AMB CAMES QUE RODEN (75)

Lamentablement vivim en una societat en què la violència de qualsevol tipus està a l'ordre del dia, i és difícil recordar una jornada en la qual els mitjans de comunicació no s’hagen fet ressò d’algun succés violent. Amb això es corre el perill que al final s’arribe a percebre la violència com un fet més o menys normal i es pense que hi ha poca cosa a fer per a eradicar-la. Entre tanta barbàrie que estem patint arreu del món no ens hem d’oblidar de la violència de gènere que cada any sega la vida de milers de dones a tot el planeta. Tots els 25 de novembre es commemora la Diada Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, però del nombre tan alt de víctimes de la violència masclista –que es com s’ha d’anomenar aquesta violència infligida per homes cap a dones- no ens hem de recordar només en una data concreta sinó cada dia perquè, malauradament, aquesta violència és present tots els dies. Per cert, es va triar el 25 de novembre en record de la mort violenta de les tres germanes Mirabal (Patricia, Minerva i María Teresa), també conegudes com Las Mariposas, activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 a la República Dominicana.

En l'editorial del número 7 del butlletí digital Generosidad, corresponent al mes de novembre, publicat per la Fundació CERMI Dones, es reflecteixen algunes de les dades recollides en la macroenquesta de violència contra la dona 2015, elaborada per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. Aquestes dades posen de manifest que, a l’Estat espanyol, les dones amb certificat de discapacitat de grau igual o superior al 33% que diuen haver patit violència física, sexual o por per part de les seues parelles actuals o anteriors, representen un percentatge del 23,3%, una xifra superior a la d'aquelles que no tenen certificat de discapacitat, que és del 15,1%. Això fa palès que un tant per cent molt important de les víctimes d’agressions són dones amb algun tipus de discapacitat, la qual, en molts casos, passa desapercebuda per no estar certificada per un document oficial. En l'esmentat editorial, que porta per títol «La violència contra les dones amb discapacitat. Què està passant…?», també s’inclouen xifres de les estadístiques anuals de la mateixa delegació que assenyalen que l'any 2014, de les 54 dones assassinades per violència masclista a l’Estat espanyol, quatre hi manifestaven una discapacitat; el 2013, de les 54 víctimes mortals, cinc eren dones amb discapacitat; i el 2012 van ser set les dones mortes amb una discapacitat reconeguda, del total que va ascendir a 52 feminicidis. Això fa que s’estime que un 10% de les dones que són assassinades a l’Estat espanyol cada any per violència masclista són persones amb discapacitat.

Els percentatges reals segur que han de ser superiors als que estan registrats. És molt difícil que mai es coneguen les xifres exactes perquè és un col·lectiu que pateix la violència masclista en totes les seues expressions (física, psicològica, sexual, econòmica, social...) de manera silenciosa, perquè, en la majoria dels casos, les circumstàncies de les dones amb diversitat funcional fan que siguen invisibles per a la resta de la societat per diversos motius. L’exclusió social; les dificultats per a denunciar les agressions que pateixen, de vegades per no poder accedir als llocs o mitjans on s’hi pot fer degut a la idiosincràsia de les seues discapacitats; la inseguretat de les pròpies afectades, que en massa ocasions tenen por d’assenyalar com a agressor la persona de qui tenen una dependència, i que ben sovint és la seua parella, un familiar proper o el seu cuidador; la por a patir represàlies; etc. Tants entrebancs donen lloc a que els silencis d’aquestes dones amb diversitat funcional deixen en la invisibilitat més impune tantes agressions.

Per a fer visible aquesta violència masclista que afecta a dones amb discapacitat és imprescindible que estiga present en les campanyes d'informació i conscienciació que es fan sobre aquesta matèria. Així mateix, és essencial que els recursos dedicats a la prevenció, denúncia i atenció de les víctimes de violència siguen accessibles, i que el personal involucrat en aquesta qüestió compte amb la informació i formació necessària, a fi de garantir l’atenció més adequada en cada cas.

Per a tancar aquest article recordarem el que es diu en un estudi de la Secretaria General de Nacions Unides sobre com posar fi a la violència contra les dones, en el qual s’assenyalen les causes de la qüestió: «Les arrels de la violència contra la dona estan en la desigualtat històrica de les relacions de poder entre l'home i la dona i la discriminació generalitzada contra la dona en els sectors tant públics com privats. Les disparitats patriarcals de poder, les normes culturals discriminatòries i les desigualtats econòmiques s'han utilitzat per a negar els drets humans de la dona i perpetuar la violència. La violència contra la dona és un dels principals mitjans que permeten a l'home mantenir el seu control sobre la capacitat d'acció i la sexualitat de la dona».

Treballar per la igualtat entre dones i homes significa caminar cap a l’eradicació de la violència contra les dones.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LVI. 23/11/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (74)

El proppassat 25 de setembre va estar investida doctora per la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló de la Plana, Marta Senent Ramos, col·laboradora del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. En si ja seria una bona nova que una altra dona assolisca el grau de doctora, però en el cas de Marta encara és més destacable perquè a més, segons la informació que ens han facilitat des del Programa d'Atenció a la Diversitat de la Unitat de Suport Educatiu de l’UJI, és la primera persona amb discapacitat en aconseguir-ho en l’UJI.

Marta manifesta una Paràlisi Cerebral Infantil (PCI) des de ben petita que no li ha impedit desenvolupar plenament la seua vida tant en l’àmbit acadèmic com en el personal. Mai no ha anat a un col·legi d’educació especial i sempre ha cursat els seus estudis en centres docents públics. Amb constància i treball va anar completant etapes acadèmiques fins assolir la llicenciatura en Humanitats en 2006  també a l’UJI. D’aleshores ençà, mentre anava concebent com seria la seua tesi doctoral i -més tard- durant la seua elaboració, ha dut a termini moltes activitats. Entre aquestes va escriure un llibre (Arte y discapacidad, otra visión del arte) que va publicar l’editorial ACEN, fundada per ella i de la qual n’és gerent, que es dedica a editar obres d’autores i autors novells.

Per fi, en 2015 va arribar a la recta final del llarg procés que comporta la redacció d’una tesi i el dia 12 de juny va ser la data fixada per a la seua lectura, amb la qual va obtenir la qualificació d'excel·lent cum laude per part del Tribunal. El títol de la tesi doctoral és «La diversidad funcional en el cine español», i en aquesta es reflecteix com ha retratat el cinema fet a Espanya, durant el període que va de 1896 a 2010, les persones amb discapacitat. Una anàlisi basada en el visionat de 175 pel·lícules en les quals, amb més o menys protagonisme, apareixen personatges que manifesten algun tipus de discapacitat. La consulta virtual d'aquest treball encara no està disponible però si que es pot llegir si se sol·licita a la biblioteca de la Universitat Jaume I Castelló.  

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LIV. 26/10/2015)

AMB CAMES QUE RODEN (73)

Gaudir d’un partit de futbol, bàsquet, tennis, o d’un míting d’atletisme, en una instal·lació esportiva; assistir a una representació teatral o la projecció d’una pel·lícula en una sala ex professo; o concórrer a qualsevol esdeveniment cultural com conferències, cursos, congressos, etc., són accions que per a una persona amb una discapacitat que li cause una situació de dependència, i que faça necessària l’assistència personal per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, no són tan senzilles com per a la resta de ciutadania. I no ens referim només a les barreres urbanístiques i arquitectòniques que puguen haver per accedir-hi –fins i tot lliurar l’entrada o passar-lo per la validadora poden resultar accions impossibles per a moltes persones-, sinó a les inconveniències derivades de les necessitats fisiològiques (menjar, beure, anar al lavabo...) que augmenten a mesura que l’espectacle o acte al que s’assisteix té més durada.

En l’article 30, apartat 1, de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat es diu que «els estats part han de reconèixer el dret de les persones amb discapacitat a participar, en igualtat de condicions amb les altres, en la vida cultural». I entre les mesures pertinents que s’haurien d’adoptar per a assegurar aquesta participació figuren les del paràgraf c) del mateix apartat 1, que indica que «tinguen accés a llocs on s'ofereixen representacions o serveis culturals com ara teatres, museus, cinemes, biblioteques i serveis turístics i, tant com siga possible, a monuments i llocs d'importància cultural nacional»; i la del paràgraf c) de l’apartat 5, que assenyala que s’ha de «garantir que les persones amb discapacitat tinguen accés a instal·lacions esportives, recreatives i turístiques». Tots dos enunciats fan referència a les persones amb discapacitat com a usuàries, i és en aquest aspecte, el d’espectadores, en què centrarem la nostra reflexió en aquesta ocasió. En cap dels apartats, ni en cap dels paràgrafs de l’esmentat article 30 es fa referència a les necessitats d’assistència personal que tindran les persones amb una diversitat funcional que cause una situació de dependència per a participar en activitats culturals i d’oci. Si, es pot entendre que hi ha altres articles on es parla de l’assistència personal, però pensem que en aquest article s’hauria d’haver inclòs alguna referència a les mesures que els estats part haurien d’implementar perquè tant des de les administracions com des de les entitats públiques i privades es tingueren en compte aquestes necessitats en aquests àmbits.

Una mesura que hauria d’estar establerta i regulada per una normativa legal, i no dependre de la voluntat de qui intervé, seria l’obligació per a totes les entitats, tant les dependents de les diverses administracions públiques com aquelles empreses privades que gestionen sales, teatres, instal·lacions esportives o culturals, etc., o, en el seu cas, que organitzen aquesta mena d’esdeveniments, de proporcionar abonaments, entrades, inscripcions, etc., gratuïtes a qui acompanye a una persona amb diversitat funcional a una representació de teatre, cinema, concerts, recintes esportius i altres espais culturals o d’esbargiment. La mesura podria concretar-se per a les persones amb una discapacitat certificada en més d’un 65% i aquelles entitats privades que hagueren d’aplicar-la haurien de rebre algun tipus de contrapartida ja fóra en exempció d’impostos, etc. O que directament les administracions públiques es feren càrrec de subvencionar o proporcionar l'entrada gratuïta de l'acompanyant.

Aquesta disposició serviria per a promoure la igualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional a l’hora de dur a terme aquest tipus d’activitats a l’estalviar la despesa doble que les hi representa haver de pagar dues vegades: una per elles mateixes i una altra per l’acompanyant que els proporciona assistència personal.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LII. 28/09/2015)

COMUNICAT DE CESAR GIMENO I NEBOT SOBRE ACORD AJUNT. DE CASTELLO I COCEMFE CS PER A FACILITAR ENTRADES GRATUITES A PERSONES AMB DISCAPACITAT

Davant la notícia de l’acord a què han arribat l’Ajuntament de Castelló i COCEMFE Castelló per a facilitar l’assistència de persones amb discapacitat a l’Estadi Castàlia facilitant-los entrades gratuïtes, vull puntualitzar la meua posició personal i aclarir alguns malentesos:

1. Agrair al sr. Enric Porcar, regidor d’Esports, i al sr. Carlos Laguna, president de COCEMFE Castelló, la seua bona voluntat per arribar a un acord. Segons m’ha informat el sr. Laguna, tot i que encara no hi ha un acord concret, l’Ajuntament cedirà unes 20 entrades gratuïtes, de les que li corresponen com a propietari de l’Estadi Castàlia, en tots els partits que se celebren en aquestes instal·lacions, i que COCEMFE Castelló s’encarregarà de repartir en funció de la demanda i de la manera més objectiva possible.

2. Manifestar que aquesta mesura pot beneficiar a moltes persones amb discapacitat que desitgen assistir, de manera més o menys esporàdica, a partits de futbol.

3. Aclarir que aquest acord a mi personalment, ara mateix, no em beneficia en res. Jo i la persona que m’acompanye, durant tota la temporada regular 2015/16, continuarem accedint a l’Estadi Castàlia amb els dos abonaments que vaig adquirir abans de començar la temporada.

4.  Assenyalar que en casos com el meu, que som fidels seguidors del CD Castelló i volem conservar el nostre carnet d’abonats –això si, amb preus ajustats a les nostres capacitats econòmiques i, naturalment, amb entrada gratuïta per a l'acompanyant- aquest acord no ens reporta cap benefici. Perquè en els nostres casos és el Club, com a entitat, qui ha d’implementar mesures que promoguen la igualtat d’oportunitats de les persones abonades que tenen més dificultats. L'Ajuntament, en aquests casos, només hauria de col·laborar aportant l'entrada gratuïta de l'acompanyant.

5. Esperar que la Junta Directiva del CD Castelló es replantejarà prompte la seua política social i tindrà en compte l’aplicació de mesures per a millorar les condicions dels abonaments i compra d’entrades per part de les persones amb discapacitat, sobretot de les que manifesten una discapacitat certificada en més d’un 65%.

Castelló de la Plana, 12 de setembre de 2015.