AMB CAMES QUE RODEN (53)

MANIFEST DE LA VII MARXA NO COMPETITIVA PER LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS  DE LES PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL

Castelló de la Plana, 3 de novembre de 2013

Les paraules parlen del món. Més encara: les paraules fan el món en què vivim. Al llarg de dècades hem vist com les paraules que es referien a nosaltres anaven canviant. Hem cregut amb força que anaven evolucionant, d’una manera que feia irreversible el canvi que acompanyava la paraula.

El món va anar abandonant aquell concepte tan dur amb què ens senyalaven abans per a incorporar el de minusvàlids en la LISMI de 1982, una de tantes lleis que han quedat en el camí, sense desplegar-se com calia. Després ens vam adonar que el nostre valor era com el de qualsevol altra persona. Aparegué el concepte de discapacitat, substantivant la persona «portadora del dèficit». Darrerament hem descobert que la «discapacitat» no la porta la persona, sinó que apareix per una falta d’adequació de l’entorn a les necessitats de moltes persones.

Les paraules no són innòcues. Fan bé o fan mal. Perpetuen imatges negatives d’aquelles persones a qui es refereixen i les estigmatitzen o, al contrari, reconeixen els seus drets i es comprometen amb elles.

Potser vivim en una realitat perversa: mentre el nombre de persones que hem de lluitar per tombar les barreres creix, les polítiques que han d’emparar el nostre dret ens retallen la nostra capacitat de supervivència. I la paraula supervivència no l’hem escrita sense voler: el risc d’empobriment que estem sofrint creix a passes gegantines. Estem en perill, i, per tant, no consentirem que els i les responsables passen per la vora, amb les mans a les butxaques, com si res d’això anara amb ells i elles.

El sector pressupostari que s’hauria d’ocupar de defensar els nostres drets ha sigut retallat entre un 60 i un 70%. Programes de rehabilitació i d’ocupació s’han vist minvats, en alguns casos, fins a desaparèixer per complet: no hi ha pressupost, diuen. Mentrestant, es perdonen els deutes de la banca, pugen els sous de tota mena de personal polític i sicaris mediàtics, augmenta el pressupost de Defensa i les assignacions als partits polítics. No ho entenem! Algú ens ho hauria d’explicar.

Avui celebrem la nostra consciència, les nostres ganes que les nostres paraules ressonen. Amb signes manuals, amb imatges o amb veu cal que ens fem sentir. El silenci i la invisibilitat rarament són bons companys de viatge per viure una vida castigada. Cal que parlem, que escrivim, que dialoguem, que protestem. De DRETS –sí, amb majúscules-, i de política, i d’independència personal, i de les nostres ciutats, de les nostres escoles, dels nostres espais de lleure, dels nostres habitatges, de la nostra sexualitat. Sí, també del nostre dret a ser vistos com éssers sexuals.

La nostra veritat val tant com la de qualsevol altra persona (no és en cap cas minusvàlida). Per tant, lluitar per la paraula, pel dret a cridar, pel dret a dir «lladre» o «assassina» a qui es comporta com a tal, i dir «amic» i «amiga», «estimat» i «estimada» a qui ho és, és la manera per la qual optem avui per a dir que: 

"Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals»

AMB CAMES QUE RODEN (52)

El proper diumenge 3 de novembre la VII Marxa no Competitiva per la Igualtat d’Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional. «Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals» tornarà a recórrer els carrers de Castelló de la Plana. Des de l’Associació Diversitat funcional Universitària (ADFU), l’entitat que compta amb el suport del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I per a organitzar aquest esdeveniment, s’indica que en la jornada de la Marxa es tractarà, un any més, fer compatibles la reivindicació del compliment de la legislació relacionada amb la discapacitat i la visibilització de les dones i homes que la manifesten, amb la vessant lúdica que es reflectirà en el dinar de pa i porta i les actuacions musicals que tindran lloc al recinte de La Pèrgola per a tancar-hi l’esdeveniment.

D’altra banda, la difícil situació econòmica i social que pateix el col·lectiu, derivada de les retallades que no cessen d'aplicar-se des de les diferents administracions i que afecten tant als serveis socials com les prestacions econòmiques, fan que la Marxa no Competitiva per la Igualtat d’Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional també es convertisca en un espai per a manifestar el malestar de les dones i homes amb diversitat funcional que veuen com van perdent, dia a dia, l’escassa qualitat de vida aconseguida durant les darreres dècades.

Tot seguit publiquem el programa i les maneres d’inscriure’s a la Marxa, per si voleu participar-hi recolzant a les veus que tornaran a fer-se escoltar cridant «som diferents, som iguals!» per a evidenciar els valors positius de la diversitat i de la igualtat.

Programa:

11:00 h   Recepció i lliurament de materials a la plaça Major de Castelló.

12:30 h   Lectura de manifest a la plaça Major.

12:45 h   Inici del recorregut de la VII Marxa no Competitiva.

13:30 h   Dinar de pa i porta al recinte de La Pèrgola.

15:00 h   Actuacions musicals.

17:00 h   Cloenda de la VII Marxa.

Inscripcions:

Per telèfon:

Del 7 al 25 d'octubre al 964 729145 (dilluns, dimecres i divendres, en horari de 10:30 a 13 h)

Per correu electrònic:

Del 2 de setembre al 27 d'octubre a l’adreça marchagiat@gmail.com (indicant nom i cognoms, a més de dir-nos si assistireu al dinar de pa i porta)

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot 

(publicat al VOX UJI Número XII. 14/10/2013)

AMB CAMES QUE RODEN (51)

Durant una conversa en una plàcida vesprada d’estiu a la vora de la mar, una amiga ens comentava el seu desig de ser mare algun dia. Afirmava que, si decidia fer-ho realitat, es faria inseminar de manera artificial o, en tot cas, mai no li faria saber a l’home que la fecundara que estava esperant una criatura seua. Per quina raó?, li vam demanar. Llavors, després d’una profunda inspiració, ens va fer una reflexió sobre com són d’inestables les relacions sentimentals en la nostra societat actual i que, per això mateix, temia que en cas de trencar amb la suposada parella aquesta poguera al·legar la discapacitat que manifesta ella per llevar-li la custòdia de la criatura.

Tot just pocs dies després hi vam llegir que s’havia presentat al Ministeri de Justícia, per part del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), un conjunt de propostes perquè siguen incloses a l'avantprojecte de Llei sobre l'exercici de la coresponsabilitat parental en cas de nul·litat, separació i divorci, amb la finalitat d’evitar que la discapacitat no supose en cap cas discriminació o tracte desfavorable en la decisions judicials sobre pàtria potestat o guàrdia i custòdia dels fills i filles, en els supòsits de ruptures matrimonials o de parella.

El CERMI, en el document de propostes a l'esmentat avantprojecte de llei, exigeix que en el nou text legal s'incloguen disposicions explícites que impedisquen qualsevol discriminació o tracte menys favorable per raó de discapacitat en una de les persones progenitores a l'hora de decidir o acordar mesures en relació amb el règim de vida, l'atenció, l'assistència i la cura de les criatures. Malauradament, són molts els casos en què mares o pares amb diversitat funcional pateixen decisions injustes dictades per professionals de la judicatura que tenen en compte la discapacitat com a factor negatiu a l’hora d’emetre sentències sobre la pàtria potestat i la guàrdia i custòdia de filles i fills.

Recordem que la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat diu que la discapacitat no és un fet inherent del subjecte que la manifesta, sinó que els factors que la causen són els impediments que aquestes persones troben, en tots els àmbits i a tots els nivells, a l'hora de desenvolupar les seues activitats. Per tant, una mare o un pare amb diversitat funcional, amb els suports oportuns i proporcionats a la seua discapacitat, pot fer-se responsable de la criança de les seues filles i fills com qualsevol altra dona o home.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I denunciem com un greuge intolerable aquesta mena d’actes de discriminació que neguen la igualtat d’oportunitats i de tracte, real i efectiva, a les persones amb diversitat funcional davant els tribunals de justícia.  

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número X. 16/09/2013)

AMB CAMES QUE RODEN (50)

Entre els menesters propis de la raça humana està anar a comprar. Som l’única espècie que habita aquest planeta que realitza aquesta activitat, nascuda de la necessitat vital d’aconseguir els aliments i altres productes bàsics per a la supervivència que ja no podem aconseguir directament de la natura per raons de la nostra evolució social. Anar a comprar, a banda d’un fet vital i social, també ha esdevingut un acte lúdic -que, en ocasions, ens porta a adquirir fins i tot allò que no necessitem-, al qual totes les persones hem de tenir accés sense cap mena d’impediment.

Els hipermercats i centres comercials són la màxima expressió de l’hàbit del consum. Tot i que amb el pas de les darreres dècades ha millorat molt l’accessibilitat a aquestes grans superfícies, les persones amb diversitat funcional segueixen trobant un seguit d’inconvenients a l’hora de fer-hi la compra, que són tan diferents com diversos són els tipus de discapacitats. Casos representatius són els productes que queden fora de l’abast de les persones de baixa estatura i de les que es mouen en cadira de rodes per estar només disposats als prestatges més alts; els emprovadors petits en els quals a penes hi cap la cadira de rodes; o els passadissos massa estrets que dificulten el pas i la maniobrabilitat d’aquestes.

Per a les persones que manifesten discapacitats visuals és complex anar a comprar totes soles a grans superfícies comercials perquè, entre d’altres dificultats, tenen la de localitzar els productes i la de dur les bosses fins a casa, aspecte aquest últim que també comparteixen amb les persones amb mobilitat reduïda, ja que és prou complicat portar el bastó o conduir la cadira de rodes mentre es sosté pes.

Sí, és veritat que hi ha l’opció de comprar a través d’Internet. Però no és el mateix fer-ho per gust que per obligació. Com dèiem més amunt, anar a comprar té una vessant social que comporta integració en la comunitat, alhora que fomenta l’autonomia personal. Fer la compra des de casa elimina aqueix contacte físic amb els productes a elegir, n’encareix el cost pel servei a domicili i augmenta la invisibilització de les persones amb discapacitat.

Segons ens han comentat la Sara Rubio, el Marc Llorens i l’Albert Miret, persones  amb diversitat funcional visual a les quals agraïm les seues aportacions a aquest article, sempre que han demanat l’ajuda del personal d’algun supermercat han rebut una resposta positiva. Però els drets i la igualtat d’oportunitats de la ciutadania no han de dependre de bones intencions sinó han d’estar regulats i garantits. Per això, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia es creu necessària la regulació del dret de les persones amb diversitat funcional a ser assistides en les grans superfícies comercials (hipermercats, autoserveis...), sense que això implique cap despesa addicional, i que els ports per dur la compra a domicili no s’hi cobren o siguen reduïts per a les persones que usen aquest servei per necessitat i no per comoditat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número VII. 01/07/2013)