AMB CAMES QUE RODEN (77)

La notícia va saltar als mitjans de comunicació el proppassat mes de desembre: els clergues comissionats per l'autodenominat Estat Islàmic per a interpretar i fer complir la sharia (legislació islàmica) van promulgar una fàtua (edicte religiós) a Mosul, la segona ciutat més importànt de l’Iraq, autoritzant als seus militants a matar els nounats amb síndrome de Down i malformacions congènites, així com els menors d'edat amb algun tipus de discapacitat. Tot i l’extrema barbàrie d’aquesta ordre tan macabra, tampoc no havia de sorprendre tant venint d’un grup que no mostra cap mena de respecte vers els drets humans. Com ha succeït tantes vegades sota els designis de moviments amb ideals ultraradicals, les persones amb discapacitat sempre han estat les primeres víctimes. Adolf Hitler afirmava que la guerra «era el millor moment per a eliminar als malalts incurables». Les persones amb discapacitats físiques i mentals eren considerades inútils per a la societat, tota una amenaça per a la puresa genètica ària promoguda per la ideologia del Partit Nacionalsocialista Alemany i, per aquest motiu, eren perseguides per a eliminar-les en el marc del que el nazisme anomenava Aktion T4.

Però la violència cap a les persones amb discapacitat s’ha manifestat al llarg de tota la història de la humanitat. Des de l’antiguitat se’ns va considerar éssers inferiors, que no hi aportàvem res, i per això en quasi totes les civilitzacions antigues les persones que mostraven algun signe de debilitat eren apartades de la comunitat, eren abandonades a la seua sort en llocs inhòspits (deserts, boscos, selves...) o llançades des de penya-segats com, per exemple, succeïa a Esparta fins la reforma de Pericles (499-429 aC) que va establir la seua atenció en centres assistencials. Fins i tot en societats considerades cultes com ara la grega, en el seu culte a la bellesa i a la perfecció física, s’expulsava de les ciutats a les persones que tenien alguna «tara» o directament eren eliminades. A la banda contraria podem trobar posicions com la del judaisme, precursor del cristianisme, que va entronitzar la dignitat de la persona humana i va establir com a deure l’atenció a las persones amb discapacitat, tot i que els antics hebreus creien que els defectes físics eren una marca del pecat. Aquesta visió també s’ha donat en altres religions. No obstant, en altres cultures se’ls considerava éssers màgics i fins i tot s’arriba a venerar-los com a representacions divines.

Com que pensem que el desenvolupament de la percepció de la discapacitat a través dels temps és una qüestió interessant, perquè la història sempre ens ha de servir per a entendre d’on venim i per a encaminar el nostre futur, dedicarem un proper article a repassar els diferents models de la discapacitat emprats durant l’Edat Contemporània, sobretot en el segle XX.

Per a finalitzar la columna d’aquest mes volem manifestar el nostre més ferm rebuig i condemna dels actes criminals dels assassins que no respecten el dret a la vida en general i de les persones amb discapacitat en particular. Alhora que reivindiquem el respecte i l’observació dels Drets Humans, així com el desenvolupament i compliment dels continguts de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat en tots els països del món.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LVIII. 18/01/2016)

AMB CAMES QUE RODEN (76)

MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2015.

Com cada any, ja en fa trenta-tres, el 3 de desembre commemorem la Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat que va instituir Nacions Unides. Des de la positivitat, les diades internacionals són una manera de recordar a la societat en el seu conjunt que hi ha col·lectius de ciutadanes i ciutadans que, per les seues circumstàncies personals, veuen restringit l’exercici real i efectiu dels seus drets. Però aquests recordatoris que es commemoren una vegada a l’any no són prou, perquè els inconvenients, en diverses formes, que obstaculitzen l’accés a la igualtat d’oportunitats i afecten el desenvolupament de les seues vides estan presents cada dia. Per tant, s’haurien de recordar els 365 dies de l’any les situacions anòmales que pateixen, en aquest cas concret, les dones i homes amb discapacitat.

Un dels fets presents en la quotidianitat d’un nombre molt alt d’aquestes persones, que s’hauria de denunciar cada dia, és el perill de patir violència des de l’entorn més proper (parella, família, personal que les atén...), risc que creix amb l’augment del tant per cent de discapacitat que s’hi manifesta i, encara més, quan aquesta causa situacions de dependència. Com succeeix en tots els àmbits, les dones sempre són les més afectades i al risc de sofrir agressions per manifestar una discapacitat li sumen el de ser víctimes de la violència masclista, que es com s’ha d’anomenar la violència infligida per homes cap a dones. Segons les dades registrades anualment per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, s’estima que un 10% de les dones que són assassinades a l’Estat espanyol cada any per violència masclista tenen una discapacitat certificada. Aquesta xifra només visibilitza els casos més extrems, restant invisibles per a la resta de la societat la immensa majoria d’agressions (expressades en totes les seues formes: físiques, psicològiques, sexuals, econòmiques, socials...) que pateixen, de manera silenciosa i anònima, les dones amb diversitat funcional.

D’altra banda, des de les administracions públiques segueixen afeblint les ja escasses possibilitats d’abastar un benestar amb dignitat. Ara ha estat el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat qui ha llançat un altre torpede a la línia de flotació del col·lectiu en fixar un límit a les subvencions per a adquirir productes del catàleg ortoprotèsic amb l’excusa de «racionalitzar» la despesa. Això vol dir que si es vol optar a un prototip millor, no inclòs en aquest catàleg, s’obliga a renunciar a la subvenció i a pagar el 100% del preu de l’article. Un exemple de les conseqüències que tindrà aquesta limitació és que, a l’hora de comprar una cadira de rodes lleugera, l’administració solament donarà 352 euros d'ajuda. Per aquesta quantitat, la cadira menys pesada que es pot trobar pesa 11 quilos. Així que, si es necessita una cadira més lleugera, de 6 quilos, ja no tindrà subvenció i s’haurà de pagar el cost íntegre de la cadira amb la repercussió negativa per a les economies de supervivència que tenen la major part de les persones amb discapacitat.

Unes economies ja molt ressentides pel copagament que es va establir a la Comunitat Valenciana fa dos anys mitjançant el Decret 113/2013, de 2 d'agost, que establia el règim i quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials i que segueix vigent malgrat que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va dictar en diverses ocasions la seua anul·lació. A més, les promeses manifestades per membres dels partits que ara governen la Generalitat Valenciana, en el sentit que tramitarien la derogació del copagament, encara no s’han fet realitat. Potser serà que és més fàcil fer promeses quan no es té la responsabilitat de quadrar els comptes.

En un altre ordre de coses, s’ha d’esmentar la Resolució de 3 de novembre de 2015, sobre acreditació de centres i serveis del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència. Aquesta mesura, si s’aplica correctament, pot esdevenir molt important perquè controlarà –i és d’esperar que millorarà- el nivell de la qualificació professional del personal que atén a les persones amb discapacitat. Tot i que, com sol ocórrer en molts àmbits de la vida, a banda de la preparació teòrica que es puga adquirir mitjançant estudis, que més tard se certificaran amb títols, és fonamental l’experiència acumulada en el treball de cada dia i la intel·ligència emocional. Una dona, o un home, pot comptar amb una excel·lent preparació acadèmica però no tenir la sensibilitat i l’empatia necessàries per a treballar atenent a persones en circumstàncies especials.

Així mateix, és positiva la sentència del Tribunal Suprem (TS) reconeixent el dret de les persones dependents a escollir l'ajuda que consideren més adequada, desestimant el recurs que havien interposat vuit residències contra una resolució del TSJCV sobre procediment per a reconèixer el dret a prestacions de persones dependents.

També, una vegada més, s’ha de recordar la importància d’implementar els principis i mandats de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada per Nacions Unides en 2006. Que els seus postulats estiguen presents en tota la legislació que es promulga, sense que hagen de ser lleis específiques per al col·lectiu.

Per a tancar aquest manifest, com tots els anys, recordarem el lema que assevera que el dret a la diversitat i a la igualtat són valors universals que s’han de defensar a tot arreu:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

(publicat al VOX UJI Número LVII. 14/12/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (76)

MANIFIESTO

GRUPO DE TRABAJO SOBRE DISCAPACIDAD

DE LA FUNDACIÓN ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de diciembre de 2015.

Como cada año, ya hace treinta y tres, el 3 de diciembre conmemoramos el Día Internacional de las Personas con Discapacidad que instituyó Naciones Unidas. Desde la positividad, los días internacionales son una manera de recordar a la sociedad en su conjunto que hay colectivos de ciudadanas y ciudadanos que, por sus circunstancias personales, ven restringido el ejercicio real y efectivo de sus derechos. Pero estos recordatorios que se conmemoran una vez al año no son bastante, porque los inconvenientes, en varias formas, que obstaculizan el acceso a la igualdad de oportunidades y afectan el desarrollo de sus vidas están presentes cada día. Por lo tanto, se tendrían que recordar los 365 días del año las situaciones anómalas que sufren, en este caso concreto, las mujeres y hombres con discapacidad.

Uno de los hechos presentes en la cotidianidad de un número muy alto de estas personas, que se tendría que denunciar cada día, es el peligro de sufrir violencia desde el entorno más cercano (pareja, familia, personal que las atiende...), riesgo que crece con el aumento del tanto por ciento de discapacidad que se manifiesta y, todavía más, cuando ésta causa situaciones de dependencia. Como sucede en todos los ámbitos, las mujeres siempre son las más afectadas y al riesgo de sufrir agresiones por manifestar una discapacidad le suman el de ser víctimas de la violencia machista, que es como se tiene que denominar la violencia infligida por hombres hacia mujeres. Según los datos registrados anualmente por la Delegación del Gobierno para la Violencia de Género, se estima que un 10% de las mujeres que son asesinadas en el Estado Español cada año por violencia machista tienen una discapacidad certificada. Esta cifra sólo visibiliza los casos más extremos, restando invisibles para el resto de la sociedad la inmensa mayoría de agresiones (expresadas en todas sus formas: físicas, psicológicas, sexuales, económicas, sociales...) que sufren, de manera silenciosa y anónima, las mujeres con diversidad funcional.

Por otro lado, desde las administraciones públicas siguen debilitando las ya escasas posibilidades de alcanzar un bienestar con dignidad. Ahora ha sido el Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad el que ha lanzado otro torpedo a la línea de flotación del colectivo al fijar un límite a las subvenciones para adquirir productos del catálogo ortoprotésico con la excusa de «racionalizar» el gasto. Esto quiere decir que si se quiere optar a un prototipo mejor, no incluido en este catálogo, se obliga a renunciar a la subvención y a pagar el 100% del precio del artículo. Un ejemplo de las consecuencias que tendrá esta limitación es que, a la hora de comprar una silla de ruedas ligera, la administración solamente dará 352 euros de ayuda. Por esta cantidad, la silla menos pesada que se puede encontrar pesa 11 kilos. Así que, si se necesita una silla más ligera, de 6 kilos, ya no tendrá subvención y se deberá pagar el coste íntegro de la silla con la repercusión negativa para las economías de supervivencia que tienen la mayor parte de las personas con discapacidad.

Unas economías ya muy resentidas por el copago que se estableció en la Comunidad Valenciana hace dos años mediante el Decreto 113/2013, de 2 de agosto, que establecía el régimen y cuantías de los precios públicos a percibir en el ámbito de los servicios sociales y que sigue vigente a pesar de que el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana (TSJCV) dictó en varias ocasiones su anulación. Además, las promesas manifestadas por miembros de los partidos que ahora gobiernan la Generalitat Valenciana, en el sentido que tramitarían la derogación del copago, todavía no se han hecho realidad. Quizás será que es más fácil hacer promesas cuando no se tiene la responsabilidad de cuadrar las cuentas.

En otro orden de cosas, se tiene que mencionar la Resolución de 3 de noviembre de 2015, sobre acreditación de centros y servicios del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia. Esta medida, si se aplica correctamente, puede resultar muy importante porque controlará –y es de esperar que mejorará- el nivel de la calificación profesional del personal que atiende a las personas con discapacidad. A pesar de que, como suele ocurrir en muchos ámbitos de la vida, además de la preparación teórica que se pueda adquirir mediante estudios, que más tarde se certificarán con títulos, es fundamental la experiencia acumulada en el trabajo de cada día y la inteligencia emocional. Una mujer, o un hombre, puede contar con una excelente preparación académica pero no tener la sensibilidad y la empatía necesarias para trabajar atendiendo a personas en circunstancias especiales.

Asimismo, es positiva la sentencia del Tribunal Supremo (TS) reconociendo el derecho de las personas dependientes a escoger la ayuda que consideren más adecuada, desestimando el recurso que habían interpuesto ocho residencias contra una resolución del TSJCV sobre procedimiento para reconocer el derecho a prestaciones de personas dependientes.

También, una vez más, se tiene que recordar la importancia de implementar los principios y mandatos de la Convención Internacional sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad aprobada por Naciones Unidas en 2006. Que sus postulados estén presentes en toda la legislación que se promulgue, sin que tengan que ser leyes específicas para el colectivo.

Para cerrar este manifiesto, como todos los años, recordaremos el lema que asevera que el derecho a la diversidad y a la igualdad son valores universales que se tienen que defender en todas partes:

«Todas las personas somos diferentes.

Todas las personas somos iguales.»

(publicado al VOX UJI Número LVII. 14/12/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (75)

Lamentablement vivim en una societat en què la violència de qualsevol tipus està a l'ordre del dia, i és difícil recordar una jornada en la qual els mitjans de comunicació no s’hagen fet ressò d’algun succés violent. Amb això es corre el perill que al final s’arribe a percebre la violència com un fet més o menys normal i es pense que hi ha poca cosa a fer per a eradicar-la. Entre tanta barbàrie que estem patint arreu del món no ens hem d’oblidar de la violència de gènere que cada any sega la vida de milers de dones a tot el planeta. Tots els 25 de novembre es commemora la Diada Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, però del nombre tan alt de víctimes de la violència masclista –que es com s’ha d’anomenar aquesta violència infligida per homes cap a dones- no ens hem de recordar només en una data concreta sinó cada dia perquè, malauradament, aquesta violència és present tots els dies. Per cert, es va triar el 25 de novembre en record de la mort violenta de les tres germanes Mirabal (Patricia, Minerva i María Teresa), també conegudes com Las Mariposas, activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 a la República Dominicana.

En l'editorial del número 7 del butlletí digital Generosidad, corresponent al mes de novembre, publicat per la Fundació CERMI Dones, es reflecteixen algunes de les dades recollides en la macroenquesta de violència contra la dona 2015, elaborada per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. Aquestes dades posen de manifest que, a l’Estat espanyol, les dones amb certificat de discapacitat de grau igual o superior al 33% que diuen haver patit violència física, sexual o por per part de les seues parelles actuals o anteriors, representen un percentatge del 23,3%, una xifra superior a la d'aquelles que no tenen certificat de discapacitat, que és del 15,1%. Això fa palès que un tant per cent molt important de les víctimes d’agressions són dones amb algun tipus de discapacitat, la qual, en molts casos, passa desapercebuda per no estar certificada per un document oficial. En l'esmentat editorial, que porta per títol «La violència contra les dones amb discapacitat. Què està passant…?», també s’inclouen xifres de les estadístiques anuals de la mateixa delegació que assenyalen que l'any 2014, de les 54 dones assassinades per violència masclista a l’Estat espanyol, quatre hi manifestaven una discapacitat; el 2013, de les 54 víctimes mortals, cinc eren dones amb discapacitat; i el 2012 van ser set les dones mortes amb una discapacitat reconeguda, del total que va ascendir a 52 feminicidis. Això fa que s’estime que un 10% de les dones que són assassinades a l’Estat espanyol cada any per violència masclista són persones amb discapacitat.

Els percentatges reals segur que han de ser superiors als que estan registrats. És molt difícil que mai es coneguen les xifres exactes perquè és un col·lectiu que pateix la violència masclista en totes les seues expressions (física, psicològica, sexual, econòmica, social...) de manera silenciosa, perquè, en la majoria dels casos, les circumstàncies de les dones amb diversitat funcional fan que siguen invisibles per a la resta de la societat per diversos motius. L’exclusió social; les dificultats per a denunciar les agressions que pateixen, de vegades per no poder accedir als llocs o mitjans on s’hi pot fer degut a la idiosincràsia de les seues discapacitats; la inseguretat de les pròpies afectades, que en massa ocasions tenen por d’assenyalar com a agressor la persona de qui tenen una dependència, i que ben sovint és la seua parella, un familiar proper o el seu cuidador; la por a patir represàlies; etc. Tants entrebancs donen lloc a que els silencis d’aquestes dones amb diversitat funcional deixen en la invisibilitat més impune tantes agressions.

Per a fer visible aquesta violència masclista que afecta a dones amb discapacitat és imprescindible que estiga present en les campanyes d'informació i conscienciació que es fan sobre aquesta matèria. Així mateix, és essencial que els recursos dedicats a la prevenció, denúncia i atenció de les víctimes de violència siguen accessibles, i que el personal involucrat en aquesta qüestió compte amb la informació i formació necessària, a fi de garantir l’atenció més adequada en cada cas.

Per a tancar aquest article recordarem el que es diu en un estudi de la Secretaria General de Nacions Unides sobre com posar fi a la violència contra les dones, en el qual s’assenyalen les causes de la qüestió: «Les arrels de la violència contra la dona estan en la desigualtat històrica de les relacions de poder entre l'home i la dona i la discriminació generalitzada contra la dona en els sectors tant públics com privats. Les disparitats patriarcals de poder, les normes culturals discriminatòries i les desigualtats econòmiques s'han utilitzat per a negar els drets humans de la dona i perpetuar la violència. La violència contra la dona és un dels principals mitjans que permeten a l'home mantenir el seu control sobre la capacitat d'acció i la sexualitat de la dona».

Treballar per la igualtat entre dones i homes significa caminar cap a l’eradicació de la violència contra les dones.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LVI. 23/11/2015)