AMB CAMES QUE RODEN (62)

El proppassat dia 15 d’octubre la Comissió per a les Polítiques Integrals de la Discapacitat del Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei en la qual insta al Govern a reconèixer dins de les qualificacions professionals la figura de l'assistent personal recollida en la Llei 39/2006, de 14 de desembre,  de Promoció de l’Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència.

Per a qui sou aliens al món de la diversitat funcional, us explicarem que l’assistència personal és un dels recursos bàsics perquè les persones que manifestem una discapacitat que comporta una dependència –és a dir, les que necessitem ajuda d’altres per a dur a terme activitats bàsiques de la vida diària- puguem desenvolupar els nostres quefers de cada dia com ho fa la resta de ciutadania. Qui treballa prestant assistència personal no és una persona que cuida sinó que assisteix a una altra en les coses que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions d’aquesta.

Fins ara hi ha un buit legal que complica la contractació d'aquest tipus d'assistència perquè la qualificació professional d'assistent personal no té un perfil reconegut oficialment. Aquesta proposició aprovada per la Comissió, que va estar presentada pel Partit Popular i que va comptar amb el suport de Convergència i Unió, declara que «s'està produint una situació d'inseguretat jurídica i laboral, que influeix en les escasses contractacions (de l'assistent personal) realitzades». Així mateix s’indica que les dones i homes que es dediquen de manera professional a les tasques d'assistència es troben en un règim de treball que no és conforme amb el seu desenvolupament laboral diari, ja que s’han d'acollir a convenis professionals dins del sector que no s'ajusten al seu perfil de treball.

És evident que cal regular la figura de l'assistent o assistenta personal perquè tant els treballadors i les treballadores que ja es dediquen o vulguen dedicar-se en el futur a aquest treball, com aquelles persones en situació de dependència que les vulguen contractar, disposen d'un marc legal específic, tant en l'àmbit jurídic com en l'àmbit laboral. Però, a més d’això, és fonamental també que s’establisquen  condicions menys rígides per a accedir a les prestacions econòmiques per a contractar assistència personal, derivades del desplegament de l’esmentada Llei –mal anomenada- de dependència, i que en l’actualitat limiten massa el sector de població afectada que pot sol·licitar-les.

L’assistència personal, si s’acompleixen tots els drets de les persones treballadores (cotització, horaris laborals, vacances, etc.), resulta molt cara de mantenir i resta fora de l’abast de la majoria de persones que la necessitem si no rebem alguna mena d’ajuda per a la seua contractació. No obstant, s’ha de tenir en compte que, segons indiquen estudis realitzats, l’assistència personal pot resultar més econòmica que una plaça en una residència per a persones amb discapacitat en situació de dependència; a més de la rendibilitat social que comporta, perquè amb l’assistència personal les dones i homes amb diversitat funcional poden residir en els seus domicilis, incloses en els seus barris. I això també fa que aquestes persones seguisquen aportant riquesa a la societat, creant llocs de treball, desenrotllant les seues activitats i consumint com la resta de ciutadania.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXXIII. 27/10/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (61)

Parlar de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional s’està convertint, tal com ha de ser, en quelcom natural perquè és una faceta molt important en el desenvolupament de l'ésser humà. En anteriors articles publicats en aquesta columna s’ha fet referència a diferents aspectes relacionats amb visions discriminatòries, entrebancs, etc., amb què es troben les dones i homes amb discapacitat a l’hora d’expressar la seua sexualitat. En aquesta ocasió tractarem dels joguets eròtics i sexuals, uns complements que poden enriquir i trencar la monotonia de la vida sexual de qualsevol parella o representar una bona opció per a assolir el plaer en solitari.

En el cas de les persones amb diversitat funcional, com ja hem dit en anteriors articles, la immensa majoria no tenen les mateixes oportunitats que poden assolir altres subjectes per a viure la seua sexualitat de manera digna i normalitzada. Per això no és d'estranyar que, si ens referim a aquestes joguines eròtiques, gosem catalogar-les com a productes de suport perquè poden ser de gran ajuda en parelles en què una o les dues persones que la integren manifesten alguna mena de discapacitat física o disfunció fisiològica; així com també esdevenen uns accessoris fonamentals per a dones i homes amb diversitat funcional que, ja siga per lliure elecció o davant la dificultat de trobar una persona amb qui mantenir relacions sexuals, recorren a la masturbació com a única pràctica sexual.

De la importància de satisfer les necessitats especials que manifesta aquest col·lectiu, referides a productes eròtics que estiguen adaptats, ja se n'han adonat en àmbits propers a la discapacitat, fet pel qual es van posant en marxa iniciatives per a crear nous productes adaptats perquè totes i tots hi puguem accedir al seu ús sense cap tipus d'impediment o, si més no, amb la màxima autonomia possible. Però aquestes iniciatives encara són minoritàries i el disseny dels articles és poc atractiu. És evident, com succeeix amb tota mena de productes, que l‘oferta i la demanda són els factors que qüestionen l’evolució de la seua disponibilitat, qualitat, varietat, etc., i que de vegades no resulta fàcil esbrinar quin obstaculitza a l’altre, si és la manca de demanda qui frena el creixement de l’oferta o és a l’inrevés. I un altre element relacionat són els preus i els llocs on es puguen adquirir aquests productes. La normalització absoluta seria que pogueren trobar-se en sex shops tot i que potser les ortopèdies serien el millor canal de distribució perquè el personal d’aquests establiments, en general, té preparació per entendre i atendre les necessitats de la clientela. L’adaptació d’aquests estris eròtics, en molts casos, hauria de ser personalitzada; per exemple, una ansa col·locada amb diferent grau d’inclinació hi pot millorar l’adaptació. Però, compte!, si per vendre’s en una botiga especialitzada els seus preus han de ser de luxe com succeeix amb altres articles de primera necessitat que es venen a les ortopèdies, malament, no seran assequibles per a moltes persones.

La integració en l’àmbit de la sexualitat s’ha de fer efectiva eliminant tots els obstacles possibles perquè puguem manifestar-la en la mesura de les nostres circumstàncies individuals, però amb les mateixes oportunitats perquè les nostres diversitats no siguen un impediment per a poder gaudir del sexe.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXXI. 29/09/2014)

(versión en castellano aquí)

AMB CAMES QUE RODEN (60)

La sexualitat de les dones sempre ha estat invisibilitzada, i quan es fa visible, gairebé en totes les ocasions, és des d'una perspectiva esbiaixada i manipulada per homes per tal d’ajustar-la a la seua iconografia amb l’objectiu de satisfer els seus desitjos libidinosos. En el cas de les dones amb diversitat funcional aquesta manipulació encara és més deforme, alhora que contradictòries són les visions que s’hi manifesten perquè igual se'n diu, d'una banda, que «aquestes dones no tenen sexualitat» –perquè l’oculten interessadament- o pel contrari, a l'extrem oposat, s'afirma que tenen un comportament sexual «aberrant i desenfrenat», sense que entre ambdues visions hi haja cap altra alternativa. Unes posicions tan insensates que, sovint, intenten justificar la violència sexual masclista que pateixen les dones amb discapacitat tot dient que encara se’ls hi fa un favor perquè, en la seua situació, d’altra manera no tindrien ocasió de “gaudir” d’una relació sexual.

A més, les dones amb diversitat funcional, com succeeix en la quasi totalitat d’àmbits, en el terreny de la sexualitat també són víctimes d’una doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat. Fins i tot a l’hora de dur a terme investigacions i d’intentar implementar solucions per a capgirar aquesta alienació forçada del seu dret a manifestar la sexualitat que pateixen aquestes ciutadanes i ciutadans, les dones amb discapacitat són marginades gairebé sempre. Un bon exponent n’és l’assistència sexual. En molts dels models que es proposen per a instaurar aquest recurs les necessitats de les dones amb diversitat funcional semblen quedar en un segon pla, quan no són ignorades de bon principi en la majoria dels casos. Fet que també es produeix en el camp cinematogràfic, en el qual la diferència entre el nombre de pel·lícules protagonitzades per dones o homes amb diversitat funcional és brutal a favor d’aquests.

En la tercera sessió del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, que va tenir lloc aquest mes, també es va fer palesa una vegada més la importància de les accions per a normalitzar la sexualitat d’aquestes dones que en molts casos no són capaces ni d’exposar les seues dificultats i necessitats que tenen a l’hora de plantejar-se manifestar-la. Des del grup es va fer una crida perquè facen aportacions personals sobre aquest tema i, així, significar que la sexualitat és una qüestió de primer ordre també per a les dones (l’Organització Mundial de la Salut considera la sexualitat com un aspecte central de l’ésser humà al llarg de la seua vida).

Us recordem que es poden remetre aportacions a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es. Fes-vos visibles!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXIX. 28/07/2014)

(versión en castellano aquí)

AMB CAMES QUE RODEN (59)

Els tabús que han envoltat des de sempre la sexualitat –i sobretot la de les dones- sembla que, de mica en mica, es van diluint. La informació i l’educació sexual s’han anat normalitzant i estenent, però, com ha estat habitual en tants altres àmbits, a les persones amb diversitat funcional se’ls hi ha negat l'accés tot adduint que aquestes eren subjectes asexuats i, per tant, no en tenien cap necessitat. Amb aquest plantejament se’ls hi ha privat de tota oportunitat de poder expressar la seua sexualitat, un dret humà universal. Per sort, en els darrers temps, aquesta situació es va capgirant gràcies a les iniciatives de moltes persones expertes, grups, organitzacions, etc., que investiguen sobre tot allò relacionat amb la sexualitat i van desmuntant alguns dels mites absurds que han tergiversat la sexualitat de les persones amb discapacitat, alhora que estan donant respostes i suport a les dones i als homes que pel seu grau de dependència requereixen recursos humans i tècnics per a manifestar-la.

Una de les qüestions que s’estan debatent a bastament en els mitjans de comunicació i, encara més, en les xarxes socials és la de la formalització de la figura de l'assistent/a sexual. Hi ha molta polèmica al seu voltant per l’equiparació de l’assistència sexual amb una forma de prostitució, fet que fa que des d’alguns sectors del moviment feminista es manifesten reticències a la seua regulació. Un dels motius és que malgrat la formació específica que es demana a les persones que presten assistència sexual en aquells països en què existeix alguna mena de reglamentació -Suïssa és l’únic que té una legislació al respecte-, els serveis acaben realitzant-los prostitutes professionals i per aquest motiu titllen aquestes pràctiques com una forma de prostitució encoberta. A banda, també hi ha  controvèrsia quant a quina formació hi han de rebre i si només podran optar a prestar aquests serveis persones que aparentment no tinguen cap diversitat funcional. Així mateix, una altra vessant que crea debat és si el fet de circumscriure l’assistència sexual per a persones amb diversitat funcional no suposarà una nova forma d'aïllament social.

Entre les iniciatives conegudes que s’han posat en marxa a l’Estat espanyol es poden destacar algunes com Sex Asistent, una associació creada a Barcelona l’any 2012 per Silvina Peirano, orientadora sexual en discapacitat, que ara mateix té presència a Espanya, Argentina, Veneçuela, Colòmbia i Israel, amb un projecte d'investigació l’objectiu del qual és la promoció de l'assistència sexual. No és una associació que gestione aquesta mena de serveis sinó que treballa per a la formació del personal que s’implique en la pràctica.

D’altra banda, Tandem Intimity, una iniciativa de Tandem Team Barcelona (associació creada per a la integració de les persones amb diversitat funcional en els àmbits sexual, laboral, emocional i cultural), segons s’indica a la seua pàgina web, és la primera proposta explícita d’assistència sexual per a persones amb diversitat funcional a l’Estat espanyol. Tandem Intimity, que té com a referència el model belga i holandès, posa en contacte a les persones amb diversitat funcional que desitgen compartir la seua intimitat i la seua sexualitat amb el voluntariat disposat a prestar assistència sexual amb què compta l’associació. Aquest voluntariat el formen dones i homes, amb qui l’associació manté una entrevista prèvia per tal d’avaluar les seues capacitats, així com la seua disposició i allò que poden oferir; és a dir, quins límits posen al seu intercanvi sexual i quins tipus de discapacitats atendrien (física, psíquica, sensorial,...). Aquelles persones que només cerquen una retribució econòmica són descartades. Quant al perfil de les que són admeses, la majoria tenen experiència en àmbits com la infermeria o l’assistència personal i una característica que cal destacar és que s’atenen diferents tendències sexuals. D’altra banda, Tandem Intimity no cobra per la seua mediació entre les persones usuàries i el personal assistent. A més recomana que si les parts acorden una compensació entre elles per les despeses de desplaçament, etc., aquesta no supere els 75 euros.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat ens agradaria encetar un debat obert a tota la societat per a conèixer les vostres opinions sobre aquesta qüestió. Les podeu remetre a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es o expressar-les en el Facebook del grup: https://www.facebook.com/groups/403309983129473/

Vosaltres què n’opineu?

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXVII. 23/06/2014)

(versión en castellano aquí)