AMB CAMES QUE RODEN (33)

A totes les persones ens calen unes bases per a poder desenvolupar-nos. Una d'elles és l'educació, primordial per a la nostra socialització i integració en la societat. Si ens centrem en les persones amb diversitat funcional la qüestió es complica; la nostra evolució com a éssers humans hauria de ser la mateixa, però sense els recursos adequats i els productes de suport pertinents que permeten la igualtat de condicions no serà possible la tant comentada educació inclusiva.

El proper mes de desembre, amb el lema “Educació, Investigació i Cultura de Pau”, se celebrarà a Santiago de Compostel·la el Fòrum Mundial d'Educació 2010. En aquest marc, la «Declaració mundial de contribució de les persones amb diversitat funcional a una Cultura de Pau» pretén fer-se visible amb el propòsit d'advertir la comunitat internacional de la necessitat d'assumir i consolidar el concepte de vida independent i inclusió de les persones amb diversitat funcional, sense els quals seria impossible posar les bases d’una veritable cultura de pau.

És una bona oportunitat per a fer acte de presència i demostrar que som part d'aquesta societat i que podem aportar molt si es respecta el nostre dret a la igualtat d’oportunitats, d’una manera efectiva i real, i ens proporcionen els recursos i els suports que necessitem. La «Declaració mundial de contribució de les persones amb diversitat funcional a una Cultura de Pau» és una de les primeres iniciatives en aquesta àrea de treball. Des d'aquest nou espai sobre la pau, es denuncia l'exclusió sistemàtica i permanent de les persones amb diversitat funcional en moltes investigacions i actuacions sobre aquesta qüestió i es dóna una primera resposta a aquesta constant invisibilització. Des de la perspectiva dels Drets Humans, de la Convenció Internacional de l'ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat, així com de la filosofia del moviment mundial de vida independent, es reclama que es treballe per una cultura de pau emancipatòria i inclusiva.

Aquesta Declaració compta amb el recolzament de destacades institucions (entre aquestes la Fundació Isonomía de la Universitat Jaume I de Castelló de Plana), així com el suport de nombroses personalitats de l'àmbit polític, acadèmic i de la societat civil. Qui es vullga adherir a la «Declaració mundial de contribució de les persones amb diversitat funcional a una Cultura de Pau», pot fer-ho a través de l’enllaç

http://www.usc.es/vidaindependente/?q=es/node/85

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 106 de VOX UJI. Maig 2010)

AMB CAMES QUE RODEN (32)

A totes les persones ens calen unes bases per a poder desenvolupar-nos. Una d'elles és l'educació, primordial per a la nostra socialització i integració en la societat. Si ens centrem en les persones amb diversitat funcional la qüestió es complica; la nostra evolució com a éssers humans hauria de ser la mateixa, però sense els recursos adequats i els productes de suport pertinents que permeten la igualtat de condicions no serà possible la tant comentada educació inclusiva.

Recentment, govern i oposició van anunciar la signatura, a curt termini, d'un pacte d'Estat sobre l'educació, que constaria de nou punts on, com era d’esperar, no hi apareixia reflectida la problemàtica de les persones amb diversitat funcional. Per això, un nombrós grup de persones es van mobilitzar a través d’Internet, va iniciar la campanya "Inclusió en el Pacte Educatiu d'Estat", i va adreçar cartes a les comissions d'educació i polítiques integrals de la discapacitat del Congrés dels Diputats i de les Conselleries d'Educació de totes les comunitats autònomes, on sol·licitaven reunir-se per a exposar les seues propostes, perquè s'hi afegira un punt que fes referència a l'educació inclusiva per a les persones amb diversitat funcional i garantir, així, el compliment de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, especialment l'article 24, per a eliminar les barreres en l'aprenentatge i a la participació.

El 27 de gener es va fer públic l'esborrany del treball de la Conferència Sectorial d'Educació, a partir del qual se seguirà treballant per a assolir un pacte social i polític per l'educació, on s'ha afegit un altre punt que diu: “Fomentar l'educació inclusiva, el reconeixement de la diversitat i la interculturalitat, i procurar els mitjans i recursos adequats per garantir la plena incorporació i integració, en condicions d'igualtat d'oportunitats, dels estudiants amb necessitats específiques de suport educatiu”.

Una vegada més, es demostra que, si és constant, la mobilització ciutadana pot canviar moltes coses. Però, malauradament, hi ha qüestions difícils de resoldre. Ángel Gabilondo, ministre d’Educació, va declarar que creu en l’educació inclusiva per a l’alumnat amb discapacitat, però que sense la inversió suficient aquesta no és possible. I amb aquesta declaració reconeix que no es pot garantir un dret humà, bàsic i constitucional com ara l’educació a un espectre important de ciutadania per una mala planificació pressupostària, i per no destinar-ne els recursos econòmics i humans suficients.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 104 de VOX UJI. Març 2010)

AMB CAMES QUE RODEN (31)

Des del Grup d'Investigació, Anàlisi i Treball –GIAT- sobre Discapacitat de la Fundació Isonomía per a la Igualtat d'Oportunitats, es va remetre un informe al Vicerectorat d'Infraestructura de la Universitat Jaume I en què s’assenyalava tot un seguit de desperfectes i irregularitats que impedeixen, redueixen o dificulten la mobilitat, en adequades condicions, de les persones amb diversitat funcional a les instal·lacions del campus, tant als edificis com als vials i voreres. Així mateix es recordava que als Estatuts de l’UJI, concretament en la disposició addicional vuitena, es concreta que aquesta “adoptarà les mesures oportunes per a garantir l'accessibilitat a les seues instal·lacions de les persones amb limitacions físiques, psíquiques i sensorials.” Ha passat un any i encara no s’ha rebut cap resposta per part de l’esmentat Vicerectorat.

Per sort, també hi ha accions positives quant a l’accessibilitat dins del campus Riu Sec. Recentment, a l’Àgora, ha obert una tenda d’alimentació que, per iniciativa de la gerència, s’ha fet accessible a les persones amb mobilitat reduïda amb una petita rampa de fusta, dissenyada i construïda pels serveis de manteniment de la Universitat, i que no li ha reportat cap despesa.

Aquest mateix tipus d’adaptació ja es va fer servir als estudis de gravació de Vox UJI Ràdio perquè les persones usuàries de cadires de rodes pogueren accedir-hi, fent palès que, en molts casos, l’accessibilitat no és una qüestió de grans inversions i que allò de trencar l’estètica dels edificis, etc., només són excuses que solen posar per escapolir-se’n. En realitat l’accessibilitat és qüestió de voluntat i sensibilització, quelcom que massa vegades només existeix quan hi ha implicades persones que han experimentat personalment, en el seu entorn, la greu discriminació que comporta l’incompliment de la legislació que empara els drets –en aquest cas, a l’accessibilitat- de les persones amb diversitat funcional.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 102 de VOX UJI. Gener 2010)

MANIFEST del

GRUP d’INVESTIGACIÓ, ANÀLISI i TREBALL -GIAT-

sobre DISCAPACITAT de la FUNDACIÓ ISONOMIA

3 de desembre de 2009

Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat

Per tercer any consecutiu, amb motiu del 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, vam celebrar la Marxa no competitiva per la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional. “Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals”, acte organitzat per l'Associació Diversitat Funcional Universitària (ADFU), amb el suport del Grup d'Investigació, Anàlisi i Treball –GIAT- sobre Discapacitat de la Fundació Isonomía para la Igualtat d'Oportunitats, de la Universitat Jaume I de Castelló.

Un esdeveniment que és molt més que una simple celebració lúdica, doncs amb ell reivindiquem la urgent implementació de la igualtat efectiva, d'oportunitats i de tracte, i d'aquesta manera poder exercir els nostres drets i deures com ciutadanes i ciutadans. Pretenem, també, que servisca de crida d'atenció al conjunt de la societat, però, molt especialment, a les dones i homes que ocupen càrrecs públics i tenen l'honor i la responsabilitat ineludible de ser qui, bé com a govern o des de l'oposició, han de treballar pel compliment de la legislació vigent i pel seu millorament.

La Llei d'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència és una de les lleis que, suposadament, haurien de millorar les nostres vides. Ha passat un altre any i, com era desgraciadament previsible, aquesta llei segueix sense implementar-se adequadament, continuant la nostra Comunitat Autònoma com exemple de mala gestió i deficient desenvolupament de la mateixa. Les darreres dades indiquen que, a la Comunitat Valenciana, quatre de cada deu persones reconegudes com beneficiàries per la Llei, estan pendents que se'ls establisca els serveis que els corresponen.

D’altra banda, es detecta una tendència del Govern Valencià cap a la promoció de les places en residències, l'opció menys desitjada, en detriment de la resta de recursos i serveis previstos en l’esmentada Llei i que afavoreixen la permanència en el propi domicili. Actitud aquesta del tot oposada a allò que afirma l'article 19 de la Convenció Internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat, que garanteix el dret a viure de forma independent i a la inclusió en la comunitat, indicant que les persones amb diversitat funcional tinguen l'oportunitat de triar el seu lloc de residència i on i amb qui viure, en igualtat de condicions amb les altres, i no es vegen obligades a viure conformement a un sistema de vida específic. ¿Potser la Generalitat Valenciana fa prevaler els interessos econòmics de certs cercles davant els drets de les persones beneficiàries?

Tant ADFU com la Fundació Isonomía fan seus els principis impulsats des del model social de la discapacitat i des del Moviment de vida independent; principis que inspiren els continguts de la Convenció Internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat, en la qual es reconeix que la discapacitat és un concepte que evoluciona, i que resulta, més que de la pròpia deficiència orgànica, de la interacció entre les persones amb deficiències i les barreres degudes a l'actitud i a l'entorn que eviten la seua participació plena i efectiva en la societat. Per tant, volem, podem i hem de construir i treballar per una societat activa, productiva i constructiva en la qual totes les dones i tots els homes gaudim de la mateixa igualtat de condicions a l'hora de desenvolupar els nostres projectes vitals; projectes per a la realització dels quals és imprescindible que l'accessibilitat universal siga una realitat.

El món està en crisi i, potser, sempre ho estarà. Però parlar de crisi ara mateix és referir-se al crac econòmic que ens està afectant. No obstant això, per a alguns col·lectius, la crisi és permanent, i ens perjudica més que a uns altres. Les persones amb diversitat funcional estem ficades en aquest paquet. Un exemple és l'atur que no cessa de créixer i que per a les persones amb algun tipus de deficiència s'aguditza encara més. A la província de Castelló el 70% de les 25.000 persones amb diversitat funcional en edat laboral estem parades. Sí, parlar d'això ara, quan hi ha tantes famílies a la vora de l'abisme per estar tots els seus integrants en atur, potser sone extravagant; però és que, quan passe aquesta crisi, i l'economia torne a créixer i els llocs de treball es multipliquen altra vegada, les dones i els homes amb diversitat funcional seguirem en atur. Molts empresaris, quan una persona en cadira de rodes, amb crosses, amb un bastó blanc, o que saluda sense paraules, o algú amb alguna diversitat funcional intel·lectual o mental lleu, entra per la porta per a demanar treball, solament veuen la cadira de rodes, les crosses, el bastó blanc, el silenci o els trets d'aqueixa persona, i no es molesten a esbrinar les capacitats que pot tenir.

El concepte que té la societat sobre les persones amb diversitat funcional ha de començar a canviar. Començant per les pròpies persones implicades i seguint per la família, tutors i tutores, amistats, mitjans de comunicació, personal polític i administratiu, etc. Tots i totes tenim capacitat de fer moltes coses, però cadascuna al seu ritme i amb els productes de suport i adaptacions que siguen necessàries. Així, la resta de ciutadanes i ciutadans que integren la societat prendran consciència que, si elles no ens posen barreres físiques i socials, nosaltres no serem persones discapacitades.

I recordeu:

"Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals"