilitat.

L'entrada en vigor de la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat (coneguda amb les sigles LIONDAU), va comportar la  reforma la Llei de Propietat Horitzontal (LPH), fet que ha facilitat la instal·lació d'ascensors en edificis antics per tal de facilitar l'accessibilitat en igualtat de condicions a totes les persones usuàries i millorar, d’aquesta manera, l'habitabilitat dels edificis. En l’article 10 apartat b de l’LPH, s’estableix que tindran caràcter obligatori i no requeriran d'acord previ de la Junta de propietaris les obres i actuacions que resulten necessàries per a garantir els ajustos raonables en matèria d'accessibilitat universal als edificis i, en tot cas, les requerides a instàncies de les persones propietàries d'habitatges o locals en què visquen, treballen o presten serveis voluntaris, persones amb discapacitat, o majors de setanta anys, amb l'objecte d'assegurar-los un ús adequat a les seues necessitats dels elements comuns, així com la instal·lació de rampes, ascensors o altres dispositius mecànics i electrònics que afavorisquen l'orientació o la seua comunicació amb l'exterior.

Amb aquest canvi legislatiu moltes persones amb mobilitat reduïda, que resideixen en edificis construïts abans que l’accessibilitat universal d’aquests estara garantida per la llei, han trobat una solució per a desencallar els conflictes que mantenien amb les seues respectives comunitats de veïns i veïnes que s’oposaven a fer qualsevol reforma en les zones comunes. Tot i així, en obres en les quals l'import repercutit anualment d’aquestes, una vegada descomptades les subvencions o ajudes públiques, excedisca de dotze mensualitats ordinàries de despeses comunes, s’estipula com a necessari el vot favorable de la majoria dels propietaris o propietàries que al seu torn representen la majoria de les quotes de participació de la comunitat afectada. El fet que la resta del seu cost, més enllà de les esmentades mensualitats, siga assumit pels qui les hagen requerit, no eliminarà el caràcter obligatori d'aquestes obres. D’altra  banda, el vot en contra, siga quin siga el motiu al·legat (inclòs dificultats econòmiques), no eximirà del pagament de la part corresponent, sempre que l’acord s’aprovara per la majoria exigida, tal com s’assenyala en la Sentència del Tribunal Suprem de 22 de Setembre de 1997, confirmada en moltes sentències posteriors. Quant als vots de les persones que no facen acte de presència en la Junta, si no manifesten la seua discrepància en el termini de 30 dies naturals després de rebre la notificació de l’acord, es computaran com a favorables per a la formació de les majories i les seues conseqüències.

Tot i haver millorat, cal una legislació unificada i més clara, que evite que aquestes adaptacions tan imprescindibles depenguen dels vots de la comunitat veïnal o del seu estat econòmic, ni d'un llarg procés judicial que pot tardar anys en resoldre’s. És primordial que se tinguen molt en compte les disposicions de la Llei d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat. I, sobretot, fer que aquestes es complisquen per a acabar amb els casos de ciutadanes i ciutadans amb mobilitat reduïda que estan tancades a les seues cases, sense poder sortir dels seus habitatges, a causa de la manca d’acord en les comunitats veïnals per a fer les pertinents adaptacions.

Com ja hem comentat, tots i totes ens hi podem beneficiar al llarg del nostre cicle vital perquè ningú sabem què ens depararà la vida i en qualsevol moment podem patir problemes de mobilitat. A més, accions tan quotidianes com pujar un carret de bebè o el carro de la compra són més còmodes i senzilles de fer si no s’han de salvar escalons. Perquè no s’ha d’oblidar que un simple graó ja crea inaccessibilitat i marginació.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXVIII 05/06/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (92)

«Deu anys d'una llei incomplida»

L’1 de gener de 2017 es van complir deu anys de l’entrada en vigor de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les dades publicades en el XVII Dictamen de l’Observatori de l’esmentada llei, realitzat per l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials d’Espanya i disponible en http://www.directoressociales.com/images/documentos/Dependencia/XVII%20DICTAMEN%20OBSERV%20jmr.pdf, fan evidents que molts aspectes d’aquesta no s’estan complint. A 31 de desembre de 2016 eren 1.213.873 les persones que tenien reconeguda la seua situació de dependència, el 29% de les quals (348.309) no rebien cap prestació o servei dels previstos en la llei i unes altres 103.238 estaven pendents de valoració.

Aquesta llei ens la van vendre com el quart pilar de l’estat del benestar, junt amb la sanitat, l’educació i el sistema de pensions, i aviat va esdevenir un recurs electoral entre els partits que prometien la seua consolidació, fins i tot millorant-hi les prestacions. A les acaballes de 2011 el PP va guanyar les eleccions generals i va formar un nou govern que, com sol ocórrer, va encetar el seu programa de canvis. Entre aquests, la modificació de la Llei 39/2006 amb retallades brutals, imposades des de juny de 2012 a juny de 2015, que van suposar una fase de paràlisi i retrocés generalitzat del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència.

Hi van instaurar una incompatibilitat caòtica entre els diversos serveis i prestacions econòmiques previstes, reduint les quanties d’aquestes, com ara les de la Prestació per Cures en l’Entorn Familiar que, a més, va sofrir endarreriments de mesos en el cobrament. També, relacionada amb aquest recurs, van eliminar la cotització a la Seguretat Social de les cuidadores no professionals -i alguns cuidadors, perquè és una tasca totalment feminitzada-, la instauració de la qual havia estat una mesura molt positiva per a les dones que no podien treballar fora de casa per haver d’atendre persones en situació de dependència del seu cercle familiar. D’altra banda, a les persones que elegeixen el recurs d’una residència se’ls reté el 75% dels ingressos que reben per pensions per a abonar el copagament d’aquest servei, quedant-los una misèria per a les seues despeses personals (roba, articles d’higiene personal, oci, etc.). Però encara hi ha dades més punyents, com ara la de les 150.000 persones que van morir, només durant els darrers cinc anys, sense haver rebut la prestació a què tenien dret per haver sigut reconeguda la seua dependència. I el més trist és que segueixen morint-ne...

Així mateix, el Govern central també incompleix la disposició final setena de la Llei 36/2011, de 10 d'octubre, que regula la jurisdicció social, impedint que els assumptes judicialitzats en matèria de dependència es tramiten per aquesta via i obligant a les persones afectades i les seues famílies a reclamar els seus drets en la jurisdicció contenciosa administrativa, que és més lenta i cara.

Una altra qüestió preocupant és el finançament de la llei, que haurien de compartir al 50% l'Administració General de l'Estat (AGE) i les comunitats autònomes, punt que no es compleix. Per exemple, el 2016 l'Estat només hi va aportar el 17%, fet que  afavoreix la greu desigualtat existent entre territoris a l’hora de desenvolupar-la. La mala administració d’alguns governs autonòmics és un altre factor que fa que dues persones amb el mateix grau de dependència reconegut no reben el mateix nivell d’atenció per residir en una comunitat determinada. I parlant de comunitats, la valenciana ha sigut una de les autonomies on pitjor s’ha aplicat aquesta llei. Fins que, amb el canvi de govern fruit de les eleccions autonòmiques de 2015, s’han aplicat millores com ara l’augment de la quantia de la Prestació per Cures en l’Entorn Familiar per a compensar la retallada feta pel Govern central, l’eliminació d’incompatibilitats i la reducció de la llista d'espera en la tramitació de les resolucions.

Aquesta Llei, ben plantejada i amb bons fonaments, podria representar un gran avanç en la millora de la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional, per a aconseguir el mínim d’independència bàsica que necessita qualsevol home o dona per a prendre les decisions que afecten la seua vida. Una de les errades més grosses en el seu desenvolupament ha estat oblidar-se de la primera part del títol de la llei: promoció de l'autonomia personal. D’aquesta manera, la llei s’ha enfocat principalment a les opcions assistencialistes de cures en l'entorn familiar i a les residències, deixant de banda una opció tan important per a afavorir la vida independent de les persones amb discapacitat com és l'assistència personal. Tant és així que gairebé no hi ha sol·licituds d’aquest recurs, potser perquè no es promociona i per l’excés de requisits exigits per accedir-hi.

Caldrà seguir lluitant perquè aquesta llei es consolide i esdevinga una ferramenta vàlida per a les persones amb diversitat funcional i no un mer recurs assistencialista que depèn de la voluntat del partit polític que governe en cada moment. Ja n'hi ha prou d’usar-nos com a marionetes!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXVI 08/05/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (91)

«Joves amb discapacitat a Espanya»

La discriminació a les persones amb diversitat funcional en els centres educatius segueix estan a l'ordre del dia, com fan palès els resultats de l’estudi realitzat en 2016 gràcies al conveni signat pel Comitè Español de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) i l'Institut de la Joventut d'Espanya (INJUVE) que, amb el títol de «Joves amb discapacitat a Espanya», ha analitzat la realitat de les prop de 400.000 persones amb diversitat funcional entre 15 i 30 anys que resideixen a l’Estat espanyol, de les quals el 54% són dones. D’aquest informe es desprèn que el 40% de la població jove amb discapacitat declara haver-se sentit discriminada en els últims 12 mesos en àmbits educatius o formatius per causa de la seua diversitat funcional. Un tant per cent que encara és més alt en el tram de 15 a 18 anys en què el 70% afirmen haver patit discriminació per la seua discapacitat en centres d’educació alguna vegada durant el darrer any.

És molt preocupant que això succeïsca en un àmbit com és el dels estudis, tan fonamental per al desenvolupament i socialització de les persones. Aquestes dades fan evident que una cosa és dir i una altra fer. Tot i que l’article 27 de la Constitució Espanyola i l’article 24 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat reconeixen el nostre dret a l'educació, en la pràctica l’exercici d’aquest en massa casos no s’adapta a les necessitats reals de les persones amb diversitat funcional. A nosaltres ens costa més fer les coses i de vegades les hem de realitzar d’una manera diferent, dificultat que augmenta amb el grau de discapacitat que manifesta l’estudiant. Els problemes d’exclusió semblaven haver-se reduït amb les millores implementades durant les darreres dècades per a donar més suport a l’alumnat amb necessitats especials als centres d’educació amb més recursos humans i tècnics, així com l’adaptació dels espais eliminant barreres urbanístiques, arquitectòniques i, també, en molts casos, socials. Però aquesta tendència positiva es va trencar amb la irrupció de la crisi, van arribar mals temps per a les polítiques socials i, emparant-se en la regressió econòmica, s’han justificat greus retallades en tot l’àmbit de l’educació i la formació que, com sol passar sempre, han perjudicat més a la ciutadania més necessitada de suport. Això ha significat fer passos enrere quant a l’atenció i la inclusió de les persones amb diversitat funcional, aturant-se obres d’adaptació de col·legis, reducció o paralització de programes de suport, etc. Retallades que també dificulten la llavor del professorat, que en molts casos no pot atendre com cal l’alumnat amb necessitats específiques per no comptar amb els recursos ni la preparació que són imprescindibles.

Tornant als casos de discriminació que afirmen haver patit el 70% d’alumnes d’entre 15 y 18 anys amb discapacitat, seria bo saber si les seues companyes o companys de classe han causat aquesta discriminació o si van ser alumnes d’altres classes. Això ens facilitaria més dades sobre l’efectivitat de la inclusió d’estudiantat amb necessitats especials en aules ordinàries. Així mateix resultaria interessant saber si durant la seua etapa en la ensenyança primària també van sentir-se discriminades.

S’ha d’exigir que les dones i homes amb diversitat funcional tinguem accés a una vertadera educació inclusiva des de la infantesa i que es mantinga al llarg de tots els cicles formatius. Un Estat que no inverteix suficientment en educació i no es preocupa pels mals resultats i les dificultats de l’alumnat, és un Estat amb poc de futur.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXIV 03/04/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (90)

Presentació del vídeo documental «Dobles armarios, dobles apoyos»

És evident que, comparat amb altres èpoques de la història de la humanitat, s’ha avançat molt en el reconeixement i respecte de la diversitat sexual. Un avanç que s’ha produït, sobretot, als països més desenvolupats d’allò que es podria anomenar «societat occidental», tot i que és preocupant l’augment dels delictes  LGTBI-fòbics i contra la llibertat sexual que estan patint arreu d’Europa les persones LGTBI (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals). Si ens centrem en el col·lectiu de les persones amb diversitat funcional en general, a les quals se’ls ha negat sempre el dret a manifestar la seua sexualitat d’una manera lliure i normalitzada per considerar-les éssers asexuats, imagineu la discriminació que poden arribar a patir les persones amb algun tipus de discapacitat LGTBI. Però encara més: si la discapacitat és intel·lectual, amb la dificultat afegida que això comporta a l’hora de poder expressar les seues sensacions i sentiments, és molt possible que en tota la seua vida no puguen manifestar la seua veritable identitat sexual si no compten amb els suports necessaris.

Des de la positivitat, cal ressaltar l’important treball que s'està desenvolupant des de diferents organitzacions i col·lectius a favor de la visibilització i normalització de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional. Per això s’ha d’aplaudir la llavor d’entitats com ara Plena Inclusión CV, un moviment associatiu sense ànim de lucre constituït per un total de 54 associacions, que dedica les seues activitats perquè cada persona amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament i la seua família puguen dur a terme el seu projecte de vida, així com promoure la seua inclusió com a ciutadania de ple dret. Aquesta entitat va presentar el proppassat mes de febrer, en actes celebrats a les tres capitals de província de la Comunitat Valenciana, el vídeo documental que ha elaborat amb el títol Dobles armarios, dobles apoyos i que tracta d’obrir els dobles armaris als quals s'enfronten les persones amb discapacitat intel·lectual LGTBI. D’una banda, cal que es reconega el seu dret a la sexualitat i, d’una altra, que se’ls respecte el fet de pertànyer a una orientació i/o identitat sexual no normativa, «ja que –com assenyala Noemi Soriano, responsable del programa d'Exclusió Social en Plena inclusió CV- a les persones amb discapacitat intel·lectual se'ls nega la seua sexualitat i es pressuposa que totes són heterosexuals. Com totes les persones, les persones amb discapacitat intel·lectual són diverses i també són LGTBI».

El documental refereix les barreres que aquestes persones troben en els seus entorns quotidians, principalment en el familiar, i assenyala els suports que necessiten per a viure la seua sexualitat d'una manera lliure, satisfactòria i diversa. Tal com declara Paula Peña, sexòloga de Plena Inclusión CV, «desgraciadament encara existeixen persones que infantilitzen i fan una sobreprotecció a les persones amb discapacitat intel·lectual negant-les el dret a viure una vida sexual satisfactòria, siguen com siguen les seues vivències sexuals».

El vídeo documental està disponible en l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=_JosPP7Y0XA

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXIII 13/03/2017)